Quan el fanatisme es menja al periodista

El fanatisme. A vegades el sentiment per una figura que potser representa un símbol per a un país qui al seu torn és capaç d’agafar-se a qualsevol icona i fer-ne una espècie de religió quasi extremista, cega la professionalitat que es deixa a banda per aquesta passió, també és la mort doncs, de l'objectivitat.

Parlant de morts, el 2002, tothom ja feia per mort un dels tennistes més grans que hi ha hagut, Pete Sampras. Sis anys seguits essent el número 1. Però la premsa ràpidament t'envia a la morgue. Doncs aquell any, jugava el seu últim torneig, ni més ni menys que l’US open i el guanyava en una final èpica amb el seu gran rival, André Agassi, avui també ja retirat en l’última edició de l’US Open de 2006.

Fa un parell d’anys, els espanyols van començar a matar el mític Michael Schumacher, el millor pilot de F-1 de tots els temps. Sense lloc a dubtes. Es va retirar a punt de guanyar el mundial per problemes mecànics essent encara el millor de la graella. Havia anunciat massa d’hora la seva retirada, quan semblava encara difícil lluitar pel mundial i de ben segur que se' penedeix, com els seus fans.

Però és clar, és que aquí hi ha un asturià que sembla que ha nascut per “reescriure la història”. Ah! Fantàstic si agafem un diari afí a l’asturià, com gairebé tots, i anem a llegir articles d’opinió tan fantasmagòrics com escriuen gent que sembla que hagin fet un descobriment i la fórmula 1 hagués començat fa tres anys. En aquest cas parlem d’E. Pérez de Rozas, màxim responsable d’esports del diari socialista líder a Catalunya, que tot i rentar-se la cara a vegades amb articles de les Seleccions Catalanes, no és allò que diguem que signaria per la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Ens sembla curiosa la seva visió professional, tot i que cada dia ens entristeix més. La setmana passada vam veure un clar exemple d’aquest fanatisme que comentàvem. El suplement esportiu del dilluns, dedicava tres cares a la cursa de Malàisia, plagades de fotos del dit asturià, i dedicant una part de la portada on es deixava entreveure la passió patriòtica: “Alonso destrossa Ferrari a Malàisia”. Si entrem a les pàgines de les notícies tornem a trobar “arrasa”, “sortida arrasadora”… I diem patriòtica perquè aquest noi representa un símbol ben lligat a aquell país que anomenen Espanya, quan molta gent en parla sembla que l'ombra de la seva procedència projecti una espècie de mite que resulta ser el simple orgull de pertànyer "al seu mateix país". "Ha ganado un español" (Viva!), diuen mentre se'ls omple la boca.

Sembla ser que a la parròquia de l’espanyol, esperaven la victòria que va aconseguir; perquè aquest any, tot i la igualtat que hi ha, prevec títol de Ferrari. Sí, els de Maranello han estat més constants i el cotxe és sensiblement millor. Sembla que de Rozas no hagués vist la carrera, o més ben dit, com realment no hi entén massa, posaria telecinco i plasmaria llur retransmissió tendenciosa al diari. En el seu article, on besava els peus al bicampió va deixar anar grans frases: “ha nascut per trencar amb la història, per reescriure-la.” Esperem que parli estrictament de fórmula 1, perquè sinó el problema seria més gros del previst. Sembla ser que li va colpir molt allò que l’asturià va dir de l’honor que li suposava guanyar carreres amb equips diferents, com va fer Kimi Raikkonen a la primera cursa d’aquest mundial.

Si ho fa l’espanyol, té més mèrit. Ell solet ja deixava entendre que ens hauríem de rendir als seus peus. El mateix de Rozas ja ho va fer per tothom quan va comentar que els reptes d’Alonso no éren d’aquest món: coronar-se rei amb diferents escuderies. Fenomenal! Res més lluny que el que va fer Michael Schumacher amb dos títols amb Benetton i cinc a Ferrari. Ja hem dit que havia quedat colpit, per ell la fórmula 1 va començar fa tres anys. Com també per molts espanyols (com ja veureu, pasarà amb la Copa Amèrica, allò de les barquetes de Vela). Va lloar l’anglès Hamilton que de moment està fent una temporada com a mínim igual de bona que l’asturià car tot i no tenir encara la seva victòria té els mateixos punts que Alonso. Aquesta lloança acabava línies més avall quan deia, “però ahir Alonso li va treure 17,557 secs”. Només calia que girés full per veure que el més destacat va ser la sortida, efectivament el que tothom va veure: sortida magistral de McLaren i tap rotund de Hamilton, que alentint volta a volta el ritme, va ser suficient per donar una tranquil·la victòria a l'espanyol.

Heus ací la diferència. Aquesta setmana, en canvi, el propi Hamilton treia prop de dotze segons al campió Alonso qui restava cinquè avançat per Heidfeld i sense taps. Així sembla que un tercer lloc de Raikkonen la setmana passada va ser un fracàs absolut i rotund del qual mai es refarà, perquè també va aprofitar per matar-lo ja al final de l’article. En aquest deia que Alonso fitxaria per Ferrari deixant entreveure que el destí de Kimi era el mateix que el de Poulidor (l’etern segon del Tour), i així el proper duel generacional seria amb un Hamilton a McLaren. Ferrari hauria fitxat rapidament a Alonso un semi-déu salvador, perquè no podria aguantar els cinc anys de sequera que preveu de Rozas, dels quals sembla ser que estem al tercer. Allà tornaria a ser campió. Llàstima que a la seva col·lecció no podrà anotar-se el títol amb Minardi, l’escuderia amb què debutà actualment desapareguda.

Aquesta setmana, si agafem el mateix suplement, el fanàtic s’ha pres un descans i s’ha tornat a dedicar al futbol “que és lo seu”. El to de les notícies s’ha rebaixat i fins i tot un subtitular anuncia que Massa escombrà Alonso. Fins i tot hem cercat una dada curiosa que va sortir a TV3 com va ser l’anunci del “futur rècord” de punts de l’asturià, que frega ja els 400 en tota la seva trajectòria, apropant-se a pilots mítics i encara lluny dels més de 1.300 de Schumacher. Home, no fem trampa, la fórmula 1 d’avui compta amb moltes més carreres i més punts a repartir que no pas fa tot just uns anys. Fangio, per exemple, es va endur els seus cinc títols mundials guanyant solament 24 grans premis en tota la carrera esportiva (Schumi 91).

Quan Michael Schumacher encadenava cinc mundials seguits, els detractors, desesperats, deien que ja es feia avorrit, mentre que la resta del món ens xalàvem amb les antològiques victòries, perquè sabíem que aquest sí que estava reescrivint la història superant els cinc mítics títols de Fangio, com Armstrong féu al guanyar set títols del Tour de France. També deien que avorria. I és que s’han de dir les coses pel seu nom. No volien que guanyessin i punt. A mi no se’m passaria mai pel cap parlar d’avorriment. No busquem excuses i diguem clarament les coses pel seu nom. Si Alonso guanya per desgràcia d’alguns, més títols seguits, ja veureu com no es farà pas avorrit (el dream team d’handbol barceloní no es féu mai avorrit), perquè és el “de casa”. Meva no, és clar.