dissabte, 28 d’abril del 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Segona part

El duel estava servit. I així es van començar a celebrar les sessions de fustigatge popular amb el cowboy ISBN. D’aquesta manera ens va començar a sorprendre tot explicant-nos què era un llibre, les seves parts i munts de característiques adjuntes. Això és una de les coses que es fan menys insuportables, que d’absolutament tot et comencin a treure subpunts i més subcaracterístiques dividides en diverses parts, i que a sobre te’ls hagis d’aprendre.

Amb la descripció del llibre es tiraria dos dies, després la cosa aniria ja a pitjor: vam “aprendre” què era una referència bibliogràfica i ens va ensenyar el significat del famós ISBN. Més de tres classes de desgast psicològic, el més dur, per donar-nos les mil i una característiques d’una cosa tan senzilla com aquest exemple, que de pas serveixi per la propagandística al propi autor que vaig conèixer a la mateixa presentació d'aquest llibre:

ALBALADEJO BLANCO, JORDI Inicis d'un sindicalista llibertari : Joan Peiró a Badalona, 1905-1920... (etc)

D’aqui passaria a definir una sèrie de conceptes, que ningú sabia què eren, qüestions d’etimologia i fins i tot va arribar a fer gràfics de característiques de no se què, més un dia espectacular, va fotre tot un eix de coordenades basats en classificacions socials. Una altra de les pitjors feines va ser l’idea de fer-nos memoritzar la localització de museus arxius i històries diverses que no costen massa de trobar tant al Google com en un mapa normal. Amb tot, ens faria el primer requeriment per aprovar l’assignatura tot evitant la convocatòria oficial: la recensió d’un llibre.

De la llista de llibres a triar per fer dita recensió que ja havia dedicat dies a incidir en la seva definició, no n’hi havia cap que se’n salvés de ser un llibre de feia més de 30 anys, ronyós i d’estructura totxil. Indigeribles, vaja. És aquí quan has de començar a demostrar que et saps moure i ets capaç d’entomar qualsevol repte. Evidentment, no agafant un d’aquells llibres a la biblioteca i llegint-lo, perquè podria causar seqüeles pernicioses. Ni tan sols anar a trobar el més breu o curt. A més, segur que practicament tots estarien ràpidament agafats per la resta de persones que no disposen de més sortides.

Movent fils, vaig aconseguir la recensió de l’any anterior d’una companya, sobre un llibre d’un tal Finley. Així, l’únic que vaig haver de fer va ser canviar quatre frases per si de cas, i entregar-ho. El cas era entregar-ho com fos, perquè la gent poc a poc descobríem que l’assignatura s’estava complicant massa i haver d’arribar a l’examen final veient una gradual progressió en quan a l’extensió dels esquemes i les subcaracterístiques, desembocaria senzillament en una utopia.

D’aquella me’n vaig sortir amb un set. És a dir, que ja tenia set punts de 25. Ara, calia treure el suficient als dos parcials perquè multiplicant el valor d’aquests per dos, arribés al 25. Així, arribaríem al primer parcial.

Si estableixes com a prioritat, la defensa del teu país en el teu temps lliure, és possible que cada vegada t’engresquis més i comenci a ser una prioritat real en la teva vida; no ens enganyem, aquest bloc ja haureu notat que té un aire de construcció estatal, sense implicació política. És d’aquesta manera que amb un grup d’amics de tant en tant ens dediquem a fer activisme per allà.

Aquest fet, es donaria precisament el dia abans del primer parcial. Ah! Em tocaria patir. Quan vaig arribar a casa, tard. Vaig agafar la llibreta i vaig comptar els fulls, vaig fer una ullada als esquemes i vaig començar a llegir. No vaig entendre res de res, i sincerantme, vaig veure que allò no podria aprendre-m’ho ni en una nit, ni tan sols era possible fer quelquina xuleta, perquè la matèria era tanta, tan subdividida i tan densa; que finalment vaig tancar la llibreta tot quedant-me orgullós d’haver servit el meu país dintre de la minsa importància que poden tenir les meves accions. És allò del granet de sorra de cada ciutadà. Si mai m’he trobat en aquesta decisió, he procurat no cedir al xantatge acadèmic. Què és un examen al costat d’un país?

A prou feines vaig entendre el dia següent les preguntes que se’m formulaven. Una, mítica, tractava de corregir un esquema al que havia posat paraules expressament equivocades; i fins i tot posar-hi el que faltava. A més, no era exactament dels que havíem fet a classe, però dícese que es podia treure per lògica si et sabies els esquemes de memòria. Una variació conceptual. L’únic que vaig respondre més o menys bé, va ser una pegunta de veritat o fals i una altra d’escollir entre tres opcions varies subpreguntes. Aquestes eren les dues qüestions que menys puntuaven de l’examen.

La nota, deixava entreveure allò que diuen “una remuntada històrica”: poc més d’un dos, que multiplicant el seu valor per dos, feia un 4 i escaig. No tinc al cap la dècima exacta, però en total, 7 + 4 i escaig donaven una nota propera al dotze. Estava clar: havia de treure un 6,5 o un 7 si volia fer els 25 punts. Fora possible?

Un altre dia, més.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Primera part

S’ha fet esperar, en vigília d’una altra gran gesta, potser quasi bé l’última, de la que ja ens ocuparem un altre dia; avui, parlarem de com va nèixer aquest mite, i com ha sobrepassat en el temps.

Dícese, que diu el meu amic Xavo, que l’any passat (temporada 2005-2006), una ésser vivent (jo), que havia acumulat passades glòries i doloroses derrotes; Una heroïna a punt de ser un mite, vaja; s’enfrontava a un dels seus més temibles enemics: Aquesta vegada una estrafolària assignatura obligatòria. O sigui a aprovar per nassos, d’inicials MiTIH. Més coneguda com a “Mètodes” per la gent que hi ha de passar; però que el clamor popular arrel de l’actuació de l’heroi popular li acabarien canviant el nom.

De l’assignatura, com així està qualificada legalment, perquè en té poc d’assignatura, ningú no n’ha arribat a treure ben bé l’entrellat o la definició concreta. Ni tan sols aquells qui l’han pogut superar tranquil·lament. Aquesta, va ser dirigida per un professor baixet i calvet amb un bigotet, que semblava una antigalla estancada en el temps. L’anomenarem ISBN, perquè un dia es va posar a explicar què volia dir allò de l’ISBN (si, si, el codi de barres i les referències) potser l’única cosa interessant de la matèria en tot el curs. L’ISBN, tenia a més una veu que no de mel, era com de “pito”, i encara més, duia dos bolígrafs a les butxaques de davant, les seves armes, perquè tothom el va assimilar rapidament a un cowboy. Tot un pistoler.

L’home va ser i no va ser l’inconvenient. Ell, esforçat en explicar-ho tot molt bé, no podia lluitar contra la pesadesa d’una matèria en sí pallissa. Si ningú no ha sabut encara de què va, ni tan sols qui s’hi ha posat, ja és mal senyal. L’assignatura va derivar ja, doncs, des del primer dia en un mètode tan didàctic –crec que amb bona intenció- com esquemes a la pissarra comentats. Au tothom a copiar-los. I així, sense aixecar en tota l’hora i mitja que dura la classe el boli passarien els dies.

I què? Ah! Espectacular el progressiu enrabassament de l’assignatura. Ja el primer dia es va deixar clar el mètode per puntuar “mètodes”. Poc graciós, encara menys dit mètode. Dos exàmens parcials, i una recensió amb determinats preceptes que esposarem després.

No hi ha res més fàcil com puntuar sobre 10. Els que ho fan sobre 100 ho poden reduir, els que s’hi posen amb les lletres, per falta d’exactitud més val que ho deixéssin. Els que et venen amb notable, excel·lent, bé… Tothom té al costat la taula d’equivalències numèrica per saber exactament què ha tret. Perquè abarquen diversos números. Els de “progressa adequadament” no tenen desperdici i donen fe de l’ideologia que hi ha al darrere.

L’amic ISBN, es va inventar el següent sistema: primer, entregar una recensió sobre un dels llibres que va posar en una llista (la de la bibliografia si fa o no fa. Que ja, enlloc de ser l’ajuda desitjada per alguns, passà a ser la de Schindler). S’hauria de posar la referència bibliogràfica i hauria d’ocupar tants caràcters. Això valdria el seu valor sobre 10. És a dir, que si treies un 7, ja tenies un 7.

Aleshores els dos examens parcials. Màgic. Cadascun valdria el doble del seu valor. Si treus un 5 és un 10. L’objectiu ja es dibuixava: 25 punts en total per aprovar. Res de mitjanes ni històries. Així l’assignatura seria fins a 50. A priori, semblava fàcil amb tants avantatges fer els 25 sobradament. S’ha de dir que si amb tot això no hi arribaves. Havies d’anar a fer l’examen final oficial –tot això ho feia per facilitar no haver-hi d’arribar i quedar com a professor “enrotllat” (com una persiana)-, normal sobre 10 on t’entrava tot. I sinó sempre et quedava la segona convocatòria oficial, la de setembre.

Ja estem situats. Un altre dia, més.

diumenge, 22 d’abril del 2007

Les barquetes solitàries

Sembla ser que les barquetes amb una gran vela, és l’esport per antonomàsia de cop i volta al país veí. Ah! Potser també al nostre si parlem en clau de Països Catalans, sempre en el benentès que així ells ho acceptin, no els blaveros, els racionals.

I és que des de que es va saber qui organitzaria aquest any l’esmentada competició, extremament minoritària, per aquí, s’ha muntat un rebombori que semblava que haguéssin de venir alguna cosa més que uns mundials d’atletisme, quelcom a camí entre això i unes olimpíades. Ja està bé dir de passada, que no era lògic que la candidatura de Barcelona acollís uns mundials d’atletisme, si ja tenia els europeus..

Fora de l’elitista competició marinera, siguem francs, es fa avorrida, ja de per si t’ha d’agradar el món de la navegació o bé estar-hi ficat. El percentatge de gent a qui agrada, és baix. D’altres potser ho deixen de fons al televisor, perquè suposa una bonica estampa, encara que no ho mirin o no entenguin res de res. De fet, sols son unes barquetes navegant que vas seguint durant una estona mentre penses una altra, o acabes xerrant amb el del costat, mires el sostre, o cambies definitivament de canal.

Evidentment, a València això ja ho sabíen quan s’hi van posar, però les inversions en els anys del PP del seu port, demanava assumir algun repte per tal de lluir-lo o amortitzar-lo. Perquè se n’ha arribat a parlar molt més de les gales i les tonteries col·laterals, que de la competició en sí (què hi tenen a veure tot una munió de famosets amb les barquetes?). Poca és la informació que se’n dona a televisors i diaris. El futbol segueix passant per davant, però la quota de pantalla que s’endú un allunyat mundial, o uns JJOO, segueix essent més alta que una competició pressumiblement de masses aqui mateix. I és que és tot un fenòmen de masses, és sortir al carrer i sentir a parlar de les etapes, o de les no etapes, perquè ja prou costa saber si això ha començat ja, fa un mes... i quan ho saps, costa més saber que han trigat uns dies a acabar d’arrencar per falta de vent. Llàstima, Salou o Tarragona queden tan a prop...

El que més m’agrada, són els noms grandiloqüents que posen per aqui, per compensar el desastre que els representa. Curiós el nom per exemple de “Desafío Español”. Encara més maco, aquell de la “Armada” quan es refereixen als tennistes que representen Espanya a torneigs de seleccions o no. Com la pròpia “Armada Invencible”, els veus caient tristament poc a poc. M’agrada La2, quan parla de la “Copa Valencia” enlloc de la “Copa Amèrica”. La premsa, tristament s’apunta. Fa fàstic, sincerament. Aleshores ve el de sempre, comencen a crear una gran cortina de fum al voltant de la maximització d’un grup de gent, que tret d’excepcions, faran un paper discret o penós. Aleshores, els propis mitjans, fan sortir d’òrbita l’imaginari potser realista de la gent, ells mateixos s’ho creuen, i aleshores és quan tothom es creu que es menjaran el món.

Fa gràcia quan ve la decepció –normalment- i els mateixos mitjans inicien les represàlies. El cas més flagrant, és el futbol. Pel mediatisme, que va en proporció a les espectatives generables. És lògic, en atletisme, sempre es pot dissimular més i ningú hi fa tant de cas. Evidentment jo, com d’altres catalans m’ho miro amb un somriure sorneguer, ja que com deia la campanya, “jo, vaig amb dues seleccions Catalunya, i totes les que guanyin Espanya”.

dimarts, 17 d’abril del 2007

Zero! primer avís de l'adveniment del Ceraco de Campionat

Temporada 2001-2002. Segurament després de Setmana Santa, podem trobar un precedent del que després esdevindria el famós “Ceraco”. Ah, si! Dícese que en una classe d’anglès hi havia una profesora amb aires autoritaris (a moltes els hi passa però abans s’acaben desinflant elles que els pobres que les pateixen. Tot i que n’hi han de bones) que amb els anys s’ha anat posant en entredit i avui tothom sap que és una penques, i una gandula, ja ho explicaré algun altre dia.

Dit element, per aquella època va fer allò que la majoria de professors fan fer a vegades: llegir un llibre majoritàriament infumable. Alguns es fan els simpàtics i intenten triar un que es pensen que seran aptes pel públic juvenil, pocs ho aconsegueixen. La resta, pràcticament, donen nous clients al famós rincón . En anglès la cosa és més difícil. Ja no es tracta de llegir-lo o no, sinó d’entendre’l. En el meu cas concret, ni tan sols tenia el llibre. S’ha de dir que les escoles a vegades no et donen la llista complerta de llibres a l’inici has de tornar a anar a deixar-te els diners per comprar un parell de llibres més. Hi ha qui fartes ja no ho vam fer aquell any i varem anar passant.

La cosa va anar sortint bé, fins que li va donar per examinar-nos del llibre. Ja sabia que el llibre no l’aconseguiria posat que ningú es mata a llegir-lo fins que no falta una setmana, o l’últim cap de setmana. Aleshores quan em vaig assabentar del títol, vaig anar a buscar resums per internet. Escàs va ser el resultat. Aleshores calia aplicar el pla B que és una mesura no desesperada però gairebé. Es tracta en anar a preguntar a la gent de què va el llibre dels nassos, dels nassos perquè en aquesta fase ja te’ls comença a tocar i dic gairebé, perquè la més desesperada pressuposo que deu ser copiar en un examen d’un trist llibre d’anglès.

Un altre dels inconvenients, és que si està en anglès, les referències que et donaran no seran massa fiables, perquè ningú no entén res de res. I això es deu a la mala ensenyança d’idiomes que hi ha a Catalunya. Sembla que últimament es vol començar a pal·liar la cosa, però el fet objectiu és que cada dia hi ha més gent que es dedica a engruixir les acadèmies d’anglès per aprovar l’assignatura, o bé ja per aprendre amb escreix la llengua.

No ens enganyem, està clar que la majoria de professores (no pel fet de ser dones són pitjors, però només m’he topat amb professores en el meu cas) d’anglès no en tenen massa idea. Cada vegada més podràs trobar gent amb el First Certificate, però que hagin fet la carrera de filologia anglesa, no implica saber parlar més anglès. Potser si cultura, però no sortiran pas uns grans mestres de l’ensenyança de la seva llengua. I és que jo crec que a més a més s’haurien d’establir més mecanismes de selecció o de qualitat psíquica al nou professorat. El cas de la llengua estrangera, que tothom margina a més, he anat observant que pot provocar grans depressions a determinats professors. Això em porta a pensar que ni els alumnes estan per la labor i per alguna cosa serà, i a més determinats professors no estan psicològicament preparats per aguantar-los, és a dir, que simplement no estan fets per ensenyar.

Tornant a l’assumpte, jo vaig entendre alguna cosa del llibre i la vaig provar de plasmar a l’exàmen en sí. Ah! Va ser impressionant. Quan em van tornar el mateix, vaig obtenir el meu Ceraco. Un gran zero amb comentari inclòs, comentari en castellà, perquè hi ha professors nadius que venen aquí i no se n’en volen assabentar. Concretament especificava que no la intentés enganyar, que no s’ho empassava perquè sembla ser que l’argument no era exactament aquell. És clar, si després entrem en descripcions de personatges o l’evolució dels mateixos anem bé, ha ha.

Feliç, ja havia fet els meus primers números per acabar treballant a Donettes, estava contenta d’haver mantingut la dignitat, com sempre, i no cedir a determinades coses per obligació. Recordo que un any anterior, vaig arribar nova a aquella escola. El primer dia d’anglès una altra professora malaltissa va posar un examen d’un llibre que representa que havíem d’haver llegit a l’estiu per a la setmana següent. A prou feines la nouvinguda sabia que existia el llibre, com es pot tolerar que et donin la benvinguda a una nova escola amb un exàmen?? (Cómo se puede tolerar eso!!! que dirien a l'APM). També li van acabar donant pel sac. No juguem amb la lectura, hem de promoure que tothom llegeixi, però obligant a llegir de determinades maneres, o determinades porqueries no ajuda gaire... La llei del mínim esforç que s'esforcen a repetir titllant-la d'una mala cosa, és un fet natural. I contra aquest la humanitat hi ha carregat sovint mentre l'ha anat practicament. No estic dient que a escola no s'hagi de fotre brot, tot i que seria una bona manera de protestar i canviar el sistema d'una vegada, sinó que d'alguna manera hem de trobar una altra manera de fer les coses, una altra manera d'incentivar de debò l'aprenentatge lliure dels nens i nenes, aquell que els permeti desenvolupar les seves qualitats reals, el seu potencial real. Ja ens hi posarem un altre dia amb això.

Bé, doncs així, vaig poder-me demostrar com a mínim a mi que determinats exàmens parcials d’anglès, com sospitava, amb determinats professors, no comptaven gens de cara a la nota final. El que més compta és el propi final, i jo vaig treure un 8, la nota que em va quedar. I aquest va ser el precedent que recordo més proper d’un bon zero.

Quan el fanatisme es menja al periodista

El fanatisme. A vegades el sentiment per una figura que potser representa un símbol per a un país qui al seu torn és capaç d’agafar-se a qualsevol icona i fer-ne una espècie de religió quasi extremista, cega la professionalitat que es deixa a banda per aquesta passió, també és la mort doncs, de l'objectivitat.

Parlant de morts, el 2002, tothom ja feia per mort un dels tennistes més grans que hi ha hagut, Pete Sampras. Sis anys seguits essent el número 1. Però la premsa ràpidament t'envia a la morgue. Doncs aquell any, jugava el seu últim torneig, ni més ni menys que l’US open i el guanyava en una final èpica amb el seu gran rival, André Agassi, avui també ja retirat en l’última edició de l’US Open de 2006.

Fa un parell d’anys, els espanyols van començar a matar el mític Michael Schumacher, el millor pilot de F-1 de tots els temps. Sense lloc a dubtes. Es va retirar a punt de guanyar el mundial per problemes mecànics essent encara el millor de la graella. Havia anunciat massa d’hora la seva retirada, quan semblava encara difícil lluitar pel mundial i de ben segur que se' penedeix, com els seus fans.

Però és clar, és que aquí hi ha un asturià que sembla que ha nascut per “reescriure la història”. Ah! Fantàstic si agafem un diari afí a l’asturià, com gairebé tots, i anem a llegir articles d’opinió tan fantasmagòrics com escriuen gent que sembla que hagin fet un descobriment i la fórmula 1 hagués començat fa tres anys. En aquest cas parlem d’E. Pérez de Rozas, màxim responsable d’esports del diari socialista líder a Catalunya, que tot i rentar-se la cara a vegades amb articles de les Seleccions Catalanes, no és allò que diguem que signaria per la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Ens sembla curiosa la seva visió professional, tot i que cada dia ens entristeix més. La setmana passada vam veure un clar exemple d’aquest fanatisme que comentàvem. El suplement esportiu del dilluns, dedicava tres cares a la cursa de Malàisia, plagades de fotos del dit asturià, i dedicant una part de la portada on es deixava entreveure la passió patriòtica: “Alonso destrossa Ferrari a Malàisia”. Si entrem a les pàgines de les notícies tornem a trobar “arrasa”, “sortida arrasadora I diem patriòtica perquè aquest noi representa un símbol ben lligat a aquell país que anomenen Espanya, quan molta gent en parla sembla que l'ombra de la seva procedència projecti una espècie de mite que resulta ser el simple orgull de pertànyer "al seu mateix país". "Ha ganado un español" (Viva!), diuen mentre se'ls omple la boca.

Sembla ser que a la parròquia de l’espanyol, esperaven la victòria que va aconseguir; perquè aquest any, tot i la igualtat que hi ha, prevec títol de Ferrari. Sí, els de Maranello han estat més constants i el cotxe és sensiblement millor. Sembla que de Rozas no hagués vist la carrera, o més ben dit, com realment no hi entén massa, posaria telecinco i plasmaria llur retransmissió tendenciosa al diari. En el seu article, on besava els peus al bicampió va deixar anar grans frases: “ha nascut per trencar amb la història, per reescriure-la.” Esperem que parli estrictament de fórmula 1, perquè sinó el problema seria més gros del previst. Sembla ser que li va colpir molt allò que l’asturià va dir de l’honor que li suposava guanyar carreres amb equips diferents, com va fer Kimi Raikkonen a la primera cursa d’aquest mundial.

Si ho fa l’espanyol, té més mèrit. Ell solet ja deixava entendre que ens hauríem de rendir als seus peus. El mateix de Rozas ja ho va fer per tothom quan va comentar que els reptes d’Alonso no éren d’aquest món: coronar-se rei amb diferents escuderies. Fenomenal! Res més lluny que el que va fer Michael Schumacher amb dos títols amb Benetton i cinc a Ferrari. Ja hem dit que havia quedat colpit, per ell la fórmula 1 va començar fa tres anys. Com també per molts espanyols (com ja veureu, pasarà amb la Copa Amèrica, allò de les barquetes de Vela). Va lloar l’anglès Hamilton que de moment està fent una temporada com a mínim igual de bona que l’asturià car tot i no tenir encara la seva victòria té els mateixos punts que Alonso. Aquesta lloança acabava línies més avall quan deia, “però ahir Alonso li va treure 17,557 secs”. Només calia que girés full per veure que el més destacat va ser la sortida, efectivament el que tothom va veure: sortida magistral de McLaren i tap rotund de Hamilton, que alentint volta a volta el ritme, va ser suficient per donar una tranquil·la victòria a l'espanyol.

Heus ací la diferència. Aquesta setmana, en canvi, el propi Hamilton treia prop de dotze segons al campió Alonso qui restava cinquè avançat per Heidfeld i sense taps. Així sembla que un tercer lloc de Raikkonen la setmana passada va ser un fracàs absolut i rotund del qual mai es refarà, perquè també va aprofitar per matar-lo ja al final de l’article. En aquest deia que Alonso fitxaria per Ferrari deixant entreveure que el destí de Kimi era el mateix que el de Poulidor (l’etern segon del Tour), i així el proper duel generacional seria amb un Hamilton a McLaren. Ferrari hauria fitxat rapidament a Alonso un semi-déu salvador, perquè no podria aguantar els cinc anys de sequera que preveu de Rozas, dels quals sembla ser que estem al tercer. Allà tornaria a ser campió. Llàstima que a la seva col·lecció no podrà anotar-se el títol amb Minardi, l’escuderia amb què debutà actualment desapareguda.

Aquesta setmana, si agafem el mateix suplement, el fanàtic s’ha pres un descans i s’ha tornat a dedicar al futbol “que és lo seu”. El to de les notícies s’ha rebaixat i fins i tot un subtitular anuncia que Massa escombrà Alonso. Fins i tot hem cercat una dada curiosa que va sortir a TV3 com va ser l’anunci del futur rècord de punts de l’asturià, que frega ja els 400 en tota la seva trajectòria, apropant-se a pilots mítics i encara lluny dels més de 1.300 de Schumacher. Home, no fem trampa, la fórmula 1 d’avui compta amb moltes més carreres i més punts a repartir que no pas fa tot just uns anys. Fangio, per exemple, es va endur els seus cinc títols mundials guanyant solament 24 grans premis en tota la carrera esportiva (Schumi 91).

Quan Michael Schumacher encadenava cinc mundials seguits, els detractors, desesperats, deien que ja es feia avorrit, mentre que la resta del món ens xalàvem amb les antològiques victòries, perquè sabíem que aquest sí que estava reescrivint la història superant els cinc mítics títols de Fangio, com Armstrong féu al guanyar set títols del Tour de France. També deien que avorria. I és que s’han de dir les coses pel seu nom. No volien que guanyessin i punt. A mi no se’m passaria mai pel cap parlar d’avorriment. No busquem excuses i diguem clarament les coses pel seu nom. Si Alonso guanya per desgràcia d’alguns, més títols seguits, ja veureu com no es farà pas avorrit (el dream team d’handbol barceloní no es féu mai avorrit), perquè és el “de casa”. Meva no, és clar.

dissabte, 14 d’abril del 2007

Introducció al mite

D’heroïna a mite potser hi ha un pas, però sense heroïna de ben segur que no hi ha mite. Ens hauríem de remetre als clàssics per donar-ne exemples. Avui, els temps moderns ens conviden a trobar d’altres tipus d’herois (per exemple els esportistes). Més pròpiament la meva trajectòria dins el sistema cavernícola escolar actual ja ha esdevingut mítica, i pertant a punt de retirar-me em vanto de ser una heroïna. Una heroïna ja solament per haver aguantat tants i tants anys tantes situacions de tot tipus, dissortadament a desgrat, que és més feixuc. Com molta gent que ja hi ha passat, està a punt d’acabar o en el futur hi passarà. D’altres, en l’intent de seguir el mite, cauen derrotats sucumbint a les vicissituds o les pròpies de la vida.

Pertant, nobles són aquests els qui dónen un cop sobre la taula i canvien de vida de la nit al dia. Derrotats aquells que ho fan per obra d’algun malèvol pla ordit per alguns “educadors” que s’han cregut el sistema i amb mà de ferro l’intenten imposar. Propers al mite aquells qui tot ho aguanten amb molta o poca glòria. I herois, mites, llegendes aquells qui un dia demostraran o ja ho han fet, i per això són d’aquesta manera recompensats, l’ineficàcia o la farsa a la que van sobreviure amb anècdotes, aquí gestes, per aquest mateix instint, sort i moltes vegades qualitats pròpies.

Ahhh! I és que és aquesta la fòrmula que m’ha fet gràcia triar per explicar històries des de dins degut al prestigi o estima rebut per part d’altri - que et té en apreci i considera la teva experiència quelcom gran o lloable (i a vegades exemplar) - i viceversa, consti. Potser simples anècdotes que revestim a vegades amb aires místics quan les expliquem, perquè són les nostres aventures, les nostres vivències dins una espècie d’organigrama al que hi hem anat a parar sense ser preguntats abans (es així i de moment no hi ha alternativa millor, però tampoc ningú pràcticament s’esforça a buscar-la). Evidentment que no podem explicar les nostres heroicitats a la guerra de Troia espasa o arc en mà, en lluites de gladiadors, d’altres narracions clàssiques o després medievals (centrant-se a Europa). Avui el món representa que hauria d’haver evolucionat com així els seus herois i les seves gestes, les nostres de cada dia.

Per aquestes raons, m’aniré vantant a mi mateixa mentre explico algunes de les situacions sofertes i ja mítiques. La meva vanitat no és però total, car la miticitat només te la poden atribuir la resta de persones, com he dit abans, que han viscut en el teu temps. Fins i tot les generacions posteriors, que han sentit a parlar de tu. D’aquesta manera no és una auto-proclamació, com a mite vivent, sinó una aclamació.

divendres, 6 d’abril del 2007

Por a guanyar?

Mentre la FINA decideix si valida o no el WR de la Libby, més a prop d'aquí a casa nostra, hi ha hagut una nova ofensiva d'ERC que veurem com acaba. La passada, ja ho vam veure, amb una mitja marxa enrere i una votació en solitari al parlament. Malauradament no es va actuar de la millor manera possible i fins i tot s'haurien de subscriure les paraules d'un parlamentari d'ICV que va dir que ells, arribat el moment estarien a favor de l'autodeterminació, però que aquell no era el moment, ja que el debat era un altre. Deixant de banda que això sigui veritat o no, el debat es comença a col·locar al carrer. Sembla ser que Albert Om en un article al diari Avui ha sortit en una certa defensa de l'ex-Conseller Vendrell. Ha parlat de que ERC no és un partit de l'establishment i per això segurament hi té una certa simpatia.

Tammateix, però, en certa manera s'hi ha de ser si es vol tenir credibilitat davant els ciutadans. El fet és que aquesta setmana ERC ha presentat una proposta on segons els mitjans es demana la gestió absoluta de l'aeroport de Barcelona per a la Generalitat. De ser així, CiU ja s'hauria apuntat al carro. Aquesta vegada els diaris no hi han posat tanta força a criticar ERC, perquè d'alguna manera hi estan en un cert acord. Ah! els interessos. Com sempre, però n'han intentat treure el pitjor, que suposem que és el que d'alguna manera venia a criticar Albert Om. Els titulars han vingut per les declaracions d'en Carod-Rovira dient des del govern de la Generalitat que es demanarà la gestió compartida, que sembla que és el que pacta el PSC-PSOE. Se suposa que és allò de quan surt un dirigent d'AENA i ve a dir:

-Si si, la Generalitat participará en esta decisión.

Si, si, quanta credibilitat que desprèn. Tanta que ha convençut el Govern. Un Govern llur Vice-president, creiem que aquesta vegada ha sobrepassat la ratlla de la prudència. Està bé la línia que s'està seguint. De moment, és possible que de cara al partit n'augmenti el crèdit d'aqui a 4 anys. Però d'alguna manera la gent també n'espera allò pel que els van votar; és a dir, canvi. La situació és difícil, el linxament mediàtic cada vegada que obren la boca, i més encara després de Perpinyà, s'acaba fent feixuc i dur d'aguantar. De vegades ha de fer dubtar i tot de si s'està obrant bé. Aqui és quan fiquen la pota. Perquè és quan es dona o s'assimila com a bo l'argument de "l'enemic". D'aquesta manera, de tant en tant s'ha d'aprendre a rectificar o simplement a callar. Perquè la proposta de la gestió total és bona i la que realment vol tothom.

És més, la pròpia gent d'ERC, que sovint són els que més s'autoflagel·len la qual cosa es denota amb la conseqüència del paràgraf anterior; ha d'assumir i creure's amb força simples arguments com que si el nostre devenir actual el podem representar amb una línia horitzontal, si prediquem el canvi; aquest forçosament passarà per canviar la trajectòria d'aquesta línia horitzontal. És a dir, fer-la anar per exemple, una mica més amunt paralel·lament. És lògic i evident, doncs, que perquè això passi la linia ha de patir una distorsió, un canvi de trajectòria, com quan hi ha un terratrèmol i el sismògraf ho plasma amb un munt de guixades amunt i avall. Aquesta distorsió fins que la línia s'estabilitza a un altre nivell, és el canvi. Un procés al que també haurem d'acostumar la ciutadania si realment volem aquest canvi.

El cas de l'aeroport a més, per ERC, és molt evident. No deu fer ni un any que van iniciar una campanya a favor del traspàs de ports i aeroports. Es varen recollir moltes firmes i així es va evidenciar el suport de la població a l'idea. Així, la proposta del partit és fruit precisament d'aquesta experiència i també, de la conjuntura, ideal per treure a la llum i guanyar, si anem units, la vindicació. Els empresaris ja estan a favor, és un pas endavant. No el desaprofitem.

Libby Lenton, nou WR? o un nou episodi de discriminació vers la pentacampiona?

Continuen les vindicacions de la Libby Lenton per a ser reconeguda, com ja anunciàvem, amb justícia la millor nedadora actual fora de grandissimes nedadores, més afortunades mediàticament. Ens arriben les notícies de que la pentacampiona mundial, ha près part des del 3 d'abril d'aquest mateix any. Tot just una setmana després (ni tan sols això) de finir els campionats.

L'esdeveniment, semblant a la Ryder Cup, però no equiparable, va sorgir a idea dels americans el 2003; i és una competició que des d'aleshores s'ha celebrat biannualment. Així, aquest any ha estat la tercera edició; totes tres guanyades pels americans (les dues primeres a USA i la tercera a Austràlia, com la que es preveu el 2009). Així se celebren 28 events, 4 relleus i 24 curses individuals, on es fa un còmput de punts, amb els resultats entre les estrelles dels dos equips (1er: 5 punts, 2n: 3er: 2 i 4t: 1. a resta, zero. En els relleus, el primer 7 punts i el segon zero.).

Bé, poca broma amb el duel, perquè per exemple Michael Phelps, va aconseguir batre el seu propi WR de 400 estils el 2003. S'ha de dir, que en aquesta edició, hi ha hagut una prova mixta, la de 4 x 100m lliures. Allà hi van prendre part, entre d'altres, Michael Phelps i Libby Lenton, els dos cracks de la natació actual. Van coincidir en la mateixa posta on el flamant heptacampió ha aturat el temps de la posta en 48,72 segons. Ella, ho ha fet en 52,99; així s'ha convertit en la primera dona en nedar per sota dels 53 segons, la qual cosa suposa un nou WR, que molta gent ha posat en entredit perquè tenia un referent, el millor nedador. En aquest cas, simplement creiem que és perquè era un home. Així, de moment la FINA diu estar estudiant el cas i la pròpia Libby roman a l'espera de confirmar la nova marca. Sincerament, si a Michael Phelps el rècord li va valdre, no entendríem que no es fés el mateix amb la pentacampiona. Ho hauríem d'entendre com una discriminació, independentment de si al costat d'un home es poden batre o no més WR. La resposta probablement sigui afirmativa, però el que està clar és que qui ha batut el WR ha estat ella, una dona i no en Phelps. Fem constar a més, que la marca és vàlida ja que al ser la primera posta, si es produeix un WR o qualsevol altre tipus de rècord, aquest té validesa. A la resta de postes dels relleus, no, perquè els temps ja s'ha anat sumant encara que després poguem extreure els temps de cada nedador/a i comprobem, com ha passat a Melbourne que s'ha batut més d'un WR en postes intermitges.

D'aquesta manera el rècord encara vigent de 53,30 secs (del 2 d'agost de 2006) de l'amiga Britta Steffen, l'alemanya, hauria caigut. Aquesta ha estat una marca, i una carrera molt disputada als mundials de Melbourne de fa uns dies. El rècord va estar encerclat diverses vegades per diversos CR. En primer lloc, el 25 de març de 2007, la pròpia Lisbeth Lenton va batre el CR vigent, establint una marca de 53,42 secs, la Britta encara respirava tranquil·la. Aleshores, a les semis dels 100 lliures la Natalie Coughlin va batre el CR rebaixant-lo dues centèsimes (53,40). Però a la final, la Lisbeth va aconseguir un dels seus cinc ors tot igualant la marca de l'amiga Natalie, amb l'altre 53,40. En aquella cursa la Natalie quedaria quarta amb 53,87, just darrere de la Marleen Veldhuis (53,70) i la pròpia Britta Steffen, que no va poder baixar de 53,74, suficient per un bronze. Tot just una dècima més que la Britta. És així que es va produir una setmana després el rècord oficiós (52,99) que vindiquem, juntament amb la Libby, encara que no ens inspiri excessiva simpatia.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Una justa vencedora... moral; i uns gelos per als anals de la natació

Està bona? Cau bé? És bona? Doncs potser una mica de totes tres. De ben segur que alguna d’aquestes tres qualitats serien utilitzades d’entre els aficionats per definir o descriure la Laure Manaudou, aquella nedadora francesa que hem anat esmentant. I és que ahir varem tenir notícia que ha estat llorejada com a millor nedadora femenina dels mundials de natació de Melbourne. En categoria masculina, evidentment, Michael Phelps.

Ja fa uns dies vam fer una espècie de comentari vindicant la figura i persona de la també qualitativa Natalie Coughlin. De fet, el seu país s’ha fet amb 21 dels 66 ors que s’han repartit al mundial de Melbourne 2007. Rússia, la segona, amb 11 també ha quedat quasi a la meitat pel que fa a les plates: n’han guanyat 6 de 14 per USA (65 repartides) mentre que en bronzes 5 per USA, 7 per Rússia i 10 per Austràlia que tercera en el medaller tenia 9 ors i set plates.

Bé, i què? És cert que per França (5ena en el medaller amb 3 ors 2 plates i 2 bronzes) la millor nedadora amb escreix ha estat de lluny Laure Manaudou. La seva mediaticitat l’ha dut a munts de portades, anuncis i en definitiva, a la fama mundial. Potser per això al final l’han nomenat la millor nedadora del mundial. Nosaltres havíem apostat tant per ella com per la Natalie i ja haviem dit que amb un cert respecte, o amb el permís de les nedadores australianes. Així, avui vindiquem encara amb més força el despropòsit de tot i ser el país amfitrió no haver-li reconegut el seu paper. No tenim, sincerament, cap devoció per les nedadores d’aquell país; sobretot per les seves puntals, perquè no sé, ens fan ràbia. Però en esport tothom ha de saber reconèixer coses i en aquest mundials el que era just era dir que la millor nedadora no era la mediàtica, a tot el món menys Austràlia Laure Manaudou sinó la mediàtica a Austràlia, però també més enllà Libby Lenton.

Doncs si; sense anar més enllà, la Lisbeth (nascuda el 1985), que és el seu nom de pila, s’ha endut “sense fer soroll” 5 medalles d’or. És a dir, en altres paraules, que ha guanyat tot allò en què ha participat. I si ho diem així, sembla tergiversat, però és cert; que això no ho pot dir ni Michael Phelps. Aquest ha fet història tot guanyant set medalles d’or, però ha participat en vuit esdeveniments. Ja en parlarem després.

Amb aquest detall, ens voliem fer ressó, o deixar en evidència allò que creiem que s’ha fet malament. A Austràlia, la Libby, és una ídol, com ara mateix també ho pot ser la Lauren Jackson o tants d’altres; i, encara que ara mateix el món estigui darrere del sensualisme que sembla despertar la Manaudou (nascuda el 1986), que ens estimem molt, tot sigui dit, aquí queia pel seu propi pes que cinc medalles valen molt més que dues. La Laure és una nedadora molt complerta que tot just acaba de començar. Va ser la gran sensació dels europeus de l’any passat amb quatre ors, i ara s’ha d’acabar de consolidar encara com una de les grans referències mundials de la natació moderna, que és el que és; però potser encara no per sobre de les cracs australianes; amb les que sembla que a vegades no es compta amb elles. Està clar que potser no tenen aquella aureola de miticitat o aquell atractiu, que potser a vegades s’exagera, però l’únic que compta a l’hora de batre’s a la piscina, és el crono i la qualitat individual.

La Laure, se’n va com una reina. De fet, és memorable la gran victòria que va obtenir en els 200m esquena, contra Annika Lurz, a l’última braçada; però segurament encara n’ha d’aprendre una mica d’altres grans nedadores com la Janet Evans de qui encara es conserva un rècord. Una encara dos anys més jove que ella, la Kate Ziegler, li va remuntar de la mateixa manera en els 800m lliures, deixant-li un mal regust de boca, com es va reflectir en el podi després. Una cosa és que la premsa esportiva, que cada dia podria establir més paral·lelismes amb la del cor (només cal fullejar certs diaris esportius), magnifiqui una jove nedadora, una magnífica nedadora, però una altra és que ho faci la pròpia organització d’un mundial, que ens ha fet pensar que potser ja s’havia decidit qui seria el millor i la millor nedadora abans d’iniciar el mundial.

Qui si que s’ho ha guanyat a pols, és en Michael Phelps. No hi ha hagut cap nedador des de Mark Spitz que hagi sigut més gran que Phelps. Potser mediàticament si que n’hi ha hagut grans de debò. Darrerament Popov, o qui semblava que seria un tirà en aquest esport, Thorpe. Quin contrast! Mentre Alexandr Popov va retirar-se ja amb 33 anys entre l’apreci del món de la natació retenint encara el rècord de 50m lliures amb 21,64 secs, Ian Thorpe, el de la pell de tauró, va prendre’s un break després de fer 2 ors als JJOO d’Atenes 2004, reaparegué el desembre del 2005 i es va acabar retirant definitivament amb tan sols 24 anys en una roda de premsa el 21 de desembre de 2006, després de no ser escollit per representar Austràlia en els mundials que ens ocupen. Una cosa estranyíssima, una fugida amb la cua entre cames a la que va al·legar falta de motivació mentre comencen a circular rumors, de fet, acusacions de dòping. Trist final als tribunals per un bon esportista.

Tornant a Phelps, creiem que dilluns la premsa esportiva, almenys d’aqui, hauria hagut d’obrir portada amb ell, com a tema estrella dels Mundials de natació. La majoria ho han fet un altre cop amb futbol, i fins i tot amb polèmiques que ja cansen. Si anem a buscar el seguiment que s’ha fet per la tele catalana durant tot el torneig, més val que ho deixem. Gemma Mengual va poder fer un petit forat per reiteració de triomfs de “la d’aquí”, i és que no hi havia lliga tampoc. Phelps, no sabem si ha obert un forat tan gran. Probablement l’any que ve serà amb tota seguretat Michael Phelps el qui s’endurà el Laureus al millor esportista masculí. No en tinc dubte.

Doncs si, Phelps ha aconseguit igualar el mític Spitz; Phelps ja feia temps que volia fer història i ho ha aconseguit finalment. Però només per empatar una marca tan mítica com set títols. I és que serà difícil superar Michael Schumacher o Lance Armstrong. Phelps, en el seu medi, quasi ho aconsegueix sino hagués estat a causa del seu company d’equip en els relleus de 4 x 100m estils, Ian Crocker. La polèmica ha esclatat. És la rivalitat, o l’enveja de Crocker vers Phelps, la que va provocar la desqualificació d’USA a les preliminars de 4 x 100m? I és que darerament ha trascendit amb més força la rivalitat entre aquests dos nedadors que a Melbourne es va fer evident en una prova decisiva: la del sisè or en 100m papallona. Phelps aqui es jugava l’entrada o no als relleus de 4 x 100m estils.

El dia abans, la web de l’Eurosport (en versió anglesa que és la bona), ens informava de que Crocker havia desafiat Phelps. Crocker, en molt menys que l’última braçada, perdria contra el seu pitjor enemic i això catapultava ja practicament a Phelps als vuit ors. Sembla ser, però, que Crocker declarà que ja no podia fer res per evitar que Phelps superés Spitz, però curiosament, a les preliminars dels relleus de 4 x 100m estils, amb una USA sense rival, es donà el fet que en la posta que arribava Phelps i saltava Crocker, el segon ho féu quatre centèsimes abans de l’arribada de l’anterior. I la FINA sols permet tres. Grollera casualitat que ha atiat el foc. Bé l’ha atiat per part de l’afició, perquè Phelps practicament ha disculpat el seu company. I és que sembla impossible primer, de detectar que un surti unes centèsimes (que ja no dècimes) abans o després i aleshores que ho hagi fet expressament o ho hagi calculat per fotre un company i a més a més a ell mateix. Les ordres d’equip, a més, eren conservadores car no calia esmerçar-s’hi gaire a les preliminars sabent per endavant que eren els grans favorits a l’or. Què hem de creure doncs? Que USA no té ni idea de fer relleus com passa en atletisme? Que la natació no podrà veure una gesta històrica i heròica per un atac flagrant i nefast per aquesta, de gelos? El debat resta sobre la taula.