diumenge, 31 d’agost de 2008

Comença la lliga...un altre cop... buf...!

ECS. Aquest cap de setmana ha començat la temporada de futbol 2008-2009... buhfff, altre cop torna una de les lligues més ràncies -que no de poca qualitat- antiquades, casposes de futbol del món. Una altra vegada tota una colla de programes dedicats al futbol, informatius, titulars, converses estúpides.

No és que no m'agradi el futbol com a esport, aprecio l'universalitat de "l'esport rei", l'unió i l'esperit integrador que a vegades sorgeix en algun anunci quan ve un mundial; però estic farta de veure clasificacions per tot arreu i munts de prediccions per tot areu, especulacions rumors...

Estic fins al capdamunt de la gent que parla de futbol -més enllà del comentari breu de que bé o que malament va jugar el barça ahir; que si és l'equip que segueixes, està bé- són converses sense interès, potser també per allò de que "el futbol serveix per tenir entretingut al poble", i donen fàstic quan deriven en no sé quin jugador de merda teòricament promesa de la lliga de no sé quin recòndit equip de 2a fila.

Però encara em fa més ràbia, aquella gent que només té aquest tema de conversa a la boca, o que s'emociona de mala manera en treure aquest tema. I més tots aquells que parlen com si fossin uns erudits, com si hi entenguéssin de veritat parlant de jugadors internacionals que coneixen perquè han vist a no sé quin programa. I el pitjor, aquells que es fan els llestos i difamen amb unes grans opinions, i et dones conta de que estan parlant en boca de l'Sport, el Mundo Deportivo o algun altre en cas de pertànyer a un altre equip. Buhfff... a mitja temporada ja estàs acostumat perquè la societat ja t'incorpora. Sempre està a les notícies, als diaris, al carrer!! Jo només segueixo el barça i realment sempre espero que guanyi, però seguir la lliga, o aquest esport en general, uhff... cada any se'm fa més farragós... no hi ha cap altre tema esportiu a banda de Rafa Nadal o Falonso?

I aquest any a més ha estat horrorós amb l'eurocopa. Buhfff. Però aquest ja és un altre tema. Sincerament, sense gaires respectes, perquè enganyar-nos; però em sembla estúpid tota aquella gent que perd el temps de mala manera, i els diners en una colla de diaris de futbol -teòricament esportius- o del Barça o el Madrid directament; empassant i empassant el sensacionalisme d'aquests mitjans, exactament igual com les dones que es compren o pitjor, veuen els magazins del cor. Autèntica deixalla televisiva. Hi ha una subespèie que només fa que difondre -n'hi ha que no dormen pensant en com acabarà tal rumor- el dogma dels diaris i quan senten que critiques aquests diaris, també s'hi apunten! Aleshores¿?

Crec que a més, els periodistes d'aquests diaris s'inventen les notícies perquè amb allò han d'omplir mig diari... i a sobre en castellà!! Un dia t'obren amb la portada del rumor d'un fitxatge, que ella mateixos s'han inventat per qualsevol comentari que han sentit i ho presenten com si ja s'hagués fitxat. Són aquells que creen falses promeses o sobrevaloren jugadors, i després quan tothom n'està pendent i fallen, s'hi abraonen. Al dia següent, pot sortir un titular totalment contrari. Increïble. Si tot fos només la Champions, seria una altra cosa, la competició europea, és més trepidant, té més prestigi, glamour... i només és cada quinze dies!!

Ah! encara em queda una altra raça de seguidors del món del futbol; aquests són molt graciosos, són els que es pensen que són capaços de mantenir una conversa sobre altres esports perquè es creuen que hi entenen, potser més que un altre. Aquests són els que després et diuen que dels JJOO només segueixen el futbol, perquè la resta és una merda; o directament els JJOO són horribles perquè a banda de que fan esports de "merda", "avorrits" o "rars", en futbol només van els sub-23 -crec-. Són els primers a donar-te una lliçó sobre que bo que és el Phelps o l'Usain Bolt, com si els JJOO només fossin això, o només aquests nedéssin o corréssin. Sí, hi entenen molt més enllà del telenotícies i l'articlet de l'Sport.

En fi, aquest any, sort que hi han hagut els JJOO que ho han aclaparat tot, que sinó imagineu-vos tot un estiu matxacant les vacances de tothom pel "culebrot de l'estiu" de no sé qui que volen fitxar. Sembla que cada estiu ens hi vagi la vida si no ve no sé qui. Ara entenc el problema de les llistes d'espera dels hospitals. No es pot tenir tota la població pendent durant un any dels destins futbolistics d'aquest i aquell, ni fer-nos preocupar tant, que la salut és el primer!!

dimarts, 26 d’agost de 2008

JJOO a Beijing 2008! (3)

Sexisme esportiu ->

Estem tan mal acostumats que ja ni ens n'adonem, o donem per sentat coses que jo encara em pregunto o no em puc explicar com poden seguir passant al món de l'esport. Clarament, el JJOO no se'n salven.

Perquè es pressuposa que les dones no són capaces d'aguantar cinc sets d'un partit de tennis i sempre han de jugar a 3 sets? perquè hi han 50kms marxa d'homes i només 20 de dones? Perquè els homes neden proves de 1500m i les dones només poden disputar proves de fins a 800? Tan dèbil sóm les del sexe femení o és que el món de l'esport encara està profundament anclat en antigues concepcions? No és que sigui el dia de la dona ni res d'això; tampoc cal que esperem aquesta data per a reclamar res, eh!

A mi em sembla que es posen decatlons pels homes i per les dones -que només poden fer heptatlons... sortiran com hi han ara dones capaces d'aguantar-ho, igual que aguanten un partit de futbol, una marató o qualsevol altra cosa. Potser al principi del tot hi haurà un petit període d'adaptació i segurament les dones menys preparades físicament cauran dels rànkings tennistics molt aviat -o potser no-, però és que per a competir, cal anar preparat i això val per la dona com per l'home. L'home no neix amb la capacitat natural d'aguantar 5 sets. Això s'aprèn a base d'entrenaments.

Em sap molt de greu que encara hi hagi aquesta lacra dins el món de l'esport. Per mi és igual o més important que la lluita contra el dòping. I no entenc com encara ningú no ha dit res. És clar, com sempre, els diaris esportius estan dirigits per homes... què han de valorar si de l'esport femení només se'n recorden quan pot donar una medalla, o han sortir despullades a la portada de no sé on -que em sembla del tot defensable, que consti-. La gota que ha fet vessar el got ja a la recta final dels JJOO ha estat la cosa més absurda de totes: la prova dels 100m valles. Els homes fan 110m, mentre que les dones, deu metres menys. Em sembla surrealista, però aquesta prova segueix amb aquesta alteració des de sempre. És que les dones no sóm capaces de córrer 10 metres més?

Així, així guanya la Xina ->

Aquest cant tan familiar serveix per il·lustrar un altre cop el reflex de la dictadura xinesa en els seus esportistes. Si durant l'any la majoria de federacions esportives xineses, sense anar més lluny, la de tennis, diuen als seus i seves esportistes en quins torneigs poden participar, en quins no i sota quines condicions... (es va arribar a obligar a no participar a les tennistes xineses a l'edició de Wimbledon 2006 perquè es preparéssin uns Jocs Asiàtics..) imagineu-vos què seran capaços d'inventar-se per arrassar en gimnàstica. Els casos més flagrants són els de He Kexin i Yang Yilin. L'edat mínima per a participar és de 16 anys, però després de veure-les guanyar per televisió, ningú ha pogut aguantar més i han sortit les queixes que han començat a fer moure el COI per tal que investigui si aquestes nenes no tenen realment 14, i no 16 anys.

No és que la Xina vagi a perdre els JJOO si els resten aquestes medalles; i més a "tanta" distància com han quedat dels Estats Units, precisament per la punxada tan important en atletisme. Però les regles del joc són les que són i perquè la Xina sigui l'organitzadora dels Jocs, ja en tenim prou dels regals d'alguns jutges, com que ara facin trampa.

Ja tinc pràcticament assegurat un Or a Londres 2012 ->

No treballo en un xiqui-park, però em deixaré els diners que calguin en anar-hi cada dia, ni que sigui de nit quan acostumen a fer els torns per la gent ja més adulta, per anar-me a entrenar i ser una futura campiona olímpica a Londres 2012.

Des de quan saltar sobre un llit de molles és un esport olímpic? Això és un esport i el golf, per dir alguna cosa, no? Doncs bé, en aquests JJOO hem pogut veure per primera vegada, i no com a esport de demostració, una competició de salts de llit de motlles, que sí molt macos els salts, que naturalment ha guanyat un xinès. Un regal més. La veritat és que a vegades, el COI té coses ridícules. Com aquest esport no hi sigui a Londres, m'emprenyaré de debò. En aquestes olimpíades també hem pogut veure una altra prova una mica més decent, com ha estat el ciclisme BMX (de mountain bike per un circuit de muntanyetes i aixòs.). Com a mínim s'havia de pedalejar per un circuit.

L'altres esport que si que trobo inacceptable del tot, que no sé qui ha pogut arribar a pagar, perquè no s'entén més que per un suborn, perquè és flagrant, com lo del llit del saltets, és la Doma. Què dimonis representa que és això? fer "moure les potes" a un cavall?? jo no nego que tingui les seves dificultats fer fer a un cavall allò que tu vulguis, en salta d'obstacles sempre es veuen cavalls que se la foten; però d'aquí a... què? ballar un tango a cavall? Per favor, va home va!!!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Lolo Jones

Com em dic Veu de Mel que la bella atleta de 26 anys acabats de complir de Des Moines a Iowa (USA), havia de guanyar aquella final de 100 metres tanques femenina en una carrera ja orfe de la campiona d'Europa per lesió, Susanna Kallur. I ho anava fent fins a la penúltima tanca, quan s'ha entrebancat tot tirant-la a terra i ha perdut el ritme de la victòria quedant fora deles medalles, relegada al setè lloc. Dissortadament, us haureu ensumat que "Veu de Mel" no és el meu nom real. Els americans finalment han retingut la medalla d'or a casa ja que la carrera l'ha vençuda la Dawn Harper.

Lori Jones, més coneguda com a Lolo Jones una derivació del seu nom a causa de la coincidència amb el de la seva mare, també Lori, és una guanyadora de cap a peus que ha agafat el relleu de la mítica ja retirada Gail Devers (a la quarentena d'anys!) en valles. Després de guanyar tots els campionats possibles nord-americans, a l'hora de fer el gran salt internacional amb l'oportunitat que tenia en uns JJOO, partia clarament com la gran favorita. Als mundials indoor del mateix 2008 celebrats a València ja havia advertit guanyant l'or en els 60m valles.

La seva desgràcia, ha estat una de les imatges de la jornada d'atletisme d'ahir, i del dia. Les televisions no han parat de recrear-se en el dolor dels seu perfecte rostre cobert de laments tot just acabar la cursa, una cursa que ja he vist mil vegades. I és que sense voler-ho, a més a més ha estat la víctima innocent d'haver estat escollida, segur, una de les imatges dels JJOO; a data d'avui, ja ningú dubta de la gran debacle dels Estats Units en atletisme; allà on tradicionalment han guanyant més medalles i més jocs.

I és que des de la retirada forçosa per tramposa de la Marion Jones, avui sumida en la misèria econòmica, els Estats Units han contret la mateixa desgràcia i per aquesta olimpíada han arribat en un moment de forma força decebedor. Un dels grans símptomes són la desaparició de la seva hegemonia en els 100m tant en homes com en dones, on l'humiliació de veure tres jamaicanes -grans rivals- endur-se els tres medalles, ha estat molt dolorós. La final de 400m femenins, que també tenien a l'abast i l'han perdut tristament a l'última recta, o la desaparició d'atletes nord-americans en la final de salt, l'extinció del combustible dels tiradors de pes... Tot això ha anat engreixant la distància en ors amb el gegant asiàtic per excel·lència, la Xina; que es poden permetre el luxe de plorar per Liu Xiang i fer-ne un dol nacional mentre ho compensen amb uns JJOO brillants, com no podia ser d'altra manera.

Però la derrota de la Lolo Jones m'ha afectat profundament. No és que la seguís gaire, però veure trencar-se aquella carona de porcellana allà enmig, per un error cras, involuntari, olímpic, quan ja ho tenia guanyat, ha estat una punyalada massa important. La pobra Lolo ha hagut de pagar els plats trencats d'una mala preparació pels JJOO per part de la Federació d'atletisme, dels Estats Units i la desorganització dels seus trials, que tan ben estructurats tenen en natació. I és que la Lolo, de no haver-se entrebancat hauria guanyat, perquè s'ho mereixia. Ella sí que havia fet els deures. Ho entnen?

Aquest doncs, és un nou pal i immerescut per una noia clàssica de barriada americana, de la que corre que de petita vivia amb la seva família fugint dels cobradors de lloguers dels pisos on anaven residint i que, quan finalment van poder-se arrelar amb dignitat, aleshores va sortir a la llum la seva potència atlètica que l'ha conduït fins aquesta final olímpica que el "hombre del mazo" que diu el Perico Delgado a les retransmissions del Tour de França, li ha arrebatat amb un cop ben dur. Perquè?

D'aquí el meu petit homenatge a la Lolo; endavant! :)

JJOO a Beijing 2008! (2)

La dictadura ->

Claríssimament la Xina fa molt de temps que està sumida en una dictadura capitalista de partit únic, per a ser més concrets. Curiosament el partit únic encara gosa dir-se comunista bé per tradició com perquè avui "vesteix" o com a mínim queda bé entre determinats sectors bé anti capitalistes, bé anti globalitzadors, bé ecologistes, bé "alternatius"... Fora d'això, tota dictadura busca els seus referents, i pel que fa a les Olimpíades el reflex esportiu, a banda de les consideracions polítiques -repressió al Tibet, censura, vexació als mitjans periodístics internacionals, tancament...- ha estat molt clarament l'atleta Liu Xiang, el de les 110m valles. Tota Xina estava a l'espera d'un home que duia dos mesos amagat en algun lloc intentant-se recuperar d'una lesió. Aquest havia batut el primer rècord mundial per la Xina en aquesta especialitat, i la seva medalla d'or era la més esperada. Revistes, tanques publicitàries i l'incursió del propi Govern, que deia que si no repetia Or, la medalla d'Atenes no tindria pas cap valor.

Massa pressió per aquest noi, que al final es va veure forçat a participar, com un veritable símbol nacional empenyat per tot un país, caient en la primera ronda qualificatòria tot just abans de començar quan amb una falsa sortida d'un dels participants ja ah tingut el temps suficient com per veure que no podria continuar. Tota una llàstima; i un drama nacional segons diuen. Que segueixin amb la gimnàstica i els salts.

La lluita ->

En aquests JJOO, han sortit xinesos i xinesos com bolets per tot arreu. Semblen una plaga, amb tots els respectes, i evidentment amb una bona preparació des de fa anys estan aconseguint molt bons resultats. De fet, on més destaquen, són en els esports de precisió i coordinació, com ara ve a ser la gimnàstica, per exemple o tot allò relacionat amb els salts. Tenen en comú que la qualificació no és "justa" per ningú, amb la qual cosa vull dir que no es tracta de córrer una cursa i el que digui el cronòmetre marca el resultat. Del que es tracta de és d'asseure un munt de jutges que otorgaran ells unes puntuacions segons la subjectivitat del seu criteri. Tothom sap que això acostuma a afavorir l'equip amfitrió; aquelles puntuacions inflades, el mirar-se amb lupa a tothom menys amb els amfitrions... a cada JJOO sentim crítiques dels comentaristes i d'altres esportistes que assumeixen amb ressignació que contra això no hi ha res a fer.

La lluita pel medaller clrament ja decantat per a la Xina, s'havia previst en un duel aferrissat contra els Estats Units des dels últims JJOO d'Atenes. Degut a la punxada dels americans en atletisme, la Xina està eixamplant cada dia més l'avantatge; però tornant a la gimnàstica, m'agradaria destacar la tasca de les competidores americanes Nastia Liukin i Shawn Johnson, que amb esforç i dedicació han aconseguit posar les coses força difícils a les xineses i, sobretot, als jutges que són els que puntuen. Val a dir que totes dues, han aconseguit endur-se un bon grapat de medalles i, sobretot, proclamar-se campiones olímpiques: la Shawn per dues vegades i la Nastia, una. Dues grans amigues unides contra la muralla xinesa.

Yelena Isinbaeva ->

Ella comença a competir quan les altres ja van de cap a caiguda o bé ja han caigut. No perd una competició des del 2003. Desitja amb ganes que apaegui alguna altra competidora amb entitat que la tregui de l'avorriment de guanyar i guanyar. Només ella, des del seu núvol allà a l'olimp podia proposar-se una fita titànica com ara va fer Michael Phelps amb el repte dels seus vuit ors. Ella, té com a propòsit el repte de superar en número de rècords mundials aconseguits a Sergei Bubka. De moment ja n'ha aconseguit 24 i l'últim ens l'ha ofert recentment als JJOO de Beijing 2008.

Aquesta vegada, la competició ha estat molt emocionant, i és que una de les virtuts de la Yelena és que l'avorriment de la seva participació el transforma en un espectacle trepidant. L'objectiu de superar els rècords de Bubka és una gran motivació. Quan l'hereva de la mítica dominadora Stacey Dragila, la també amiericana Jennifer Stuczynski, ha acabat de competir tot obtenint una altura màxima de 4.80m (després de provar els 4.90), automàticament la Yelena ha guanyat l'or. Però la cosa no ha acabat aquí. Ha volgut establir un nou rècord olímpic primer (l'anterior el tenia ella en 4.90) saltant 4.95; però ha fallat els dos primers intents. Mal regust de boca per a la campiona. A la tercera temptativa, amb la pressió apretant-la ben fort, ha fet un prodigiós salt, el primer decent de la competició (!) en el que hem vist la veritable russa i ha superat la mesura.

Ràpidament s'ha posat el públic a la butxaca, en tot uns JJOO batent una marca que ha tret de l'ai al cor i de la certa decepció que hauria estat per al públic veure-la marxar guanyant, però sense aquella glòria que només ella pot encomanar. La resta de competicions havien acabat ja a l'estadi quan s'ha batut la marca olímpica. Però ningú ha abandonat el seu seient quan han vist a la Yelena demanar una nova alçada, els 5.05m, un nou rècord del món. L'eufòria de la marca olímpica i l'excés de confiança derivat d'aquesta, han estat els seus màxims rivals. En la primera i segona temptativa hem pogut veure una Yelena precipitada, més pendent de l'espectacle de fer que el públic l'acompanyés amb aplaudiments durant la batuda, que de posar el maleït pal on pertocava i fer el moviment corporal exacte per a sobrepassar la barrera.

Quan competeixes ja sola, havent guanyat, s'incrementa a 5 els minuts que et dónen per a preparar la nova altura. Temps suficient com per a buscar la solució per a sortir del pou de cara a l'últim intent. Estava sumida en un cercle viciós, se sentia guanyadora i es pensava que el salt sortiria sol. Però el Gran Salt requereix alguna cosa més especial que un simple 4.95 ja de per sí només al seu abast. Deu centímetres de diferència. Però encara un salt. De sobte s'ha anat a recollir allà on les atletes deixen les bosses, ignorant, abstraient-se de tot un camp que estava pendent únicament d'ella, com les seves rivals, esperant el final oficial de la competicó i poder celebrar els seus metalls, i s'ha amagat sota una manta blanca, cobrint tot el seu cos durant uns minuts. Aleshores ha sortit, a falta d'un minut per saltar; ha agafat la barra i s'ha encomanat a tots els seus amulets oblidant un públic que automàticament s'ha bolat amb ella. Ha aixecat el pal i ha corregut, saltat i superat finalment el seu propi rècord del món. La bogeria i l'eufòria que ha propulsat des del seu cos han fet esclatar un estadi olímpic que ha viscut la glòria olímpica. La tensió acumulada m'ha fet aixecar de la cadira d'un bot i aplaudir-la a crits durant més d'un minut. I un dia després, al podi, ha plorat tant o més que el dia que va nèixer. Tota una estrella, tot un espectacle assegurat.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Stephanie Rice

Avui fem un cop d'ull a l'atleta de Brisbane, a Austràlia, Stephanie Rice.

Els dissenyadors de la marca de calces i sostenidors, de roba interior, vaja, "Davenport" (no la jugadora de tennis), ja van posar l'ull mediàtic abans que ningú en la nedadora Stephanie Rice. Clarament s'ha destapat amb una gran solidesa la nedadora australiana més destacada dels JJOO de Beijing. I sense ser una d'aquelles noies prodigi que ja comencen a guanyar coses des dels 16 o 17 anys, o abans i tot. La seva compatriota Emily Seebohm ja va guanyar un or al mundial de Melbourne 2007 amb 15 anys.

Així amb 18 anys, cada dia una edat més tardana per estrenar-se, ja va donar dos importants avisos a Melbourne. Primer, amb els Jocs de la Commonwealth guanyant 2 ors en 200 i 400m estils i un any després 2 bronzes als mundials a la mateixa ciutat en les mateixes proves.

I ja amb els vint anys ben frescos, l'australiana ha donat el cop i ha aconseguit 3 espectaculars ors olímpics: 200, 400 i 4 x 200m estils. La millor nedadora fins ara d'austràlia, molt per sobre de les seves compatriotes, les grans Libby Lenton (avui Trickett), Jessicah Schipper i la que semblava una muralla infranquejable, Leisel Jones. Les més veteranes comencen a deixar pas a una nova generació de grans nedadores.

Així és. Des de feia mesos, el rècord mundial de 200 estils que se'l rifaven amb la nord-americana Katie Hoff de dinou anys, una de les grans decepcions de l'equip americà als JJOO. Finalment, en possessió de l'Stephanie, amb 2:08:92, va guanyar l'or rebaixant el rècord fins a 2:08:45, deixant enrere la quatre-medallista Kirsty Conventry i la sis-medallista Natalie Coughlin. La mateixa història als 400 estils, on el rècord de la Katie Hoff de 4:31:12, ha estat rebaixat per l'australiana fins 4:29:45.

Curiosament, l'Stephanie és una d'aquelles grans triomfadores de la natació olímpica que queden a l'ombra; no només per l'eclipsi Phelps, sinó per les pròpies Schipper, Lenton, o Jones, que tenen un nom i una fama mundial ja reconegudíssima. Doncs bé, després de consolidar-se, s'ha de dir que caldrà veure com evoluciona el bloc en el que ella mateixa escrivia fins fa un mes i mig -òbviament infueix la preparació pels JJOO- http://stephanierice.bigblog.com.au que ja havia començat a ascendir de visites, des de les 92 inicials fins a les 619 actuals. Estaré atenta a veure si la cosa es dispara, com si d'un índex de popularitat es tractés, de l'abans i el després d'una triple campiona olímpica.

Amb vint anys, la bella Stephanie està preparada per posar-se a l'esquena tot un país com ja ha fet, liderant una nova generació de futures campiones tot agafant les rendes de les més veteranes per la lluita de l'hegemonia mundial al món de la natació, fent front a l'altre gegant, els Estats Units.

dimecres, 13 d’agost de 2008

JJOO a Beijing 2008!

De la cerimònia ->

Sense cap mena de dubte, puc afirmar, que la cerimònia dels JJOO de Beijing, ha estat una farsa. Era segurament la millor. Per raons humanes i tecnològiques (16 anys després) està clar que finalment una cerimònia estava realment a l'altura de la de Barcelona 1992. Li Ning, l'últim rellevista de la torxa posava el punt culminant a una cerimònia pet tenir enregistrada al video. Però la farsa es va confirmar. Dies després, s'ha sabut que la nena que va sortir a fer un "playback" (trist), no havia posat a la grabació, ni la seva veu. Era la d'una nena "més lletja". Un error garrafal, seguit dels focs artificials que van enxufar per ordinador. Però aquesta jo ja els la hi vaig caçar. Aquella imatge, semblava massa perfecta, i vaig fer el comentari a casa. Però és clar, si al programa posava no sé quants mils de focs en "l'espectacle pirotècnic més gran que s'hagi vist mai", vaig pensar que devia anar mal fixada. Qui havia de pensar que era un conte xino? Doncs no. Això, i la pol·lució, més l'ambient de falta de llibertat democràtica, per mi són suficients per a no considerar-la, la millor cerimònia d'uns JJOO. Què pasa que a partir d'ara les cerimònies les farem per ordinador? Posarem la filla del "president" a "cantar" mentre deixem l'artista amb la mel als llavis 48 hores abans? No havíem quedat que hi havien 1.321.851.888 d'habitants al país? on són quan se'ls necessita?

RTVE ->

Indefectiblement, no podem evitar pertànyer geogràficament a l'àrea de més influència d'Espanya, com a integrants d'aquest Estat. És així que a l'hora de veure els JJOO novament haurem de tirar de l'anglès i posar l'Eurosport o ara també per internet a www.eurovisionsports.tv/olympics, perquè està clar que les retransmissions i els comentaristes d'aquesta cadena estan tornant a fer gala de la seva professionalitat, tot mostrant-nos les mil i una cares dels espanyols més i menys patètics als JJOO. Es tracta de veure els JJOO a través de la paticipació d'Espanya. Tot va començar quan en la mateixa cerimònia, abans de sortir els abanderats espanyols, no se'ls va acudir major grandesa que dir: "y aquí llega uno de los momentos culminantes de la ceremonia" [l'aparició d'Espanya], moment clarament més esperat des dels JJOO d'Atenes per 1/4 del món. En fí, un gran inici... i el de sempre, quin calvari!!

Mireia Belmonte ->

A Badalona, fa moltes setmanes que tenim plena la ciutat de la cara de la Mireia Belmonte. Li tenim tots molta estima. Perquè ara tots la coneixem de tota la vida, com si fos de la nostra família. Els que mínimament seguim l'esport, ja sabíem que aquesta noia apuntava alt; tot i que sempre amb certa reticència. Una cosa és Espanya i l'altra el món. I està clar, Espanya no és cap potència en natació a nivell mundial. És un punt enmig dels grans nedadors del món. Tot i així, arran dels espectaculars europeus que va fer -els quals molts nedadors van prendre's com l'avantsala dels JJOO, on poder acabar de preparar-se- Espanya va tornar a fer el mateix de sempre: enaltir. Exagerar i posar la màxima pressió sobre les joves perles per tal de demostrar al món "que són els millors". Però no tothom és Rafa Nadal ni Falonso; així que la pobre Mireia, que de fums tampoc li'n falten, s'ho ha acabat creient i tot i obtenir unes bones marques personals i segur, alentidores dins Espanya; ha obtingut els resultats que eren més vaticinables: discrets.

Properament, més.