dijous, 13 de novembre del 2008

Ja enyorem el 2009

S'acaba la temporada tennística, encara que aquesta setmana encara s'està decidint el masters de tennis d'homes de Shangai, de moment a l'aire. Després quedarà la Copa Davis, que ja està força decantada pels argentins i, a més, jugant-se a casa.

Finalment, ni Dinara Safina ni Jelena Jankovic. La cara l'ha posat la Vera, Vera Zvonareva. Aquesta altra russa semblava fa uns anys estar destinada a ser una bona jugadora de dobles mentre estaria al Top 20 dels singles. Però aquest any, ha fet una campanya molt i molt bona, amb una regularitat molt gran i un encara millor final de temporada que li ha valgut la classificació per al Masters. Si, com a vuitena entrant, però ha arribat a la final i això no ho pot dir tothom.

La Vera ha demostrat ser un talent portentós, i és que aquestes russes han aconseguit desenvolupar un estil de joc agressiu, fent ús d'una bona tècnica però primant la força, tal i com combinen tant bé les Williams. Precisament la Venus ha estat una altra de les grans sorpreses en aquesta superfície. Després d'apallissar la seva germana, es va desfer de la Jankovic amb certes dificultats, una Jankovic que s'ha tret l'espina de l'últim Masters en què no va guanyar res a la Round Robin, i de la Vera en la final, tot i perdre un emocionant primer set. Sempre hi ha alguna que es queda amb 0 victòries en la Round Robin. I com explicarem més endavant, és tristíssim repetir, vergonyant, humiliant.

Tothom diu que si les Williams juguéssin més torneigs, serien la núm 1 i la 2. Però de moment encara no s'hi han posat. I no sé a què esperen, perquè després de la pugna pel núm. 1, ara la Jelena Jankovic ja ha aconseguit fer-se amb un coixí que la farà seguir en el tron, moltes setmanes més. Val a dir que no ha arribat als 5000 punts per això -ha acabat amb 4710-. Però també que ho ha fet sense guanyar cap dels grans. Sí és cert també, que en canvi, és una jugadora que juga potser massa torneigs. Però està clar que l'última ratxa de 3 torneigs guanyats li han acabat donant uns fruits que no pensava que aconseguís. Està clar que tot i l'estil de joc tan defensiu, que reconec ha sabut compaginar amb un bon repertori ofensiu, la prefereixo a ella smepre abans que una Williams. Per contra, l'Ana, que va tenir durant algunes setmanes el núm. 1, tot i haver guanyat el Roland Garros, acaba 5ena amb només 3457 punts. Ja millor no esmentar la gran debacle aquest any de l'Sveta Kuznetsova. 8ena, i gràcies, amb 2726 punts! La seva trajctòria comença a recordar la de Davydenko, que segurament ho ha fet millor. La trista Sveta no ha aconseguit guanyar cap torneig aquest any i el seu Masters ha estat escandalosament patètic, ha conseguit igualar la seva marca de partits guanyats del Masters de l'any passat: 0. El que dèiem abans, repetir aquesta gesta de no guanyar ni un sol partit, és humiliant.

El 2009, tot esperant un altre cop MaSha que a causa de la lesió ha caigut fins la 9ena plaça amb 2515 punts, desitjo que torni a ser tan emocionant com aquest. La Maria tornarà a tenir el difícil repte de fer una gran remuntada. ASquesta vegada multiplicada per dos. Perquè l'any passat va guanyar l'Aus Open, i aquest el disputarà només tornar a competir. Potser massa en tan poc temps, de de Wimbledon que ja no tindrà res a defensar, això jugarà al seu favor. L'any és llarg, i el núm. 1 encara ha de donar de què parlar.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Els moviments de ressistència a Grècia

Aquestes setmanes les he ocupat fent un viatget a Grècia, i m'he anat a fer rutes atípiques, el Partenó i d'altres coses ja els tenim tots força vistos així que m'he interessat per l'interessant etapa d'aquest país i la seva ressistència en el període de la 2a Guerra Mundial, he fet quatre ratlles feflexionant sobre el context.

Grècia va ser envaïda per les potències de l’eix a inicis de la dècada dels 1940’s, en el marc de la Segona Guerra Mundial. Les potències més importants que van intervenir en la seva invasió foren Alemanya, Itàlia i Bulgaria, les quals estaven molt properes geogràficament. Tammateix, Grècia es trobava immersa en la dictadura de Ioannis Metaxas.

De totes les potències, el primer cop el donaria l’Itàlia de Mussolini el 7 d’abril de 1939 reduint Albània. Aixi, van començar a posar en un serós problema el dictador Metaxas. Aquest, pero, de tendència anti-comunista; havia arribat al poder com a Primer Ministre de forma democràtica. De fet, el 1936, el rei Jordi II va tornar al poder, després d’una absència i en veure la situació de pressió constant comunista, decidí nomenar Primer Ministre el Ministre de Guerra Metaxas. El Parlament, però, li donaria el vistiplau.


Metaxas, però, començaria a aplicar la seva llei i va començar per decretar l’estat d’emergència per tot seguit, dissoldre el Parlament indefinidament i començà a inhabilitar diversos articles de la Constitució. Així, ja es va poder considerar plenament un dictador el 4 d’agost de 1936.A partir d’aquí governà en similitud amb els altres règims de la zona: prohibir els partits polítics, perseguir els comunistes… tammateix, va imprimir certes reformes de caire social bastant importants, com l’imposició de les vuit hores de jornada laboral, creant una forta seguretat social, i assumint deutes als camps. D’aquesta manera Metaxas intentà guanyar-se el poble, que va tendir a fer una oposició poc animosa vers ell. Així, Metaxas acabaria quedant per l’història com una figura ben controvertida: per uns, qui va fundar un estat dictatorial, i per d’altres heroi pel seu patriotisme i la seva victòria contra els italians tot defensant-se.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Encara buscant l'abella reina

S'ha desfermat la guerra més interessant pel número 1, segurament de l'última dècada. Començant ja a cobrir la baixa de la Justine Henin, que es completarà amb l'últim masters que ella mateixa va guanyar, encara no tenim amb claredat cap número 1 que destaqui per sobre de les altres.

I és que l'Ana Ivanovic des de que va ser núm 1, que es va enfonsar. No ha fet més que perdre. Ha obtingut un rècord de 5 victòries i 6 derrotes, per a la que semblava que podria ser la núm. 1 més o menys més estable amb la baixa per enèsima vegada, de la Maria Sharapova.

La gran promesa, la que des d'aquí sempre hem reivindicat com la que hauria de ser la següent gran dominadora, perquè està per sobre de la resta, i perquè és la millor -no em paguen per escriure això- torna a estar uns mesos de baixa, com l'any passat i com alguna altra vegada. Tot un any de lluita intensa per fer-se amb el número 1 i, just quan el gran trofeu requeia a les seves mans, gràcies a l'adéu de la Justine... patapam, una mala ratxa i una lesió des dels JJOO fins final de temporada. La maleïda espatlla dreta.

No voldríem auto roixar-nos la festa, però m'està començant a pujar la mosca al nas. Tot just, la Maria té 21 anys. D'aquí al 19 d'abril, quan farà 22 encara falten molts mesos, però el rànking de la WTA no perdona i els punts es van restant, tot i que ella s'ha sabut mantenir bé, ja que la lesió de l'any passat va abarcar bona part d'aquestes dates, menys les que començaran a venir a final de temporada i, recordem, l'AUS Open.

El cicle total és d'un any. Si ja tens una base de punts, (ara té 3041 i és la núm 6 del rànking) tens molta feina feta. Però si vens de més avall, has d'estar tot un any per arribar al capdamunt; o sigui, un any que perds de bon tennis en el que ja podries haver estat núm. 1. I aquest any havia de ser el seu any, el que més em fa patir és que no sigui d'aquelles jugadores que sempre s'estan lesionant i han d'estar sempre recuperant punts.

De moment encara falta perquè això es produeixi, no cridem el mal temps i siguem optimistes: l'actual núm. 1, perquè li toca i de moment ho ha merescut, és la Jelena Jankovic, que ha fet una 2a meitat d'any molt complerta i ara està fent un sprint final excepcional. Però només té 4.230 punts, i ja s'ha disputat els quatre grand slams i és que a més a més ha arribat a núm. 1 arribant tan sols a la final del US Open, davant una Serena Williams espectacular, jugant com quan era l'absoluta dominadora, ara ja fa anys. Arribaria a núm 1, però la WTA està convulsa, la Serena tampoc és la d'abans i tampoc va a tots els torneigs.

Jo, sincerament, tal i com està el rànking, claríssimament apostaria per la Dinara Safina. L'auge tennístic rus és evident, ja fa un parell d'anys o potser més, que és aclaparador. Ara mateix hi ha 5 russes entre les 10 primeres del rànking, i perquè l'Anna Chakvetadze és tan irregular que ara ha baixat una miqueta, perquè n'havien aribat a ser 6.

I és que surten russes de sota les pedres. Quan no té el toc màgic l'una, el té l'altra. Aquest any claríssimament ha acabat essent el de la Dinara Safina, jo crec que és la que mereix més el núm. 1; amb tots els respectes que em mereix l'Elena Dementieva, campiona olímpica, que també viu una mica de rampells de gran tennis. l'Elena ja havia arribat a núm 4, la posició que ara mateix ocupa fa 4 anys. Sembla que a cada cicle olímpic brilla com una estrella, que és el que és, i aquesta vegada s'ha tret l'espina i s'ha endut l'or i no la plata com a Atenes.

Si la Jelena és 1a amb 4230 punts, 2a ho és la Serena amb 4017, 3a la Dinara amb 3782, i ja segurament un esglaó per sota l'Elena amb 3470 punts. L'Ana segueix el dolç declivi amb 3288 punts mentre que a la reserva la superpotència del tennis, Maria Sharapova, aguanta sisena amb 3041 punts tot recuperant-se. Aquesta és la perspectiva actual. Val a destacar que la que havia estat fins fa pocs mesos una jugadora mitjana, i una molt bona jugadora de dobles, s'ha destapat amb un joc terrible com una revel·lació huracanada: és la Vera Zvonareva. Avui 9ena amb 2182 punts, de ben segur que passarà la Venus Williams (2311 p.) i es colarà al Masters, perquè és de justícia, només cal veure-la jugar. És molt possible que de totes maneres hi sigui, perquè si la Maria no torna pel Masters, ella podrà ocupar la seva plaça. Això si! amb el permís de l'Agnieszka Radwanska que està tan sols a 36 punts! Sincerament, encara que la distància sigui curta, és més gran del que sembla. La Vera va molt forta.

La batalla està servida. Qui acabarà la temporada com a número 1 del món?

dijous, 25 de setembre del 2008

Veu de Mel critica els incriticables: Plagi a Dalt de la Vila?

En primer lloc, crec que és d'agraïr que un periodista dit Andreu Mas, que comenta què s'hi cou a la xarxa badalonina a la "Revista de Badalona" m'ha dedicat una breu referència a la seva secció. Interessant-me per aquest personatge, he vist que és el noi del Clos de la Torre, que té un bloc molt concorregut sobre Badalona en el que també m'ha enllaçat. Sembla ser que a més a més s'ha matat a fer una vista general de la temàtica del bloc. Des d'aquí una salutació en agraïment!

Anem per feina. Es diu que el 30 de setembre hi haurà un Ple a l'Ajuntament de Badalona, on es donarà curs al famós PMU. Nosaltres estem treballant per mirar d'aconseguir una altra exclusiva amb ell, perquè com ja sabeu, aquí l'hi vàrem fer una entrevista en quatre parts. Aquesta vegada serà difícil perquè alguns diuen que ha anat a petar a l'hospital, després de ser hostiat pels veïns una nit mentre ell passejava innocentment i ells fèien guàrdia nocturna per vigilar que el tal Jaume Vives no anés a posar uns fanals. D'altres diuen que podria restar amagat dins algun convent ordenant-se sacerdot, després de fer mil donacions pel barri en un intent de donar una imatge apostòlica. També n'hi ha d'altres que diuen que va de part i d'aquí a pocs anys ens trobarem un altre Pla voltant per aquí, a acabar allò que no va aconseguir fer el PERI, ni ara tampoc el PMU.

Fora d'això, sembla ser que aquest Ple servirà perquè la famosa Comissió de Veïns, a la vegada tant respectuosa i tant poc respectuosa amb el seu passat, prengui la paraula i comenci a fer un munt de recomanacions polítiques, fruïnt del seu triomf (hi tenen dret), com si ells fossin tècnics de l'Ajuntament, o com si ells fossin el propi Gerent del barri. Potser alguns tenen vocació de gerents, qui sap.

El que no m'ha agradat de tot el procés, és la tragicomèdia que s'ha hagut de viure a Badalona, com si fos el melic del món. No m'ha agradat massa l'actitud que hàgin pogut prendre uns i altres -tot i que també ho he seguit tot una mica per sobre- i el que de veritat més m'ha dolgut, és la denúncia que des d'aquí m'agradaria fer: a qui collons se li va ocórrer fer servir com a logo per a tots els cartells, una de les imatges més famoses d'Astérix, la de la vila gala; a més a més posant amunt "salvem Dalt la Vila!" I és que no s'han molestat ni a treure els personatges d'Astérix que hi apareixen amunt!! La veritat és que m'ha semblat una falta de respecte que entel·la de plagi aquells que en el sí d'aquesta Comissió sí que hàgin volgut treballar realment pel barri.

Sembla ser que pel que ens interessa, anem a buscar els símils romans, i pel que no, que els bombin que enterradets allà al fons estan més macos. És clar que Badalona no és Pompeia, però el barri de Dalt de la Vila tampoc és Numància!! Perquè si ho fos, segur que més d'un ja s'hauria suïcidat per la causa, o és més divertit esperar a què l'Ajuntament els vagi a netejar les seves façanes?

dimecres, 17 de setembre del 2008

Un suicidi és més que una tragèdia

Avui, deixeu-me donar el meu particular condol per una pèrdua, retent el meu petit homenatge:

El conegut diari sensacionalista líder a les illes britàniques The Sun, aquesta setmana ha rebut un mastegot bastant fort. Un revés que els ha deixat commocionats. Clar està que la vida continua a tot arreu. Però quan la tragèdia pica la porta d'una noia jove, de 19 anys; model de la casa des de feia ben poc després d'haver guanyat un concurs que a dia d'avui està començant a catapultar joves "a la fama" de la mà d'uns excel·lents professionals del món de la fotografia.

Es tracta de la popular page3 idol d'aquest any, escollida el gener, la Jenny Grant. Particularment, va ser quan va entrar dins el concurs, que es pot seguir des de la pàgina web, on van apareixent cada dia les aspirants que s'hi presenten, que la Jenny guanyaria. No sé si per intuïció o perquè sóc aficionada a la moda i el modelatge. En aquest cas també reconec que va haver-hi un factor de simpatia, ja que s'assembla molt físicament a una amiga meva. El fet és que era noia que estudiava criminologia i psicologia a l'Universitat de Lancaster a qui li va tocar la loteria, com deia, de sortir escollida en aquest concurs per passar a formar part de l'històrica galeria de models que omplen des de fa dècades l'arxiconeguda tercera pàgina del magazine The Sun, on acostumen a sortir fotografies de qualitat de noies en topless. Està clar, la puntualitat britànica es nota. En això, com en tot són molt corosos tot i estar en el diari sensacionalista per excel·lència. El pudor doncs, en aquest cas els ha reportar un reconeixement qualitatiu internacional que ja han consolidat com a tradició.

Potser sembli paradoxal, veient els despilfarros que circulen per aquí en quant a publicacions. Fins i tot el propi The Sun, sempre que pot furga en la ferida de la famosa o el famós aquell que enganxen a la platja. Aquí, per exemple aquest retorn a la rutina diària s'ha viscut amb intensitat darrere del topless de la Gemma Mengual; hi ha vegades que em fa pensar que hi ha famosets i famosetes que ho tenen parlat d'abans. Per això la pròpia page3 sembla un oasi dins la pròpia publicació, la intencionalitat també és certament diferent.

És així que la Jenny un cop guanya el concurs i passa a engruixir la galeria de models de la revista amb un toc de joventut i savoir faire que deixava impressionada qualsevol fan inclosa jo. També amb un toc de personalitat que li va permetre no renunciar a la seva vida acadèmica i seguir com si no hagués passat res, a la universitat, mentre la seva popularitat creixia i de ben segur que molts dels seus companys amagaven la revista amb les seves fotos quan se la trobaven al metro o allà on fos.

Així, un bon dissabte 13 de setembre de 2008, li dona per anar-se'n de festa amb uns amics de nit, com qualsevol altra noia de la seva edat, "a fer el golfo" que deien, quan a les quatre de la matinada el seu novio dóna la terrible alarma: la Jenny ha mort. Poc després, arriba la policia i se la troben penjada. Ella mateixa s'havia suicidat.

La veritat és que l'altre dia, quan entrava a llegir notícies em vaig quedar sense aire. I no la conec de res! -que absurd, oi?- Li havia agafat potser més afecte del compte, però em va entrar un neguit, un dallonses frenètic que em va fer tremolar quan vaig veure la notícia en concret que parlava del decés de la Jenny, i que no era un accident, ni un assassinat, sinó que un suicidi!! Però perquè ho has fet??? Això t'han ensenyat a l'escola?? Així s'afronta la vida??

Després d'un parell de dies, quan se'm va passar la mala llet. Bé de fet no se m'ha passat, però vull dir que al recuperar-me de l'ensurt, de la mala notícia; m'he anat a veure quin era el tractament que li donava The Sun. És clar, ja ho he dit abans i tothom ho sap. The Sun és el diari més morbós i a vegades quan volen repugnant del món to i que retraten amb una crítica que els ha valgut el prestigi que tenen, molt bona, les excentricitats i demés tonteries dels famosos. Però són britànics, i això s'ha notat quan els ha tocat de prop. Quan el dimoni ha entrat a casa seva i s'ha endut la jove promesa: una pàgina amb una notícia on s'explicava sense gaires detalls i molt breument els fets -rarot rarot en ells- tot seguit de declaracions dels fotògrafs i de les models companyes de la pobre Jenny, de les quals no ensenyaven res més avall del coll. Més una fotografia d'ella vestida a la prota de la seva antiga feina i un primer pla del seu rostre en actitud alegre.

Furgant més, en la base de dades es forma de calendari on es recullen les fotografies de les models que han anat treient -al web en treuen cada dia-, els dies en els que ella va aparèixer, ara són un buit en l'espai; no hi ha res. Com si ella no hagués existit mai. El rigor i el pudor britànic altra vegada. Està clar que la pàgina de dol, amb el dol pertinent s'havia de mantenir; però calia anar tan lluny? El comportament "exemplar" quan ha fet falta de la gent del The Sun, ha sorgit precisament una de les seves "filles", la predilecta aquest any. Mentre encara em lamento preguntant-me què ha d'haver passat perquè la Jenny faci això, veig que al The Sun es veu que també ténen sentiments. És clar, també són humans.

Jenny, no podem fer res més que lamentar-nos, no ens has donat cap altra opció per ajudar-te; tu sola t'ho has endut tot.

dilluns, 8 de setembre del 2008

La talaia d'en Ricard Biel

Una Talaia, a banda de ser pròpiament la persona que vigila per prevenir d'un atac, també pot ser la torre des d'on es produeix aquesta acció. Avui, molta gent es construeix la seva pròpia talaia per a vigilar el món. Aquesta és la gràcia dels blocs. Sovint, hi ha gent que amb més o menys coneixement, o encert, s'acostumen a llençar una crítica, advertències a la societat "no anem bé", i fins i tot molts s'atreveixen a llençar pedres aprofitant la seva posició privilegiada. Adaptar-se a aquesta situació no és fàcil. Acostumar-s'hi si que ho és i massa. L'ego creix proporcionalment als pisos que vas pujant de la talaia que vas construint. I sinó sabem ser seriosos, qualsevol es pot creure un intel·lectual. I és que assolir el cim en el món casteller val l'esforç de tota una pinya, de tot un poble darrere sumant esforços. Nosaltres no podem construir una petita torre solitària, predicar i esperar que ens vinguin a fer el castell i ens nomenin comtes.

El mite de la caverna de Plató venia a explicar que un home s'alliberava de la cova on sempre havia viscut des del naixement, encadenat junt amb d'altres homes d'igual sort i aconseguia sortir i descobrir món. L'Univers en sí lluny de les ombres d'homes projectats gràcies a una foguera propera, ombres que ja havien pres per la realitat. No havien vist mai res més. Ni tan sols mai havien vist els homes que projectaven aquelles ombres.

És així que aquell home torna a la cova i explica que la vida dels encadenats és una mentida, i aquests se'n riuen i si es poguéssin alliberar el matarien i tot.

A "la vida es sueño" de Calderón de la Barca, també Segismón surt de la seva presó particular, de la seva fosca cova, on ha viscut des de sempre en l'obscuritat a causa d'una pugna monàrquica. Quan aconsegueix sortir, primer desenfundarà un sentiment de venjança sense pietat que després veurà evolucionar cap a una certa humanitat; perdonant vides i tot. És la seva victòria contra el destí.

D'altra banda apareix un tal Ricard Biel, avui un blocaire polèmic -expressament- i rèplica o altaveu local de l'escriptor Víctor Alexandre. Un bon dia se li va ocórrer sortir de la cova on viu per a donar a conèixer al món què hi ha a fora -o sigui al mateix món que ell acaba de començar a veure- la veritable realitat: que la vida és una farsa. Encara que mai hagi arribat a conèixer el món. Tot el contrari, doncs, del que hauria d'haver un cop aterrar a la Terra, en lloc d'anar donant lliçons. És ambiciós i, per fer-se veure, tot sortint de la caverna agafa la primera bandera que troba pel camí, en aquest cas una estelada llençada en un moment de desencís i la pren com a bandera que posarà al cim de la seva talaia. Es pensa que amb això ja n'hi haurà prou per a ser reconegut com a un intel·lectual més de prestigi, i així la gent li construirà el castell, el poble farà pinya darrere seu i l'elevaran a comte -de la literatura catalana? de les tertúlies del cor de telecinco?.

Però no sap ni tan sols què significa el tros de drap que ha agafat del terra. No sap el valor que té defensar amb dignitat aquesta bandera, els esforços i el sacrifici -a tots els nivells- de tantes persones per aquell tros de drap que s'ha trobat al terra, trepitjat cobrint l'il·lusió enterrada dels qui un dia l'havien pres com a estendard. Ell només coneix la foscor de la seva cova, les ombres que ha pres com a veritat, per tant el primer que ha conegut i que pot exportar és la mentida, i el pessimisme de la seva ignorància. Què bé que li ve doncs, començar a tirar més pedres sobre aquells qui s'acosten a veure com algú penja la bandera que ells algun dia havien sostingut, derrotats d'esperit.

Evidentment criticar, de per si és molt fàcil. També fer-se la víctima. Però lluitar amb eficàcia de manera sòlida i honesta per allò que defensem, costa un esforç que només es pot entendre conjuntament amb persones que defensin el mateix que tu. I quan tantes persones volen construir entre totes un castell, més val que s'aturin per parlar de com començar. Perquè sinó cadascú tindria la seva pròpia talaia on s'estarien vigilant entre ells, i a sí mateixos esperant a Godot.

És així, Ricard Biel, que si tant t'agrada criticar accepta ser criticat, com si fossin un dels que "ara parla un intel·lectual de prestigi, calleu i escolteu la seva paraula"; i baixa uns quants pisos de la teva talaia per tocar de peus a terra al món real. Baixa amb tu els teus fums i el teu ego i vine a participar del projecte com un més i sinó, torna-te'n a la teva cova, mentider. El camí per a ser un intel·lectual, un líder de referència, com pretens, el camí cap al prestigi també es pot assolir assumint i polint crítiques. Però tu vols pujar per la via directa -com tantes vegades has criticat- i per això només acceptes les veus solament d'aquells qui t'escolten amb entusiasme -com tantes vegades has criticat-, covard.

Després de veure tants articles vomitius, des del primer que vaig llegir, fets amb la víscera per part d'aquest blocaire; em vaig decidir a escriure-li un comentari al post "Torno a parlar d'Esquerra", elaborat amb la seva pròpia recepta. M'he adonat que no sóc l'única a qui li ha censurat alguna vegada comentaris. Heus ací aquest comentari que havia guardat -malfiada- amb bon criteri ara per fi publicat. I sí, jo sóc votant d'Esquerra, amb tots els ets i uts, com tants d'altres. I què?

"Caram Biel, quin bloc més repetitiu i sectari que tens. Allà a Esquerra, tots els de reagrupament sou així? a escriure això una vegada darrera de l'altra (sent ""independentista"" si és que n'ets de veritat) només es pot dedicar algú molt avorrit, recargolat o bé sempre molt tancat. Si fos psicòloga et diria que sembla que no hagis sortit mai de casa!"

*La primera foto és de la Torre d'Enveja de Vilanova.

diumenge, 31 d’agost del 2008

Comença la lliga...un altre cop... buf...!

ECS. Aquest cap de setmana ha començat la temporada de futbol 2008-2009... buhfff, altre cop torna una de les lligues més ràncies -que no de poca qualitat- antiquades, casposes de futbol del món. Una altra vegada tota una colla de programes dedicats al futbol, informatius, titulars, converses estúpides.

No és que no m'agradi el futbol com a esport, aprecio l'universalitat de "l'esport rei", l'unió i l'esperit integrador que a vegades sorgeix en algun anunci quan ve un mundial; però estic farta de veure clasificacions per tot arreu i munts de prediccions per tot areu, especulacions rumors...

Estic fins al capdamunt de la gent que parla de futbol -més enllà del comentari breu de que bé o que malament va jugar el barça ahir; que si és l'equip que segueixes, està bé- són converses sense interès, potser també per allò de que "el futbol serveix per tenir entretingut al poble", i donen fàstic quan deriven en no sé quin jugador de merda teòricament promesa de la lliga de no sé quin recòndit equip de 2a fila.

Però encara em fa més ràbia, aquella gent que només té aquest tema de conversa a la boca, o que s'emociona de mala manera en treure aquest tema. I més tots aquells que parlen com si fossin uns erudits, com si hi entenguéssin de veritat parlant de jugadors internacionals que coneixen perquè han vist a no sé quin programa. I el pitjor, aquells que es fan els llestos i difamen amb unes grans opinions, i et dones conta de que estan parlant en boca de l'Sport, el Mundo Deportivo o algun altre en cas de pertànyer a un altre equip. Buhfff... a mitja temporada ja estàs acostumat perquè la societat ja t'incorpora. Sempre està a les notícies, als diaris, al carrer!! Jo només segueixo el barça i realment sempre espero que guanyi, però seguir la lliga, o aquest esport en general, uhff... cada any se'm fa més farragós... no hi ha cap altre tema esportiu a banda de Rafa Nadal o Falonso?

I aquest any a més ha estat horrorós amb l'eurocopa. Buhfff. Però aquest ja és un altre tema. Sincerament, sense gaires respectes, perquè enganyar-nos; però em sembla estúpid tota aquella gent que perd el temps de mala manera, i els diners en una colla de diaris de futbol -teòricament esportius- o del Barça o el Madrid directament; empassant i empassant el sensacionalisme d'aquests mitjans, exactament igual com les dones que es compren o pitjor, veuen els magazins del cor. Autèntica deixalla televisiva. Hi ha una subespèie que només fa que difondre -n'hi ha que no dormen pensant en com acabarà tal rumor- el dogma dels diaris i quan senten que critiques aquests diaris, també s'hi apunten! Aleshores¿?

Crec que a més, els periodistes d'aquests diaris s'inventen les notícies perquè amb allò han d'omplir mig diari... i a sobre en castellà!! Un dia t'obren amb la portada del rumor d'un fitxatge, que ella mateixos s'han inventat per qualsevol comentari que han sentit i ho presenten com si ja s'hagués fitxat. Són aquells que creen falses promeses o sobrevaloren jugadors, i després quan tothom n'està pendent i fallen, s'hi abraonen. Al dia següent, pot sortir un titular totalment contrari. Increïble. Si tot fos només la Champions, seria una altra cosa, la competició europea, és més trepidant, té més prestigi, glamour... i només és cada quinze dies!!

Ah! encara em queda una altra raça de seguidors del món del futbol; aquests són molt graciosos, són els que es pensen que són capaços de mantenir una conversa sobre altres esports perquè es creuen que hi entenen, potser més que un altre. Aquests són els que després et diuen que dels JJOO només segueixen el futbol, perquè la resta és una merda; o directament els JJOO són horribles perquè a banda de que fan esports de "merda", "avorrits" o "rars", en futbol només van els sub-23 -crec-. Són els primers a donar-te una lliçó sobre que bo que és el Phelps o l'Usain Bolt, com si els JJOO només fossin això, o només aquests nedéssin o corréssin. Sí, hi entenen molt més enllà del telenotícies i l'articlet de l'Sport.

En fi, aquest any, sort que hi han hagut els JJOO que ho han aclaparat tot, que sinó imagineu-vos tot un estiu matxacant les vacances de tothom pel "culebrot de l'estiu" de no sé qui que volen fitxar. Sembla que cada estiu ens hi vagi la vida si no ve no sé qui. Ara entenc el problema de les llistes d'espera dels hospitals. No es pot tenir tota la població pendent durant un any dels destins futbolistics d'aquest i aquell, ni fer-nos preocupar tant, que la salut és el primer!!

dimarts, 26 d’agost del 2008

JJOO a Beijing 2008! (3)

Sexisme esportiu ->

Estem tan mal acostumats que ja ni ens n'adonem, o donem per sentat coses que jo encara em pregunto o no em puc explicar com poden seguir passant al món de l'esport. Clarament, el JJOO no se'n salven.

Perquè es pressuposa que les dones no són capaces d'aguantar cinc sets d'un partit de tennis i sempre han de jugar a 3 sets? perquè hi han 50kms marxa d'homes i només 20 de dones? Perquè els homes neden proves de 1500m i les dones només poden disputar proves de fins a 800? Tan dèbil sóm les del sexe femení o és que el món de l'esport encara està profundament anclat en antigues concepcions? No és que sigui el dia de la dona ni res d'això; tampoc cal que esperem aquesta data per a reclamar res, eh!

A mi em sembla que es posen decatlons pels homes i per les dones -que només poden fer heptatlons... sortiran com hi han ara dones capaces d'aguantar-ho, igual que aguanten un partit de futbol, una marató o qualsevol altra cosa. Potser al principi del tot hi haurà un petit període d'adaptació i segurament les dones menys preparades físicament cauran dels rànkings tennistics molt aviat -o potser no-, però és que per a competir, cal anar preparat i això val per la dona com per l'home. L'home no neix amb la capacitat natural d'aguantar 5 sets. Això s'aprèn a base d'entrenaments.

Em sap molt de greu que encara hi hagi aquesta lacra dins el món de l'esport. Per mi és igual o més important que la lluita contra el dòping. I no entenc com encara ningú no ha dit res. És clar, com sempre, els diaris esportius estan dirigits per homes... què han de valorar si de l'esport femení només se'n recorden quan pot donar una medalla, o han sortir despullades a la portada de no sé on -que em sembla del tot defensable, que consti-. La gota que ha fet vessar el got ja a la recta final dels JJOO ha estat la cosa més absurda de totes: la prova dels 100m valles. Els homes fan 110m, mentre que les dones, deu metres menys. Em sembla surrealista, però aquesta prova segueix amb aquesta alteració des de sempre. És que les dones no sóm capaces de córrer 10 metres més?

Així, així guanya la Xina ->

Aquest cant tan familiar serveix per il·lustrar un altre cop el reflex de la dictadura xinesa en els seus esportistes. Si durant l'any la majoria de federacions esportives xineses, sense anar més lluny, la de tennis, diuen als seus i seves esportistes en quins torneigs poden participar, en quins no i sota quines condicions... (es va arribar a obligar a no participar a les tennistes xineses a l'edició de Wimbledon 2006 perquè es preparéssin uns Jocs Asiàtics..) imagineu-vos què seran capaços d'inventar-se per arrassar en gimnàstica. Els casos més flagrants són els de He Kexin i Yang Yilin. L'edat mínima per a participar és de 16 anys, però després de veure-les guanyar per televisió, ningú ha pogut aguantar més i han sortit les queixes que han començat a fer moure el COI per tal que investigui si aquestes nenes no tenen realment 14, i no 16 anys.

No és que la Xina vagi a perdre els JJOO si els resten aquestes medalles; i més a "tanta" distància com han quedat dels Estats Units, precisament per la punxada tan important en atletisme. Però les regles del joc són les que són i perquè la Xina sigui l'organitzadora dels Jocs, ja en tenim prou dels regals d'alguns jutges, com que ara facin trampa.

Ja tinc pràcticament assegurat un Or a Londres 2012 ->

No treballo en un xiqui-park, però em deixaré els diners que calguin en anar-hi cada dia, ni que sigui de nit quan acostumen a fer els torns per la gent ja més adulta, per anar-me a entrenar i ser una futura campiona olímpica a Londres 2012.

Des de quan saltar sobre un llit de molles és un esport olímpic? Això és un esport i el golf, per dir alguna cosa, no? Doncs bé, en aquests JJOO hem pogut veure per primera vegada, i no com a esport de demostració, una competició de salts de llit de motlles, que sí molt macos els salts, que naturalment ha guanyat un xinès. Un regal més. La veritat és que a vegades, el COI té coses ridícules. Com aquest esport no hi sigui a Londres, m'emprenyaré de debò. En aquestes olimpíades també hem pogut veure una altra prova una mica més decent, com ha estat el ciclisme BMX (de mountain bike per un circuit de muntanyetes i aixòs.). Com a mínim s'havia de pedalejar per un circuit.

L'altres esport que si que trobo inacceptable del tot, que no sé qui ha pogut arribar a pagar, perquè no s'entén més que per un suborn, perquè és flagrant, com lo del llit del saltets, és la Doma. Què dimonis representa que és això? fer "moure les potes" a un cavall?? jo no nego que tingui les seves dificultats fer fer a un cavall allò que tu vulguis, en salta d'obstacles sempre es veuen cavalls que se la foten; però d'aquí a... què? ballar un tango a cavall? Per favor, va home va!!!

dimecres, 20 d’agost del 2008

Lolo Jones

Com em dic Veu de Mel que la bella atleta de 26 anys acabats de complir de Des Moines a Iowa (USA), havia de guanyar aquella final de 100 metres tanques femenina en una carrera ja orfe de la campiona d'Europa per lesió, Susanna Kallur. I ho anava fent fins a la penúltima tanca, quan s'ha entrebancat tot tirant-la a terra i ha perdut el ritme de la victòria quedant fora deles medalles, relegada al setè lloc. Dissortadament, us haureu ensumat que "Veu de Mel" no és el meu nom real. Els americans finalment han retingut la medalla d'or a casa ja que la carrera l'ha vençuda la Dawn Harper.

Lori Jones, més coneguda com a Lolo Jones una derivació del seu nom a causa de la coincidència amb el de la seva mare, també Lori, és una guanyadora de cap a peus que ha agafat el relleu de la mítica ja retirada Gail Devers (a la quarentena d'anys!) en valles. Després de guanyar tots els campionats possibles nord-americans, a l'hora de fer el gran salt internacional amb l'oportunitat que tenia en uns JJOO, partia clarament com la gran favorita. Als mundials indoor del mateix 2008 celebrats a València ja havia advertit guanyant l'or en els 60m valles.

La seva desgràcia, ha estat una de les imatges de la jornada d'atletisme d'ahir, i del dia. Les televisions no han parat de recrear-se en el dolor dels seu perfecte rostre cobert de laments tot just acabar la cursa, una cursa que ja he vist mil vegades. I és que sense voler-ho, a més a més ha estat la víctima innocent d'haver estat escollida, segur, una de les imatges dels JJOO; a data d'avui, ja ningú dubta de la gran debacle dels Estats Units en atletisme; allà on tradicionalment han guanyant més medalles i més jocs.

I és que des de la retirada forçosa per tramposa de la Marion Jones, avui sumida en la misèria econòmica, els Estats Units han contret la mateixa desgràcia i per aquesta olimpíada han arribat en un moment de forma força decebedor. Un dels grans símptomes són la desaparició de la seva hegemonia en els 100m tant en homes com en dones, on l'humiliació de veure tres jamaicanes -grans rivals- endur-se els tres medalles, ha estat molt dolorós. La final de 400m femenins, que també tenien a l'abast i l'han perdut tristament a l'última recta, o la desaparició d'atletes nord-americans en la final de salt, l'extinció del combustible dels tiradors de pes... Tot això ha anat engreixant la distància en ors amb el gegant asiàtic per excel·lència, la Xina; que es poden permetre el luxe de plorar per Liu Xiang i fer-ne un dol nacional mentre ho compensen amb uns JJOO brillants, com no podia ser d'altra manera.

Però la derrota de la Lolo Jones m'ha afectat profundament. No és que la seguís gaire, però veure trencar-se aquella carona de porcellana allà enmig, per un error cras, involuntari, olímpic, quan ja ho tenia guanyat, ha estat una punyalada massa important. La pobra Lolo ha hagut de pagar els plats trencats d'una mala preparació pels JJOO per part de la Federació d'atletisme, dels Estats Units i la desorganització dels seus trials, que tan ben estructurats tenen en natació. I és que la Lolo, de no haver-se entrebancat hauria guanyat, perquè s'ho mereixia. Ella sí que havia fet els deures. Ho entnen?

Aquest doncs, és un nou pal i immerescut per una noia clàssica de barriada americana, de la que corre que de petita vivia amb la seva família fugint dels cobradors de lloguers dels pisos on anaven residint i que, quan finalment van poder-se arrelar amb dignitat, aleshores va sortir a la llum la seva potència atlètica que l'ha conduït fins aquesta final olímpica que el "hombre del mazo" que diu el Perico Delgado a les retransmissions del Tour de França, li ha arrebatat amb un cop ben dur. Perquè?

D'aquí el meu petit homenatge a la Lolo; endavant! :)

JJOO a Beijing 2008! (2)

La dictadura ->

Claríssimament la Xina fa molt de temps que està sumida en una dictadura capitalista de partit únic, per a ser més concrets. Curiosament el partit únic encara gosa dir-se comunista bé per tradició com perquè avui "vesteix" o com a mínim queda bé entre determinats sectors bé anti capitalistes, bé anti globalitzadors, bé ecologistes, bé "alternatius"... Fora d'això, tota dictadura busca els seus referents, i pel que fa a les Olimpíades el reflex esportiu, a banda de les consideracions polítiques -repressió al Tibet, censura, vexació als mitjans periodístics internacionals, tancament...- ha estat molt clarament l'atleta Liu Xiang, el de les 110m valles. Tota Xina estava a l'espera d'un home que duia dos mesos amagat en algun lloc intentant-se recuperar d'una lesió. Aquest havia batut el primer rècord mundial per la Xina en aquesta especialitat, i la seva medalla d'or era la més esperada. Revistes, tanques publicitàries i l'incursió del propi Govern, que deia que si no repetia Or, la medalla d'Atenes no tindria pas cap valor.

Massa pressió per aquest noi, que al final es va veure forçat a participar, com un veritable símbol nacional empenyat per tot un país, caient en la primera ronda qualificatòria tot just abans de començar quan amb una falsa sortida d'un dels participants ja ah tingut el temps suficient com per veure que no podria continuar. Tota una llàstima; i un drama nacional segons diuen. Que segueixin amb la gimnàstica i els salts.

La lluita ->

En aquests JJOO, han sortit xinesos i xinesos com bolets per tot arreu. Semblen una plaga, amb tots els respectes, i evidentment amb una bona preparació des de fa anys estan aconseguint molt bons resultats. De fet, on més destaquen, són en els esports de precisió i coordinació, com ara ve a ser la gimnàstica, per exemple o tot allò relacionat amb els salts. Tenen en comú que la qualificació no és "justa" per ningú, amb la qual cosa vull dir que no es tracta de córrer una cursa i el que digui el cronòmetre marca el resultat. Del que es tracta de és d'asseure un munt de jutges que otorgaran ells unes puntuacions segons la subjectivitat del seu criteri. Tothom sap que això acostuma a afavorir l'equip amfitrió; aquelles puntuacions inflades, el mirar-se amb lupa a tothom menys amb els amfitrions... a cada JJOO sentim crítiques dels comentaristes i d'altres esportistes que assumeixen amb ressignació que contra això no hi ha res a fer.

La lluita pel medaller clrament ja decantat per a la Xina, s'havia previst en un duel aferrissat contra els Estats Units des dels últims JJOO d'Atenes. Degut a la punxada dels americans en atletisme, la Xina està eixamplant cada dia més l'avantatge; però tornant a la gimnàstica, m'agradaria destacar la tasca de les competidores americanes Nastia Liukin i Shawn Johnson, que amb esforç i dedicació han aconseguit posar les coses força difícils a les xineses i, sobretot, als jutges que són els que puntuen. Val a dir que totes dues, han aconseguit endur-se un bon grapat de medalles i, sobretot, proclamar-se campiones olímpiques: la Shawn per dues vegades i la Nastia, una. Dues grans amigues unides contra la muralla xinesa.

Yelena Isinbaeva ->

Ella comença a competir quan les altres ja van de cap a caiguda o bé ja han caigut. No perd una competició des del 2003. Desitja amb ganes que apaegui alguna altra competidora amb entitat que la tregui de l'avorriment de guanyar i guanyar. Només ella, des del seu núvol allà a l'olimp podia proposar-se una fita titànica com ara va fer Michael Phelps amb el repte dels seus vuit ors. Ella, té com a propòsit el repte de superar en número de rècords mundials aconseguits a Sergei Bubka. De moment ja n'ha aconseguit 24 i l'últim ens l'ha ofert recentment als JJOO de Beijing 2008.

Aquesta vegada, la competició ha estat molt emocionant, i és que una de les virtuts de la Yelena és que l'avorriment de la seva participació el transforma en un espectacle trepidant. L'objectiu de superar els rècords de Bubka és una gran motivació. Quan l'hereva de la mítica dominadora Stacey Dragila, la també amiericana Jennifer Stuczynski, ha acabat de competir tot obtenint una altura màxima de 4.80m (després de provar els 4.90), automàticament la Yelena ha guanyat l'or. Però la cosa no ha acabat aquí. Ha volgut establir un nou rècord olímpic primer (l'anterior el tenia ella en 4.90) saltant 4.95; però ha fallat els dos primers intents. Mal regust de boca per a la campiona. A la tercera temptativa, amb la pressió apretant-la ben fort, ha fet un prodigiós salt, el primer decent de la competició (!) en el que hem vist la veritable russa i ha superat la mesura.

Ràpidament s'ha posat el públic a la butxaca, en tot uns JJOO batent una marca que ha tret de l'ai al cor i de la certa decepció que hauria estat per al públic veure-la marxar guanyant, però sense aquella glòria que només ella pot encomanar. La resta de competicions havien acabat ja a l'estadi quan s'ha batut la marca olímpica. Però ningú ha abandonat el seu seient quan han vist a la Yelena demanar una nova alçada, els 5.05m, un nou rècord del món. L'eufòria de la marca olímpica i l'excés de confiança derivat d'aquesta, han estat els seus màxims rivals. En la primera i segona temptativa hem pogut veure una Yelena precipitada, més pendent de l'espectacle de fer que el públic l'acompanyés amb aplaudiments durant la batuda, que de posar el maleït pal on pertocava i fer el moviment corporal exacte per a sobrepassar la barrera.

Quan competeixes ja sola, havent guanyat, s'incrementa a 5 els minuts que et dónen per a preparar la nova altura. Temps suficient com per a buscar la solució per a sortir del pou de cara a l'últim intent. Estava sumida en un cercle viciós, se sentia guanyadora i es pensava que el salt sortiria sol. Però el Gran Salt requereix alguna cosa més especial que un simple 4.95 ja de per sí només al seu abast. Deu centímetres de diferència. Però encara un salt. De sobte s'ha anat a recollir allà on les atletes deixen les bosses, ignorant, abstraient-se de tot un camp que estava pendent únicament d'ella, com les seves rivals, esperant el final oficial de la competicó i poder celebrar els seus metalls, i s'ha amagat sota una manta blanca, cobrint tot el seu cos durant uns minuts. Aleshores ha sortit, a falta d'un minut per saltar; ha agafat la barra i s'ha encomanat a tots els seus amulets oblidant un públic que automàticament s'ha bolat amb ella. Ha aixecat el pal i ha corregut, saltat i superat finalment el seu propi rècord del món. La bogeria i l'eufòria que ha propulsat des del seu cos han fet esclatar un estadi olímpic que ha viscut la glòria olímpica. La tensió acumulada m'ha fet aixecar de la cadira d'un bot i aplaudir-la a crits durant més d'un minut. I un dia després, al podi, ha plorat tant o més que el dia que va nèixer. Tota una estrella, tot un espectacle assegurat.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Stephanie Rice

Avui fem un cop d'ull a l'atleta de Brisbane, a Austràlia, Stephanie Rice.

Els dissenyadors de la marca de calces i sostenidors, de roba interior, vaja, "Davenport" (no la jugadora de tennis), ja van posar l'ull mediàtic abans que ningú en la nedadora Stephanie Rice. Clarament s'ha destapat amb una gran solidesa la nedadora australiana més destacada dels JJOO de Beijing. I sense ser una d'aquelles noies prodigi que ja comencen a guanyar coses des dels 16 o 17 anys, o abans i tot. La seva compatriota Emily Seebohm ja va guanyar un or al mundial de Melbourne 2007 amb 15 anys.

Així amb 18 anys, cada dia una edat més tardana per estrenar-se, ja va donar dos importants avisos a Melbourne. Primer, amb els Jocs de la Commonwealth guanyant 2 ors en 200 i 400m estils i un any després 2 bronzes als mundials a la mateixa ciutat en les mateixes proves.

I ja amb els vint anys ben frescos, l'australiana ha donat el cop i ha aconseguit 3 espectaculars ors olímpics: 200, 400 i 4 x 200m estils. La millor nedadora fins ara d'austràlia, molt per sobre de les seves compatriotes, les grans Libby Lenton (avui Trickett), Jessicah Schipper i la que semblava una muralla infranquejable, Leisel Jones. Les més veteranes comencen a deixar pas a una nova generació de grans nedadores.

Així és. Des de feia mesos, el rècord mundial de 200 estils que se'l rifaven amb la nord-americana Katie Hoff de dinou anys, una de les grans decepcions de l'equip americà als JJOO. Finalment, en possessió de l'Stephanie, amb 2:08:92, va guanyar l'or rebaixant el rècord fins a 2:08:45, deixant enrere la quatre-medallista Kirsty Conventry i la sis-medallista Natalie Coughlin. La mateixa història als 400 estils, on el rècord de la Katie Hoff de 4:31:12, ha estat rebaixat per l'australiana fins 4:29:45.

Curiosament, l'Stephanie és una d'aquelles grans triomfadores de la natació olímpica que queden a l'ombra; no només per l'eclipsi Phelps, sinó per les pròpies Schipper, Lenton, o Jones, que tenen un nom i una fama mundial ja reconegudíssima. Doncs bé, després de consolidar-se, s'ha de dir que caldrà veure com evoluciona el bloc en el que ella mateixa escrivia fins fa un mes i mig -òbviament infueix la preparació pels JJOO- http://stephanierice.bigblog.com.au que ja havia començat a ascendir de visites, des de les 92 inicials fins a les 619 actuals. Estaré atenta a veure si la cosa es dispara, com si d'un índex de popularitat es tractés, de l'abans i el després d'una triple campiona olímpica.

Amb vint anys, la bella Stephanie està preparada per posar-se a l'esquena tot un país com ja ha fet, liderant una nova generació de futures campiones tot agafant les rendes de les més veteranes per la lluita de l'hegemonia mundial al món de la natació, fent front a l'altre gegant, els Estats Units.

dimecres, 13 d’agost del 2008

JJOO a Beijing 2008!

De la cerimònia ->

Sense cap mena de dubte, puc afirmar, que la cerimònia dels JJOO de Beijing, ha estat una farsa. Era segurament la millor. Per raons humanes i tecnològiques (16 anys després) està clar que finalment una cerimònia estava realment a l'altura de la de Barcelona 1992. Li Ning, l'últim rellevista de la torxa posava el punt culminant a una cerimònia pet tenir enregistrada al video. Però la farsa es va confirmar. Dies després, s'ha sabut que la nena que va sortir a fer un "playback" (trist), no havia posat a la grabació, ni la seva veu. Era la d'una nena "més lletja". Un error garrafal, seguit dels focs artificials que van enxufar per ordinador. Però aquesta jo ja els la hi vaig caçar. Aquella imatge, semblava massa perfecta, i vaig fer el comentari a casa. Però és clar, si al programa posava no sé quants mils de focs en "l'espectacle pirotècnic més gran que s'hagi vist mai", vaig pensar que devia anar mal fixada. Qui havia de pensar que era un conte xino? Doncs no. Això, i la pol·lució, més l'ambient de falta de llibertat democràtica, per mi són suficients per a no considerar-la, la millor cerimònia d'uns JJOO. Què pasa que a partir d'ara les cerimònies les farem per ordinador? Posarem la filla del "president" a "cantar" mentre deixem l'artista amb la mel als llavis 48 hores abans? No havíem quedat que hi havien 1.321.851.888 d'habitants al país? on són quan se'ls necessita?

RTVE ->

Indefectiblement, no podem evitar pertànyer geogràficament a l'àrea de més influència d'Espanya, com a integrants d'aquest Estat. És així que a l'hora de veure els JJOO novament haurem de tirar de l'anglès i posar l'Eurosport o ara també per internet a www.eurovisionsports.tv/olympics, perquè està clar que les retransmissions i els comentaristes d'aquesta cadena estan tornant a fer gala de la seva professionalitat, tot mostrant-nos les mil i una cares dels espanyols més i menys patètics als JJOO. Es tracta de veure els JJOO a través de la paticipació d'Espanya. Tot va començar quan en la mateixa cerimònia, abans de sortir els abanderats espanyols, no se'ls va acudir major grandesa que dir: "y aquí llega uno de los momentos culminantes de la ceremonia" [l'aparició d'Espanya], moment clarament més esperat des dels JJOO d'Atenes per 1/4 del món. En fí, un gran inici... i el de sempre, quin calvari!!

Mireia Belmonte ->

A Badalona, fa moltes setmanes que tenim plena la ciutat de la cara de la Mireia Belmonte. Li tenim tots molta estima. Perquè ara tots la coneixem de tota la vida, com si fos de la nostra família. Els que mínimament seguim l'esport, ja sabíem que aquesta noia apuntava alt; tot i que sempre amb certa reticència. Una cosa és Espanya i l'altra el món. I està clar, Espanya no és cap potència en natació a nivell mundial. És un punt enmig dels grans nedadors del món. Tot i així, arran dels espectaculars europeus que va fer -els quals molts nedadors van prendre's com l'avantsala dels JJOO, on poder acabar de preparar-se- Espanya va tornar a fer el mateix de sempre: enaltir. Exagerar i posar la màxima pressió sobre les joves perles per tal de demostrar al món "que són els millors". Però no tothom és Rafa Nadal ni Falonso; així que la pobre Mireia, que de fums tampoc li'n falten, s'ho ha acabat creient i tot i obtenir unes bones marques personals i segur, alentidores dins Espanya; ha obtingut els resultats que eren més vaticinables: discrets.

Properament, més.

dissabte, 26 de juliol del 2008

La Dominika Cibulkova no té manies. Espectacular!

La sorpresa ha estat majúscula quan he entrat avui a la pàgina de la WTA; el portal del tennis professional femení on es pot seguir tota l'actualitat del circuit professional, seguir partits, veure videos, entreistes, consultar el rànking, participar en un fantasy... i moltes coses més.

Darrerament s'estan dedicant a enllaçar com és lògic, amb webs personals de jugadores a les que ells mateixos els patrocinen pàgina. N'hi han d'altres que ja tenen un domini muntat d'abans o encara que sigui després, pels mitjans propis o d'altres spònsors. Per exemple, la Maria Sharapova, la Jelena Jankovic o l'Ana Ivanovic, que òbviament són les que acostumen a estar més amunt en el rànking i en els índexs de popularitat.

Així doncs, directament des de la WTA, podem enllaçar amb l'Anna Chakvetadze, la Maria Kirilenko, la Victoria Azarenka, l'Agnes Szavay, també sorprenentment la Venus Williams... i la Dominika Cibulkova. L'eslovaca, al igual que la Daniela Hantuchova, actualment té una pàgina -que caldria actualitzar una mica, sobretot ara que està començant a ser més coneguda pels seus triomfs (avui és la núm 31 del món)- on podem trobar informació general, el palmarès i, òbviament, una galeria de fotos que és al que la gent acostuma a anar quan entra en aquests llocs.

No cal dir que la pàgina de la de Bratislava està en eslovac, anglès, també en francès, italià, espanyol i... en català!! Ah! què gran, Dominika. La veritat és que he fet un sobresalt m'ha impactat. La Dominika va venir al Tier 4 que es va fer a Barcelona, el KIA just la setmana després de Roland Garros. Es va retirar per lesió. No crec que tingui cap relació, però la veritat ha estat una sorpresa molt agradable. M'imagino tot una saga de miseri i intringulis per part d'algú que ha anat escalant dins una xarxa de contactes fins arribar al qui es dedica o dedicava al web i aquest accedí a la traducció. Potser simplement ella havia entrenat abans aquí.

Igualment, és molt important fomentar i estendre l'ús del català a nivell internacional també aquí. Perquè a aquesta pàgina hi entrarà molta gent; i no serem un país de debò fins que no ens doni una sensació de normalitat, el trobar-se el català en aquesta classe de llocs tan remots. Gràcies Dominika!!

www.dominikacibulkova.sk

dilluns, 21 de juliol del 2008

Ban a les platges badalonines: Torna el "Pingüí"

Alerta a tots els banyistes micacos i fanàtics de Batman. No, encara no ha arribat a Catalunya l'últim film de la saga de Batman, (The Dark Night, 2008) que ja ha batut tots els rècords de recaptació el primer cap de setmana a USA (més de 40 milions de dòlars), segurament també perquè passa per ser la penúltima pel·lícula de Heath Ledger, l'actor de 28 anys mort en estranyes cirscumstàncies aquest gener. Tampoc és una plaga de meduses, ni Superman!

És el pingüí, el regidor independent popular i ex-CiU badaloní, Miguel Jurado; qui va protagonitzar la segona pel·lícula de Batman, Batman Returns (1992) com clarament demostra la fotografia, amb Michael Keaton i Michelle Pfeiffer; que amb el canvi climàtic enguany ha errat la trajectòria pendular que el transporta per tota classe d'aigues marines, fins que arriba a la costa.

Avisem doncs, a tots els banyistes, que de trobar dit pingüí no alertin a les autoritats: no és perillós, però és un bon actor.

dijous, 10 de juliol del 2008

Artur Mas: “Prefereixo qui té aspiracions a la gent que diu ‘si, buana’”


L'altre dia vaig poder veure com el diari Avui publicava aquestes declaracions en una entrevista amb el líder de CiU, Artur Mas.

Això em recorda a una antiga cançó de El Chojín, que portava el mateix títol "si, buana".

diumenge, 6 de juliol del 2008

Penso, per tant sóc?

L'altre dia estava pensant allò en la filosofia -no tenia res a fer, està clar-, i em va venir al cap que les coses han canviat molt d'ençà uns segles. Quin discurs filosòfic hi ha avui en dia? Parlar de marxisme, de capitalisme, de comunisme... és discurs filosòfic o és pensament polític?

Avui en dia ja no es discuteix de les coses essencials, potser perquè no interessen, o perquè finalment el coneixement científic; perdó el coneixement científic que s'ha dedicat en plè a investigar la veritat a base d'experiments que resultaven en proves fefaents -a diferència del simplement adjudicar una veritat a raons abstractes, com fa la religió de manera arbitrària-, ha resolt de tal manera aquest debat, o sense haver-ho fet, ha sabut despistar l'atenció de la societat d'avui en dia.

Segurament hi ha hagut una cosa que no havia passat mai, que és la revolució electrònica, que comença segurament durant la guerra freda i té un primer gran auge als anys noranta. La cosa va encara a més durant el nou segle i el pensament polític o el discurs filosòfic queda com una requincalla del passat. Però és realment així?

En el meu avorriment em vaig començar a preguntar com és que cap tarat es preguntava si era o no era. No és un tema de carrer, i millor que no ho sigui, perquè imaginem una persona pel carrer amb un mòbil mans lliures, d'aquells que ara només posar-te un auricular ja parles i escoltes, parlant amb un altre del no-ésser. Algú denunciaria que una persona s'havia escapat del manicomi.

Aprofunditzant encara més, em vaig fer una pregunta: si penso, per tant, sóc; què passa quan no penso? És a dir, si per saber del cert que realment existeixo -per quina realitat entenem "realment"?- he de saber que penso, quan tenim la ment en blanc, quan no pensem en res, aleshores no existim?

I encara més, si he de saber que penso, aleshores hauria d'existir abans per poder saber? aleshores sé, per tant sóc i aleshores penso? I com puc passar de ser un no-ésser a ser un ésser? què em diferencia, què és realment un no-ésser? Qui no sóc? eh??

Aleshores em vaig imaginar la meva trista divagació surant entre un cel blau amb núvols blancs, empenyada per les grans divagacions de la història i em va fer gràcia. I perquè em va fer gràcia? Vol dir que em crec que la meva pensada, comparada amb el pensament dels grans mestres, queda molt per sota del que pot donar de sí l'ésser humà -!- i per tant, podem ser diferents tipus d'éssers en funció de com pensem? És aquesta la maquinària interna d'algú de pensament únic?

dijous, 19 de juny del 2008

Ara m'has agradat, Agnès!

Avui he vist un vídeo que m'ha cridat l'atenció perquè sortia la guapa Agnès Busquets, i sense imitar ningú! Me l'he quedada mirant i he vist que era un spot d'aquests corporatius de cara a l'exterior que de tant en tant llença la Generalitat -en aquest cas, "of Catalonia"-, promocionant el català al món dels negocis, com també fent campanya per l'etiquetatge en aquesta, la nostra llengua.

dilluns, 16 de juny del 2008

Maria Kirilenko, la reina de Barcelona.

Esopectacle a Barcelona en un Tier 4 que ha anat perdent les bones jugadores que s'havien anat apuntant des d'un primer moment. I és que s'havien apuntat unes quantes joves promeses, que just abans de Roland Garros han començat a explotar, com a mínim en terra. Parlem de l'Alizé Cornet, o l'Tsvetana Pironkova, la Kaia Kanepi... Evidentment, després d'un Grand Slam, i obtenir una bona classificació al rànking, difícilment podíen venir.


Només van arribar-ne tres, la Shahar Peer, l'israeliana que segueix arrossegant-se aquest any pels torneigs, la Dominika Cibulkova que va haver d'abandonar per malaltia, i la Maria Kirilenko, que ja vam comentar que va guanyar la Carla Suárez, precisament una altra jove promesa. Així després d'aquesta escalada, es desféu de l'Edina Gallovits, l'Stéphanie Cohen-Aloro -totes dues oferint un bon paper- i finalment la finalista, Maria José Martínez, terriblement dolenta. Va perdre per 6-0 i 6-2, una final de lluiment per la Maria.


Ha estat doncs a Barcelona, on la Maria Kirilenko s'ha proclamat campiona i estrena, a partir d'aquesta setmana, el seu màxim lloc al rànking, 19ena. Felicitats campiona!


Per altra banda, una altra Maria tornava a descendre al tercer lloc del rànking. Parlem de la Maria Sharapova, que després de la setmana post-Roland Garros s'ha vist superada per molts pocs punts per la Jelena Jankovic (9). No gaires punts menys que els que li duia a la fí del Grand Slam. La situació és provisional, perquè està clar que hi tornarà. Segurament no serà a Wimbledon, on hauria de fer un molt bon paper, però encara li quedarà la temporada de pista ràpida cap a l'US Open. Les coses estan certament molt interessants ja que ara l'Ana ha aconseguit agafar un cert coixí ben perillós, de prop de 500 punts de distància amb la russa; deixant un rànking inèdit amb dues sèrbies al capdavant. La que torna a sortir perdent, torna a ser l'Svetlana Kuznetsova que ja resta a 700 punts de l'Ana.


Esperem que l'any que ve, la WTA torni a Barcelona amb l'anunciat Tier 3; del 13 al 19 d'abril, per tant abans de Roland Garros. Un Tier 3 dels més importants per la dotació econòmica i el conseqüent adveniment de jugadores del Top 20 i fins i tot alguna que pugui caure del Top 10 ni que sigui perquè vé a preparar el Roland Garros.

divendres, 13 de juny del 2008

Maria, Maria, Maria, MARIA!!

Espectacular el matx ofert dijous per Teledeporte; la qual cosa no salva la cadena d'una absoluta pèssima retransmissió a nivell tant de càmeres com de recursos humans. Tot i que s'ha de remarcar que el torneig KIA Barcelona, no deixa de ser un Tier 4, o sigui, una merda, amb unes pistes les quals queden bastant lluny de l'optimicitat. L'espai és justet per a tot.

Per fi, la WTA arriba a Barcelona, on ho va fer l'any passat amb el mateix Tier 4, i menys estrelles que enguany degut a la mala planificació i organització, que suposo que en part, ha tingut com a responsable la directora esportiva Arantxa Sánchez, l'ex-tennista i cap visible al torneig. No és per adjudicar-li tots els mals del món, però és corresponsable de la mala idea de muntar un torneig de terra la setmana després de Roland Garros, quan tot just comença la curtíssima temporada d'herba, o sigui, la preparació per Wimbledon.

A més a més es fa amb un Tier 4, l'última de les 4 categories per les que passen els torneigs de la WTA, abans d'arribar a la "2a divisió", els torneigs ITF. Per sobre de tot, hi han els Grand Slams. Amb tot això, la veritat és que es fa bastant poc atractiva la convocatòria. Esperem que els rumors que diuen que l'any que ve serà un Tier 3 i es farà abans de Roland Garros, siguin certs i es vegi un cert nivell.

Un cert nivell que estava previst; s'havien apuntat gent com l'Alizé Cornet, la Tsvetana Pironkova, la Kaia Kanepi... que són jugadores que han començat a destacar ara fa molt poc. No esperem veure la Sharapova arrossegar-se per un Tier 4 ni cap altra del top 10. Totes aquestes, dels últims successos aconseguits, es van donar de baixa (com és lògic, després de tot un Roland Garros i un bon rànking WTA assolit) del torneig. Però han aguantat jugadores del mateix rang com ara la Shahar Peer (últimament en declivi) i sobretot la Maria Kirilenko, gran atracció del torneig conjuntament amb la sorprenent Carla Suárez, que per espanyola i amiga d'Arantxa, no li podia fer el lleig. I no se'l podia fer, perquè després de fer un increïble Roland Garros, i aconseguir una invitació a Wimbledon gràcies a l'Arantxa Sánchez; qui podia dir que no a un torneig a Espanya (segons la seva concepció) i a més de terra, la seva especialitat, suposem?

Doncs si, l'Anabel Medina, sí que ho va rebutjar, i li pot sortir ben car. Llàstima, una amb seny. Posats a fer, doncs, tenim dues estrelles mediàtiques a les que l'atzarós quadre va enfrontar en segona ronda. Suárez vs. Kirilenko. Aquest va ser el matx de teledeporte. Un gran matx, que mereixia més que aquella penosa retransmissió i aquells comentaris ensopits i tristament partidaris de Teledeporte. Amb l'ai al cor, i després d'un fàcil primer set per la russa 1-6, la Suárez va entonar i va engaltar un 6-4 molt perillós. Amb la represa, la Suárez va començar trencant joc i es va anotar un 1-0. I així fins tenir un 4-2 a favor. Ah quin cangueli!

El públic, poc però afèrrim, com no podia ser d'una altra manera junt amb els comentaristes, ja començaven a preveure el pas a quarts, per optar a la victòria final de la jove promesa espanyola, d'accent canari garrulesc. És així, que amb el suport visible d'infimíssims espectadors russòfils a atendre per una bandera russa que es deixava veure llunyanament quan la càmera acompanyava una jugadora, a la zona de la pròpia Arantxa i els entrenadors de l'espanyola (... quin valor!!) Kirilenko reaccionà en el moment més difícil per ella.

Amb el 4-3 quedava encara el més difícil, empènyer des de lluny i forçar el break (i no "brec" com diuen a propòsit a RTVE) Només restarien dues oportunitats de fer-ho de seguir mantenint el servei. Però un 5-3 podria ser determinant. Així, atenta, aprofitant un moment de confiança de l'espanyola amb un dels millors revesos, aconseguí trencar i posar el 4-4. La gent va emmudir.

Quedava consolidar-ho. Quan vens de lluny, al tercer set, és el moment d'apretar més, perquè la pròpia inèrcia aconseguirà ajudar-te a noquejar definitivament la rival. Si dones peu a la reacció d'aquesta, a que es recuperi psicològicament de la pèrdua del break que tenia a favor, aleshores pots "pillar" de valent i perdre definitvament el partit. Perquè el tercer set és un abisme sense marge d'error. Essent així, va esclatar la guerra pel novè joc amb un 4-4 del 3r set. i es va arribar el deuce. i la Maria es posà amb avantatge, i un altre cop deuce. El cor em feia més gran el pit esquerra amb cada pilota que fregava la cinta de la xarxa fins que després de 4 avantatges seguides per la Maria Kirilenko, finalment em va sortir per la boca. Just quan la Maria féu el 4-5.

Amb un final d'infart, la Maria afrontava l'única opció que podia tenir per guanyar el partit. I és que si s'arribava al 5-5, molt em temia un 7-5 o bé o 7-6 al tie break, per allò de deixar temps al rival per recuperar-se psicològicament de l'estucada. Però no li ho va deixar fer, la Maria va jugar amb concentració i precisió i va aprofitar la precipitació de l'espanyola que no va saber aguantar la pressió escènica amb quasi tot el públic a favor. I va perdre. Va perdre aencaixant el 4-6 amb quatre jocs consecutius de la russa. Quin gran esclat de joia al cor! i quin gran patiment! Uhff!

diumenge, 8 de juny del 2008

Ajde Ana! (som-hi Ana!)

Fina com la seda, Ana Ivanovic s'ha fet amb el ceptre desitjat de Roland Garros. I merescudament després d'accedir a les finals de Roland Garros 2007 i l'Aus Open 2008 on perdé amb Justine Henin i Maria Sharapova respectivament. Estava clar que aquesta vegada li tocava a ella. Feia temps que s'havia posat a la llista d'espera.


Però per aconseguir-ho, primer va haver de passar per una terrible prova de foc, que era guanyar l'altra favorita al Grand Slam en una mena de finala nticipada. Si, la Jelena Jankovic era l'altra gran aspirant i van topar en semis. Tant les estadístiques com la forma en la que van arribar com el desig, estaven de part de l'Ana. Tammateix la solvència de la Jelena en terra batuda va generar increïbles dubtes; i és que amb el permís de Dinara Safina, ha estat la jugadora més defensiva. És així que tornant totes les pilotes, les rivals li han agafat molt de respecte.


La millor semifinal del torneig, sens dubte doncs, va ser la que enfrontà en un duel "a mort" les dues sèrbies, mentre per altra banda la Dinara es desfaria de l'Sveta Kuznetsova per esdevenir finalista. En un partit espectacular i molt polèmic, varen caldre tres sets per desfer l'incògnita sobre qui "guanyaria Roland Garros". I és que al meu entendre allò era pràcticament una final. Tot i això, sempre vaig pensar que d'haver guanyat la Jelena aquelles semis, molt possiblement hagués perdut amb la Safina; sobretot perquè mai li vaig acabar de veure la solidesa que alguns li varen otorgar al llarg del torneig, pels moments claus. Tot i que algun dia segur que guanyarà un Grand Slam, tendeixo a pensar que la Jelena s'està començant a convertir si no hi posa remei, en la típica "segundona" en què s'ha convertit la Kuznetsova. Sempre allà amunt, però mai al núm. 1.


En aquell duel a mort i eliminada Sharapova a quarts, que no dubteu que tornarà amb molta força després de superar la temporada de terra gens favorable, la russa va cedir el ceptre que havia aconseguit fa molt poc a aquella que fos capaç d'aconseguir-lo. Tres eren les aspirants, l'Ana Ivanovic, la Jankovic i la Kuznetsova. Per punts, la tercera perdent a semis ja no hi arribava, mentre que ja només que les sèrbies s'enfrontéssin a semis, matemàticament se'l rifarien. I va anar a parar al cantó de la de Belgrad. Però quina? les dues són de la mateixa ciutat, i no es poden veure!


Amb tots aquests alicients, i les pertinents campanyes anti-una o l'altra pels fòrums o els blocs d'internet l'espectacle estava servit. I així va ser que l'Ana es va imposar en tres sets: 6-4 3-6 6-4. El partit va despendre electricitat i tot. Molta polèmica, moltes xiulades, nervis a flor de pell, errades... Seguint la teoria encara no consolidada del "segundonisme" jo vaig apostar per l'Ana, sabent que si a més guanyava, de ben segur guanyaria el torneig s'enfrontés a qui s'enfrontés. Perquè sortiria reforçadíssima. I així va ser, desfent-se a la final de la Dinara Safina (6-4 6-3) amb una contundència fora de dubtes. Ara caldrà que reforci el núm. 1, si té intenció de mantenir-lo unes quantes setmanes, perquè... arriba l'herba!

dimecres, 28 de maig del 2008

"Somiers"

Aquest migdia he sabut de l'estrena d'un nou programa a TV3 (el primer de l'era Terribas?); un programa arriscat, ja que va tot just darrere de Ventdelplà. Serà un programa setmanal i parlarà de somnis. De fet, el programa es diu somiers i dura poc més de 40 minuts.

La veritat és que després de veure'l, he quedat força sorpresa. Tampoc és que hagués tingut temps de crear cap espectativa, però amb el poc temps que he tingut abans de l'estrena, he creat una mica d'espectació. He anat a llegir les ressenyes als diaris, i per internet i, m'he adonat que la presentadora, l'Anna Llacher (com es deu pronunciar el cognom?) a més de tenir un preciós somriure té un CV molt interessant al darrere.

Quan he sabut que a més, tot i tenir una carrera al darrere -prové de la productora "El Terrat"- sempre ha estat darrere les càmeres. És a dir, que era la seva primera aparició televisiva, diem-ne així. I se li ha notat amb el somriure que se li ha vist estampat en aquella carona jove d'ulls brillants i tracte amable.

La proposta ha resultat ser interessant i hem descobert curiositats o respostes a preguntes que ens hem fet alguna vegada sobre els somnis. Esperem que els convidats segueixin estant a l'altura del Quim Monzó, que s'ha prestat com l'Agnès Busquets i d'altres personatges a jugar una estona en aquest nou programa oníric. Tammateix ja m'ha semblat veure per alguna banda que hi ha previst fer venir la Manuela de Madre (aquesta tia no tenia fibromiàlgia? què hi fa de presidenta socialista al Parlament?) o el Corbacho que tot i caure una mica millor, uhff.. acaba carregant.

Esperem que a partir d'ara a TV3 després de fotre fora finalment l'Escribano, poguem començar a veure televisió de qualitat en tots els aspectes, i el programa "Somiers" és un bona i il·lusionadora manera de començar. Sort Anna.. i bons somnis!

dimarts, 20 de maig del 2008

MARIA Sharapova: 1a!! (REINA: +194 punts)

Maria Sharapova torna al tron. Finalment, la russa descoberta per Martina Navratilova ha pujat fins al número 1 del món, embogint amb ambició des del retorn dels seus problemes físics al Màsters de l'any passat. Tammateix amb un regust agredolç; no esperavem de fet, que hi arribés tan aviat. Esperàvem un xoc terrible amb la Justine Henin, que s'ha apartat sobtadament de la lluita.

M'ha dolgut com a aficionada al tennis, no poder viure aquesta lluita, que podria haver arribat a estar antològica. Qui no recorda els duels Navratilova-Evert, Graf-Seles..? La veritat és que la balança, al meu entendre, estava decantada clarament cap al cantó de la Maria; només cal veure les entrades anteriors. Ara bé, de la devallada de l'Henin, ara començo a entendre el perquè, de com la millor jugadora del món pot no perdre cap partit durant tot un 2n semestre, i perdre-ho tot o fer pèssimes actuacions durant tot el 1r semestre del 2008.


La Maria ha arribat al número 1, sense despentinar-se. L'Ana va perdre el lloc al no arribar a la final de Berlín, i la Justine, se l'ha regalat. I sembla ser que per falta de motivació, segons ha admès, que diu que ja li venia de l'any passat. Ja n'està farta de portar una raqueta a la mà des dels 5 anys i no fer res més. Ara, encara jove amb només 25 anys, vol viure encara el temps que a qualsevol de la seva edat li agradaria viure. Tammateix, a les vigílies d'un Roland Garros -l'última guanyadora durant els últims tres anys-, i uns JJOO, com pot ser que ara ho deixi¿? Massa fàcil per la Maria.


Tammateix, doncs hem d'apreciar i lamentar la carrera esportiva d'una dona, que d'haver continuat, hauria pogut arribar a ser un dels mites moderns del tennis. L'avalen 7 grand slams i 117 setmanes com a número 1. Unes xifres clarament superables, en tant que per la seva joventut com per l'avantatge que de moment duia crec que han fet bé de treure-la del tot del rànking, com a número 1. Perquè no ha volgut fer història? Potser no calia anar a fer 377 setmanes com a número 1, la qual cosa ara mateix veia difícil, però tenia l'opció d'arribar a la xifra de 178 de la Seles, que la precedia en el rànking històric com a setmanes de núm. 1.

Així, l'espectador seguirà quedant-se amb un mal regust de boca tot i respectar la decisió de la jugadora -ja han sortit rumors de dopatge. Massa fàcil, com dèiem per la Maria, que serà una de les números 1 amb una puntuació més baixa ja que, a dia d'avui tan sols ostenta 4116 punts; 194 per sobre de l'Ana, que en aquest torneig de Roland Garros tindrà l'última oportunitat fins d'aquí a un temps, de pendre-li el lloc a la russa, ja que serà el moment en què podrà aprofitar un desventatge de rànking més baix i una pretesa superioritat en terra, de la qual tinc molts dubtes. L'Última vegada que la Maria i l'Ana es van enfrontar, hi havia un abisme, que de ben segur que estava per sobre de si era pista ràpida o terra.

En fi, en tot cas li queden molts i molts mesos a la Maria per anar superant aquestes 15 setmanes que duu en tota de reina de les reines. És clar que el període que li ha tocat jugar a la Ju-Ju ha estat de més igualtat, -d'aquí que la Martina Hingis hagués arribat a fer quasi 100 setmanes més com a núm. 1, quasi ningú la parava, tret de la mítica Steffi Graf-, fins que ha arribat finalment el destapament de la gran estrella amb el total domini fent ajupir totes les rivals. Per això ens ha sabut greu el seu adéu, després del previst de la Seles i l'anterior ja fa més de la Clijsters, amb qui amb la retirada de l'Henin, s'han acabat d'escriure unes de les pàgines de glòria de l'esport belga en molt de temps; potser l'última si el rum-rum independista de dintre al final surt efecte. Elles van acabar en el seu moment amb el domini de les Williams i ara, curiosament, tot i que no tan fortes, aquestes últimes tornen a la càrrega.

Molta sort Ju-Ju!

dimarts, 13 de maig del 2008

MARIA Sharapova: 2a! (a 1709 punts)

La Maria finalment és segona (3986 punts)!!. I hi ha arribat sense més esforços del que es podia preveure. La veritat és que ni tan sols ha hagut de jugar la darrera setmana, perquè la jove Ana Ivanovic (3922 punts) li regalés en safata el número dos, al no poder revalidar el títol de Berlín caient en semis amb l'Elena Dementieva per 62 75. L'Ana, té un futur espectacular, però segurament, com la Jelena, des de que han destacat, han anat massa ràpid a ocupar aquests llocs. Segurament no trigarà massa a tornar-hi, perquè la set de les joves que pugen avui al rànking, és gran. Però haurà d'esperar a què la Justine li cedeixi el lloc.


I és que a Berlín s'ha pogut veure el franc declivi, o el que comença a ser una caiguda lliure, de la número 1 (5695 punts) del món, que va perdre estrepitosament amb la Dinara Safina a Berlín 57 63 61, la que acabaria guanyant el torneig. La Ju-Ju, estava badant, participa en pocs torneigs i en els que ho fa, és per fer un paper discret en el que es va desgastant. Finalment ha baixat de la xifra psicològica de confort, o de "no cal preocupar-se per res" de 6.000, aquesta vegada el susto ha estat fort, un sotrac del que encara es pot recuperar per això; ja que, encara lluny, la Maria encara amb molta força l'assalt final, l'assalt al número 1; la cadira guardada, la cadira predestinada a ser ocupada per ella abans de la fi d'any. Perquè ho té tot a favor i ara mateix és la millor. Per davant, una difícil temporada de terra on anar rascant punts, i qui sap si el Roland Garros, l'últim gran que li queda. Després, amb una Henin que difícilment podrà defensar tot el que va guanyar -o sigui tot en el que va participar- després de Wimbledon, arribarà a la glòria. Tot és qüestió de temps. Tot és qüestió d'esperar tan sols 1709 punts.

Segurament, el proper aniversari, el 22è, el proper 22 d'abril, el podrà gaudir essent la reina del món. Mentrestant, gaudeix els 21, Maria!!

dilluns, 28 d’abril del 2008

Els 4 coets festius

Està clar que ahir les coses varen sortir rodones al Circuit de Catalunya. Com succeeix, tot s'ha de dir, poques vegades, ahir FAlonso va trencar motor; més aviat el va cremar del tot davant la decepció de milers d'aficionats dels quals molts van començar a desfilar com si es tractés del camp del Barça -no hi corria ningú més?.

Solemnement, a casa vam fer un llarguíssim i sonor aplaudiment com sempre convençuts, després d'escridassar a la televisió eufòricament. I és que la televisió sempre acaba rebent, ja sigui per una cosa o per l'altra, però sempre s'endú una escridassada. I poques vegades en deu tenir la culpa.

Ahir, però la cosa va ser tan especial, ens va sentar tan bé, que vam sortir al pati i vam tirar quatre coets rabiosos de tanta alegria. Ah! què màgic, deu de ser que ja arriba l'esperit de les Festes de Maig de Badalona. I al final de la cursa, vam tornar a sortir a celebrar la victòria de Ferrari, llençant uns petards de mà, que si no passa res massa estrany aquest any guanyarà amb un cert marge, després de ser campiona l'any passat amb un final d'infart. Una de les millors curses, en efecte.

dilluns, 21 d’abril del 2008

MARIA Sharapova: 3a

Per la poca distància -29 punts- a la que estava de la tercera classificada, l'Sveta Kuznetsova, estava clar que per poc que fés més que aquesta en el següent torneig -que s'ha dut a terme aquesta setmana i en el que l'Svetlana no ha près part en detriment propi-, la Maria recuperaria ara la tercera posició de la WTA. L'assalt a la primera posició del rànking aquesta setmana ja està només a 2119 punts i l'últim obstacle ja està a tir: 171 punts que la separen de l'Ana Ivanovic, que ara és 2a.. per poc temps.

Amb l'esforç del dia rere dia, la campiona té la gesta més a prop en aquesta enorme carrera de fons i la Maria segueix on fire, que ara diuen amb una gran batuda. Tot just quan inicia el tram més difícil de l'any, el tram que segurament farà estirabots al rànking; on el que s'hi juguen algunes s'ho juguen les altres. I la Ju-Ju segueix sense aparèixer, amb tot un proper Roland Garros per defendre... reaccionarà? encara té un avantatge que li permet seguir tranquil·la? o bé no podrà aguantar la pressió de l'alè de la russa al clatell, avui encara lluny?

dilluns, 14 d’abril del 2008

MARIA Sharapova: 4a

El 24 de gener, publicava un article en el que augurava profeticament una gloriosa remuntada d'una Maria Sharapova que "enfonsada" en la cinquena posició del rànking amb 2956 punts, no trigaria massa a ressorgir i recuperar les "places prestades" fins tornar a ser segona; trampolí amb el qual podria accedir al tron de la WTA Tour en una temporada, lògicament espectacular.

A partir d'aquell dia, la Maria ha iniciat una progressió vertiginosa cap aquest objectiu: Ara ja és quarta amb 3876 punts. A només 29 punts de la tercera (Sveta) i ja a 281 de la segona, com advertíem, segurament l'obstacle que es ressistira més a tornar-li la cadira arrabassada. La promesa sèrbia feta realitat, Ana Ivanovic. De totes totes, la Maria ha estat la que més ha progressat de les cinc primeres, seguida de no massa lluny per l'Ana que donarà el braç a tòrcer tant fàcilment. Però la Maria té una potència especial, una ràbia a la pista que la farà aconseguir allò que es proposi.

Mentretant, l'impassible número 1 del món, que sembla que últimament no li faci falta jugar per mantenir el lloc, recordem que va fer una segona part d'any espectacular, històrica així que ara no ha de patir "massa"; s'ha relaxat de mala manera en el que portem d'any i ja ha entrat en una dinàmica que l'ha dut a perdre de 6430 punts al gener a 6105, a punt de passar la barrera psicològica de somni dels 6000. Encara molt per sobre de la segona, l'Ana, a qui ara mateix treu 1948 punts. El gener en treia 2620 a la núm 2, l'Sveta. Compte Ju-Ju, i no badis. La Maria ve cap aquí.

diumenge, 17 de febrer del 2008

CiU i PSC pacten el futur de Dalt de la Vila: Manual d'Instruccions il·lustrat.

* A la foto, el Manual d'Instruccions de com s'envia un globus sonda per passos:
1: El/la polític/a, dicta les instruccions.
2: El/la professional de la comunicació en prepara el llançament.
3: A l'albada, el Globus Sonda surt a la llum.

CiU i PSC pacten el futur de Dalt de la Vila


* Imatge del pacte: amunt PSC, avall CiU.

divendres, 8 de febrer del 2008

PERI i PMU: "Arrassarem"

No fa tant que vam poder accedir a fer una Entrevista al PMU de Dalt de la Vila, la qual vam penjar aquí en quatre parts (1, 2, 3 i 4) com bé podreu recordar. Doncs bé, avui hem pogut conèixer en una trobada amb el PERI de Dalt de la Vila vigent i el propi PMU en fase d'aprovació, unes declaracions no sobre el futur del barri en plena polèmica, sinó sobre el sentiment de pertanyença a Badalona i els eus símbols, un d'ells la penya, aquest equip tan renovat que aquest cap de setmana aspira a endur-se una nova Copa del Rei. I ja en serien vuit, essent el tercer equip amb major nombre de victòries en aquesta competició.

"La penya aquest any té un equip molt fort, i des del primer dia ja s'ha vist que està capacitada per guanyar la lliga i l'ULEB Cup. No tinc cap dubte de què arrassarem -deia el PERI en declaracions d'ahir mateix- mm... els hi tinc ganes -deia amb un cert regust amenaçador-".

"Jo no sé si arrassarem -comentava el PMU, avui en boca de tothom- però el que està clar és que de fer un bon paper, espero que em deixin estar una temporada, que ja estic fart de que em donin la culpa de tot a canvi d'un profit personal. Ni que fos el PERI, ha, ha, ha..!!!! -reien tots dos agressivament amb grandiloqüència".

Cap dels dos ha volgut fer declaracions sobre la problemàtica que ha ocupat el Govern de la ciutat durant aquesta setmana. Generosament, han volgut cedir tot el protagonisme a la seva ciutat. Una ciutat doncs, que es bolca aquest de setmana pel seu equip. Ànims!!!

* A la foto, el PERI i el PMU (en primer terme), en una trobada familiar.