dimecres, 28 de març del 2007

L'importància de no fer-se enrere

Com era d'esperar, l'aparell socialista finalment ha llençat els lleons a l'arena ( i no només aquest). Ja vam dir que ens esperavem unes molt rabioses respostes de part de mitjans com El Periódico, una mica potser des de les entranyes com per exemple demostrava el titular d'avui que parlava de "la crisi d'ERC" a la qüestió sobre el dret fonamental tant de les perones com dels pobles, la lliure expressió.

Ah meravellós! tots retratats! Molta gent està esperant a que a ERC obrin la boca i aleshores començar el que a Espanya mateix en diuen "la jauría". Si, sembla que el PSC, un partit a la baixa segons les enquestes a diverses poblacions, ha oblidat força ràpid amb qui ha pactat. Una colla d'aixalabrats diuen, tant des d'uns partits com d'altres. Així, sembla que se n'acabin d'adonar de que es tracta d'un partit independentista i que no han dit res no que hagin dit anteriorment. I és que els polítics quan els interessa obliden rapid. I amb ells, com dèiem en l'article anterior, l'aparell periodístic que se'n desprèn. Sembla doncs que la corrupció ja no està de moda i en Joaquim Llena no podrà ocupar més primeres planes dels mitjans. Tothom se n'oblidarà i ell podrà seguir amb els seus afers lluny de la metròpoli.

El més divertit sempre és llegir les editorials, que és on s'acostumen a mostrar sense complexos despatxant-se a gust, i aquesta és amb franquesa una bona opció per donar compte a la població que en cap cas estan per donar suport a cap procés que impliqui notables millores per exemple en el predicat terreny social. Cau doncs, pel seu propi pes i per reiterades ocasions que mentre a països amb un règim democràtic es reparteixen els calers equitativament; aqui, a la Monarquia de l'Amnèsia es posa a parir la dignitat del país o dels qui encara la defensen sigui cívica o políticament, mentre a poc a poc ens aboquen a la "fragmentación de la unidad de.. els Països Catalans" res més lluny que això.

Vaja, un concepte adient. Ara sóm nosaltres els qui ens apropiem les frases de la dreta, i ull, de l'esquerra. I no prediquen aquestes tonteries en va. Saben el que es fan, i ja van poder comprobar, en aquest cas la dreta feixista a la Guerra Civil, quin era el punt feble dels Països Catalans: tallar la connexió entre Catalunya i València, i així començar a deixar la llavor de l'odi i anar-la regant de tant en tant: dividir i vèncer. Per això, mentre es passen el dia enfotent-se dels qui treballem per aquest poble en harmonia, democràticament (quan ens deixen), ells van tallant els vincles entre la socitat civil, perquè sembla que se n'han començat a adonar que es pot fer el mateix sense tancs, com està a punt de passar, si s'acaba produïnt, amb Televisió de Catalunya. És bonic de veure com convergents de soca-rel; evitant esmentar el terme "Països Catalans" parlen de l'unitat d'un territori que comparteix llengua i cultura, uns llaços fraternals avui en greu perill ja no només per la tele. Per altra banda, d'alguna manera se'n fan còmplices tot mostrant el rebuig a propostes ja no només polítiques com les d'ERC, sinó de caràcter cívic quan s'han produït (l'última més important, el 18 de febrer del 2006). Fa gràcia perquè a vegades penses, "avui us rieu d'allò del que demà en fareu bandera". L'Estatut, encara que se l'hagin près a broma, per exemple ha acabat essent la bandera de CiU.

Crec que serà molt interessant saber què passarà al debat de demà (bé per l'hora que és, ja avui), ja que d'alguna manera s'està començant a posar la primera pedra en un dels objectius que encara Catalunya els propers anys: posar sobre la taula, al dia a dia de la gent el debat de l'autodeterminació i convidar a forces de l'hemiscicle català a sumar-s'hi. Per això, ERC no ha de repetir els errors de la passada legislatura quan van fer allò que mai es fa i pel qual pots acabar pagant-ho durant temps i temps: fer-se enrere. No solsament ens referim al cas Perpinyà, que més enllà de l'importància real que tenia; aquella vegada sí que els lleons es varen menjar els parlamentaris d'ERC. Potser també per la falta de fermesa amb l'estatut, una indecisió que després s'ha vist que tenia raó de ser, essent benevolents, en el sentit que se sabia que allò que es deia després es veuria reflectit i que així calia pensar-s'ho dues vegades, com va començar a passar d'immediat amb l'aeroport de Barcelona el mateix estiu de 2006.

Aquesta vegada n'hem d'aprendre, i no deixar-nos intimidar per titulars sensacionalistes de preteses crisis o actituds contradictòries de sectors suposadament catalanistes o nacionalistes. De fet, no cal ser nacionalista, Catalunya ja fa molts anys que és una Nació ho digui o no Espanya. Per defensar Catalunya, cal gent que s'ho cregui, i sortint a la contra cinc minuts després d'unes declaracions que, d'acord, es van fer en un marc poc institucional que a més donava peu a la broma, i fins i tot crec que personalment potser en un moment inoportú, no donarem pas cap exemple d'esforç per la pròpia terra. Val a dir, que la declaració després s'ha fet com cal i amb una proposta formal. Si això és així, el més probable és que demà baixi el soufflé com deia en Maragall, i així, ja podrem copsar per primera vegada com reaccionen els sectors més reacis a portar Catalunya a la màxima cota de llibertat i democràcia. Així, poc a poc es podran anar enviant imputs més mesurats des del Govern per construir el debat.

Avui el propi Ferreres ho significava ben gràficament en la vinyeta diària al propi diari socialista. Demà, el debat comença a posar-se sobre la taula. I passat, potser ens quedarà menys Catalunya per defensar.