dimecres, 27 de juny del 2007

A TV3 ara es burlen de nosaltres

No és broma que fan broma de nosaltres. I, encara que ho sembli no em refereixo al fenòmen que molts anomenen, d’espanyolització de TV3. Heus ací tres elements que m’han fet reflexionar recentment sobre ja sigui el tractament de la informació o del material què disposen.

1- Si jo fos directora de TV3, no se m’hauria passat pel cap deixar refredar tan tontament la quarta temporada de Nip/Tuck. L’error no és emetre-la un diumenge a la nit després del 30 minuts. Ja em sembla bé l’esforç per augmentar l’audiència dels caps de setmana. Últimament estaven derivant cap a la perdició.

El que trobo un error garrafal, és cremar d’aquesta manera tan trista una sèrie d’èxit i amb nombrosos aficionats arreu. L’any passat ja va passar el mateix. Com és possible, que una sèrie amb tan sols 13, 15 capítols per temporada, ja no només se la poleixin emetent dos capítols per diumenge; sinó que a més, en temporada baixa televisiva, és a dir, en estiu? Qui ho veurà això quan marxi de vacances? S’hauria pogut aplicar el mateix exemple de publicitat excessiva com ha passat amb la sèrie “Herois”?

2- És de calaix que la Fórmula 1 a TV3 ha decaigut moltíssim. Tant que ja s’ha perdut fa temps l’ètica de què un dia es va queixar en Ferran Monegal, d’endarrerir els telenotícies pertinents per emetre’ls abans de les quatre de la tarda. Abans se solia fer el canvi al Canal 33 i ja està. És clar, és que abans no hi havia l’impresentable d’en Fernando Alonso ni tota la troupe mediàtica espanyolista darrere amb contractes de publicitat relacionats amb els comentaristes a Telecinco. Tothom sap que són uns oportunistes. Aquests deixaran d’emetre quan Espanya perdi la seva quota de representativitat. Potser encara ho faran abans amb La Sexta pel mig.

A TV3 s’han hagut de posar les piles, començar a fer les retransmissions ja una hora abans de les curses i espavilar-se a jugar amb les noves tecnologies. El nivell dels comentaris però, s’ha extremitzat. És a dir, entre un Francesc Rosés –a data d’avui desaparegut menys als reportatgets del TN- que s’ha situat al límit de l’objectivisme-subjectivisme periodístic requerible (a Telecinco ja l’havien ultrapassat abans de començar, com s’ha fet sempre a TVE) i uns comentaris cada vegada més experts d’en Vicenç Aguilera. Entremig, uns comentaris que cada vegada clamen més per la falta d’atenció. Sovint cometen errades que tranquil·lament evitarien si simplement llegissin les dades que van apareixent en pantalla de l’organització.

La burla, no és pas aquesta. Aquest any, precisament s’ha notat més el desesperament econòmic que viu la cadena. La F1 és cara i l’audiència fuig tot i els esforços. El remei: triplicar les pauses, i el temps invertit en aquestes. Desastrós. Això no passa en un partit de futbol.

Més desastrós és agafar i quedar-se boca obert, quan a la promoció de la propera cursa es pronuncia literalment després de 30.000 alabances, la següent frase:

“t’oferim les curses pràcticament sense interrupcions”.

3- Amb brevetat. L’altre dia la notícia que es va donar al TN sobre l’inici imminent del Tour, va ser la participació de la nostra terra a la prova. Un altre dia podem discutir el sucursalisme que implica excusar-se en el nombre de catalans que integren X Selecció espanyola. Encara que sigui tota la selecció. La medalla se la queden igualment a Madrid.

Al que em volia referir, és que a vegades pequem de vanitosos. No és massa raonable o intel·ligent, que en la prova ciclista més important, la Grande Boucle, en la que participen 21 equips amb nou corredors per cada; és a dir, un total de 189 corredors si no m’equivoco, la participació de tres corredors catalans en aquesta, suposi parlar i a més retolar com a titular destacable:

“Un Tour molt català”. Tampoc ens passem.

dimecres, 20 de juny del 2007

Bonificacions imperials

Dícese que ara a la reina d’Anglaterra li ha donat per nomenar el prolífic escriptor Salman Rushdie cavaller de l’Imperi Britànic. Sí, els dels versos satànics (quina por). És emocionant veure com la mentalitat encara és de parlar d’”Imperi”. Avui a més, és força xocant, perquè tothom sap que allà la democràcia o el parlamentarisme està bastant més consolidat que aquí, i allò de l’Imperi teòricament ja s’ha ultrapassat i avui sols és un residu del passat que resta en una titulació.

Ben al contrari del que passa aquí. Avui no es parla de Imperi, però l’idea és tan present en aquesta falsa democràcia irrespectuosa i interessada, que encara hi ha gent amb por de que ens treguin qualsevol dia els tancs a la que ens passem de la ratlla que ens tenen marcada. Una cosa no descartable. Potser hem de començar a cercar aquí l’idea de perquè no fineix el terrorisme i a Gran Bretanya s’ho han muntat tan bé. Realment això és un estat de dret…? del benestar…?

Però encara molt pitjor és a l’Iran. És curiós que el seu calendari equival a la nostra Edat Mitjana, època envoltada d'imperis arreu. I en molts casos també a la seva mentalitat. Només obrir la boca t’amenacen de mort. Has de fugir o et fregeixen amb una fam de guerra medievalitzant però amb la tecnologia d’avui en dia. Evidentment, sense generalitzar, allà mana qui mana perquè precisament manen ells, perquè si manés el poble probablement no hi serien ells… o potser sí?

Potser aquesta mentalitat victimista que inculquen, aquesta mala interpretació corànica, que duu a un fanatisme religiós… potser realment una bogeria mental desmesurada per la violència justificada en una religió, i així finalment les ganes d’arribar al famós xoc de civilitzacions per tenir la justificació per llençar orgullosament les potents armes destructives que poc a poc van preparant… Pitjor encara si sabem que de l’altre cantó també n’està ple d’aquesta classe de dements. El futur per la gent que queda entremig està cada vegada més negre i més si veiem com un propi Govern passa d’escoltar la ciutadania que en ple demana que no s’hi entri, que aquesta no és la nostra guerra.

De tot l’afer Rushdie, podem veure clarament una evidència que reflecteix aquest sector islàmic que porta tant de temps ennervit contra tot, és que ahir va aparèixer el ministre d’afers exteriors iranià i va dir que això, donava arguments a tots aquells que es dedicaven al que sembla ja l’esport nacional, els atemptats suïcides. Doncs no, sàpiga vostè que res no justifica un assassinat. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella. Perquè no canvien d’orientació esportiva i deixen que les seves atletes vagin a competir amb calça curta i no amb uns pantalons llargs que sembla que se’n vagin a fer alpinisme?

Si vostès tenen problemes d’identitat, si tenen fòbia a tot i a tothom que es pensen que tots la hi tenen contra vostès. Si tan d’ofesos van per la vida, incompresos que per un llibre, que per unes tires còmiques ja s’han de carregar el món en revenja per les ofenses fetes a qui sap qui; o comencen a destinar pressupost cap a educació, cap a la medicina psiquiàtrica o se’n van al Japó que els ensenyaran a fer-se l’Hara-Kiri si tantes ganes tenen de morir-se. Però a la resta, inclosa gran part de la seva població, deixin-nos en pau d’una vegada.

divendres, 15 de juny del 2007

Herois

Per fi finalment rutlla el servidor i tinc escletxes de bona connexió ja podré anar penjant més coses.

Quan menys t’ho esperes, aquell individu de carrer, amb una mentalitat ben simple. Aquell típic personatge del qui tothom se’n podria aprofitar començant per les dones amb les qui ha tingut fills enredant-lo fins a pleitejar-lo (segurament les úniques que aprofitant-se de les lleis contra maltractaments gosarien ofendre les dones apallissades i utilitzar-ho per atacar el marit i ensorrar-lo), aquell qui mostrant-li la bandera de la República et diria que és la del Brasil i sinó coses pitjors; aquell veí que pots qualificar com a pesat, que et truca en el moment més inoportú i t’enreda amb xarrera dues hores per demanar-te que li baixis un CD d’internet.

Aquell home que ha treballat en trenta mil feines; que sempre acaba anant a parar a la mateixa i ho entoma sense perdre el bon humor. Aquell típic home que simplement viu feliç dintre de les seves dificultats, unes dificultats que li vénen grans però que supera poc a poc sense ni un ral. Aquell qui de tant en tant explica com ajuda amb petits gestos coneguts, la gent que la resta probablement no ignoraria, però que vivint amb un altre tipus de problemes ni se n’assabentaria (la tipica dona gran atravessant el carrer, recollir un tipus que cau d’una moto, ajudar a recollir les coses a uns bàrmans quan pleguen, deixar quatre duros quan ell encara va més pelat…).

Aquell, precisament aquell home que va cap als 50 anys, tros de pa, que en un dia de desesperament, quan el cotxe se t’ha quedat espatllat en un pàrquing i t’adverteixen que la grua a prou feines podrà entrar… aquella situació en la que coincideix precisament en què no tens cap familiar a prop perquè t’ajudi a causa d’un viatge, per relacions familiars, per llunyania… un dels pitjors malsons per a un conductor…

Se t’acut anar a picar al teu veí, l’únic adult que passa la barrera dels 30 anys i pertant representa que com a pare de família, sigui la que sigui hi entendrà de coses d’aquestes o sabrà obrir un capot del cotxe i fer-li una ullada al motor i donar un diagnòstic on agafar-se… És quan t’obre a mitja tarda, amb cara de sobat i panxa enlaire; li expliques el problema i se solidaritza. Rapidament es vesteix i t’acompanya al supermercat.

Aquell, aquell home tan senzill “ignorant de barri” que tothom diria, agafa les claus i envoltat d’una aureola daurada les posa, i el cotxe fa contacte. A la primera i cotxe salvat. I tu t’hi havies estat una hora provant-ho l’ahir i el propi matí. Aleshores rapidament aprofites i el treus d’allà. Jo no he vist mai la sèrie aquesta que TV3 amb la promoció està fent famosa, gairebé t’obliga a enganxar-t’hi, Herois, però de ben segur que no és ciència-ficció. Hi ha gent pel carrer que tenen un do i han estat davant teu tota la vida, t’estan agraïts des de sempre per la cosa més inimaginable i simple del món i realment no t’esperes que quan els truques a la porta, per allò que tu si consideres greu, responguin amb els braços oberts i una mà daurada, just el que necessites.

dilluns, 4 de juny del 2007

Parece española...

Avui s’ha tornat a viure una gran jornada de tennis a París. Ho hem vist clarament en el partit que enfrontava Maria Sharapova amb L’Schnyder. Un partit per recordar amb un final espectacular, amb cinc trencaments de servei. No hi havia pas cap altra manera de veure-ho que pels bons del Eurosport, que per cert han remodelat la seva web amb una avinença amb Yahoo.

A l’Eurosport tenen comentaristes professionals (com se suposa que n’hi ha a tot arreu) que ho viuen. Si fem un cop d’ull a les retransmissions de TVE (a vegades l’has de posar perquè rebem l’Eurosport en anglès i en alemany i està bé entendre alguna cosa de tant en tant) ja n’estem farts de la historieta de “la cámara personalizada de televisión española” que només fa que enfocar aficionats espanyols i banderes amb la propaganda dels famosos braus, mentre se succeeixen els esdeveniments, i així l’espectador perd la perspectiva gràcies a la pèssima gestió del realitzador que prova d’amortitzar aquesta cámara personalizada. El millor sempre són els comentaris sectaris que van traient. Avui n’hem vist l’enèsima mostra en el matx entre l’Ana Ivanovic vs. L’Anabel Medina.

La realització ja havia començat a ser dolenta. Mentre acabava el partit d’en Federer, que ha guanyat, s’estava disputant l’encontre entre l’Ana i l’espanyolíssima. Doncs bé, com sabem que encara que el partit sigui dolent (tampoc era el cas avui), cal predominar els espanyols per patates que siguin, no sabien com posar-nos els dos partits a la vegada. Així, han optat per la càmera dividida. Cada dos per tres t’omplien 2/3 de la pantalla amb unes imatges del partit femení i acabaves per no veure res.

Joiosos d’alegria han engreixat el seu esperit quan finalment ha acabat el partit d’en Federer. (realment un obstacle per TVE) Semblava que s’estiguessin ofegant i rapidament ens han posat les dones. Hem pogut gaudir de veure la bella Ana Ivanovic que ha guanyat el primer set 6-3 (al final l’encontre acabaria en victòria previsible de l’Ana per 6-3, 3-6 i 6-3). El comentarista, amb l’Arantxa Sánchez-Vicario, ja no sabia com destacar lo bona que està la sèrbia de manera el més fina possible. I és que quan et comencen a repetir diversos eufemismes com ara “la jugadora de metro 83”, “esos largos brazos que llegan a todas partes” “gran jugadora…” a casa ja el vèiem venir i finalment ho ha deixat anar:

-“Y porqué no, la bella jugadora” –aquí finalment s’ha quedat agust i ben retratat. Ja ha dit l’evidència que has de saber-te'n estar de dir (o no) mentre la Vicario ha callat. Ah! El comentari típic de mascle, deu haver pensat. Doncs si.-

La perla no ha estat pas aquesta. Al cap d’una estona salta en referència a l’Ana:

-“la llaman lolita porque destaca entra toda esta oleada de nuevas jugadoras rubias

-“Es la única morena” -han dit els dos, i evidentment finalment ha arribat el que tothom esperava…

-“Parece española” –i les conseqüents auto-rialles de complicitat entre els dos i els que es pensen que els estan mirant o escoltant. Sí, a Sèrbia les eslaves tenen uns trets facials mooolt ibèrics-

Ja hi tornem a ser. És quan tornes a canviar a l’Eurosport.

dissabte, 2 de juny del 2007

I a Badalona... què?

A Badalona, també hi ha hagut eleccions. Allà han tornat a guanyar els de sempre, els socialistes, però aquesta vegada més afeblits, desgastats pel cacic de la ciutat i l’escassetat de la seva líder com a tal, seria hora de pensar en el relleu. Ah! El PP els trepitja els talons i és que el seu líder és aquell que ara es dedica al cinema -video bastant preparat i mal documentat- especulant sobre immigració. A Badalona hi ha caldo de cultiu per criar malves i hi ha gent que s’ho creu.

Després hi ha CiU que guanya suport gràcies a una patejada per les associacions explicant la mateixa historieta del “Canvi!” que a Barcelona, sense poma. Veurem sinó fan el mateix al país veí i tornen a canviar els colors de la presidència del “Gobierno Central (-ista)”. Ja hi ha qui diu que això tornaria a fer despertar els Catalans, veuries tu com desapareix l’abstenció de cop.

Després hi ha ICV.. IC.. IC-EuiA... Bé, uns que, després d’una gestió espantosa i cobrada a base de càrrecs, han perdut pel camí l’ ”V” ecologista. Una llosa que es poden treure del damunt així no caldrà que dissimulin més ésser ecologistes -i és que segurament la presència d’aquesta formació a Badalona és la pitjor i més corrupta de les que tenen-, així de pas colen un submarí a les CUP-Verds els qui a la vegada [les CUP] creuen haver fitxat un salvapàtries com a cap de llista que no és ni nacionalista ni independentista, tot i que potser no se n’han adonat encara, o no s’han llegit la seva pròpia llista, o no van anar a l’assemblea que l’escollia, perquè al bloc del número 2 de la formació s’especifica al títol, ser el número 1 o com a mínim ser el Cap de Llista. Sap que s’ha presentat en coalició?

Dícese -que diu el meu amic Xavo- que a can PSC també n’estan bastant farts de les pràctiques indignes dels hereus de la tradició comunista, una tradició massa autoritària que han seguit al peu de la lletra. Hi ha qui encara pensa que les dictadures comunistes encara van aportar coses bones i valia la pena haver-les patit; suposo que per això trobem aquest tipus de pactes navals que acabem de comentar.

Finalment Esquerra, segueix essent l’última potència al consistori encara i tot perdent el 50% del suport, la qual cosa es transforma en la pèrdua d’un dels dos regidors que tenien. No es pot posar un home que ningú no coneix als cartells tot i que a sobre es la segona vegada que es presenta. Llàstima pel número dos, segurament el regidor amb més bona premsa, que segur hauria sortit si s'hagués votat mitjançant llistes obertes.

Encara que no ho sembli, les coses estan més interessants del que sembla ja que després dels resultats (PSC: 9, PP:7, CiU i IC: 5, ERC: 1), es veu que hi ha diverses possibles combinacions per formar govern, ja hem dit que a can PSC estan farts del mal rotllo d’IC a govern. Alguna cosa comença a canviar a l’Àrea Metropolitana?

PROU!!!!

Sembla ser que en Josep Cuní necessita també un bon entrepà de pernil. Mentrestant, jo me n’he menjat uns quants durant el període d’absència fotoblocaire, sense foto. I és que he estat bastant enfeinada, tot i que si no hagués tingut res a dir no hauria dit res, perquè suficients ximpleries escrivim jejejj..!

L’altre dia, l’homenot va saltar en mig programa fotent un cop de mà sobre la taula amb autoritat i fora de sí, per mirar de posar ordre, davant la pèrdua de control del programa amb un espectacular "PROU!!!". Un cop de timó que ningú s’esperava però que va resultar efectiu per calmar el clima de crispació dels tres feixistes de PxC, que havien estant convidats a instància de Pilar Rahola, que veig que està a tot arreu. Ni ella es devia esperar el que va veure.

Amb franquesa, no s’hi podia fer més. Un cop de puny sobre la taula, com el que sembla que està consumant en Jordi Portabella a Barcelona. I és que aquesta setmana hi ha hagut eleccions!! Ah si? Òsti! Diuen que una de les causes més raonables per entendre l’abstenció, és que la gent trobà avorrit anar a votar sabent que tot seguiria igual. Perquè les coses canviin, no sé si se n’han adonat que cal posar a l’urna una papereta que no posi “PSC” o “CiU”. No cal que sigui tampoc la de PxC, però és que si segueixen guanyant aquests dos partits majoritaris no sabem què caram volem canviar.

Alguna vegada ja hem parlat d’el sectarisme de El Periódico, sectarisme en el benentès que tots els diaris més o menys generalistes el practiquen des de la seva ideologia. Així, aquests diaris, sobretot aquest, donen les coses per fetes. A vegades publiquen titulars on, basant-se en una enquesta et prediuen un resultat. Per exemple “Guanya no se qui per X tant per cent” i realment estan donant realisme a una simple enquesta. Home, com a mínim esperem a que la gent dipositi el vot i surtin els resultats.

No ens estranyi que, semblant tot igual i complint-se les prediccions, els cogui de molt mala manera que surti un Portabella i digui que no al tripartit simplement perquè no li surt dels collons. Ja ho pot vestir com vulgui, que dijous a la Terribas se li va entendre això, i de vestir-ho ho va fer donant un gran argumentació que per llarga que fos deixava embadalida la Terribas que no va ser capaç de tallar-lo ni una vegada. Ell mateix ho va dir quan explicava que no estava obligat a formar coalició amb ningú només perquè se suposa que ho havia de fer. I és que, en política, donar les coses per fetes, és anar de prepotent. Bé per Portabella, ara no ens fem enrere.

Això és el que no han volgut entendre al diari socialista més venut a Catalunya. Es nota que els ha agafat la rabieta, però aquesta vegada no crec que se’n surtin a l’hora d’atacar vilment amb notícies i articles d’opinió per desprestigiar una vegada més la mateixa formació. Perquè salta a la vista que cadascú és lliure de decidir amb qui vol pactar o no pactar i no s’ensorra la ciutat ni entrarà pas en crisi perquè no surti o surti en minoria el PSC, partit al qual estan sotmesos. Titulars induint a que la gent pensi que ERC “torna” a muntar una crisi a veure si de pas els il·legalitzen. Doncs no.