Les barquetes solitàries

Sembla ser que les barquetes amb una gran vela, és l’esport per antonomàsia de cop i volta al país veí. Ah! Potser també al nostre si parlem en clau de Països Catalans, sempre en el benentès que així ells ho acceptin, no els blaveros, els racionals.

I és que des de que es va saber qui organitzaria aquest any l’esmentada competició, extremament minoritària, per aquí, s’ha muntat un rebombori que semblava que haguéssin de venir alguna cosa més que uns mundials d’atletisme, quelcom a camí entre això i unes olimpíades. Ja està bé dir de passada, que no era lògic que la candidatura de Barcelona acollís uns mundials d’atletisme, si ja tenia els europeus..

Fora de l’elitista competició marinera, siguem francs, es fa avorrida, ja de per si t’ha d’agradar el món de la navegació o bé estar-hi ficat. El percentatge de gent a qui agrada, és baix. D’altres potser ho deixen de fons al televisor, perquè suposa una bonica estampa, encara que no ho mirin o no entenguin res de res. De fet, sols son unes barquetes navegant que vas seguint durant una estona mentre penses una altra, o acabes xerrant amb el del costat, mires el sostre, o cambies definitivament de canal.

Evidentment, a València això ja ho sabíen quan s’hi van posar, però les inversions en els anys del PP del seu port, demanava assumir algun repte per tal de lluir-lo o amortitzar-lo. Perquè se n’ha arribat a parlar molt més de les gales i les tonteries col·laterals, que de la competició en sí (què hi tenen a veure tot una munió de famosets amb les barquetes?). Poca és la informació que se’n dona a televisors i diaris. El futbol segueix passant per davant, però la quota de pantalla que s’endú un allunyat mundial, o uns JJOO, segueix essent més alta que una competició pressumiblement de masses aqui mateix. I és que és tot un fenòmen de masses, és sortir al carrer i sentir a parlar de les etapes, o de les no etapes, perquè ja prou costa saber si això ha començat ja, fa un mes... i quan ho saps, costa més saber que han trigat uns dies a acabar d’arrencar per falta de vent. Llàstima, Salou o Tarragona queden tan a prop...

El que més m’agrada, són els noms grandiloqüents que posen per aqui, per compensar el desastre que els representa. Curiós el nom per exemple de “Desafío Español”. Encara més maco, aquell de la “Armada” quan es refereixen als tennistes que representen Espanya a torneigs de seleccions o no. Com la pròpia “Armada Invencible”, els veus caient tristament poc a poc. M’agrada La2, quan parla de la “Copa Valencia” enlloc de la “Copa Amèrica”. La premsa, tristament s’apunta. Fa fàstic, sincerament. Aleshores ve el de sempre, comencen a crear una gran cortina de fum al voltant de la maximització d’un grup de gent, que tret d’excepcions, faran un paper discret o penós. Aleshores, els propis mitjans, fan sortir d’òrbita l’imaginari potser realista de la gent, ells mateixos s’ho creuen, i aleshores és quan tothom es creu que es menjaran el món.

Fa gràcia quan ve la decepció –normalment- i els mateixos mitjans inicien les represàlies. El cas més flagrant, és el futbol. Pel mediatisme, que va en proporció a les espectatives generables. És lògic, en atletisme, sempre es pot dissimular més i ningú hi fa tant de cas. Evidentment jo, com d’altres catalans m’ho miro amb un somriure sorneguer, ja que com deia la campanya, “jo, vaig amb dues seleccions Catalunya, i totes les que guanyin Espanya”.