divendres, 28 de desembre de 2007

Fills de puta

Si finalment no es demostra el contrari, malauradament el Pakistan se sumarà a la llarga llista d'estats contemporanis que han jugat brut per desfer-se de l'oposició (Alemanya, l'URSS, Rússia, Espanya, Itàlia, Iugoslàvia... i un etcètera ben llarg ja no només a Europa). I tot just poc després del frau electoral a Rússia on el candidat a l'oposició finalment ha llençat la tovallola segurament fart de tastar la presó i el control i seguiment malèvol de la seva activitat. La llibertat d'expressió hauria d'estar per sobre dels assassinats o les repressions. Tot plegat fa sentir-se impotent, aquest no és el segle 21 que tots esperàvem, aquest és com els altres i el pitjor és que ho sabíem.

Te la tenien jurada aquests fills de puta, Benazir.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Entrevista al PMU - 4a part

Aquesta és l'última part de l'entrevista al PMU. La més dura on per descuit nostre el vam fer agitar una mica. Dit això, ara ja en sabem una mica més d'ell.


Caram, què exagerat, vostè fa una defensa ben aferrissada de vostè mateix. Ni que fos de l’Ajuntament.

-Vostè no parla bé de vostè mateix? De fet, com a PMU sóc un Pla de l’Ajuntament, i si no em crec el que dic, malament rai, no creu? Fixi’s que fins i tot podria recomanar eliminar alguns punts conflictius.

Oh, que considerat.

-No ho faig pas per vostè, el que hem d’entendre és que a sota del barri hi han restes romanes i la gent ja hauria de saber que Badalona, a nivell cultural s’hi juga molt amb això. Hi ha gent que no li dona cap importància, però si ens omplim la boca de bressol badaloní, haurem de considerar que si no queda res d’aquest llegat, després ens queixarem. És més, les restes estan protegides com a Bé Cultural d’Interès Nacional. La trama es conservarà, si això és el que li preocupa i això és el que realment té valor. De fet, les cases, les poques que no s’estan caient i tenen un cert valor, ja estan protegides. Si anem a millorar, fem-ho i posem el barri ben bonic. Tot allò que es torni a fer de nou respectarà el paisatge, l’entorn, la resta de cases de sempre. Hem de posar entre tots una miqueta de voluntat.

Bona voluntat inclouria també fer fora la gerent de Dalt de la Vila o en el seu eufemisme més clar “fer canvis a la gerència tècnica”, és a dir, parlant clar, la Rosa Sadurní..?

-Ehh!! Què vol dir això! [s’encén de cop] Què és que vostè vol fer fora ma mare? De què va? Què vol engegar-me a passeig i que segueixi el meu germà gran? Això vol, això volen?..

Disculpi, disculpi, calmi’s no s’aixequi que m’espanta..! no me’n recordava que era precisament qui s’havia encarregat de fer que vostè sortís a la llum.

Miri, la veritat és que ja començo a estar fart de tanta demagògia junta i d’aquest estira i arronsa que només fa que seguir degradant el barri. Si de veritat volen fer alguna cosa per aquest barri, ja li dic ara mateix que ja pot anar advertint a tothom que com no s’espavilin a trobar una solució, el meu germà, sí aquest de darrere de la foto [assenyala foto de darrere] amb molt gust vindrà a deixar-los llisos.

Li demano disculpes si li he ferit els sentiments, desconeixia que vostè en tingués, ja veig que vostè és un pla certament sensible. Simplement he intentat recollir una mica el que se sent allà fora com també fer una mica d’advocat del diable. En tot cas, ja no tinc més preguntes, si que li agrairia el seu temps i les ganes de respondre les nostres preguntes.

Vostè advocat del diable..? ha, ha, ha [sembla riure] i m’ho diu a mi. Bé, això rai, no és tampoc qui primer em ve a veure. Passi-ho bé.

*A la foto, el PMU en el moment de màxima agitació, ennervit després de l'ofensa que li vam causar. Al fons de l'imatge es poden apreciar retrats del seu despatx.


diumenge, 2 de desembre de 2007

Entrevista al PMU - 3a part

Home...

-Molt bé. Posats a salvar, salvem els no tan famosos esgrafiats del segle XVII que alguns veïns volen recuperar, a diferència d’alguns membres de la Comissió. No s’inclou això dintre del patrimoni del barri i de la ciutat? I les inversions al Museu, no les comptem? No està el Museu al barri? Està segur de que aquests membres, alguns representatius, volen el millor pel barri, o simplement fan sarau per què al final no es mogui res? No són aquests grans propietaris? No tenen interessos pel mig, o ganes de quotes de protagonisme? No és així que hi ha una lluita entre grans propietaris, mitjans i llogaters? I hem d'esperar que uns incitin als altres a col·laborar?

A mi em sembla que tant l’administració com alguns veïns, haurien de mostrar-se més flexibles, o sinó donar un missatge de més tranquil·litat, clar que a mi m’és igual, jo sóc el PMU, no tinc problema a modificar-me. A mi no em caldria anar al jutge ni molt menys recórrer, per assumir tal voluntat de consens. Quan es parla de “fer bullir l’olla” no s’han de tenir quatre estrelles michelin, per saber que es tracta de mantenir els ànims a flor de pell, mantenir la tensió. Òbviament, tal i com ja està la gent, demanar això és sinònim d’atrinxerar-se amb voluntat de que no es faci res de res. Com vol que ningú arribi a consens si anem tots ben emprenyats ja no a negociar -tot just comença el període per negociar- sinó ja només a parlar?

Dit així, sona molt cruel.

-Ja li he dit, a mí m’és ben igual. Jo em quedo descansant en un calaix i aqui no ha passat res. Ara, ja s’entendran amb el meu germà gran. Aquest sí que té mala bava i aquest és el que està vigent ara mateix. Jo com a mínim dono protecció a la trama urbana, em sembla, perquè ho dic jo que sóc de qui hom pot llegir, així que no em vingui amb històries.

Bé, tampoc som uns santets, al debat va sortir que vostè es carregaria tots els culs de sac, per exemple.

-Aquest qui ho diu és el mateix que per difamar tonteries més grans no ha repetit en el Govern de Progrés de la ciutat. I és curiós que certament tot just sortir del dit Govern, sigui ara de Progrés. No val a badar. Si per carregar-nos els culs de sac entenem obrir-los, és mentida. A més a més, jo el que dic és que com a molt actuaré sobre un d’aquests amb una actuació ben concreta i sense obrir-lo. Dels altres en cap moment en parlo. No tergiversem, si alguna cosa volem millorar, alguna cosa haurem de tocar, o no volem millorar?

O enderrocar....

-Al barri li hem de donar vida. Ara hi han moltes cases tapiades amb ciment, ens podem queixar d’això; li ho pot preguntar a l’estudi de diagnosi. Jo proposo solucionar el problema en algunes ocasions edificant de nou, per tal de que la gent hi pugui entrar a viure, i en d’altres, en les que sigui possible reabilitant pel comerç o la restauració. El que no podem fer és adequar cases perquè la llei després no ens permeti que la gent hi pugui entrar a viure. Si seguim amb aquest immobilisme, els únics inquilins del barri seran les rates, que per cert... algunes ja hi són.

* A la foto, el PMU responent a les nostres qüestions burxants.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Entrevista al PMU - 2a part

Aqui hi ha la segona part de la llarga entrevista que vam fer al PMU. Amb molta amabilitat, ens va atendre des del seu despatx per resoldre tots aquells dubtes que hem sentit pel carrer. Properament, la tercera part.

Home, parlar-ne, parlar-ne se n’ha parlat ja força de vostè; precisament ara farà uns dies es va fer un debat sobre vostè amb les forces representades al plenari municipal, i encara fa uns quants dies més va ser protagonista clar al Ple de l’Ajuntament Badaloní.

-Hauré d’acabar demanant drets d’imatge [riu, o això ens sembla], encara que els fantasmes... Ja li he dit que em sembla graciós que es parli tant de mi i no se’m convidi enlloc.

Què vol dir?

-Vostè ha dit que l’altre dia vaig sortir al Ple i després es va fer un debat de partits polítics. A mi ningú m’hi va convidar. Estaria bé que algú hagués fet l’estadística de totes les intervencions que es van produir, i saber quanta gent m’ha llegit i quanta no; és a dir, quanta gent realment pot arribar a conèixer realment del que parla i quanta parla per boca d’altres.

Es refereix als partits polítics, a la comissió? Aquests últims tenen un portantveu delegat que se’l deu haver llegit, no?

-Que m’hagin vingut a veure (no li diré que no) no vol dir que després no expliquin el primer que se’ls hi passi pel cap atenent-se a determinats interessos. Hi han determinats polítics que es pensen -i pitjor, volen fer pensar- que apareixeré d’aquí a uns dies amb una excavadora per Dalt la Vila i la deixaré més plana que l’Illa Central. No creu que és un discurs barat? La veritat és que m'ofèn. M'ofenen, perquè siguem sincers; com és possible que sense conèixe'm, inicialment em votin a favor -que em va fer il·lusió-, i després omplin el barri de pancartes contra mi? I el que és pitjor encara, després em van venir a veure per primera vegada, perquè no m'havien llegit... I jo què he de fer?

Però amb d’altres paraules això de la "teoria de l'excavadora" s’ha dit des de la Comissió de Veïns. Tampoc ens l’hem de creure?

-Vostè realment s’ho creu?

Home... m’agradaria que vostè m’ho respongués, de fet si no sap vostè ni el que diu, anem malament...

-Dir, dic moltes coses. La Comissió té raó en algunes coses. Però que siguin molts els que ho diuen, no vol dir per força que tot el que diguin sigui cert, la credibilitat de cadascú en la seva justa mesura. Però el problema no és aquest, debatre, ho podem fer tots. Ara bé, si el que volem debatre, és per “salvar” Dalt de la Vila, fem-ho en aquesta direcció i no per interessos personals. Aquesta és la principal mancança d’alguns dels representants d’aquesta Comissió.

Home interessos personals, clar, en salvar Dalt de la Vila. Ja deu saber que és el bressol de Badalona.

-Si és el bressol de Badalona com vostè diu és el bressol i no Badalona. O sigui, que hi ha quelcom més enllà d’això, oi?

33 barris més.

-Aleshores, com pot ser que determinada gent pretengui que l’Ajuntament de Badalona desvii al voltant de milers de milions d’€ en pagar contrapartides a propietaris que tenen drets edificatoris? I la resta de Badalona? Els comencem a encolomar pisos i pisos a tort i a dret? Si creem el precedent, que no dic que molt excepcionalment es pugui fer, no creu que la resta de barris també es començarà a treure els pisos de sobre?

* A la foto, el PMU durant l'entrevista.


divendres, 23 de novembre de 2007

Entrevista al PMU - 1a part

L’altre dia, seguint amb la polèmica, em va donar per començar a llegir-me aquest famós PMU. Si es vol parlar del tema, el mínim és anar documentat. Decididament, però, el text és força llarg i l’intenció era anar a resoldre directament els punts més polèmics, que és un petit % del Pla. Així que se’m va ocórrer fer-li una entrevista al PMU a veure què responia.

Ahh!!! Quin espant! Bé, hola, molt bon dia ... PMU. Disculpi, ara m’he quedat pensant, Sr. o Sra.?

-Document, que no és ni una cosa ni l'altra. Abans de tot, salutacions. De totes maneres, ja li puc avançar que tinc una mare que és gerent i un pare que és putatiu, però que m’estima molt.

I com es troba?

-En entredit, al·legat.

Considera que això és positiu?

-És curiós veure com pots arribar a fer-te famós i que tothom parli de tu sense que la meitat de gent ni tan sols et conegui.

Aleshores vostè creu que quan la gent vegi el seu aspecte real pot causar algun tipus de reacció... vaja, espantar algú? té mig barri atemorit!

-Home, teòricament tot aquell qui s’omple la boca és perquè t’ha llegit oi? Per tant, d’aquesta manera a ningú he de sorprendre ja. Tammateix ja ha vist abans que això se’m fa difícil de creure. Però de visites ja n’he rebut moltíssimes.

Vostè acaba de dir que està en entredit…

-No, he dit que me’n sento. No és el mateix estar en entredit que sentir-se en entredit.

Bé doncs, en tot cas, ens volíem referir a que un grup nombrós de veïns de Dalt de la Vila, que s’han reunit en comissió expressen això mateix; és a dir, creuen que hi ha una diferència abismal, una gran contradicció entre el que va ser l’estudi de diagnosi i el resultat final, que és vostè.

-Aniríem malament si jo no diferís de l’estudi de diagnosi, és que jo no sóc cap estudi de diagnosi. L’Estudi solament es dedicava a fer un anàlisi de la situació. Per dir que tot està molt malament i cal arreglar-ho, no cal fer un estudi per què tothom estiguem d’acord. Jo aporto les solucions que encara no he sentit proposar a ningú altre. O sigui, la meva feina no és pas analitzar res, sinó mirar d’arreglar. Així que no barregem una cosa amb una altra. Ara bé, si a algú no li agraden les solucions que se m’han acudit això és una altra cosa. Parlem-ne.

* A la foto, el PMU uns moments abans d'iniciar l'entrevista.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Politització fatalista a Dalt de la Vila.

Fa uns dies que a Badalona es parlava del projecte de l'Illa Central, que no Can Fradera encara que també sí, tot i que es va optar per parlar d'Illa Central per no influenciar a l'hora d'adjudicar cap nom al projecte resultant final.

Fa però, menys dies que ha aflorat un debat que ha anul·lat o com a mínim congel·lat l'anterior, i és el ja molt polititzat debat sobre l'històric barri de Dalt de la Vila. Un barri avui força degradat gràcies a veïns i administració que s'engloba, per qui no conegui Badalona, al centre -no estrictament com a barri perquè ja n'hi ha un amb aquest nom-.

Quan es parla amb aquests termes o sense parlar-ne -qui ho fa- es vol fer sobreentendre que:

-"És que jo sóc de Dalt de la Vila".

En primer lloc ja entrem en una espècie de desgreuge cap a d'altres barris igualment històrics (si ens poséssim a tirar enrere en una estúpida discussió a la que esperem no arribar, podem trobar les restes més antigues al -3500 a Llefià, al Manresà, al turó d'en Seriol o a Sistrells -ve a dir alguna cosa el comunicat de la FAVB (el comunicat es pot llegir aquí? espero interpretar que simplement és una manera estranya de cridar a l'entesa entre tothom-), que fan créixer aquella sensació de desigualtat de tracte de l'administració fins sentir fora del centre frases com:

-"És que al meu barri no s'hi fa res, tot ho fan al centre". O:
-"Baixem a Badalona"?

Amb tot, el 2 de maig del 2007, els tres partits integrants del Govern d'aleshores: PSC, ICV-EUiA i ERC signen l'aprovació inicial d'un Pla de Millora Urbanística per tal de posar al dia l'enrevessat però curiós barri de Dalt de la Vila. Com tot, ni és una plà extraordinari ni és nefast. És a dir, que té les seves coses bones i les seves dolentes i, intermitjament discutibles.

Heus ací que s'inicià un període d'exposició perquè tothom el conegués. I plantegés els seus dubtes i, en cas de desavinença, fer al·legacions per tal de fer-ne un projecte resultant final plenament ciutadà. I desitjablement al marge d'interessos partidistes. Però amb el canvi de Govern es diu que Iniciativa no ha tornat a entrar a Govern per mèrits propis, és a dir, perquè s'ho ha guanyat a pols després de la seva "gran" gestió. S'entén?.

Així que el PSC ha preferit la sociovergència badalonina un altre cop però + ERC, que seguir degradant l'imatge de l'administració amb gent teòricament de plantejaments més propers. La cosa s'ha començat a agitar i a algú li ha interessat -no sé si aquest algú o alguns s'han llegit el plà- començar a armar sarau.

El fatalisme una altra vegada s'ha escampat vingui d'on vingui i sembla que hi ha l'idea de que amb el plà aquest, quan s'aprovi, començaran a venir excavadores i d'altres màquines que es carregaran el barri -no sé si s'inclou la gent a l'interior-, per la qual cosa s'ha de salvar -això em sona a fatalisme popular, deu venir d'aquí l'aliança verdo-popular de què després parlarem-. Es crea doncs, una respectable comissió de veïns per fer més ressò i conscienciar dels perills del plà. Alguns dels seus portantveus però, tenen els seus propis interessos particulars en alguns dels domicilis afectats. Això amb tots els respectes, fa que per mi aquestes persones quedin del tot desacreditades per representar ningú, perquè segurament no sabran ser objectius -és natural escombrar cap a casa, independentment de que puguin tenir raó en part-.

Algunes persones però, diuen defensar el barri amb lemes que oloren a verd. Com es pot dir que no hi ha politització, quan cada dia topo amb tot un seguit de pancartes tremendistes, fatalistes, que criden a la mobilització numantina "Salvem Dalt la Vila" com si algú hagués de venir a arrassar el barri i deixar-lo més pla que l'Illa Central?.

De qui l'hem de salvar? Suposo que d'Iniciativa, que són els qui les han penjat -ja sé que la comissió n'ha penjat d'altres, però no em referia a aquestes-. Per què doncs, no se'ls ha demanat que les retirin per contribuir -recordem que el 2-5-2007 ICV també va posar la seva signa a l'actual PMU; però aquesta bipolaritat com a partit com a mínim a Badalona a mi ja no em sorprèn; era d'esperar que es prenguéssin malament el no repetir les quotes de poder dels passats mandats- al net debat ciutadà sense manifestacions polítiques pel carrer? I els cartells? D'on ha sortit aquesta tipologia tremendament Iniciativa? I el bloc? Està bé que es vulgui utilitzar aquesta plataforma per fer-se ressò com a Comissió, però sincerament, després de veure el barroer copiar i pegar de les mocions filtrades -independentment del seu contingut conceptual- pel proper plenari, es veu una certa mà negra o més aviat verdosa; tan barroera i amb mala fe o intenció que ho podem comprovar quan llegim els acords de la moció verdo-popular (dos partits avui demagògicament molt propers a la nostra ciutat) ordenats per 1, 1 i 1. No 1, 2 i 3. Molt interessant també veure reflectides també en un copiar i pegar no tan barat (aqui es corregeix el 1, 1 i 1) moltes aportacions del bloc "Salvemdaltlavila" al bloc d'Iniciativa Pimpinela Escarlata. Encara avui cap dels dos, sense especificar que la d'ICV, la presenta amb el PP (perquè se n'amaguen?) i el tractament diferenciat que es dona: una és la de l"equip de Govern" i l'altre la d'"ICV" (salvapàtries -vaja després d'estar a Govern, a veure què repesquen) en lloc de posar de "l'oposició" ICV i PP.

Com veieu, es poden dir milers de coses abans de parlar del pla de Dalt de la Vila. Jo tampoc me l'he llegit, i per això no en parlo, el dia que me'l llegeixi em veuré amb cor de començar-ne a parlar, però mentrestant em farà gràcia veure com determinades actituds, actuacions, tendències o malentesos intencionadament provocats per encrispar i enrarir encara més el personal, no deixen de resultar-me curioses o de dubtosa reputació.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Setena part: Desenfundant les armes, el primer duel.

Anava jo deambulant per les classes del famós ISBN, del mític calbet tritura persones amb els esquemes, quan va arribar el que seria el primer dels tres reptes, si recordem les explicacions dels capítols anteriors.

No recordem, d'acord. Primer repte: fer una ressenya d'un llibre (qualificació x1) 2n repte: parcial (el difícil) de la primera part de l'assignatura (qualificació x2); i tercer repte: parcial (el "fàcil") de la segona part de l'assignatura (qualificació x2). Total de punts a fer per treure un 5, 25. Per treure un 10, 50. Objectiu: 25.

Així que vaig decidir ésser intel·ligent. De l'any passat tenia la ressenya puntuada amb un 7. No havia arribat al 10 i per tant, tenia certes especificacions anotades com a correcció per a millorar. Estava clar, jo volia treure la pistola abans que el "cowboy" i fotre-li primer el tret: qui pica abans, pica doble. I és que ja havíem dit anteriorment que aquest any es desencadenaria un duel de titans, el temible ISBN de "Mètodes" contra l'emergent cahperòloga i prestigiós Ceraco de Campionat. Així que veient que els llibres que donava per fer la ressenya eren els mateixos que l'any passat. Vaig agafar la ressenya de l'any passat i me la vaig intentar treballar.

Hem de recordar que aquesta ressenya, ja era una còpia d'una ressenya que el passat any m'havia passat una bona amiga del Poble Sec. Així vaig intentar millorar la meva ressenya de nota 7, mitjançant les indicacions del propi "Cowboy". Utilitzaria la seva pròpia arma contra ell, que "vil". Però una de les indicacions, era de contingut, semblava que no acabava de reflectir bé el que era el contingut argumental del putu assaig. És clar, jo no m'havia llegit el llibre i la meva ressenya era un refregit d'una altra d'una bona amiga. Potser ella sí que se'l va llegir, però al tio tampoc li va agradar.

Estava clar que picant primer, el que pretenia era tenir ja el màxim coixí possible de punts, per afrontar els dos parcials per exemple amb un 9 o un 10 (massa estirar). Tot el que fos pujar de 8 ja m'agradava. L'objectiu era arribar als vint-i-cinc.

Aquest any, està clar que el meu prestigi, aquell que m'estava forjant a pols, no era infundat. No era una simple cortina de fum mediàtica que amaga darrere una jove promesa que acaba convertint-se en un fracàs, que s'estimba a la primera adversitat. No, jo era un pal de paller, un os dur, una reincident. Aquell qui suspès, tornava per venjar-se. De tal manera que vaig anar a buscar el llibre, com a mínim per veure'l. En un any, ja me l'hauria pogut llegir, doncs també. A algú altre ja li deu haver passat pel cap algun cop fer servir la següent tàctica donada la densitat i la poca voluntat de llegir-se un llibre del que no en trauria res:

Estava clar, que per molt que em llegís el llibre i hi perdés hores de comprensió, no em seria gens útil per fer un resumet d'una pàgina i mitja. Si no li agradava, em deixaria un mateix 7 igual de treballat que copiant-me'l de la meva amiga. Amb cabudesa i dedicant-hi el doble d'hores potser arribaria al 9; però està clar que un no pot dedicar 23 hores de 24 a un parcial d'una assignatura de diverses.

Així que vaig agafar l'índex i me'l vaig llegir més o menys. Granment, vaig veure de què podia arribar a anar el llibre veient els títols dels capítols. A més es dividia en diverses parts i això donava peu a expressar-ho per escrit. Total, vaig poder millorar el meu redactat final i el vaig presentar tot convençut de l'augment de nota pertinent. Com a mínim havia corregit faltes i coses d'estructura puntuables, i ara li fotia un bon argument.

L'ombra del Ceraco de Campionat, "el" bèstia, la màquina sense adonar-se'n havia començat a créixer massa i cada vegada era un cavall més desbocat, l'ombra del qual ningú creia que en tan poc temps s'hagués pogut fer tan llarga. No tenia aturador i brillant com pertocava vaig fer-hi honor i vaig obtenir una nota de 6,5. Realment em vaig quedar estupefacte. No sóc mai de les que es confien amb això de les notes, però després de seguir-ho tot meticulosament, la veritat m'esperava més. El trimestre, tot just acabava de començar i en la gran batalla final tot just desenfundàvem revòlvers. Però qui havia picat primer?

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Visca Kimi Räikkönen Campió

No hi han paraules per descriure la bogeria de la carrera d'infart que s'ha viscut avui a can Ferrari. Ja era ben difícil que s'esdevingués el miracle, però aquest any algú, que no ha estat ni Berni Ecclestone ni Ron Dennis ni molt menys Falonso, han pogut fer millor justícia per acabar la temporada.

Dic això perquè en primer lloc ni Berni Ecclestone, el patró de tot, ni Ron Dennis han aconseguit fer guanyar el seu pilot mimat, Lewis Hamilton que ha perdut ell amb el seu equip tot solets de manera nefasta totes les seves opcions a la victòria. La penúltima cursa ja va ser un desfase, un error garrafal quan l'equip de McLaren Mercedes es va endormiscar i va trigar dues o tres voles més del compte a fer el canvi de pneumàtics a Hamilton qui va fer la resta de la feina: el mico per acabar perdent tristament a l'entrada del pit stop. Sembla ser doncs que les novatades Hamilton les ha viscut a la penúltima i a l'última carrera quan molt poc intel·ligentment, després d'ésser avançat per Falonso, ha intentat superar-lo enlloc de restar darrere i trobar una oportunitat millor o bé esperar l'ajut segur de l'equip.

Així ha provat l'avançament i ha fet un viatget fins a la vuitena posició en una sortida de pista, d'aquesta manera que en un estrall del cotxe de poc no abandona (mentre a Astúries ho celebraven, que francament les fugaces connexions de TV3 amb seguidors d'allà en una sub-pantalleta, sobraven. Falonso no és el pilot nacional de Catalunya.), tot i que ha sabut reaccionar eficientment efectuant un "reset" al cotxe -com si estiguéssim en un videojoc- sense haver de passar pel pit stop. Falonso mentrestant, poc a poc ha anat perdent prestacions i ja no ha pogut fer res més tot i que ha sigut el campió virtual durant més voltes de la cursa, massa fictíciament a l'espera d'una errada dels Ferrari.

Amb l'ai al cor, hem viscut com Ferrari ha aconseguit intercanviar les dues primeres places per obtenir magistralment un títol de campions del món bastant merescut, ja que després de l'espionatge i les ajudes de la FIA a McLaren i els seus pilots... ha estat una gran alegria. La victòria s'ha hagut de treballar, però el que s'ha hagut de treballar més és el títol. No només hem sofert amb els sotracs de Hamilton, Falonso era una amenaça latent i qualsevol tonteria de Massa li hauria regalat el títol, i a les darreres voltes, les lluites entre els pilots de davant d'un Hamilton (Kubica i Rosberg) en volta perduda, i els seus lleugers tocs ens haurien deixat la cara que se li ha quedat a Ron Dennis i al pare de Hamilton.

L'opció més remota, la de Kimi Räikkönen s'ha fet realitat. El fràgil Iceman ha aconseguit finalment fer fortuna amb una impecable estratègia que ja va començar l'any passat quan li va tancar la porta als nassos a un Ron Dennis que aleshores no hi va donar massa importància perquè es deuria veure campió amb el fitxatge de Falonso (no l'hauria fitxat si no l'hagués cregut millor que Räikkönen¨) i l'incorporació de Hamilton, campió durant molts grans premis, menys l'últim, el que compta. Els campionats es guanyen a la pista i no a les agències d'espies. En definitiva, dos galls xulescos els qui a partir d'avui caminaran pel món sense tants fums, una onada de fred els els ha congelat.

Felicitats Räikkönen!!! Qui ho havia de dir, avui els ferraristes ja podem estar molt contents perquè hem guanyat un títol en una carrera meteòricament impossible i ni falta que ens farà que vingui Falonso a per guanyar res... l'ombra de Schumacher segueix essent mooolt i mooolt llarga...

divendres, 19 d’octubre de 2007

Gran acte-concert diumenge al Palau Sant Jordi

Sincerament, trobo bastant repulsiu, indignant, determinades actituds que no han tingut el ressò que haurien de tenir.

A Catalunya, portem un munt d'anys demanant el que reclamem: fer justícia amb la gent que va patir la desgràcia de la guerra civil i, encara més la llarga dictadura que va ofegar Catalunya en un pou del que no hem acabat de sortir del tot.

Com que no n'hem sortit del tot? Doncs portem trenta anys des de la fi del règim i teòricament la democràcia hauria d'haver portat el restabliment de les nostres llibertats. S'ha fet a Alemanya, i en el sí del que van ser les dictadures de l'Amèrica llatina. Per bé que encara n'aguanten algunes -potser també a Rússia-.

Però no ens preocupem, perquè ja podem felicitar a Rodríguez Zapatero, el president d'Espanya (el país que ara fa 300 anys ens va muntar un sarau, i fa una setantena un altre), el nostre salvapàtries perquè ha aprovat una espectacular llei de memòria històrica que algú va qualificar com un "primer pas" per fer justícia.

Un primer pas? primer? ha dit primer?? primer pas de què, per la llei de memòria o de desmemòria? com és possible que trenta anys després encara estem decidint si sortim a treure tota la simbologia franquista i encara pitjor, qualificant d'il·legítims els judicis franquistes! Déu n'hi do, un aplaudiment i una tovallola, que hauran suat per arribat a determinar els ponents de la llei que el règim en sí ja va ser il·legítim, imposat i per tant tota la seva obra il·legal?

Què passa, que ara ens netejarem la cara dient que el PP ha estat d'acord en pactar que el valle de los caídos es reconverteixi? Perquè ja sabem que els caídos són aquells que van caure construint-lo, oi?

Francament, trobo d'un impressionant desvergonyiment que es qualifiqui de primer pas això que han decidit que hauria d'estar fet fa 29 anys. Perquè la transició no hauria durat més d'un any. Està clar que realment no estem en un país que hagi aconseguit consolidar la seva democràcia, perquè és que realment encara no hi ha arribat. La transició s'ha allargat massa. Desgraciadament, els testimonis tant de la guerra com de la primera postguerra van deixant-nos, i amb ells el seu record i el record de la gent del seu entorn i familiars que van morir, començant pel president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, màrtir en acte de servei a la Nació, o l'alcalde Xifré a Badalona, assassinat igualment com si fossin uns gossos.

O sigui, que amb els papers a Salamanca farem el mateix, a principi de legislatura tornem uns quants per quedar bé amb Catalunya i vendre-ho a les properes eleccions tenint temps perquè a Espanya se'ls passi l'emprenyament i se n'oblidin, ja farem un pla i al final de la legislatura com que no tenim ganes de tornar res més ja seguirem donant llargues com sempre, perquè està clar que no volen tornar res més, sinó la família socialista espanyola i catalana no hauria votat en contra el retorn immediat d'allò a què es van comprometre i allò a què porten més de trenta anys retardant-se a tornar. Pobre Chacón, en què t'hauras de veure... com ho defensaràs això?

El mateix dic a determinats mitjans que al meu entendre tampoc hi han prestat massa atenció o hi han passat per damunt de puntetes. Em sento amb impotència, com a mínim tinc el consol que milers de catalans tenen el mateix sentiment, se senten estafats una vegada més -ja ho sabíem que passaria- i per això cal fer la crida per anar al gran-acte concert de diumenge, a protestar, una altra vegada.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - i 4

Òbviament aquesta classe de gent, es basarà en un cras error l'origen del qual ha quedat ben raonat al llarg de l'article. Normalment, la gent que comet aquest cras error i no se n'ha adonat, i així pretén punxar i obrir falsos debats estèrils per fer brillar la seva ombra són gent donada a enraonar molt, vulgarment parlem dels bocamolls, o bocamolles (no tot enraonador és bocamoll). Moltíssima d'altra gent que ho pugui arribar a pensar, obert un debat potser defensaria la seva posició més sensatament fins adonar-se de l'error en que hauria calgut. Si diem que aquests la defensen més sensatament, vol dir que els altres, que van a punxar, precisament van amb aquestes intencions i pitjors que no només a defensar una creença en un petit debat puix que no estan donats a ser rebatuts ni a reconèixer errors, ells sempre tenen la raó. Aquesta gent que tant enraona sense coneixement, sovint té una mentalitat més conservadora de la que es pensen. Gent amb moltes lleis que tot ho saben i que resulta que responen a la popular dita que a escola a alguns ens varen repetir:

"El tonto es el listo y el listo es el tonto"

A això probablement també contribueixen ja denominacions administratives errònies, o interpretacions de la gent igualment inexactes que confonen. Aquest error, queda interioritzat per la gent, i en el moment que algú cregut en posició de força, que estudia ja pugui ser quelquina ciència natural com ara medicina o química o que la pretén estudiar, inicia un debat menyspreant d'altres que fan "lletres" com ara filologia, antropologia, filosofia o tantes d'altres, donant a entendre que ell és més intel·ligent i té més cap per tant, és capaç de cursar aquestes carreres naturals "més difícils"; mentre que els altres no cauen en respondre directament que el plantejament ja de bon principi és errat, perquè de ciències n'estudia tothom. I així ens embranquem en discussions absurdes com les sexistes de col·legi entre qui és millor, la dona o l'home? que mai acaben en cap conclusió ni van enlloc així.

Segurament el misteri i el desconeixement general que acostuma a tenir la gent per ciències com ara la química, ha creat una espècie de mite entre la societat, que fa que creguem que són millors, precisament perquè les desconeixem. No es tracta de filosofar entre si tenir aptituds per una ciència o una altra demostra més intel·ligència en una persona. Tampoc el grau de complexitat que pugui significar haver de treure's una carrera o una altra. Que tots els homo sapiens tinguem la mateixa capacitat encefàlica no vol dir que ho hàgim de demostrar fent carreres tant de colzes com ara la pròpia medicina, no l'hem de destinar tots a la mateixa cosa, no ens ho hem d'agafar absolutament tot com si fos una cursa, la nostra cultura però, ja té aquestes coses. Precisament la diversitat que tothom predica rau aquí. El cervell humà és una capsa de sorpreses de la que en coneixem poca cosa, n'intuïm moltes d'altres i en desconeixem una pila més grossa que les altres dues.

Nosaltres finalment hem trobat la capsa dels fusibles de l'il·lustració i hem donat llum al coneixement. Llàstima que el segle de les llums no va il·luminar a tothom.

diumenge, 30 de setembre de 2007

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 3

Doncs si, era filòsof. Però què s'entenia per filosofia abans; què s'hi discutia? què es va dedicar a escriure el deixeble de Plató en tants i tants documents? Trobarem que entre d'altres coses es va dedicar a categoritzar i subdividir el coneixement en diverses àrees. Si, el coneixement, la scientia a la que abans hem fet referència. Així, Aristòtil es va dedicar a dividir res més que el coneixement d'aquell temps, en diverses àrees tal i com ens han arribat avui en ciències: la zoologia, la física, la biologia, però també la lògica, la retòrica, la política i fins i tot la poesia.

Aquest, també és un dels precedents de mètode científic. I és que de ciències n'hi ha moltes, com ja va descriure Aristòtil. Si anem a buscar un definició simple de mètode científic, ens trobarem en què més o menys ve a ser aquella espècie de procediment que reflexant la voluntat contrària a l'església proven de donar resposta als processos que es desenvolupen al món mitjançant la demostració i l'observació d'aquests, dit per entendre'ns molt a grosso modo. Per tant això és absolutament inseparable de la pròpia història de la ciència, perquè aquí allò de científic. I d'això en podem trobar moltes de ciències, que englobades en grans grups podrien ser perfectament les "ciències naturals" que podem trobar ja a les portades dels llibres de primària, com també s'oblida posteriorment, les "ciències socials". Després hi han d'altres com ara les ciències instrumentals.

Un cop anem recordant això, no queda més que anar a buscar què és el que ha pogut passar perquè molta gent se n'oblidi d'una cosa que ara ens sembla una tonteria i que ningú admetria haver oblidat mai, per la seva evidència. Així, tenim aquests dos grans grups ciències socials i ciències naturals, en els quals englobem tot un seguit de ciències o disciplines categoritzades, encara que hi hagin sub-ciències que ballin entre unes altres dues. Per entendre'ns, un exemple clar és que dintre de les ciències naturals podem trobar la farmàcia que es barreja entre les ciències de la salut i una altra com és la química. La filosofia per exemple, ja seria una ciència que s'inclouria en tantes d'altres que podria ben bé ser una espècie de mare de la ciència en general, ja que abans s'hi discutia la pròpia existència entre generacions i generacions i segles i segles fins arribar a l'"ego cogito ergo sum" posem per cas.

D'aquesta manera, a l'arribada de les revolucions i els avenços, poc a poc el concepte de mètode científic se l'aniria apropiant segurament la branca natural de la ciència, amb els experiments i gent que va posar en tela de dubte com Darwin, els plantejaments que les creències religioses havien sostingut durant mil·lenis. És aqui quan els termes s'aniran confonent i sense voler, avui entendrem com a científics aquells que en l'opció de batxillerat han triat "ciències" és a dir, estudiar ciències naturals. Així es crearà un trist debat i una discriminació que trascendirà en alguns nivells de la societat. La gent escassament il·luminada, que no hagi arribat a la pregunta que havíem plantejat, tindrà prejudicis talment estúpids com que les ciències són millors que les lletres. I així es crearà un típic debat al que potser hem arribat a ésser testimonis directes o indirectes.

diumenge, 23 de setembre de 2007

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 2

Sembla que la "revolució de les llums" acompanyada de totes les altres posteriors, va donar a lloc al desenvolupament de la medicina i d'altres ciències que varen permetre desenvolupar la tecnologia (electricitat, ràdio, televisió, cinema, màquines de vapor...). Hem dit ciències? És clar, hem de tornar al clàssic grec com sempre. Si ens deixem il·luminar per la l'antiga llengua grega, que abans comentàvem com a bé a preservar, trobem que el mot oida en grec vol dir "Jo sé". Aquest "saber" en llatí s'anomenarà scire i posteriorment evolucionarà cap a sciens-is "el qui sap". Formarem així la scientia o "coneixement" en català. Així tindrem que el 1272 la paraula haurà derivat en el mot català "ciència" segons es documenta per primàriament en la nostra llengua. El "Jo sé" grec hauria evolucionat cap a "història" quan la documentem al segle 14.

Amb aquest procediment tan simple com tirar de diccionaris etimològics com el de Joan Coromines per exemple, hem descobert que la paraula ciència ja és molt anterior en la nostra llengua als científics d'avui en dia, que avui relacionaríem amb carreres de la branca anomenada comunament científica. Aquella que a Catalunya relacionem amb el batxillerat de salut o científic, segons denominen altres.

Però... com pot ser que la paraula existís abans que la matèria? com és possible que existís la ciència abans de Pasteur? de la Penicilina...? de Darwin, de Copèrnic..?

Òbviament totes aquestes vessants tenen els seus orígens. Però en cap cas són transportables fins a l'antiga Grècia o la posterior Roma. No existia el microscopi encara que ja s'hagués descobert l'àtom. Certament, no calia ser massa espavilat com per veure que si punxaves sortia sang, però no s'hi havia caigut en la teoria de la circulació de la sang. Naturalment no s'havien descobert les "vacunes" de la vaca contemporània tot i els remeis naturals i els més místics. Així doncs, com és que neix la "ciència"?

Quan arribem a fer-nos aquesta pregunta, és que alguna cosa ha anat malament durant tot el procés, què passà a l'antiga Roma que transcendís a la nostra societat? Si, a Roma operaven ja de cataractes. Però aquesta no és la resposta al "dubte metòdic" al que algú pot arribar, tot just necessita que li arribi una mica més de llum. Hi ha gent a qui directament no arriba la llum suficient com per arribar a fer-se aquesta pregunta i per tant no saben ni que tenen aquest dubte. Aquí està el problema.

No és que hi hagués hagut cap revolució científica aixafada i ocultada per la religió, l'institució més reaccionària a tot coneixement que no fos "el seu". Sinó que simplement hi ha una confusió que només podem explicar per un mecanisme que els científics que es dedicaven a les ciències físiques del segle 17. Parlem del mètode científic. Ah! vaja, l'espelma comença a il·luminar-nos. Abans però de que la seva cera cremi, necessitem trobar la caixa de fusibles de la llum i donar l'electricitat. Si hem esmentat les ciències físiques, vol dir que hi ha altres ciències a banda d'aquestes.

Tornem però al mètode científic. Què va aportar de nou? bé de fet, com moltes coses ja podem anar a cercar els seus precedents i el seu orígen molt molt lluny. Per exemple a les primeres indexacions de textos dels volts de l'any -2000 en diverses cultures. O al -320, amb el científic Aristòtil. Com? el científic Aristòtil? que anava en bata blanca i remenava microscopis i substàncies químiques per el gegant farmacèutic "Bayer" (fundada el 1863)? No hem quedat que era filòsof?

dissabte, 15 de setembre de 2007

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 1

Evidentment, quan ens referim al segle de les llums, en primer lloc estem parlant en clau europea i potser un tant eurocentrista. Així fem referència al període d'apogeu de l'absolutisme a Europa el segle 18, i també a aquella espècie de transformació de mentalitat que va venir impulsada preferentment des de França amb allò que s'ha anomenat el segle de les llums o il·lustració. Així l'èlit intel·lectual del temps va començar a contraposar-se més o menys a l'absolutisme que comentàvem. L'idea s'aniria difonent per Europa amb el neoclassicisme en la vessant més estrictament cultural, i amb el despotisme il·lustrat políticament, amb diferents resultats. La història acabaria com ja coneixem amb les revolucions americanes i franceses.

Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.

Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.

Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.

No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Felicitats Lozza!!! MVP 2007

Avui hem pogut saber que dimecres, després d'una de les seves millors temporades, la Lauren Jackson ha estat nomenada com esperàvem i desitjàvem, MVP de la WNBA 2007. Les seves competidores Becky Hammon i Diana Taurasi no han pogut fer més que recaptar poc més de la meitat de vots que l'ànima de les Seattle Storm (473, 254 i 144 respectivament). Potser el fans han oblidat o han deixat massa lluny (7a amb 27 punts) una Katie Douglas que aquest any s'ha consolidat del tot.

La Lauren, a més a més, aquest any ha igualat la millor anotació de tots els temps en mans de la pròpia Diana Taurasi, 47 punts en un èpic partit el 24 de juliol contra les Washington Mystics. És més, tot això li ha valgut per guanyar més títols: Jugadora Defensiva de l'Any, All-Defensive First Team, Peak Performer en punts i en rebots i com no, All-WNBA First Team. Tot... menys el títol de campiones de la lliga que ja van aconseguir el 2004.

Liderant la lliga en punts (739 amb un average fora del normal, 23,8), i en rebots (300; 9,7 d'average) a més a més de fer la seva millor anotació personal a la WNBA i igualar la de tots els temps, ha queda segona en quant a taps (63; avg de 2,0). Sembla ser doncs, que la WNBA segur, està gaudint de la llegenda més gran que ha pogut viure en la seva curta dècada d'existència com a ta. Una jugadora que va arribar com a primera opció del draft a càrrec de les Seattle Storm el 2001 el que va suposar una revolució junt amb el fitxatge de la Sue Bird en el Draft de l'any següent, el complement imprescindible.

Ésser la jugadora més jove i que més ràpidament ha assolit l'esperpèntica xifra anotadora de 4.000 punts el 27 de juliol d'aquest any avala tota comparació amb les llegendes del bàsquet femení a les quals ja encapçala, com del masculí als qui no té res a envejar. La lliga femenina, a USA té més seguiment que a Catalunya l'ACB, un altre dels països amb més tradició i seguiment basquetbolístic, per bé que el futbol ocupa totes les portades. Per contra, la Lliga Femenina que enguany ha patit la pèrdua d'un dels equips més poderosos dels últims anys: l'Universitari de Barcelona, descatalogat després d'assolir els triomfs més importants sota el patrocini inoperant de les "seccions" del FC Barcelona.

S'ha de dir que la xifra de 19,2 punts per partit en tota la carrera (quatre dècimes per sobre de Pau Gasol en els seus també 6 anys a l'NBA i només 5,4 per sota de Kobe Bryant en els seus 11 anys a qui si que igualaria al rànquing d'eficiència d'enguany a la segona plaça amb 27,6 punts), a la millor lliga de bàsquet femení del món, és tota una fita i com dèiem equiparable a grans jugadors de l'NBA. En 77 partits això superaria els 1832 punts salvant les distàncies de la diferència entre una lliga masculina i una femenina. Per bé que avui per avui, les franquícies femenines són menys, com menys són els enfrontaments totals.

Quedi palès doncs, l'alegria i el goig de veure una de les jugadores més admirades assolir tals reconeixements. Recordo que una joveníssima Lauren Jackson amb tan sols 23 anys a l'esdevenir la jugadora més jove en ser nomenada MVP eclipsant llegendes encara existents com ara Lisa Leslie o Sheryl Swoopes el 2003, al web de les Seattle Storm van dir "i tan sols amb només 23 anys... què serà capaç de fer en el futur...?" Tot just ho he començat a veure. La llegenda continua i es fa gran i gran i gran...

dimecres, 8 d’agost de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Sisena part: Torna Ceraco

Ni més ni menys. Ja és aquí. Per estiu, mentre tothom fa reposicions, nosaltres reprendrem l’inacabable saga del... Ceraco de Campionat.

No seria fins passat l’estiu i l’inici d’aquest curs evidentment, perquè l’últim duel ja havia estat el propi setembre del nou curs, que hi hauria el desencadenament final del xoc de titans. I és que de l’abatiment després de la gran repassada rebuda l’anterior curs i el gran Ceraco, la Dona Morgue havia de tornar a l’acció com fos perquè sinó no hi hauria qui aprovés la carrera. Cal recordar que era una assignatura obligatòria.

Em vaig tornar a matricular. Jo contra el mateix home, però en un altre escenari. Ah! No és que aquesta vegada jugués a casa. Però aquest any mos han canviat d’edifici. Les classes, ben petites restaren ja abarrotades de gent des del primer dia, i pocs minuts després de passades les onze apareixia aquella figura, aquell homenet semi-calb. El Cowboy, el “rompetechos”.

Primer dia: gran parrafada monumental sobre consideracions prèvies i... el mític reglament. Si, els dos examens parcials que valien doble més la ressenya per arribar a 25 punts i intentar evitar l’examen final, on entraria TOT! La gent flipant, la gent mig rient... la gent no sabia què li esperava. Els mateixos fulls groguencs d’apunts del calbet de farà més de deu anys... i els dos bolis a la butxaca simulant el pistoler.

La veterania: és clar. Jo ja tenia els apunts del passat any, any de desgast psicològic tot aguantant aquella flagel·lació diària. Dos dies a la setmana més un els dimecres d’anar-hi expressament. Aquest any el mateix, però evidentment els dimecres ja no hi vaig anar-hi. Em vaig apuntar a fer una altra cosa més productiva. I és que m’havia plantejat fer l’últim sprint i acabar d’una vegada per totes. Pertant, simplement assistir a que se’m veiés, i aguantar els rotllos sense escriure res.. Més difícil del que semblava.

Per acabar aquella primera sessió de “presentació” una mena de prova. Un recull de preguntes que s’anirien responent amb el temari al llarg dels dies, se suposa que per saber quin nivell teníen els nous companys d’aventura. Tothom flipant i jo no encertant gaire. El poder del Ceraco de Campionat tornava a resplandir. El trimestre seria molt llarg.

dijous, 2 d’agost de 2007

Cahpers televisius de vacances

No fa pas massa dies encara, que ha finit la temporada de Ventdelplà. Ja vam ser advertits un dia abans de l’últim capítol, de que ens reservaven una sorpresa final. I va ser ben final final. Ningú no esperava menys d’en Benet i Jornet I el sanguinari. No va ser un final mortal però si sorpresiu.

La temporada ha seguit la línia de les altres i ha fet el que havia de fer per anar fidelitzant l’audiència. Ha estat una de les sèries més vistes tot i ser una mica cursi. La veritat és que sempre ha donat més motius per ésser seguida calmadament que El Cor de la Ciutat, cada vegada sense menys objecte, exceptuant els últims capítols de temporada que sempre son els que queden en la ment i a vegades algú els agafa com a exemple general de tota una temporada.

Dissortadament no hem pogut gaudir de cap aparició més, de moment, de l’amic Benet, un dels pioners de la cahperologia, però si que s’ha doctorat un gran Cahper, que ha anat agafant cada vegada més relleu. El Monràs i els seus negocis. Aquest home, s’ha lligat una voluptuosa Berta, sobretot després de separar-se i s’han acabat casant a base de cop de taló i enredades diverses. És la base del personatge, i encantats. És pressumible que a la propera temporada, que han advertit que segurament serà l’última potser se li torni a girar tot i algú que no sigui el pòtol d’en Paco li digui a la bledíssima del súper que l’Hotel no se l’ha venut pas.

Sincerament, em fa llàstima pensar que serà l’última temporada, però trobo bé que els guionistes, en aquest cas, reconeguin que “una sèrie, ha de tenir un principi i un final”. El cas de El Cor, ja l’hauria d’haver trobat i, per contra encara l’intentaran exprimir com a mínim una temporada més. I potser en vindrà una altra ja que aquesta temporada estrenaran nou director, així que suposo que l’home voldrà lluir-se o donar-se a conèixer aprofitant al màxim l’oportunitat de sobretaula.

La que si que farà llàstima veure finir, serà, aquest dijous, és a dir, d’aquí a unes hores, La via augusta. La promoció de la sèrie que van fer, abans d’estrenar-la no em va agradar gens ni mica, la vaig trobar poc elaborada, idiotesca i la música em va fer ràbia. Però la sèrie en sí, m’ha agradat bastant. Què n’eren de bojos aquells romans! Que diria aquell. I si la sèrie és bona, encara ho és igual o més l’espai que fan després el d’ a la romana, on surt l’Enric Calpena i a base d’entrevistes perdudes en l’espai-temps, donen una difusió amable dels conceptes bàsics de la vida a la romana.

Aquesta, em recorda a d’altres sèries com ara La memòria dels cargols o alguna d’altra d’aquestes breus com ara Històries de Catalunya, ja des d’un altre enfocament i amb més episodis de les que després sí que et quedes a veure’n les reposicions. És agost i arriba la temporada anual de reposicions, només cal encendre el televisor. És de justícia assenyalar que a banda d’això també s’ofereixen programes nous, específics per a l’estiu, aquells que semblen creats per fotre’s hòsties talment monumentals com el nou programa de la Nina, massa vist ell i ella, o d’altres cadenes. Passa que aquestes ja no les posava en condicions normals durant la resta de l’any.

dilluns, 30 de juliol de 2007

En Tresserras ens il·lusiona amb la conciliació d'un deute històric: nova entrega del retorn de l'espoli badaloní

L’altre dia va venir el Conseller esquerrenc Tresserras a Badalona. Bé de fet ho va fer a Baetulo, l’antiga vila romana, la del poderós Quint Licini de qui afortunadament els ciutadans de l’actualitat encara en podran gaudir visitant els seus jardins –o el que en queda- just a la Via Augusta, allà al famós museu.

En Tresserras, és un tipus interessant i simpàtic. Aquesta és la impressió que li va donar a la Veu de Mel, la cáhpera que pul·lulava per allà a ficar el nas i endrapar alguna cosa. I és que en aquests actes municipalistes, si romans a l’aguait ja dines o sopes. Realment, en arribar l’home tot just sortir del vehicle oficial, ho féu amb un somriure de bat a bat com si entrés a casa seva tot allargant la mà. És una imatge crec que difícil de trobar, perquè no era el típic somriure forçat, sinó que ben natural. Va estar bé i va travar un bon discurs. Aquell home desprenia un feeling que es va fer especial en aquella jornada. Va saber ser captivador i me'n vaig endur una bona impressió d'ell.

L’acte, es preveia força històric, i no pel contingut sinó perquè es tractava del retorn d’unes peces espoliades en temps franquistes. Concretament el 1940. Poc més de sis-centes peces i objectes de molts i molts segles enrere, Badalona es remunta ben bé 2000 anys enrere, o sigui que podem anar a cercar-ne ben enrere. El moment de més emotivitat, a mig parlaments de les autoritats, fou l’homenatge a l’antiga Agrupació Excursionista de Badalona; que va comptar amb uns quants representants supervivents de l’època republicana. Doncs si, les autoritats es van aixecar i com a reconeixement van anar repartint reproduccions de la famosa Venus de Badalona en miniatura.

I és que l’Agrupació ja va vetllar per salvaguardar tot el patrimoni de la Badalona pre-museaica. El famós Museu de Badalona data de mitjans segle vint, així que algú se’n devia haver preocupat abans. Bastant abans, en aquest cas. Haurien de ser els maleïts franquistes els que destrossassin o com a mínim estruncassin, o retrassassin amb l’espoliació i el trasllat del patrimoni badaloní, la noble tasca d’un grup de gent de la que sorgiria algun dels impulsors després del propi Museu badaloní anys després. L'Agrupació Excursionista, fou clausurada, evidentment, per catalanista.

Morts ja la majoria, avui el seu record viu a través del complex museístic que els partits republicans s’estan preocupant de concebre, i és que els famosos 350.000€ que va aconseguir Esquerra del Congrés espanyol, estan per això. I amb això, molts de nosaltres esperem veure el més ràpid possible, el nostre municipi en el mapa de les 4 ciutats més rellevants de Catalunya en quan a patrimoni o llegat romà. I en part, serà gràcies a la gent de l’Agrupació. Aquells a qui avui qualsevol reconeixement els queda curt, Gràcies. No menyspreem les opcions turístiques doncs, que poden arribar a la ciutat a partir de tot això, d'aquesta manera tant els polítics com també els veïns de Dalt de la Vila hauran de posar de la seva part per arribar a uns acords que no només els beneficiïn a ells, sinó al conjunt de la ciutat, que és més àmplia que tot això.

PD: l’altre dia el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir a cau d’orella que això de les Venus de Badalona en miniatura ja les van donar als regidors sortints al finir la legislatura. Si aquesta és una de les màximes distincions de la ciutat, espero que no se’ls torci l’enteniment i comencin a repartir-ne a tort i a dret cada dos per tres com fan amb les Creus de Sant Jordi.

dijous, 19 de juliol de 2007

La "serralada" per davant i per darrere

Sense més, durant un grapat de dies la formosa Veu de Mel ha restat en coma digital mentre per contra vivia uns dels millors dies vitals.

Com pot ser? De vegades hem de saber destriar el que és la vida real de la vida digital. Una pantalla, un teclat, un ratolí, uns gràfics i sobretot un cable telefònic poden donar-nos un exquisida complaença amb nosaltres mateixos, fer-nos sentir bé en moments determinats; però en cap cas poden ni han de substituir les emocions reals que podem viure amb encara més intensitat i que estan allà a fora esperant-nos.

Estem parlant, naturalment de que hem tingut la Veu de Mel de viatge. Ah! Bonica destinació la de l’aeroport de Barcelona. Sí, i és que varem estar fins a hores clickarianes ja, esperant poder accedir al que era el vol cap al nostre objectiu. Nosaltres començàvem a pensar que al final es repetiria el desastre del passat any, el 2006 quan hagué el caos aeroportuari del Prat. I la veritat és que et sents impotent quan el cap de setmana abans d’emprendre el vol veus com inexorablement la teva companyia de vol, Clickair, fa aigües pertot arreu i esdevé la riota entre els ocells metàl·lics.

Al final, quatre hores d’espera que van passant mentre una es desespera, però la il·lusió era tan gran que no ens varem deixar abatre i varem passar l’estona o bé donant diverses voltes per les cintes transportadores, per la terminal, xerrant, menjant i, naturalment provant de fer fotos als membres de les comunitats guiris més selectes.

Jo no havia viatjat pràcticament mai en avió i no sé perquè m’oloro que aviat començarà a varia la cosa. Al final, els senyors clickarians s’hi van lluir i van saber-nos tapar ben bé la boca, ho varem captar a l’instant, semblava fet a propòsit. Doncs si, i és que només entrar, les veus de rifa, de protesta contra la companyia es van transformar en afalacs tipus:

-Què reis Clickair! Acaben de compensar claríssimament l’espera!!

No hi havia per menys en el moment en què va aparèixer el monument, l’escultura feta hostessa: una espectacular rossa ben farcida que guanyaria sola la Champions. A tothom li va caure la baba en veure-la, i és que a sobre, el que podia ser el pitjor, que ens donés l’esquena mentre anava cap aquí i cap allà va resultar ésser l’elixir de vida d’un comboi ple de passatgers mentalment desgastats després de quatre hores d’espera. Tothom girava el cap cap enrere quan passava i és per això que em va fer gràcia recollir l'imatge que tots els homes (i algunes dones....) van anhelar. En un avió no se’n poden de fer de fotos, però tothom en fa, i no ens en varem estar. Així que mentre li fèiem un book a l’hostessa, casualment, en un fallo de direcció de la càmera varem enganxar de forma espontània l’amic africà (que després es partiria la caixa) que seia al darrere observant el pas de... “la serralada”. Espectacular imatge, sense comentaris. Clarament, jo em quedo amb aquest noi.

dimecres, 27 de juny de 2007

A TV3 ara es burlen de nosaltres

No és broma que fan broma de nosaltres. I, encara que ho sembli no em refereixo al fenòmen que molts anomenen, d’espanyolització de TV3. Heus ací tres elements que m’han fet reflexionar recentment sobre ja sigui el tractament de la informació o del material què disposen.

1- Si jo fos directora de TV3, no se m’hauria passat pel cap deixar refredar tan tontament la quarta temporada de Nip/Tuck. L’error no és emetre-la un diumenge a la nit després del 30 minuts. Ja em sembla bé l’esforç per augmentar l’audiència dels caps de setmana. Últimament estaven derivant cap a la perdició.

El que trobo un error garrafal, és cremar d’aquesta manera tan trista una sèrie d’èxit i amb nombrosos aficionats arreu. L’any passat ja va passar el mateix. Com és possible, que una sèrie amb tan sols 13, 15 capítols per temporada, ja no només se la poleixin emetent dos capítols per diumenge; sinó que a més, en temporada baixa televisiva, és a dir, en estiu? Qui ho veurà això quan marxi de vacances? S’hauria pogut aplicar el mateix exemple de publicitat excessiva com ha passat amb la sèrie “Herois”?

2- És de calaix que la Fórmula 1 a TV3 ha decaigut moltíssim. Tant que ja s’ha perdut fa temps l’ètica de què un dia es va queixar en Ferran Monegal, d’endarrerir els telenotícies pertinents per emetre’ls abans de les quatre de la tarda. Abans se solia fer el canvi al Canal 33 i ja està. És clar, és que abans no hi havia l’impresentable d’en Fernando Alonso ni tota la troupe mediàtica espanyolista darrere amb contractes de publicitat relacionats amb els comentaristes a Telecinco. Tothom sap que són uns oportunistes. Aquests deixaran d’emetre quan Espanya perdi la seva quota de representativitat. Potser encara ho faran abans amb La Sexta pel mig.

A TV3 s’han hagut de posar les piles, començar a fer les retransmissions ja una hora abans de les curses i espavilar-se a jugar amb les noves tecnologies. El nivell dels comentaris però, s’ha extremitzat. És a dir, entre un Francesc Rosés –a data d’avui desaparegut menys als reportatgets del TN- que s’ha situat al límit de l’objectivisme-subjectivisme periodístic requerible (a Telecinco ja l’havien ultrapassat abans de començar, com s’ha fet sempre a TVE) i uns comentaris cada vegada més experts d’en Vicenç Aguilera. Entremig, uns comentaris que cada vegada clamen més per la falta d’atenció. Sovint cometen errades que tranquil·lament evitarien si simplement llegissin les dades que van apareixent en pantalla de l’organització.

La burla, no és pas aquesta. Aquest any, precisament s’ha notat més el desesperament econòmic que viu la cadena. La F1 és cara i l’audiència fuig tot i els esforços. El remei: triplicar les pauses, i el temps invertit en aquestes. Desastrós. Això no passa en un partit de futbol.

Més desastrós és agafar i quedar-se boca obert, quan a la promoció de la propera cursa es pronuncia literalment després de 30.000 alabances, la següent frase:

“t’oferim les curses pràcticament sense interrupcions”.

3- Amb brevetat. L’altre dia la notícia que es va donar al TN sobre l’inici imminent del Tour, va ser la participació de la nostra terra a la prova. Un altre dia podem discutir el sucursalisme que implica excusar-se en el nombre de catalans que integren X Selecció espanyola. Encara que sigui tota la selecció. La medalla se la queden igualment a Madrid.

Al que em volia referir, és que a vegades pequem de vanitosos. No és massa raonable o intel·ligent, que en la prova ciclista més important, la Grande Boucle, en la que participen 21 equips amb nou corredors per cada; és a dir, un total de 189 corredors si no m’equivoco, la participació de tres corredors catalans en aquesta, suposi parlar i a més retolar com a titular destacable:

“Un Tour molt català”. Tampoc ens passem.

dimecres, 20 de juny de 2007

Bonificacions imperials

Dícese que ara a la reina d’Anglaterra li ha donat per nomenar el prolífic escriptor Salman Rushdie cavaller de l’Imperi Britànic. Sí, els dels versos satànics (quina por). És emocionant veure com la mentalitat encara és de parlar d’”Imperi”. Avui a més, és força xocant, perquè tothom sap que allà la democràcia o el parlamentarisme està bastant més consolidat que aquí, i allò de l’Imperi teòricament ja s’ha ultrapassat i avui sols és un residu del passat que resta en una titulació.

Ben al contrari del que passa aquí. Avui no es parla de Imperi, però l’idea és tan present en aquesta falsa democràcia irrespectuosa i interessada, que encara hi ha gent amb por de que ens treguin qualsevol dia els tancs a la que ens passem de la ratlla que ens tenen marcada. Una cosa no descartable. Potser hem de començar a cercar aquí l’idea de perquè no fineix el terrorisme i a Gran Bretanya s’ho han muntat tan bé. Realment això és un estat de dret…? del benestar…?

Però encara molt pitjor és a l’Iran. És curiós que el seu calendari equival a la nostra Edat Mitjana, època envoltada d'imperis arreu. I en molts casos també a la seva mentalitat. Només obrir la boca t’amenacen de mort. Has de fugir o et fregeixen amb una fam de guerra medievalitzant però amb la tecnologia d’avui en dia. Evidentment, sense generalitzar, allà mana qui mana perquè precisament manen ells, perquè si manés el poble probablement no hi serien ells… o potser sí?

Potser aquesta mentalitat victimista que inculquen, aquesta mala interpretació corànica, que duu a un fanatisme religiós… potser realment una bogeria mental desmesurada per la violència justificada en una religió, i així finalment les ganes d’arribar al famós xoc de civilitzacions per tenir la justificació per llençar orgullosament les potents armes destructives que poc a poc van preparant… Pitjor encara si sabem que de l’altre cantó també n’està ple d’aquesta classe de dements. El futur per la gent que queda entremig està cada vegada més negre i més si veiem com un propi Govern passa d’escoltar la ciutadania que en ple demana que no s’hi entri, que aquesta no és la nostra guerra.

De tot l’afer Rushdie, podem veure clarament una evidència que reflecteix aquest sector islàmic que porta tant de temps ennervit contra tot, és que ahir va aparèixer el ministre d’afers exteriors iranià i va dir que això, donava arguments a tots aquells que es dedicaven al que sembla ja l’esport nacional, els atemptats suïcides. Doncs no, sàpiga vostè que res no justifica un assassinat. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella. Perquè no canvien d’orientació esportiva i deixen que les seves atletes vagin a competir amb calça curta i no amb uns pantalons llargs que sembla que se’n vagin a fer alpinisme?

Si vostès tenen problemes d’identitat, si tenen fòbia a tot i a tothom que es pensen que tots la hi tenen contra vostès. Si tan d’ofesos van per la vida, incompresos que per un llibre, que per unes tires còmiques ja s’han de carregar el món en revenja per les ofenses fetes a qui sap qui; o comencen a destinar pressupost cap a educació, cap a la medicina psiquiàtrica o se’n van al Japó que els ensenyaran a fer-se l’Hara-Kiri si tantes ganes tenen de morir-se. Però a la resta, inclosa gran part de la seva població, deixin-nos en pau d’una vegada.

divendres, 15 de juny de 2007

Herois

Per fi finalment rutlla el servidor i tinc escletxes de bona connexió ja podré anar penjant més coses.

Quan menys t’ho esperes, aquell individu de carrer, amb una mentalitat ben simple. Aquell típic personatge del qui tothom se’n podria aprofitar començant per les dones amb les qui ha tingut fills enredant-lo fins a pleitejar-lo (segurament les úniques que aprofitant-se de les lleis contra maltractaments gosarien ofendre les dones apallissades i utilitzar-ho per atacar el marit i ensorrar-lo), aquell qui mostrant-li la bandera de la República et diria que és la del Brasil i sinó coses pitjors; aquell veí que pots qualificar com a pesat, que et truca en el moment més inoportú i t’enreda amb xarrera dues hores per demanar-te que li baixis un CD d’internet.

Aquell home que ha treballat en trenta mil feines; que sempre acaba anant a parar a la mateixa i ho entoma sense perdre el bon humor. Aquell típic home que simplement viu feliç dintre de les seves dificultats, unes dificultats que li vénen grans però que supera poc a poc sense ni un ral. Aquell qui de tant en tant explica com ajuda amb petits gestos coneguts, la gent que la resta probablement no ignoraria, però que vivint amb un altre tipus de problemes ni se n’assabentaria (la tipica dona gran atravessant el carrer, recollir un tipus que cau d’una moto, ajudar a recollir les coses a uns bàrmans quan pleguen, deixar quatre duros quan ell encara va més pelat…).

Aquell, precisament aquell home que va cap als 50 anys, tros de pa, que en un dia de desesperament, quan el cotxe se t’ha quedat espatllat en un pàrquing i t’adverteixen que la grua a prou feines podrà entrar… aquella situació en la que coincideix precisament en què no tens cap familiar a prop perquè t’ajudi a causa d’un viatge, per relacions familiars, per llunyania… un dels pitjors malsons per a un conductor…

Se t’acut anar a picar al teu veí, l’únic adult que passa la barrera dels 30 anys i pertant representa que com a pare de família, sigui la que sigui hi entendrà de coses d’aquestes o sabrà obrir un capot del cotxe i fer-li una ullada al motor i donar un diagnòstic on agafar-se… És quan t’obre a mitja tarda, amb cara de sobat i panxa enlaire; li expliques el problema i se solidaritza. Rapidament es vesteix i t’acompanya al supermercat.

Aquell, aquell home tan senzill “ignorant de barri” que tothom diria, agafa les claus i envoltat d’una aureola daurada les posa, i el cotxe fa contacte. A la primera i cotxe salvat. I tu t’hi havies estat una hora provant-ho l’ahir i el propi matí. Aleshores rapidament aprofites i el treus d’allà. Jo no he vist mai la sèrie aquesta que TV3 amb la promoció està fent famosa, gairebé t’obliga a enganxar-t’hi, Herois, però de ben segur que no és ciència-ficció. Hi ha gent pel carrer que tenen un do i han estat davant teu tota la vida, t’estan agraïts des de sempre per la cosa més inimaginable i simple del món i realment no t’esperes que quan els truques a la porta, per allò que tu si consideres greu, responguin amb els braços oberts i una mà daurada, just el que necessites.

dilluns, 4 de juny de 2007

Parece española...

Avui s’ha tornat a viure una gran jornada de tennis a París. Ho hem vist clarament en el partit que enfrontava Maria Sharapova amb L’Schnyder. Un partit per recordar amb un final espectacular, amb cinc trencaments de servei. No hi havia pas cap altra manera de veure-ho que pels bons del Eurosport, que per cert han remodelat la seva web amb una avinença amb Yahoo.

A l’Eurosport tenen comentaristes professionals (com se suposa que n’hi ha a tot arreu) que ho viuen. Si fem un cop d’ull a les retransmissions de TVE (a vegades l’has de posar perquè rebem l’Eurosport en anglès i en alemany i està bé entendre alguna cosa de tant en tant) ja n’estem farts de la historieta de “la cámara personalizada de televisión española” que només fa que enfocar aficionats espanyols i banderes amb la propaganda dels famosos braus, mentre se succeeixen els esdeveniments, i així l’espectador perd la perspectiva gràcies a la pèssima gestió del realitzador que prova d’amortitzar aquesta cámara personalizada. El millor sempre són els comentaris sectaris que van traient. Avui n’hem vist l’enèsima mostra en el matx entre l’Ana Ivanovic vs. L’Anabel Medina.

La realització ja havia començat a ser dolenta. Mentre acabava el partit d’en Federer, que ha guanyat, s’estava disputant l’encontre entre l’Ana i l’espanyolíssima. Doncs bé, com sabem que encara que el partit sigui dolent (tampoc era el cas avui), cal predominar els espanyols per patates que siguin, no sabien com posar-nos els dos partits a la vegada. Així, han optat per la càmera dividida. Cada dos per tres t’omplien 2/3 de la pantalla amb unes imatges del partit femení i acabaves per no veure res.

Joiosos d’alegria han engreixat el seu esperit quan finalment ha acabat el partit d’en Federer. (realment un obstacle per TVE) Semblava que s’estiguessin ofegant i rapidament ens han posat les dones. Hem pogut gaudir de veure la bella Ana Ivanovic que ha guanyat el primer set 6-3 (al final l’encontre acabaria en victòria previsible de l’Ana per 6-3, 3-6 i 6-3). El comentarista, amb l’Arantxa Sánchez-Vicario, ja no sabia com destacar lo bona que està la sèrbia de manera el més fina possible. I és que quan et comencen a repetir diversos eufemismes com ara “la jugadora de metro 83”, “esos largos brazos que llegan a todas partes” “gran jugadora…” a casa ja el vèiem venir i finalment ho ha deixat anar:

-“Y porqué no, la bella jugadora” –aquí finalment s’ha quedat agust i ben retratat. Ja ha dit l’evidència que has de saber-te'n estar de dir (o no) mentre la Vicario ha callat. Ah! El comentari típic de mascle, deu haver pensat. Doncs si.-

La perla no ha estat pas aquesta. Al cap d’una estona salta en referència a l’Ana:

-“la llaman lolita porque destaca entra toda esta oleada de nuevas jugadoras rubias

-“Es la única morena” -han dit els dos, i evidentment finalment ha arribat el que tothom esperava…

-“Parece española” –i les conseqüents auto-rialles de complicitat entre els dos i els que es pensen que els estan mirant o escoltant. Sí, a Sèrbia les eslaves tenen uns trets facials mooolt ibèrics-

Ja hi tornem a ser. És quan tornes a canviar a l’Eurosport.

dissabte, 2 de juny de 2007

I a Badalona... què?

A Badalona, també hi ha hagut eleccions. Allà han tornat a guanyar els de sempre, els socialistes, però aquesta vegada més afeblits, desgastats pel cacic de la ciutat i l’escassetat de la seva líder com a tal, seria hora de pensar en el relleu. Ah! El PP els trepitja els talons i és que el seu líder és aquell que ara es dedica al cinema -video bastant preparat i mal documentat- especulant sobre immigració. A Badalona hi ha caldo de cultiu per criar malves i hi ha gent que s’ho creu.

Després hi ha CiU que guanya suport gràcies a una patejada per les associacions explicant la mateixa historieta del “Canvi!” que a Barcelona, sense poma. Veurem sinó fan el mateix al país veí i tornen a canviar els colors de la presidència del “Gobierno Central (-ista)”. Ja hi ha qui diu que això tornaria a fer despertar els Catalans, veuries tu com desapareix l’abstenció de cop.

Després hi ha ICV.. IC.. IC-EuiA... Bé, uns que, després d’una gestió espantosa i cobrada a base de càrrecs, han perdut pel camí l’ ”V” ecologista. Una llosa que es poden treure del damunt així no caldrà que dissimulin més ésser ecologistes -i és que segurament la presència d’aquesta formació a Badalona és la pitjor i més corrupta de les que tenen-, així de pas colen un submarí a les CUP-Verds els qui a la vegada [les CUP] creuen haver fitxat un salvapàtries com a cap de llista que no és ni nacionalista ni independentista, tot i que potser no se n’han adonat encara, o no s’han llegit la seva pròpia llista, o no van anar a l’assemblea que l’escollia, perquè al bloc del número 2 de la formació s’especifica al títol, ser el número 1 o com a mínim ser el Cap de Llista. Sap que s’ha presentat en coalició?

Dícese -que diu el meu amic Xavo- que a can PSC també n’estan bastant farts de les pràctiques indignes dels hereus de la tradició comunista, una tradició massa autoritària que han seguit al peu de la lletra. Hi ha qui encara pensa que les dictadures comunistes encara van aportar coses bones i valia la pena haver-les patit; suposo que per això trobem aquest tipus de pactes navals que acabem de comentar.

Finalment Esquerra, segueix essent l’última potència al consistori encara i tot perdent el 50% del suport, la qual cosa es transforma en la pèrdua d’un dels dos regidors que tenien. No es pot posar un home que ningú no coneix als cartells tot i que a sobre es la segona vegada que es presenta. Llàstima pel número dos, segurament el regidor amb més bona premsa, que segur hauria sortit si s'hagués votat mitjançant llistes obertes.

Encara que no ho sembli, les coses estan més interessants del que sembla ja que després dels resultats (PSC: 9, PP:7, CiU i IC: 5, ERC: 1), es veu que hi ha diverses possibles combinacions per formar govern, ja hem dit que a can PSC estan farts del mal rotllo d’IC a govern. Alguna cosa comença a canviar a l’Àrea Metropolitana?

PROU!!!!

Sembla ser que en Josep Cuní necessita també un bon entrepà de pernil. Mentrestant, jo me n’he menjat uns quants durant el període d’absència fotoblocaire, sense foto. I és que he estat bastant enfeinada, tot i que si no hagués tingut res a dir no hauria dit res, perquè suficients ximpleries escrivim jejejj..!

L’altre dia, l’homenot va saltar en mig programa fotent un cop de mà sobre la taula amb autoritat i fora de sí, per mirar de posar ordre, davant la pèrdua de control del programa amb un espectacular "PROU!!!". Un cop de timó que ningú s’esperava però que va resultar efectiu per calmar el clima de crispació dels tres feixistes de PxC, que havien estant convidats a instància de Pilar Rahola, que veig que està a tot arreu. Ni ella es devia esperar el que va veure.

Amb franquesa, no s’hi podia fer més. Un cop de puny sobre la taula, com el que sembla que està consumant en Jordi Portabella a Barcelona. I és que aquesta setmana hi ha hagut eleccions!! Ah si? Òsti! Diuen que una de les causes més raonables per entendre l’abstenció, és que la gent trobà avorrit anar a votar sabent que tot seguiria igual. Perquè les coses canviin, no sé si se n’han adonat que cal posar a l’urna una papereta que no posi “PSC” o “CiU”. No cal que sigui tampoc la de PxC, però és que si segueixen guanyant aquests dos partits majoritaris no sabem què caram volem canviar.

Alguna vegada ja hem parlat d’el sectarisme de El Periódico, sectarisme en el benentès que tots els diaris més o menys generalistes el practiquen des de la seva ideologia. Així, aquests diaris, sobretot aquest, donen les coses per fetes. A vegades publiquen titulars on, basant-se en una enquesta et prediuen un resultat. Per exemple “Guanya no se qui per X tant per cent” i realment estan donant realisme a una simple enquesta. Home, com a mínim esperem a que la gent dipositi el vot i surtin els resultats.

No ens estranyi que, semblant tot igual i complint-se les prediccions, els cogui de molt mala manera que surti un Portabella i digui que no al tripartit simplement perquè no li surt dels collons. Ja ho pot vestir com vulgui, que dijous a la Terribas se li va entendre això, i de vestir-ho ho va fer donant un gran argumentació que per llarga que fos deixava embadalida la Terribas que no va ser capaç de tallar-lo ni una vegada. Ell mateix ho va dir quan explicava que no estava obligat a formar coalició amb ningú només perquè se suposa que ho havia de fer. I és que, en política, donar les coses per fetes, és anar de prepotent. Bé per Portabella, ara no ens fem enrere.

Això és el que no han volgut entendre al diari socialista més venut a Catalunya. Es nota que els ha agafat la rabieta, però aquesta vegada no crec que se’n surtin a l’hora d’atacar vilment amb notícies i articles d’opinió per desprestigiar una vegada més la mateixa formació. Perquè salta a la vista que cadascú és lliure de decidir amb qui vol pactar o no pactar i no s’ensorra la ciutat ni entrarà pas en crisi perquè no surti o surti en minoria el PSC, partit al qual estan sotmesos. Titulars induint a que la gent pensi que ERC “torna” a muntar una crisi a veure si de pas els il·legalitzen. Doncs no.

dimecres, 23 de maig de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Cinquena part: La Dona Morgue

La nit abans, ja duia els paquets de fulls dels dos dies anteriors acumulats. M’havia mirat alguna fulla el primer dia, però vaig veure que n’havia oblidat el contingut. L’examen era ja, i digués el que digués, allò de totes maneres ho havia d’aprovar, perquè al ser truncal, les cadenes les seguiria arrossegant sempre més. Vaig agafar la llibreta i me la vaig mirar, no varen passar gaires segons fins que em vaig adonar de que ni en tota la nit tindria temps de llegir-m’ho tot i a més tenia una mica de son. Més aviat m’estava dormint.

Així vaig pensar en la solució fàcil, aquella en la que molts, de vegades justificadament cauen, que seria no presentar-s’hi. Doncs no, jo hi aniria, encara que no sabés absolutament res de res, per donar la cara, a rebre la pantuflada grossa i a sobre parar l’altra galta, com passa a determinades formacions que de bona fe van amb el lliri a la mà. Per després aixecar-se i tornar-hi, com una campiona.

D’aquesta manera és així que vaig tancar la llibreta directament i davant la sorpresa de la meua germana, vaig parir la frase que conduiria directament a la miticitat:

-Ha, ha, ha demà aniré a treure un Ceraco de Campionat

No s’havia sentit mai aquella sentencia, aquella qualificació, ni a mi m’havia passat mai pel cap, però espontàniament es féu la dita i ens esclafirem a riure una bona estona. Mai oblidariem aquella frase, enmig d’unes circumstàncies de desesperació total davant les quals el lògic hauria estat reaccionar empapant sense parar, fer xuletes… De fet abans d’això ja hi vaig pensar, però era impossible condensar res de res.

S’ha de dir que amb els amics, la cosa ja s’havia començat a veure quan, alarmats per la situació em preguntaven per com veia l’examen, abans de la nit final, quines espectatives tenia. I és que aquell mateix matí de l’exàmen hi havia prevista per després una trobada per anar a jugar a bitlles i també patien perquè l’examen no s’allargués les dues hores (límit de temps màxim estipulat), sinó començaríem a jugar ja molt tard. Sorpresos es quedaren quan els vaig respondre, conscient de la situació:

-Aquest examen pot durar com a molt dues hores. Però jo crec que l’hauré resolt en cinc o deu minuts.

Ah! Màgic, i un altre esclafir a riure. No havien sentit encara la màgica expressió de la valoració de la meva puntuació, el Ceraco de Campionat, hores abans de veure l’examen. Segurament els va impactar el convenciment i la meva seguretat. La por que transmetia veure amb quina tranquil·litat m’havia près aquella cosa que la societat “normal” entén com a crítica o molt important. És aqui quan es varen començar a sentir els primers càntics gloriosos:

-A la morgue, oé; a la morgue, oé; a la morgue, oéee, a la morgue oéee oéeee…

Així jo, ja qualificat com La Dona Morgue, es preparava per afrontar el futur Ceraco de Campionat. I és que sabia que l’assignatura ja estava suspesa des de la mala nota del primer parcial, pertant a l’espera d’un miracle, preveia tornar-me a matricular la següent temporada (aquesta que ja acaba) a l’assignatura. Tornar a rebre la tortura psicològica d’igual manera i esperar la repetició dels mítics duels en un altre primer semestre d’estiu a hivern.

El matí fatídic, ja vaig començar arribant cinc minuts tard. Tot just repartia els fulls que m’éren sentència de mort. Me’ls vaig mirar. Vaig llegir-me un parell de vegades amb calma les qüestions i vaig intentar plasmar alguna resposta. Però no em va costar veure que per escriure la data i dues línies més valia tornar els fulls. I així va ser, lo mite es va esdevenir i el professor també es va sorprendre.

Em va preguntar si és que ho havia posat tant difícil, li vaig respondre que no, però que no sabia res; però que no es preocupés perquè l’any següent hi tornaria. Impactat, aquest aleshores enlloc de dir d’acord ni adéu, em va demanar el nom. I va recomanar que si volia fer-ho amb un altre grup ell no es molestaria. Però el problema no era el cowboy en sí. Era la matèria. Així, ni quinze minuts em va durar l’examen i vaig sortir de la classe. A partir d’aqui el fet ara ja consumat donava ales al mite, i lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat començaria a circular; tant que m’ha donat per parlar-ne en aquest bloc.

Evidentment la cosa no acabaria aquí, el duel es tornaria a repetir, però ara l’assignatura ja no seria anomenada per tot aquell qui sabia que jo l’havia cursat com a “Mètodes” (recordem, abreviatura del nom que respon a les inicials MiTIH) sinó que ara tothom em preguntaria:

-Què, com va “Ceraco”?

Un altre dia, encara més: el desenllaç final, també per entregues.