dissabte, 14 d’abril del 2007

Introducció al mite

D’heroïna a mite potser hi ha un pas, però sense heroïna de ben segur que no hi ha mite. Ens hauríem de remetre als clàssics per donar-ne exemples. Avui, els temps moderns ens conviden a trobar d’altres tipus d’herois (per exemple els esportistes). Més pròpiament la meva trajectòria dins el sistema cavernícola escolar actual ja ha esdevingut mítica, i pertant a punt de retirar-me em vanto de ser una heroïna. Una heroïna ja solament per haver aguantat tants i tants anys tantes situacions de tot tipus, dissortadament a desgrat, que és més feixuc. Com molta gent que ja hi ha passat, està a punt d’acabar o en el futur hi passarà. D’altres, en l’intent de seguir el mite, cauen derrotats sucumbint a les vicissituds o les pròpies de la vida.

Pertant, nobles són aquests els qui dónen un cop sobre la taula i canvien de vida de la nit al dia. Derrotats aquells que ho fan per obra d’algun malèvol pla ordit per alguns “educadors” que s’han cregut el sistema i amb mà de ferro l’intenten imposar. Propers al mite aquells qui tot ho aguanten amb molta o poca glòria. I herois, mites, llegendes aquells qui un dia demostraran o ja ho han fet, i per això són d’aquesta manera recompensats, l’ineficàcia o la farsa a la que van sobreviure amb anècdotes, aquí gestes, per aquest mateix instint, sort i moltes vegades qualitats pròpies.

Ahhh! I és que és aquesta la fòrmula que m’ha fet gràcia triar per explicar històries des de dins degut al prestigi o estima rebut per part d’altri - que et té en apreci i considera la teva experiència quelcom gran o lloable (i a vegades exemplar) - i viceversa, consti. Potser simples anècdotes que revestim a vegades amb aires místics quan les expliquem, perquè són les nostres aventures, les nostres vivències dins una espècie d’organigrama al que hi hem anat a parar sense ser preguntats abans (es així i de moment no hi ha alternativa millor, però tampoc ningú pràcticament s’esforça a buscar-la). Evidentment que no podem explicar les nostres heroicitats a la guerra de Troia espasa o arc en mà, en lluites de gladiadors, d’altres narracions clàssiques o després medievals (centrant-se a Europa). Avui el món representa que hauria d’haver evolucionat com així els seus herois i les seves gestes, les nostres de cada dia.

Per aquestes raons, m’aniré vantant a mi mateixa mentre explico algunes de les situacions sofertes i ja mítiques. La meva vanitat no és però total, car la miticitat només te la poden atribuir la resta de persones, com he dit abans, que han viscut en el teu temps. Fins i tot les generacions posteriors, que han sentit a parlar de tu. D’aquesta manera no és una auto-proclamació, com a mite vivent, sinó una aclamació.