dimecres, 8 d’agost de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Sisena part: Torna Ceraco

Ni més ni menys. Ja és aquí. Per estiu, mentre tothom fa reposicions, nosaltres reprendrem l’inacabable saga del... Ceraco de Campionat.

No seria fins passat l’estiu i l’inici d’aquest curs evidentment, perquè l’últim duel ja havia estat el propi setembre del nou curs, que hi hauria el desencadenament final del xoc de titans. I és que de l’abatiment després de la gran repassada rebuda l’anterior curs i el gran Ceraco, la Dona Morgue havia de tornar a l’acció com fos perquè sinó no hi hauria qui aprovés la carrera. Cal recordar que era una assignatura obligatòria.

Em vaig tornar a matricular. Jo contra el mateix home, però en un altre escenari. Ah! No és que aquesta vegada jugués a casa. Però aquest any mos han canviat d’edifici. Les classes, ben petites restaren ja abarrotades de gent des del primer dia, i pocs minuts després de passades les onze apareixia aquella figura, aquell homenet semi-calb. El Cowboy, el “rompetechos”.

Primer dia: gran parrafada monumental sobre consideracions prèvies i... el mític reglament. Si, els dos examens parcials que valien doble més la ressenya per arribar a 25 punts i intentar evitar l’examen final, on entraria TOT! La gent flipant, la gent mig rient... la gent no sabia què li esperava. Els mateixos fulls groguencs d’apunts del calbet de farà més de deu anys... i els dos bolis a la butxaca simulant el pistoler.

La veterania: és clar. Jo ja tenia els apunts del passat any, any de desgast psicològic tot aguantant aquella flagel·lació diària. Dos dies a la setmana més un els dimecres d’anar-hi expressament. Aquest any el mateix, però evidentment els dimecres ja no hi vaig anar-hi. Em vaig apuntar a fer una altra cosa més productiva. I és que m’havia plantejat fer l’últim sprint i acabar d’una vegada per totes. Pertant, simplement assistir a que se’m veiés, i aguantar els rotllos sense escriure res.. Més difícil del que semblava.

Per acabar aquella primera sessió de “presentació” una mena de prova. Un recull de preguntes que s’anirien responent amb el temari al llarg dels dies, se suposa que per saber quin nivell teníen els nous companys d’aventura. Tothom flipant i jo no encertant gaire. El poder del Ceraco de Campionat tornava a resplandir. El trimestre seria molt llarg.

dijous, 2 d’agost de 2007

Cahpers televisius de vacances

No fa pas massa dies encara, que ha finit la temporada de Ventdelplà. Ja vam ser advertits un dia abans de l’últim capítol, de que ens reservaven una sorpresa final. I va ser ben final final. Ningú no esperava menys d’en Benet i Jornet I el sanguinari. No va ser un final mortal però si sorpresiu.

La temporada ha seguit la línia de les altres i ha fet el que havia de fer per anar fidelitzant l’audiència. Ha estat una de les sèries més vistes tot i ser una mica cursi. La veritat és que sempre ha donat més motius per ésser seguida calmadament que El Cor de la Ciutat, cada vegada sense menys objecte, exceptuant els últims capítols de temporada que sempre son els que queden en la ment i a vegades algú els agafa com a exemple general de tota una temporada.

Dissortadament no hem pogut gaudir de cap aparició més, de moment, de l’amic Benet, un dels pioners de la cahperologia, però si que s’ha doctorat un gran Cahper, que ha anat agafant cada vegada més relleu. El Monràs i els seus negocis. Aquest home, s’ha lligat una voluptuosa Berta, sobretot després de separar-se i s’han acabat casant a base de cop de taló i enredades diverses. És la base del personatge, i encantats. És pressumible que a la propera temporada, que han advertit que segurament serà l’última potser se li torni a girar tot i algú que no sigui el pòtol d’en Paco li digui a la bledíssima del súper que l’Hotel no se l’ha venut pas.

Sincerament, em fa llàstima pensar que serà l’última temporada, però trobo bé que els guionistes, en aquest cas, reconeguin que “una sèrie, ha de tenir un principi i un final”. El cas de El Cor, ja l’hauria d’haver trobat i, per contra encara l’intentaran exprimir com a mínim una temporada més. I potser en vindrà una altra ja que aquesta temporada estrenaran nou director, així que suposo que l’home voldrà lluir-se o donar-se a conèixer aprofitant al màxim l’oportunitat de sobretaula.

La que si que farà llàstima veure finir, serà, aquest dijous, és a dir, d’aquí a unes hores, La via augusta. La promoció de la sèrie que van fer, abans d’estrenar-la no em va agradar gens ni mica, la vaig trobar poc elaborada, idiotesca i la música em va fer ràbia. Però la sèrie en sí, m’ha agradat bastant. Què n’eren de bojos aquells romans! Que diria aquell. I si la sèrie és bona, encara ho és igual o més l’espai que fan després el d’ a la romana, on surt l’Enric Calpena i a base d’entrevistes perdudes en l’espai-temps, donen una difusió amable dels conceptes bàsics de la vida a la romana.

Aquesta, em recorda a d’altres sèries com ara La memòria dels cargols o alguna d’altra d’aquestes breus com ara Històries de Catalunya, ja des d’un altre enfocament i amb més episodis de les que després sí que et quedes a veure’n les reposicions. És agost i arriba la temporada anual de reposicions, només cal encendre el televisor. És de justícia assenyalar que a banda d’això també s’ofereixen programes nous, específics per a l’estiu, aquells que semblen creats per fotre’s hòsties talment monumentals com el nou programa de la Nina, massa vist ell i ella, o d’altres cadenes. Passa que aquestes ja no les posava en condicions normals durant la resta de l’any.