divendres, 23 de març del 2007

L'OH-5 el "Trencanous" o l'antic Zinjanthropus boisei

El meu amic Xavo, podria demostrar que aquesta espècie homínida no s'ha extingit. Potser no colaria de cara a la comunitat científica, perquè mentre en Xavo va d'intel·lectual, l'amic "Zinj" només arribava en línies generals al 40% de la capacitat craneal de l'home modern. És a dir, que si la nostra espècie parteix dels 1100cc i arriba als 1700cc màxim, l'OH-5 com a molt albergà 520cc aprox.

Situem l'OH-5. L'Olduvai Hominid núm. 5, va ser descobert el 17 de juliol de 1959 per Mary Leakey qui va ser la dona del famós Louis Leakey (que en aquell moment estava malalt); una veritable i apassionant nissaga de paleontòlegs i d'altres naturalistes disposats a dissipar i amb èxit, la cortina de fum que ens han intentat vendre els contes religiosos. D'aquesta manera, a les Gorges d'Olduvai (a Tanzània), trobem una de les terres més propícies d'Àfrica que, degut a la capacitat de conservació, és ideal per completar el nostre arbre genealògic amb una espècie tan singular i polèmica com aquesta.

Aqui es desencadenaria una de les polèmiques més apassionants de la paleontologia i del coneixement científic en general. És la passió per l'orígen de l'humanitat, una questió exactament extrapolable per exemple 6000 anys enrere en temps faraònics. Quina és la polèmica, doncs? De fet, el popular OH-5, o Zinj, té tants noms o més com els que podien posar-se als nounats fa 50 anys. Sembla ser que la seva especial robustesa va aixecar un debat en el qual s'hi han vist involucrades d'altres espècies similars. Seguint amb la situació del company Zinj, hem de dir que pertany a una branca força robusta de l'evolució de l'humanitat, concretament dels Australopithecus en tant que per aquesta raó fins i tot ha près el nom de Paranthropus boisei un nom que el categoritzava doncs, com una espècie diferent dels Australopithecus tot i que no van sobreviure extingint-se. En aquesta mateixa situació hi trobaríem d'altres espècies germanes com ara el Paranthropus aethiopicus o el P. robustus.

Tot i que en les notes inicials de l'excavació els Leakey van posar-li Titanohomo mirabilis, això ja va ser suficient per marcar tendència quan finalment Louis va decidir posar-li Zinjanthropus boisei; Zinjanthropus (Zinj, pels amics), per ser un antic mot aràbic est africà mentre que boisei per reconèixer un benefactor dels Leakey, Charles Boise. Amb aquesta classificació apareguda a la revista Nature el mateix 1959, s'iniciava el debat. Els Leakey doncs, es posicionaven per qualificar-lo com un descendent, una evolució australopitecina del gènere Australopithecus, que ve del mot austral (sud) amb una vora de vint diferències ben remarcades vers els Australopithecus. Tammateix, el propi Leakey es retractaria després a l'observar certes semblances que el varen fer creure que l'especímen de les gorges d'Olduvai núm. 5 estava en "la línia de successió" dels Homo, o potser més ben dit, d'ancestració, mentre que els Paranthropus, o Zinjanthropus, o sigui, els més robustos, no. Arrel d'això ja tenim el conflicte "armat" entre molts paleontòlegs de gran prestigi: Australopithecus boisei o Paranthropus boisei?

Realment, és un gran embarbussament el que em ve al cap quan miro el meu amic Xavo, que té una cresta que segurament ha heretat de l'OH-5. I és que el Zinj, tenia una cresta molt xava, però sagital i per naturalesa pròpia; i no de gomina o no sé quines potingues actuals. Només hem de mirar les restes del crani d'en Zinj per corroborar la robustesa de l'individu qui es calcula que va viure més o menys fa 1,8 milions d'anys, tot mesurant d'1,30m a 1,40m. Veient-lo, és ben fàcil de saber el perquè també se l'ha arribat a anomenar el "Trencanous". És ni més ni menys que la raó de perquè tenia una cresta sagital tan notable, lligada a la naturalesa de la seva mandíbula que pràcticament apreciem com el doble que la nostra. Així la cresta compensaria el volum de l'esforç muscular que es desprenia de la potent mandbula, vindria a ser com el nervi en algunes estructures arquitectòniques. Potser la mandíbula més important entre els nostres antecessors; una mandíbula que el va convertir realment en una màquina de mastegar i mastegar de tot.

S'ha de dir, que el debat entre la denominació Australopithecus boisei o Paranthropus boisei avui s'ha mig resolt donant com a vàlides les dues denominacions taxonòmiques entenent-les com a denominacions d'un mateix gènere. Probablement, aquesta espècie té una mica de cada; no és exactament un Australopithecus, però tampoc és una espècie el suficientment diferent com per separar-la de l'anterior. De totes maneres, a excepció del meu amic Xavo, es van extingir. Potser és senyal d'alguna cosa i ell en té la resposta!