dissabte, 27 d’octubre de 2007

Politització fatalista a Dalt de la Vila.

Fa uns dies que a Badalona es parlava del projecte de l'Illa Central, que no Can Fradera encara que també sí, tot i que es va optar per parlar d'Illa Central per no influenciar a l'hora d'adjudicar cap nom al projecte resultant final.

Fa però, menys dies que ha aflorat un debat que ha anul·lat o com a mínim congel·lat l'anterior, i és el ja molt polititzat debat sobre l'històric barri de Dalt de la Vila. Un barri avui força degradat gràcies a veïns i administració que s'engloba, per qui no conegui Badalona, al centre -no estrictament com a barri perquè ja n'hi ha un amb aquest nom-.

Quan es parla amb aquests termes o sense parlar-ne -qui ho fa- es vol fer sobreentendre que:

-"És que jo sóc de Dalt de la Vila".

En primer lloc ja entrem en una espècie de desgreuge cap a d'altres barris igualment històrics (si ens poséssim a tirar enrere en una estúpida discussió a la que esperem no arribar, podem trobar les restes més antigues al -3500 a Llefià, al Manresà, al turó d'en Seriol o a Sistrells -ve a dir alguna cosa el comunicat de la FAVB (el comunicat es pot llegir aquí? espero interpretar que simplement és una manera estranya de cridar a l'entesa entre tothom-), que fan créixer aquella sensació de desigualtat de tracte de l'administració fins sentir fora del centre frases com:

-"És que al meu barri no s'hi fa res, tot ho fan al centre". O:
-"Baixem a Badalona"?

Amb tot, el 2 de maig del 2007, els tres partits integrants del Govern d'aleshores: PSC, ICV-EUiA i ERC signen l'aprovació inicial d'un Pla de Millora Urbanística per tal de posar al dia l'enrevessat però curiós barri de Dalt de la Vila. Com tot, ni és una plà extraordinari ni és nefast. És a dir, que té les seves coses bones i les seves dolentes i, intermitjament discutibles.

Heus ací que s'inicià un període d'exposició perquè tothom el conegués. I plantegés els seus dubtes i, en cas de desavinença, fer al·legacions per tal de fer-ne un projecte resultant final plenament ciutadà. I desitjablement al marge d'interessos partidistes. Però amb el canvi de Govern es diu que Iniciativa no ha tornat a entrar a Govern per mèrits propis, és a dir, perquè s'ho ha guanyat a pols després de la seva "gran" gestió. S'entén?.

Així que el PSC ha preferit la sociovergència badalonina un altre cop però + ERC, que seguir degradant l'imatge de l'administració amb gent teòricament de plantejaments més propers. La cosa s'ha començat a agitar i a algú li ha interessat -no sé si aquest algú o alguns s'han llegit el plà- començar a armar sarau.

El fatalisme una altra vegada s'ha escampat vingui d'on vingui i sembla que hi ha l'idea de que amb el plà aquest, quan s'aprovi, començaran a venir excavadores i d'altres màquines que es carregaran el barri -no sé si s'inclou la gent a l'interior-, per la qual cosa s'ha de salvar -això em sona a fatalisme popular, deu venir d'aquí l'aliança verdo-popular de què després parlarem-. Es crea doncs, una respectable comissió de veïns per fer més ressò i conscienciar dels perills del plà. Alguns dels seus portantveus però, tenen els seus propis interessos particulars en alguns dels domicilis afectats. Això amb tots els respectes, fa que per mi aquestes persones quedin del tot desacreditades per representar ningú, perquè segurament no sabran ser objectius -és natural escombrar cap a casa, independentment de que puguin tenir raó en part-.

Algunes persones però, diuen defensar el barri amb lemes que oloren a verd. Com es pot dir que no hi ha politització, quan cada dia topo amb tot un seguit de pancartes tremendistes, fatalistes, que criden a la mobilització numantina "Salvem Dalt la Vila" com si algú hagués de venir a arrassar el barri i deixar-lo més pla que l'Illa Central?.

De qui l'hem de salvar? Suposo que d'Iniciativa, que són els qui les han penjat -ja sé que la comissió n'ha penjat d'altres, però no em referia a aquestes-. Per què doncs, no se'ls ha demanat que les retirin per contribuir -recordem que el 2-5-2007 ICV també va posar la seva signa a l'actual PMU; però aquesta bipolaritat com a partit com a mínim a Badalona a mi ja no em sorprèn; era d'esperar que es prenguéssin malament el no repetir les quotes de poder dels passats mandats- al net debat ciutadà sense manifestacions polítiques pel carrer? I els cartells? D'on ha sortit aquesta tipologia tremendament Iniciativa? I el bloc? Està bé que es vulgui utilitzar aquesta plataforma per fer-se ressò com a Comissió, però sincerament, després de veure el barroer copiar i pegar de les mocions filtrades -independentment del seu contingut conceptual- pel proper plenari, es veu una certa mà negra o més aviat verdosa; tan barroera i amb mala fe o intenció que ho podem comprovar quan llegim els acords de la moció verdo-popular (dos partits avui demagògicament molt propers a la nostra ciutat) ordenats per 1, 1 i 1. No 1, 2 i 3. Molt interessant també veure reflectides també en un copiar i pegar no tan barat (aqui es corregeix el 1, 1 i 1) moltes aportacions del bloc "Salvemdaltlavila" al bloc d'Iniciativa Pimpinela Escarlata. Encara avui cap dels dos, sense especificar que la d'ICV, la presenta amb el PP (perquè se n'amaguen?) i el tractament diferenciat que es dona: una és la de l"equip de Govern" i l'altre la d'"ICV" (salvapàtries -vaja després d'estar a Govern, a veure què repesquen) en lloc de posar de "l'oposició" ICV i PP.

Com veieu, es poden dir milers de coses abans de parlar del pla de Dalt de la Vila. Jo tampoc me l'he llegit, i per això no en parlo, el dia que me'l llegeixi em veuré amb cor de començar-ne a parlar, però mentrestant em farà gràcia veure com determinades actituds, actuacions, tendències o malentesos intencionadament provocats per encrispar i enrarir encara més el personal, no deixen de resultar-me curioses o de dubtosa reputació.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Setena part: Desenfundant les armes, el primer duel.

Anava jo deambulant per les classes del famós ISBN, del mític calbet tritura persones amb els esquemes, quan va arribar el que seria el primer dels tres reptes, si recordem les explicacions dels capítols anteriors.

No recordem, d'acord. Primer repte: fer una ressenya d'un llibre (qualificació x1) 2n repte: parcial (el difícil) de la primera part de l'assignatura (qualificació x2); i tercer repte: parcial (el "fàcil") de la segona part de l'assignatura (qualificació x2). Total de punts a fer per treure un 5, 25. Per treure un 10, 50. Objectiu: 25.

Així que vaig decidir ésser intel·ligent. De l'any passat tenia la ressenya puntuada amb un 7. No havia arribat al 10 i per tant, tenia certes especificacions anotades com a correcció per a millorar. Estava clar, jo volia treure la pistola abans que el "cowboy" i fotre-li primer el tret: qui pica abans, pica doble. I és que ja havíem dit anteriorment que aquest any es desencadenaria un duel de titans, el temible ISBN de "Mètodes" contra l'emergent cahperòloga i prestigiós Ceraco de Campionat. Així que veient que els llibres que donava per fer la ressenya eren els mateixos que l'any passat. Vaig agafar la ressenya de l'any passat i me la vaig intentar treballar.

Hem de recordar que aquesta ressenya, ja era una còpia d'una ressenya que el passat any m'havia passat una bona amiga del Poble Sec. Així vaig intentar millorar la meva ressenya de nota 7, mitjançant les indicacions del propi "Cowboy". Utilitzaria la seva pròpia arma contra ell, que "vil". Però una de les indicacions, era de contingut, semblava que no acabava de reflectir bé el que era el contingut argumental del putu assaig. És clar, jo no m'havia llegit el llibre i la meva ressenya era un refregit d'una altra d'una bona amiga. Potser ella sí que se'l va llegir, però al tio tampoc li va agradar.

Estava clar que picant primer, el que pretenia era tenir ja el màxim coixí possible de punts, per afrontar els dos parcials per exemple amb un 9 o un 10 (massa estirar). Tot el que fos pujar de 8 ja m'agradava. L'objectiu era arribar als vint-i-cinc.

Aquest any, està clar que el meu prestigi, aquell que m'estava forjant a pols, no era infundat. No era una simple cortina de fum mediàtica que amaga darrere una jove promesa que acaba convertint-se en un fracàs, que s'estimba a la primera adversitat. No, jo era un pal de paller, un os dur, una reincident. Aquell qui suspès, tornava per venjar-se. De tal manera que vaig anar a buscar el llibre, com a mínim per veure'l. En un any, ja me l'hauria pogut llegir, doncs també. A algú altre ja li deu haver passat pel cap algun cop fer servir la següent tàctica donada la densitat i la poca voluntat de llegir-se un llibre del que no en trauria res:

Estava clar, que per molt que em llegís el llibre i hi perdés hores de comprensió, no em seria gens útil per fer un resumet d'una pàgina i mitja. Si no li agradava, em deixaria un mateix 7 igual de treballat que copiant-me'l de la meva amiga. Amb cabudesa i dedicant-hi el doble d'hores potser arribaria al 9; però està clar que un no pot dedicar 23 hores de 24 a un parcial d'una assignatura de diverses.

Així que vaig agafar l'índex i me'l vaig llegir més o menys. Granment, vaig veure de què podia arribar a anar el llibre veient els títols dels capítols. A més es dividia en diverses parts i això donava peu a expressar-ho per escrit. Total, vaig poder millorar el meu redactat final i el vaig presentar tot convençut de l'augment de nota pertinent. Com a mínim havia corregit faltes i coses d'estructura puntuables, i ara li fotia un bon argument.

L'ombra del Ceraco de Campionat, "el" bèstia, la màquina sense adonar-se'n havia començat a créixer massa i cada vegada era un cavall més desbocat, l'ombra del qual ningú creia que en tan poc temps s'hagués pogut fer tan llarga. No tenia aturador i brillant com pertocava vaig fer-hi honor i vaig obtenir una nota de 6,5. Realment em vaig quedar estupefacte. No sóc mai de les que es confien amb això de les notes, però després de seguir-ho tot meticulosament, la veritat m'esperava més. El trimestre, tot just acabava de començar i en la gran batalla final tot just desenfundàvem revòlvers. Però qui havia picat primer?

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Visca Kimi Räikkönen Campió

No hi han paraules per descriure la bogeria de la carrera d'infart que s'ha viscut avui a can Ferrari. Ja era ben difícil que s'esdevingués el miracle, però aquest any algú, que no ha estat ni Berni Ecclestone ni Ron Dennis ni molt menys Falonso, han pogut fer millor justícia per acabar la temporada.

Dic això perquè en primer lloc ni Berni Ecclestone, el patró de tot, ni Ron Dennis han aconseguit fer guanyar el seu pilot mimat, Lewis Hamilton que ha perdut ell amb el seu equip tot solets de manera nefasta totes les seves opcions a la victòria. La penúltima cursa ja va ser un desfase, un error garrafal quan l'equip de McLaren Mercedes es va endormiscar i va trigar dues o tres voles més del compte a fer el canvi de pneumàtics a Hamilton qui va fer la resta de la feina: el mico per acabar perdent tristament a l'entrada del pit stop. Sembla ser doncs que les novatades Hamilton les ha viscut a la penúltima i a l'última carrera quan molt poc intel·ligentment, després d'ésser avançat per Falonso, ha intentat superar-lo enlloc de restar darrere i trobar una oportunitat millor o bé esperar l'ajut segur de l'equip.

Així ha provat l'avançament i ha fet un viatget fins a la vuitena posició en una sortida de pista, d'aquesta manera que en un estrall del cotxe de poc no abandona (mentre a Astúries ho celebraven, que francament les fugaces connexions de TV3 amb seguidors d'allà en una sub-pantalleta, sobraven. Falonso no és el pilot nacional de Catalunya.), tot i que ha sabut reaccionar eficientment efectuant un "reset" al cotxe -com si estiguéssim en un videojoc- sense haver de passar pel pit stop. Falonso mentrestant, poc a poc ha anat perdent prestacions i ja no ha pogut fer res més tot i que ha sigut el campió virtual durant més voltes de la cursa, massa fictíciament a l'espera d'una errada dels Ferrari.

Amb l'ai al cor, hem viscut com Ferrari ha aconseguit intercanviar les dues primeres places per obtenir magistralment un títol de campions del món bastant merescut, ja que després de l'espionatge i les ajudes de la FIA a McLaren i els seus pilots... ha estat una gran alegria. La victòria s'ha hagut de treballar, però el que s'ha hagut de treballar més és el títol. No només hem sofert amb els sotracs de Hamilton, Falonso era una amenaça latent i qualsevol tonteria de Massa li hauria regalat el títol, i a les darreres voltes, les lluites entre els pilots de davant d'un Hamilton (Kubica i Rosberg) en volta perduda, i els seus lleugers tocs ens haurien deixat la cara que se li ha quedat a Ron Dennis i al pare de Hamilton.

L'opció més remota, la de Kimi Räikkönen s'ha fet realitat. El fràgil Iceman ha aconseguit finalment fer fortuna amb una impecable estratègia que ja va començar l'any passat quan li va tancar la porta als nassos a un Ron Dennis que aleshores no hi va donar massa importància perquè es deuria veure campió amb el fitxatge de Falonso (no l'hauria fitxat si no l'hagués cregut millor que Räikkönen¨) i l'incorporació de Hamilton, campió durant molts grans premis, menys l'últim, el que compta. Els campionats es guanyen a la pista i no a les agències d'espies. En definitiva, dos galls xulescos els qui a partir d'avui caminaran pel món sense tants fums, una onada de fred els els ha congelat.

Felicitats Räikkönen!!! Qui ho havia de dir, avui els ferraristes ja podem estar molt contents perquè hem guanyat un títol en una carrera meteòricament impossible i ni falta que ens farà que vingui Falonso a per guanyar res... l'ombra de Schumacher segueix essent mooolt i mooolt llarga...

divendres, 19 d’octubre de 2007

Gran acte-concert diumenge al Palau Sant Jordi

Sincerament, trobo bastant repulsiu, indignant, determinades actituds que no han tingut el ressò que haurien de tenir.

A Catalunya, portem un munt d'anys demanant el que reclamem: fer justícia amb la gent que va patir la desgràcia de la guerra civil i, encara més la llarga dictadura que va ofegar Catalunya en un pou del que no hem acabat de sortir del tot.

Com que no n'hem sortit del tot? Doncs portem trenta anys des de la fi del règim i teòricament la democràcia hauria d'haver portat el restabliment de les nostres llibertats. S'ha fet a Alemanya, i en el sí del que van ser les dictadures de l'Amèrica llatina. Per bé que encara n'aguanten algunes -potser també a Rússia-.

Però no ens preocupem, perquè ja podem felicitar a Rodríguez Zapatero, el president d'Espanya (el país que ara fa 300 anys ens va muntar un sarau, i fa una setantena un altre), el nostre salvapàtries perquè ha aprovat una espectacular llei de memòria històrica que algú va qualificar com un "primer pas" per fer justícia.

Un primer pas? primer? ha dit primer?? primer pas de què, per la llei de memòria o de desmemòria? com és possible que trenta anys després encara estem decidint si sortim a treure tota la simbologia franquista i encara pitjor, qualificant d'il·legítims els judicis franquistes! Déu n'hi do, un aplaudiment i una tovallola, que hauran suat per arribat a determinar els ponents de la llei que el règim en sí ja va ser il·legítim, imposat i per tant tota la seva obra il·legal?

Què passa, que ara ens netejarem la cara dient que el PP ha estat d'acord en pactar que el valle de los caídos es reconverteixi? Perquè ja sabem que els caídos són aquells que van caure construint-lo, oi?

Francament, trobo d'un impressionant desvergonyiment que es qualifiqui de primer pas això que han decidit que hauria d'estar fet fa 29 anys. Perquè la transició no hauria durat més d'un any. Està clar que realment no estem en un país que hagi aconseguit consolidar la seva democràcia, perquè és que realment encara no hi ha arribat. La transició s'ha allargat massa. Desgraciadament, els testimonis tant de la guerra com de la primera postguerra van deixant-nos, i amb ells el seu record i el record de la gent del seu entorn i familiars que van morir, començant pel president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, màrtir en acte de servei a la Nació, o l'alcalde Xifré a Badalona, assassinat igualment com si fossin uns gossos.

O sigui, que amb els papers a Salamanca farem el mateix, a principi de legislatura tornem uns quants per quedar bé amb Catalunya i vendre-ho a les properes eleccions tenint temps perquè a Espanya se'ls passi l'emprenyament i se n'oblidin, ja farem un pla i al final de la legislatura com que no tenim ganes de tornar res més ja seguirem donant llargues com sempre, perquè està clar que no volen tornar res més, sinó la família socialista espanyola i catalana no hauria votat en contra el retorn immediat d'allò a què es van comprometre i allò a què porten més de trenta anys retardant-se a tornar. Pobre Chacón, en què t'hauras de veure... com ho defensaràs això?

El mateix dic a determinats mitjans que al meu entendre tampoc hi han prestat massa atenció o hi han passat per damunt de puntetes. Em sento amb impotència, com a mínim tinc el consol que milers de catalans tenen el mateix sentiment, se senten estafats una vegada més -ja ho sabíem que passaria- i per això cal fer la crida per anar al gran-acte concert de diumenge, a protestar, una altra vegada.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - i 4

Òbviament aquesta classe de gent, es basarà en un cras error l'origen del qual ha quedat ben raonat al llarg de l'article. Normalment, la gent que comet aquest cras error i no se n'ha adonat, i així pretén punxar i obrir falsos debats estèrils per fer brillar la seva ombra són gent donada a enraonar molt, vulgarment parlem dels bocamolls, o bocamolles (no tot enraonador és bocamoll). Moltíssima d'altra gent que ho pugui arribar a pensar, obert un debat potser defensaria la seva posició més sensatament fins adonar-se de l'error en que hauria calgut. Si diem que aquests la defensen més sensatament, vol dir que els altres, que van a punxar, precisament van amb aquestes intencions i pitjors que no només a defensar una creença en un petit debat puix que no estan donats a ser rebatuts ni a reconèixer errors, ells sempre tenen la raó. Aquesta gent que tant enraona sense coneixement, sovint té una mentalitat més conservadora de la que es pensen. Gent amb moltes lleis que tot ho saben i que resulta que responen a la popular dita que a escola a alguns ens varen repetir:

"El tonto es el listo y el listo es el tonto"

A això probablement també contribueixen ja denominacions administratives errònies, o interpretacions de la gent igualment inexactes que confonen. Aquest error, queda interioritzat per la gent, i en el moment que algú cregut en posició de força, que estudia ja pugui ser quelquina ciència natural com ara medicina o química o que la pretén estudiar, inicia un debat menyspreant d'altres que fan "lletres" com ara filologia, antropologia, filosofia o tantes d'altres, donant a entendre que ell és més intel·ligent i té més cap per tant, és capaç de cursar aquestes carreres naturals "més difícils"; mentre que els altres no cauen en respondre directament que el plantejament ja de bon principi és errat, perquè de ciències n'estudia tothom. I així ens embranquem en discussions absurdes com les sexistes de col·legi entre qui és millor, la dona o l'home? que mai acaben en cap conclusió ni van enlloc així.

Segurament el misteri i el desconeixement general que acostuma a tenir la gent per ciències com ara la química, ha creat una espècie de mite entre la societat, que fa que creguem que són millors, precisament perquè les desconeixem. No es tracta de filosofar entre si tenir aptituds per una ciència o una altra demostra més intel·ligència en una persona. Tampoc el grau de complexitat que pugui significar haver de treure's una carrera o una altra. Que tots els homo sapiens tinguem la mateixa capacitat encefàlica no vol dir que ho hàgim de demostrar fent carreres tant de colzes com ara la pròpia medicina, no l'hem de destinar tots a la mateixa cosa, no ens ho hem d'agafar absolutament tot com si fos una cursa, la nostra cultura però, ja té aquestes coses. Precisament la diversitat que tothom predica rau aquí. El cervell humà és una capsa de sorpreses de la que en coneixem poca cosa, n'intuïm moltes d'altres i en desconeixem una pila més grossa que les altres dues.

Nosaltres finalment hem trobat la capsa dels fusibles de l'il·lustració i hem donat llum al coneixement. Llàstima que el segle de les llums no va il·luminar a tothom.