dijous, 25 de setembre de 2008

Veu de Mel critica els incriticables: Plagi a Dalt de la Vila?

En primer lloc, crec que és d'agraïr que un periodista dit Andreu Mas, que comenta què s'hi cou a la xarxa badalonina a la "Revista de Badalona" m'ha dedicat una breu referència a la seva secció. Interessant-me per aquest personatge, he vist que és el noi del Clos de la Torre, que té un bloc molt concorregut sobre Badalona en el que també m'ha enllaçat. Sembla ser que a més a més s'ha matat a fer una vista general de la temàtica del bloc. Des d'aquí una salutació en agraïment!

Anem per feina. Es diu que el 30 de setembre hi haurà un Ple a l'Ajuntament de Badalona, on es donarà curs al famós PMU. Nosaltres estem treballant per mirar d'aconseguir una altra exclusiva amb ell, perquè com ja sabeu, aquí l'hi vàrem fer una entrevista en quatre parts. Aquesta vegada serà difícil perquè alguns diuen que ha anat a petar a l'hospital, després de ser hostiat pels veïns una nit mentre ell passejava innocentment i ells fèien guàrdia nocturna per vigilar que el tal Jaume Vives no anés a posar uns fanals. D'altres diuen que podria restar amagat dins algun convent ordenant-se sacerdot, després de fer mil donacions pel barri en un intent de donar una imatge apostòlica. També n'hi ha d'altres que diuen que va de part i d'aquí a pocs anys ens trobarem un altre Pla voltant per aquí, a acabar allò que no va aconseguir fer el PERI, ni ara tampoc el PMU.

Fora d'això, sembla ser que aquest Ple servirà perquè la famosa Comissió de Veïns, a la vegada tant respectuosa i tant poc respectuosa amb el seu passat, prengui la paraula i comenci a fer un munt de recomanacions polítiques, fruïnt del seu triomf (hi tenen dret), com si ells fossin tècnics de l'Ajuntament, o com si ells fossin el propi Gerent del barri. Potser alguns tenen vocació de gerents, qui sap.

El que no m'ha agradat de tot el procés, és la tragicomèdia que s'ha hagut de viure a Badalona, com si fos el melic del món. No m'ha agradat massa l'actitud que hàgin pogut prendre uns i altres -tot i que també ho he seguit tot una mica per sobre- i el que de veritat més m'ha dolgut, és la denúncia que des d'aquí m'agradaria fer: a qui collons se li va ocórrer fer servir com a logo per a tots els cartells, una de les imatges més famoses d'Astérix, la de la vila gala; a més a més posant amunt "salvem Dalt la Vila!" I és que no s'han molestat ni a treure els personatges d'Astérix que hi apareixen amunt!! La veritat és que m'ha semblat una falta de respecte que entel·la de plagi aquells que en el sí d'aquesta Comissió sí que hàgin volgut treballar realment pel barri.

Sembla ser que pel que ens interessa, anem a buscar els símils romans, i pel que no, que els bombin que enterradets allà al fons estan més macos. És clar que Badalona no és Pompeia, però el barri de Dalt de la Vila tampoc és Numància!! Perquè si ho fos, segur que més d'un ja s'hauria suïcidat per la causa, o és més divertit esperar a què l'Ajuntament els vagi a netejar les seves façanes?

dimecres, 17 de setembre de 2008

Un suicidi és més que una tragèdia

Avui, deixeu-me donar el meu particular condol per una pèrdua, retent el meu petit homenatge:

El conegut diari sensacionalista líder a les illes britàniques The Sun, aquesta setmana ha rebut un mastegot bastant fort. Un revés que els ha deixat commocionats. Clar està que la vida continua a tot arreu. Però quan la tragèdia pica la porta d'una noia jove, de 19 anys; model de la casa des de feia ben poc després d'haver guanyat un concurs que a dia d'avui està començant a catapultar joves "a la fama" de la mà d'uns excel·lents professionals del món de la fotografia.

Es tracta de la popular page3 idol d'aquest any, escollida el gener, la Jenny Grant. Particularment, va ser quan va entrar dins el concurs, que es pot seguir des de la pàgina web, on van apareixent cada dia les aspirants que s'hi presenten, que la Jenny guanyaria. No sé si per intuïció o perquè sóc aficionada a la moda i el modelatge. En aquest cas també reconec que va haver-hi un factor de simpatia, ja que s'assembla molt físicament a una amiga meva. El fet és que era noia que estudiava criminologia i psicologia a l'Universitat de Lancaster a qui li va tocar la loteria, com deia, de sortir escollida en aquest concurs per passar a formar part de l'històrica galeria de models que omplen des de fa dècades l'arxiconeguda tercera pàgina del magazine The Sun, on acostumen a sortir fotografies de qualitat de noies en topless. Està clar, la puntualitat britànica es nota. En això, com en tot són molt corosos tot i estar en el diari sensacionalista per excel·lència. El pudor doncs, en aquest cas els ha reportar un reconeixement qualitatiu internacional que ja han consolidat com a tradició.

Potser sembli paradoxal, veient els despilfarros que circulen per aquí en quant a publicacions. Fins i tot el propi The Sun, sempre que pot furga en la ferida de la famosa o el famós aquell que enganxen a la platja. Aquí, per exemple aquest retorn a la rutina diària s'ha viscut amb intensitat darrere del topless de la Gemma Mengual; hi ha vegades que em fa pensar que hi ha famosets i famosetes que ho tenen parlat d'abans. Per això la pròpia page3 sembla un oasi dins la pròpia publicació, la intencionalitat també és certament diferent.

És així que la Jenny un cop guanya el concurs i passa a engruixir la galeria de models de la revista amb un toc de joventut i savoir faire que deixava impressionada qualsevol fan inclosa jo. També amb un toc de personalitat que li va permetre no renunciar a la seva vida acadèmica i seguir com si no hagués passat res, a la universitat, mentre la seva popularitat creixia i de ben segur que molts dels seus companys amagaven la revista amb les seves fotos quan se la trobaven al metro o allà on fos.

Així, un bon dissabte 13 de setembre de 2008, li dona per anar-se'n de festa amb uns amics de nit, com qualsevol altra noia de la seva edat, "a fer el golfo" que deien, quan a les quatre de la matinada el seu novio dóna la terrible alarma: la Jenny ha mort. Poc després, arriba la policia i se la troben penjada. Ella mateixa s'havia suicidat.

La veritat és que l'altre dia, quan entrava a llegir notícies em vaig quedar sense aire. I no la conec de res! -que absurd, oi?- Li havia agafat potser més afecte del compte, però em va entrar un neguit, un dallonses frenètic que em va fer tremolar quan vaig veure la notícia en concret que parlava del decés de la Jenny, i que no era un accident, ni un assassinat, sinó que un suicidi!! Però perquè ho has fet??? Això t'han ensenyat a l'escola?? Així s'afronta la vida??

Després d'un parell de dies, quan se'm va passar la mala llet. Bé de fet no se m'ha passat, però vull dir que al recuperar-me de l'ensurt, de la mala notícia; m'he anat a veure quin era el tractament que li donava The Sun. És clar, ja ho he dit abans i tothom ho sap. The Sun és el diari més morbós i a vegades quan volen repugnant del món to i que retraten amb una crítica que els ha valgut el prestigi que tenen, molt bona, les excentricitats i demés tonteries dels famosos. Però són britànics, i això s'ha notat quan els ha tocat de prop. Quan el dimoni ha entrat a casa seva i s'ha endut la jove promesa: una pàgina amb una notícia on s'explicava sense gaires detalls i molt breument els fets -rarot rarot en ells- tot seguit de declaracions dels fotògrafs i de les models companyes de la pobre Jenny, de les quals no ensenyaven res més avall del coll. Més una fotografia d'ella vestida a la prota de la seva antiga feina i un primer pla del seu rostre en actitud alegre.

Furgant més, en la base de dades es forma de calendari on es recullen les fotografies de les models que han anat treient -al web en treuen cada dia-, els dies en els que ella va aparèixer, ara són un buit en l'espai; no hi ha res. Com si ella no hagués existit mai. El rigor i el pudor britànic altra vegada. Està clar que la pàgina de dol, amb el dol pertinent s'havia de mantenir; però calia anar tan lluny? El comportament "exemplar" quan ha fet falta de la gent del The Sun, ha sorgit precisament una de les seves "filles", la predilecta aquest any. Mentre encara em lamento preguntant-me què ha d'haver passat perquè la Jenny faci això, veig que al The Sun es veu que també ténen sentiments. És clar, també són humans.

Jenny, no podem fer res més que lamentar-nos, no ens has donat cap altra opció per ajudar-te; tu sola t'ho has endut tot.

dilluns, 8 de setembre de 2008

La talaia d'en Ricard Biel

Una Talaia, a banda de ser pròpiament la persona que vigila per prevenir d'un atac, també pot ser la torre des d'on es produeix aquesta acció. Avui, molta gent es construeix la seva pròpia talaia per a vigilar el món. Aquesta és la gràcia dels blocs. Sovint, hi ha gent que amb més o menys coneixement, o encert, s'acostumen a llençar una crítica, advertències a la societat "no anem bé", i fins i tot molts s'atreveixen a llençar pedres aprofitant la seva posició privilegiada. Adaptar-se a aquesta situació no és fàcil. Acostumar-s'hi si que ho és i massa. L'ego creix proporcionalment als pisos que vas pujant de la talaia que vas construint. I sinó sabem ser seriosos, qualsevol es pot creure un intel·lectual. I és que assolir el cim en el món casteller val l'esforç de tota una pinya, de tot un poble darrere sumant esforços. Nosaltres no podem construir una petita torre solitària, predicar i esperar que ens vinguin a fer el castell i ens nomenin comtes.

El mite de la caverna de Plató venia a explicar que un home s'alliberava de la cova on sempre havia viscut des del naixement, encadenat junt amb d'altres homes d'igual sort i aconseguia sortir i descobrir món. L'Univers en sí lluny de les ombres d'homes projectats gràcies a una foguera propera, ombres que ja havien pres per la realitat. No havien vist mai res més. Ni tan sols mai havien vist els homes que projectaven aquelles ombres.

És així que aquell home torna a la cova i explica que la vida dels encadenats és una mentida, i aquests se'n riuen i si es poguéssin alliberar el matarien i tot.

A "la vida es sueño" de Calderón de la Barca, també Segismón surt de la seva presó particular, de la seva fosca cova, on ha viscut des de sempre en l'obscuritat a causa d'una pugna monàrquica. Quan aconsegueix sortir, primer desenfundarà un sentiment de venjança sense pietat que després veurà evolucionar cap a una certa humanitat; perdonant vides i tot. És la seva victòria contra el destí.

D'altra banda apareix un tal Ricard Biel, avui un blocaire polèmic -expressament- i rèplica o altaveu local de l'escriptor Víctor Alexandre. Un bon dia se li va ocórrer sortir de la cova on viu per a donar a conèixer al món què hi ha a fora -o sigui al mateix món que ell acaba de començar a veure- la veritable realitat: que la vida és una farsa. Encara que mai hagi arribat a conèixer el món. Tot el contrari, doncs, del que hauria d'haver un cop aterrar a la Terra, en lloc d'anar donant lliçons. És ambiciós i, per fer-se veure, tot sortint de la caverna agafa la primera bandera que troba pel camí, en aquest cas una estelada llençada en un moment de desencís i la pren com a bandera que posarà al cim de la seva talaia. Es pensa que amb això ja n'hi haurà prou per a ser reconegut com a un intel·lectual més de prestigi, i així la gent li construirà el castell, el poble farà pinya darrere seu i l'elevaran a comte -de la literatura catalana? de les tertúlies del cor de telecinco?.

Però no sap ni tan sols què significa el tros de drap que ha agafat del terra. No sap el valor que té defensar amb dignitat aquesta bandera, els esforços i el sacrifici -a tots els nivells- de tantes persones per aquell tros de drap que s'ha trobat al terra, trepitjat cobrint l'il·lusió enterrada dels qui un dia l'havien pres com a estendard. Ell només coneix la foscor de la seva cova, les ombres que ha pres com a veritat, per tant el primer que ha conegut i que pot exportar és la mentida, i el pessimisme de la seva ignorància. Què bé que li ve doncs, començar a tirar més pedres sobre aquells qui s'acosten a veure com algú penja la bandera que ells algun dia havien sostingut, derrotats d'esperit.

Evidentment criticar, de per si és molt fàcil. També fer-se la víctima. Però lluitar amb eficàcia de manera sòlida i honesta per allò que defensem, costa un esforç que només es pot entendre conjuntament amb persones que defensin el mateix que tu. I quan tantes persones volen construir entre totes un castell, més val que s'aturin per parlar de com començar. Perquè sinó cadascú tindria la seva pròpia talaia on s'estarien vigilant entre ells, i a sí mateixos esperant a Godot.

És així, Ricard Biel, que si tant t'agrada criticar accepta ser criticat, com si fossin un dels que "ara parla un intel·lectual de prestigi, calleu i escolteu la seva paraula"; i baixa uns quants pisos de la teva talaia per tocar de peus a terra al món real. Baixa amb tu els teus fums i el teu ego i vine a participar del projecte com un més i sinó, torna-te'n a la teva cova, mentider. El camí per a ser un intel·lectual, un líder de referència, com pretens, el camí cap al prestigi també es pot assolir assumint i polint crítiques. Però tu vols pujar per la via directa -com tantes vegades has criticat- i per això només acceptes les veus solament d'aquells qui t'escolten amb entusiasme -com tantes vegades has criticat-, covard.

Després de veure tants articles vomitius, des del primer que vaig llegir, fets amb la víscera per part d'aquest blocaire; em vaig decidir a escriure-li un comentari al post "Torno a parlar d'Esquerra", elaborat amb la seva pròpia recepta. M'he adonat que no sóc l'única a qui li ha censurat alguna vegada comentaris. Heus ací aquest comentari que havia guardat -malfiada- amb bon criteri ara per fi publicat. I sí, jo sóc votant d'Esquerra, amb tots els ets i uts, com tants d'altres. I què?

"Caram Biel, quin bloc més repetitiu i sectari que tens. Allà a Esquerra, tots els de reagrupament sou així? a escriure això una vegada darrera de l'altra (sent ""independentista"" si és que n'ets de veritat) només es pot dedicar algú molt avorrit, recargolat o bé sempre molt tancat. Si fos psicòloga et diria que sembla que no hagis sortit mai de casa!"

*La primera foto és de la Torre d'Enveja de Vilanova.