dimecres, 23 de maig de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Cinquena part: La Dona Morgue

La nit abans, ja duia els paquets de fulls dels dos dies anteriors acumulats. M’havia mirat alguna fulla el primer dia, però vaig veure que n’havia oblidat el contingut. L’examen era ja, i digués el que digués, allò de totes maneres ho havia d’aprovar, perquè al ser truncal, les cadenes les seguiria arrossegant sempre més. Vaig agafar la llibreta i me la vaig mirar, no varen passar gaires segons fins que em vaig adonar de que ni en tota la nit tindria temps de llegir-m’ho tot i a més tenia una mica de son. Més aviat m’estava dormint.

Així vaig pensar en la solució fàcil, aquella en la que molts, de vegades justificadament cauen, que seria no presentar-s’hi. Doncs no, jo hi aniria, encara que no sabés absolutament res de res, per donar la cara, a rebre la pantuflada grossa i a sobre parar l’altra galta, com passa a determinades formacions que de bona fe van amb el lliri a la mà. Per després aixecar-se i tornar-hi, com una campiona.

D’aquesta manera és així que vaig tancar la llibreta directament i davant la sorpresa de la meua germana, vaig parir la frase que conduiria directament a la miticitat:

-Ha, ha, ha demà aniré a treure un Ceraco de Campionat

No s’havia sentit mai aquella sentencia, aquella qualificació, ni a mi m’havia passat mai pel cap, però espontàniament es féu la dita i ens esclafirem a riure una bona estona. Mai oblidariem aquella frase, enmig d’unes circumstàncies de desesperació total davant les quals el lògic hauria estat reaccionar empapant sense parar, fer xuletes… De fet abans d’això ja hi vaig pensar, però era impossible condensar res de res.

S’ha de dir que amb els amics, la cosa ja s’havia començat a veure quan, alarmats per la situació em preguntaven per com veia l’examen, abans de la nit final, quines espectatives tenia. I és que aquell mateix matí de l’exàmen hi havia prevista per després una trobada per anar a jugar a bitlles i també patien perquè l’examen no s’allargués les dues hores (límit de temps màxim estipulat), sinó començaríem a jugar ja molt tard. Sorpresos es quedaren quan els vaig respondre, conscient de la situació:

-Aquest examen pot durar com a molt dues hores. Però jo crec que l’hauré resolt en cinc o deu minuts.

Ah! Màgic, i un altre esclafir a riure. No havien sentit encara la màgica expressió de la valoració de la meva puntuació, el Ceraco de Campionat, hores abans de veure l’examen. Segurament els va impactar el convenciment i la meva seguretat. La por que transmetia veure amb quina tranquil·litat m’havia près aquella cosa que la societat “normal” entén com a crítica o molt important. És aqui quan es varen començar a sentir els primers càntics gloriosos:

-A la morgue, oé; a la morgue, oé; a la morgue, oéee, a la morgue oéee oéeee…

Així jo, ja qualificat com La Dona Morgue, es preparava per afrontar el futur Ceraco de Campionat. I és que sabia que l’assignatura ja estava suspesa des de la mala nota del primer parcial, pertant a l’espera d’un miracle, preveia tornar-me a matricular la següent temporada (aquesta que ja acaba) a l’assignatura. Tornar a rebre la tortura psicològica d’igual manera i esperar la repetició dels mítics duels en un altre primer semestre d’estiu a hivern.

El matí fatídic, ja vaig començar arribant cinc minuts tard. Tot just repartia els fulls que m’éren sentència de mort. Me’ls vaig mirar. Vaig llegir-me un parell de vegades amb calma les qüestions i vaig intentar plasmar alguna resposta. Però no em va costar veure que per escriure la data i dues línies més valia tornar els fulls. I així va ser, lo mite es va esdevenir i el professor també es va sorprendre.

Em va preguntar si és que ho havia posat tant difícil, li vaig respondre que no, però que no sabia res; però que no es preocupés perquè l’any següent hi tornaria. Impactat, aquest aleshores enlloc de dir d’acord ni adéu, em va demanar el nom. I va recomanar que si volia fer-ho amb un altre grup ell no es molestaria. Però el problema no era el cowboy en sí. Era la matèria. Així, ni quinze minuts em va durar l’examen i vaig sortir de la classe. A partir d’aqui el fet ara ja consumat donava ales al mite, i lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat començaria a circular; tant que m’ha donat per parlar-ne en aquest bloc.

Evidentment la cosa no acabaria aquí, el duel es tornaria a repetir, però ara l’assignatura ja no seria anomenada per tot aquell qui sabia que jo l’havia cursat com a “Mètodes” (recordem, abreviatura del nom que respon a les inicials MiTIH) sinó que ara tothom em preguntaria:

-Què, com va “Ceraco”?

Un altre dia, encara més: el desenllaç final, també per entregues.


diumenge, 20 de maig de 2007

Shhht! Genius at work.

Avui m’he posat molt content. L’altre dia em trucava una companya i m’enganxava veient un partit de tennis femení. Pràcticament no va caldre ni que li digués de què perquè ho va endevinar, doncs si, m'agrada. Avui però, m’he posat a veure l’esperada final del Masters d’Hamburg.

Ja feia temps que tenia ganes de veure com reaccionarien els espanyolíssims comentaristes quan la ratxa del de Manacor fos trencada ben a prop del centenar de victòries seguides a les que jo havia apostat que mai arribaria. Doncs amb un Ceraco al tercer set, en Roger Federer ha aconseguit treure de la pista un Nadal que s’ha quedat amb tres pams de nas. Federer ha convertit una pista de terra batuda, amb el seu joc, en una de ciment des del segon set.

Així, quan ja es veia venir l’espectacular victòria, amb un 2-6 6-2 i 4-0 al marcador, ja han començat a venir les excuses per part dels comentaristes de TVE que s’han comportat com he observat altrament, de forma molt negligent, trista, de rabieta i de mal perdre:

-Se nota que Rafa Nadal viene de ganar en Roma, mientras que Federer fué eliminado i ha tenido más tiempo para descansar. Además, Rafa tuvo que enfrentar-se a Hewitt… i bla, bla, bla…

Això ha sonat bastant malament. Independentment de que pogués estar més cansat que de costum -que s'ha vist que al final ja no hi arribava- o el que sigui, dir-ho amb un 4-0 en contra, camí del 5-0 al tercer set en un partit que ha començat arrassador… A casa ja els hem fotut una escridassada, perquè ha sonat massa a excusa. Al primer set Federer semblava abatut com en els últims enfrontaments amb Nadal, perquè no ho dèien aquí? Ho haurien dit si la victòria hagués estat per Nadal?

Tot això ha quedat ratificat quan han fet allò que fan sempre o quasi sempre. A l’hora de fer la cerimònia d’entrega dels premis han tallat la connexió. Ens hem quedat gelats quan tot just acabar ens han posat anuncis. A voltes en posen algun, però després tornen a connectar. Però amb les retransmissions de TVE ja sempre diem: ara tallaran perquè no ha guanyat un espanyol. I és que et quedes gelat quan veus que efectivament és així, per això ja és previsible tot i que no esperable en un partit d'aquestes dimensions. D’aquesta manera, però, han tornat a connectar i ens hem estat a punt de menjar amb patates la nostra segona escridassada.

Però ai!! Resulta que simplement el comentarista no s’havia acomiadat de l’anterior connexió. Hem vist en Federer besant la seva xicota i com s’ha assegut a l’espera del trofeu. Aleshores el xxx (aqui va un insult) ha dit que ho havien de deixar aquí perquè yyy (excusa de gran baratesa, tirada de preu). I tot seguit ens han fotut l’altre pallús amb les barquetes de fons que ens ha endinyat una espècie de programa-resum esportiu, que no venia gaire a lloc ni tampoc amb presses. Perquè en tennis no és excusa el temps. Si el partit s’hagués allargat una hora més, no haurien tallat per posar-te això. Se’ls haurien menjat a crítiques i ho saben, les barquetes no interessen. No és el primer cop però, que veuen perdre un espanyol, i no posen l’entrega de trofeus; o que retransmeten una final on no hi ha representació espanyola i tampoc. Fins i tot a vegades amb el Barça, dícese que se’ls ha vist fer el mateix. Estic ben segur que la meva amiga, estarà d'acord amb mi en què de vegades, el nacionalisme espanyol els provoca coïssor.

Que no es preocupin, que no ho intentin amagar, que no s’ho vulguin treure de sobre tan rapidament; que tothom ha vist la gran i anhelada victòria del geni suís. Aquell qui amb elegància té tots els números per esdevenir el millor jugador de la història. D’aqui a una setmana s’enfrontarà a un dels últims esculls per ser-ho: Roland Garros, i tornarem a apostar per la seva victòria, feliços.


divendres, 18 de maig de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Quarta part

Tot i la feina acumulada, heus ací la quarta entrega del mite. Si la cosa anava de mal en pitjor, encara ens podíem cremar més. D’aquesta manera vaig arribar al temut examen final. Em vaig fer una idea mental del format aproximat de les preguntes. Però era bastant indesxifrable el mateix contingut d’aquestes, perquè l’imaginació fluia a l’hora d’elaborar les qüestions.

Com tampoc és que pogués copiar, per les dificultats de densitat, ja no valia la pena mirar de treure la llibreta i arriscar la pell, perquè el cowboy s’anava passejant. Així, cahperament vaig asseure’m i vaig esperar la sentència.

-“Ej”

Aquesta va ser la meva reacció quan vaig tenir el maleït full davant. Sí, mal gust de boca.

Vaig intentar anar responent les preguntes, però ja vaig veure que la cosa pintava força malament. El temps anava passant i la gent començava a acabar o a deixar-ho estar. Així que vaig fer el que vaig poder i la veritat és que més o menys vaig aconseguir fer un paper semi-digne. Com no feia massa del segon parcial aquella part la vaig tornar a “matxacar” i em vaig tornar a mirar la del primer parcial. Però res tu. Inexpugnable.

Amb serenor vaig pensar que més sort hi hauria a setembre, perquè tenia uns quants mesos per anar-m’ho mirant i poc a poc amb molt d’esforç (JUAS) això sortiria com fos. Ara que ho dic, això em fa pensar en un cas d’absorció/abducció mental d’uns llibres vers una ment humana que em sembla que il·lustrarà properament un altre cahperada d’article crític.

I així confiada, em vaig dedicar la resta del curs, a evitar que aquesta assignatura es veiés acompanyada d’altres. Al final solament es veuria acompanyada per una més, que resultà ésser un pur tràmit.

Els dies pre-setembrencs varen començar a caure poc a poc i l’estiu pel que fa a la preparació del duel amb el cowboy, l’ISBN, el rei dels “Mètodes”, va ser infructífera. Mai m’ha agradat haver de preparar res per setembre. No m’agraden els exàmens tampoc, i no considero que sigui la manera adient d’avaluar. Si, lògic si no aproves, en aquest sistema no pots passar, però jo havia assistit al flagel·lament diari. Quan és així els exàmens tant li’n donen, ja he rebut la formació teòrica màxima i ni el mateix espectre professoril es posarà a fer un llibre o una investigació sense consultar absolutament res de res, òbviament. Doncs els “alumnes” tampoc. Ja en parlarem, però.

Bé total, la cosa va anar així i als dos o tres últims dies vaig intentar obrir la llibreta quan em van agafar unes arcades. Passant fulles vaig veure tanta densitat d’informació i esquemes que era impossible aprendre res si no m’hi enganxava amb molta concentració durant les 60 hores següents seguides. Vaig provar de dividir les fulles per paquets i dedicar-ne cada dia a un paquet. Però la divisió de fulles em seguia donant massa per dia. És allò que dius joder, mira que he tingut temps! Però sempre és el mateix així que ja no em faig mala sang. No passaran per sobre meu un grapat de fulls amb informació inútil per al desenvolupament correcte de la meva vida. A més, jo ja era una heroïna i amb aquesta reflexió sense lament em vaig demostrar experiència i maduresa, no m’agradava el que feia i per tant quasi que no ho pensava fer. Estava fent el pas cap a la miticitat, però d’això encara no n’era conscient.

Un altre dia, més.

divendres, 11 de maig de 2007

Veu de Mel, amb afecte

Només després d’uns minuts d’haver escrit i publicat l’entrada “Poca ètica”, no me’n puc estar de fer un petit incís. Remenant blocs de gent badalonina, (o dícese que diu l’amic Xavo si ho preferiu) vaig trobar el bloc d’en Jordi, que em va agradar, i vaig entrant-hi perquè la varietat d’aspectes que hi tracta rigorosament, resulta impecable. Així que m’ha fet gràcia que em cités. Gràcies!

D’aquesta manera hi he arribat a intervenir ja fa un temps. Però encara fa molt més de temps que també conec el bloc de la Mireia i per això el tenia a preferits com deia en Jordi. Ella és la blocaire més famosa d’aquestes contrades. Així que encara que mai no t’hi digui res, no te m’enfadessis que a mi també m’agrades molt!! Ja que estic, permete’m que us faci unes recomanacions musicals, tant a tu, la Laura com aquell qui portes sempre amb tu. Adquiriu un dia l’últim disc de la Berta, “Aire lounge”, que hi posa una veu molt sensual, més de la que ja té de per sí, que us animarà més les festes que us munteu. S’ha de dir, que jo tinc una cultura musical molt vaga, però aquest disc m’ha seduït bastant.

Siau!

Poca ètica

Fa uns dies, el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir que si es dona el cas, representis a qui representis en un sopar solidari, els diners per pagar-lo havien de sortir sempre de la teva pròpia butxaca i no de l’entitat, perquè així, tothom pot ser solidari i amb franquesa, no és gens ètic de cara a la teva imatge i a la de la teva consciència en cas de tenir-ne. Aquest, és un consell del que n’hauriem de prendre exemple tots. Extrapolat a d’altres casos, això s’hauria d’aplicar a les escoles. O sigui, que els propis professors haurien de transmetre a les classes aquests valors de solidaritat. Tammateix, a vegades amb coses tan senzilles i que podríem donar per suposades, ens trobem amb una realitat ben diferent:

A les poblacions catalanes, sovint trobem escoles concertades, per exemple, que es venten de tenir sempre una demanda que supera l’oferta. Això sembla ser que sumat a una certa tradició similar, implica un prestigi acumulat.

A algunes, a voltes se’ls hi pugen els fums al cap i es pensen que estan en una espècie d’universitat d’aquelles que les pel·lícules americanes de fa vint o trenta anys ja, retrataven: amb una exaltació de valors com el de l’orgull a haver-hi pertangut, l’estrictesa i l’estudi rígid, o la distància encoberta en un marc de companyonia professional. Així, arribats a etapes interessants com ara un final de batxillerat moltes d’aquestes i d’altres, fan una espècie de festa de commemoració. L’idea és bona, però ja se’ls veu avenir quan li donen noms tipus “festa de graduació”.

En casos de suposat elitisme de l’escola, aleshores és quan es destapa la capsa de pandora entre el professorat: els que claven punyalades, els gelosos, els falsos (que seria un gran grup que englobaria aquestes categories), etcètera. N’hi ha d’altres, bona gent que queda pel mig sense males intencions. El que a mi m’ha fet pensar però, és allò que ve després, el sopar que posa la cirereta a l’acte; allò que volíem exemplificar amb el primer paràgraf.

Evidentment no es tracta d’un sopar solidari que se celebri per donar suport a una entitat benèfica. Sinó una cerimònia escolar. En aquest, els alumnes conviden els professors “com a agraïment” a X restaurant que ja per començar, acostuma a venir marcat per l’escola “seguint la tradició”. I…? Aquí mateix s’amaga la trampa. Hem dit “conviden”? Ah! Doncs si, prou que ho fan, i per imposició de la pròpia escola. Obligant-los a no quedar malament. I és clar, davant l’oferta, els professors no s’arronsen i hi van (Sí que n’hi ha alguns que o no hi van, o s’ho pensen dues vegades. Mai és bo generalitzar del tot).

És comprensible que quan es munta una excursió o unes colònies preferentment, s’hagi de pagar el viatge als professors. Perquè aquests no tenen pas cap obligació d’anar-hi. A més, van a fer una feina, que sovint tampoc es fa en dependència de quins professors hi van, que és la de cuidar els xiquets i les xiquetes. Queden sota la seva responsabilitat. El cas de la gala és molt diferent. Allà ningú es responsabilitza de ningú i haurien de ser els propis professors els que, en primer lloc, no imposessin la seva presència als sopars.

És a dir, que fossin els alumnes els qui decidissin a qui conviden. A qui agraeixen que simplement hagin fet allò per el que els seus pares han pagat: un servei. Prou hipocresia, no amaguem amb falses façanes bastiments massa ben acomodats. A tothom de tant en tant li agrada anar a un bon restaurant, i si és de franc, millor. Penso que ja que els pobres xavals no poden evitar estar obligats a convidar professors amb els que segur, alguns es porten bé, però d’altres a matar; hauria de sortir d’iniciativa del professorat de tant en tant una bona acció com la de dir:

- No, ens ho pagarem de la nostra butxaca, com vosaltres. Entenem que això va amb el nostre sou. –per exemple. I sinó que no hi vagin!-

Em sembla d’una mediocritat pedagògica no només fer el contrari, sinó que a sobre encobrir-ho amb un “en agraïment”. Va home va!

Abans hem dit que tot això, a més feia obrir la capsa de pandora entre els propis professors: els falsos, els gelosos, els ofenosos… És que a sobre, els uns als altres es fan la punyeta i s’ofenen si interpreten que no han estat convidats perquè en una classe uns alumnes li ho han dit a un, que en un altre grup no ho han dit i… La culpa, sempre al més dèbil, els que després d’aguantar-los les manies tot l’any, a sobre han de viure criaturades d’aquest nivell i després recompensar-s’ho pagant-ho de la pròpia butxaca “en agraïment per la tasca feta”.

dimecres, 9 de maig de 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Tercera part

Het fet les meves investigacions sobre l’assumpte ceraquil que haviem deixat per continuar. Casualment l’altre dia vaig topar amb aquell mític examen i ja puc concretar que la nota va ser un 2,4. Així per 2 = 4,8; que sumat al set de la recensió donaven 11,8. Fins a 25 (nota mínima per aprovar) uns 13,2 si no m’equivoco. Així a l’últim parcial que quedava havia de treure exactament un 6,6 si seguim els estranys sistemes de puntuació de l’assignatura. Tot un repte.

Entre el primer i el segon parcial la cosa es va complicar bastant més. Els esquemes van créixer com si es tractés d’un bosc encantat. Un bosc en el que les branques dels arbres creixen i creixen com els rosaris dels contes plens de punxes que acostumen a engolir els protagonistes. Així només el gran heroi que travessa tota aquesta sèrie d’obstacles arriba a un més tenebrós castell i salva quelquina princesa. Així tinc fulles amb una colla d’esquemes apretats i comprimits amb una lletra microscòpica bestials, inacabables i indigeribles. Ah! I és que la tossuderia no em va fer cedir en cap cas i no vaig posar mai la llibreta en format apaisat.

El deliri màxim, va ser al final, quan després de parlar-nos de més deliris genealògics, i un fotimer de microespecialitats molt més rebuscades i poc conegudes, va arribar el fi de festa amb unes temibles explicacions sobre mapes. La gent, perduda de feia mesos, no es podia creure la capacitat creativa de l’assignatura o del cowboy urbà. Cada tema, cada apartat era més sorprenent i absurd que l’anterior, més inentendible, inesperat i dens. Ens va apuntar tota una colla de símbols que en principi podem trobar en mapes "estàndards", i després va començar a fer dibuixets de ratlles, colors, trianglets, quadradets… per desembocar en els tipus de mapes més importants a nivell europeu del segle passat, i per escoles, com si fos filosofia. Sort que es van acabar les classes.

Tot aquell delirium tremens s’havia de digerir i aprendre. Era grollerament impossible fer una xuleta com l’anterior vegada, de tots aquells esquemes, dibuixets i definicions quilomètriques de coses supèrflues, a menys que t’hi dediquis professionalment, dintre d’apartats i subapartats.

Aquella vegada, doncs, vaig poder-hi dedicar una miqueta més de temps i m’ho vaig llegir tot i subratllant-ho. Una cosa mai vista, però és que l’assignatura s’havia de superar tal i com havia explicat anteriorment, primer perquè haver de fer un examen final de TOT podia ser una mort en vida, i segon, perquè precisament això s’havia d’evitar ja que l’assignatura era truncal i pertant s’havia de cursar i aprovar volguéssim o no volguéssim.

Davant de l’examen, vaig veure que hi havia possibilitats de fer millor paper que l’anterior parcial, però ho tindria difícil per fer la gran gesta. Si no ho aconseguia, aleshores l’objectiu seria ja fer una magna gesta i, si anava a parar a setembre… preferia no arribar-hi per tampoc haver-ho de definir.

Les coses van ser tals que tot i la millora, no vaig arribar ni al 6. Em sembla que com a molt vaig aprovar l’examen, i és que la nota d’aquell final no ens la va dir, sinó que ja et donava la mitjana de tot directament i t’indicava si eres un dels escollits per el purgatori o passaves al limb directament. El full on es mostraven les notes, era un full caòtic per DNI’s plè d’especificacions en retoladors d’aquells que la gent utilitza quan subratlla o pinta, més aviat, els llibres, groguenc. En resum, que el meu destí seria l’examen final. Anar a buscar el gloriós cinc com fos. Més o menys ja podia saber com seria l’estil de les preguntes, però allò no arreglava res, per la pròpia raresa i imprevisibilitat d’aquelles. Aquella seria, doncs, una situació que tractarem ben aviat en una nova entrega de la llegenda, una que veig que dona que parlar més del que em pensava i tot, he, he…

diumenge, 6 de maig de 2007

AMB PA D'OLIVA!!!!!

Cómo se puede tolerar eso?? Aquesta ja mítica frase coneguda arreu per tot aquell qui hagi vist alguna vegada l'"Alguna Pregunta Més?", ens servirà per il·lustrar com de vegades, els nostres propis pares ens poden sorprendre. Hi han pares dels qui no t'esperes certes reaccions. Això depèn del caràcter i del tarannà de cadascú. De fet, això és una cosa que es va adquirint. És a dir que en aquest cas parlem d'un pare en concret, però podríem fer-ho de qualsevol altre tipus de persona.

Quan una persona té un caràcter més nerviós, no ens estranya gaire que un dia es lii a crits o que tingui reaccions "anades d'olla". A aquesta classe de pares, no els és gaire difícil d'exaltar-se davant qualsevol tonteria dels seus fills. Exageren, és el que s'acostuma a dir. Donen massa importància a certs aspectes potser a vegades influenciats per d'altres fets que ja els havien escalfat, i així descarreguen la ràbia enfront dels fills. Aleshores hi ha un altre tipus de pare, més manso, tranquil·lot que sembla que sigui un passota despreocupat. Aquests, difícilment els veuràs fotent un crit. Però si que de tant en tant els sentiràs murmurar sota el nas comentaris grandiosos plens d'ironia.

Precisament el meu amic Xavo, a qui ja he anomenat diverses vegades, fa un temps fou testimoni d'un acte singular per part d'un pare d'un amic que tenim en comú, qui es fa dir "Rabben Nabben", no és una inspiració des del blog de la Mireia sinó una autoproclamació -entenc-. Aquest xaval, de caràcter ben obert, és d'aquelles persones que es fan estimar només de conèixer-les. Sembla ser, que el pare d'aquest noi, és d'aquells que es queden tranquil·lament, immutables, al sofà del menjador veient la tele mentre el fill duu gent a casa. Aquesta parsimònia, aquesta pau, un bon dia traí totes les espectatives de comportament que la família s'havia fet d'ell.

El nostre testimoni d'excepció, bé els nostres testimonis d'excepció, en Xavo i en Rabben, encara ens expliquen com bons cronistes allò que amb delit els demanem ens expliquin una vegada rere l'altra. Dícese, que en Xavo, un d'aquells dies va ésser convidat a sopar. El pare, de forma normal i pausada va sol·licitar:

-Mare, perquè no em fas el sopar?

-Ai no, ara no em ve de gust


-COM QUE NO???? -va estrémer amb un crit. Aleshores, va començar a picar amb el palmell de la mà a la taula un munt de vegades amb força, com els típics nens que piquen a la taula "exigint" el sopar i cridà- VULL UN BON ENTREPÀ DE PERNIL!!!!!

Ah! quina estampa més espectacular. Des d'aquell dia que sé com he de reivindicar quelcom si vull que se'm pari atenció. En Rabben, graciosament quan ho explica; encara no sabem perquè, però queda bé ens diu:

-COM QUE NO?? VULL UN BON ENTREPÀ DE PERNIL!!! AMB PA D’OLIVA!!!!
-Caram! amb pa d'oliva?
-No, això ho afegeixo jo, que queda bé!

I així, esclafint-nos de riure, a seguir passant feliçment els dies. Això si, queda pendent buscar que caram és el pa d’oliva.

dijous, 3 de maig de 2007

L'aquapark de la comunicació

Si recordeu fa uns dies, o uns articles, que varem comentar l’afer Libby Lenton, la que hem considerat la millor nedadora de lluny del passat mundial de Melbourne encara que no sigui sant de la nostra devoció.

La cosa estava en que restavem a l’espera del veredicte sobre el nou WR en 100 lliures que ella mateixa va batre a la competició bianual “Duel in the Pool” entre USA i Austràlia. L’idea és que hauria d’ésser acceptat. Però sembla ser que a la FINA, han volgut posar-se per sobre del bé i del mal. És a dir que contra més la gent el donava per bo, menys l’han volgut ratificar; potser perquè no quedés com un amén. El motiu o l’excusa és que no pertany a una competició oficial de la FINA. Mal regal de noses per l’aussie. La decisió dona lloc a moltes interpretacions, i sembla que els qui no volen acceptar la validesa de la marca ho justifiquen posant Michael Phelps pel mig (va fer de llebre, diuen). No creiem que allò fos cap marató ni que la Libby s’esforçi menys que ara quan realment s’hi juga alguna cosa. D’alguna manera crec que sí que hi ha tingut alguna influència, com a mínim hem d’admetre que pot haver-la tingut. Això però, no ens ha de fer perdre de vista que la marca l’ha fet ella i no ell.

A nivell oficial, l’argument havia de ser una mica més consistent per part de la FINA. Dícese doncs, que seguint amb l’intent de donar fonament a què no es podia considerar un esdeveniment oficial, es diu que hauria estat fruit d’una interpretació de la regla “GR 9.6.1.2.”. Els aficionats s’han espavilat a dir que realment ha estat si de cas, una interpretació de la regla massa estricte, o sigui, forçada. Sobre aquesta qüestió, amb franquesa, hem anat a cercar la regla aquesta dels nassos, i no n’hem acabat de treure l’entrellat. La veritat és que s’olora que aquesta només ha estat una excusa per negar-li el plaer a la nedadora australiana. Hi ha d’haver algun altre motiu de rerefons; com passa sempre, no és per aixecar la llebre, però recordem que la Libby és dona i hi ha gent que encara viu al propassat mil·leni.

Fora d’aquesta remota regla, per quin mitjà hem tingut quelquina notícia d’això? Evidentment, perquè va sortir a primera plana del telenotícies i els mitjans escrits. Juas! Tampoc esperavem això, però són aquelles tristes tres línies remotament perdudes entre fulles i fulles les que fan treure de polleguera. Ah! Anem al “bàndol nacional”. És el cas més frapant. Notícia de El País, el diari més venut de l’Estat espanyol. I consti el joc de paraules amb venut.

Titular: “No vale que Phelps sea la liebre

Subtitular: “Libby Lenton, desposeída del récord del mundo en 100 metros libres

El titular en sí ja comença a denotar l’inexperiència del qui escriu, encara no l’inutilitat, però sí el gir cap a “l’estil rosa” de l’actual periodisme esportiu. Recordeu-me que algun dia parlem dels titulars d’aquells que es fan dir “diaris gratuïts”, que pots trobar-te com una mala herba al metro, tren o d’altres. Passem a fer un comentari de text del redactat ja en sí de la notícia:

Notícia: No valió que el mejor nadador del mundo actual, Michael Phelps, fuese de liebre a su lado. La nadadora australiana de 21 años, Libby Lenton,…

Ja comencem malament: si anem a l’arxiu internacional de documentació, és a dir, si anem al google, trobarem rapidament que l’amiga Lisbeth, és nascuda el 28 de gener de 1985. Pertant, 22 anys. Aquest primer error és perdonable; però no veient la consecució dels següents. Seguim:

…ha sido desposeída del título en 100 metros libres que consiguió el pasado tres de abril en los campeonatos del mundo disputados en Sydney.…

Ohh! Qui escriu, realment sap què és el que està escrivint? Com a mínim creiem que se n’ha adonat de que parla de natació. Llàstima que no hi entengui ni un borrall: al subtitular, ens deia que la Libby havia estat desposeida del WR en 100 lliures, mentre que ara a més a més, o per contra -ja no sabem si s’està corregint a ell mateix – s’inventa que també ha estat desposeída (li tira la paraula) fins i tot del títol de 100 metres lliures que va aconseguir a Sidney… ha dit Sidney? Avanço que amb malesa, més val que se segueixin dedicant al futbol que el deuen dominar més.

Diverses coses: si s’està referint als campionats del món, que per cert, varen ésser a Melbourne, ara s’equivoca de data. Si que va fer el rècord el 3 d’abril, però en la competició “Duel in the pool” entre USA i Austràlia ara si, a Sidney. Total, un desastre. Et vol dir una cosa, te’n diu una altra equivocadament i al final crea una gran confusió. Deduïm que tristament la seva documentació podria haver estat el YouTube, que algú li ho hagués explicat, l’inexacte còpia d’algun altre article en una altra llengua, begudes més que isotòniques… però en cap cas la visualització de l’històric mundial de natació. Seguim:

…La Federación Internacional de Natación (FINA) ha anunciado que, en contra de lo dicho durante los mundiales, el tiempo no tiene carácter oficial porque lo había conseguido en prueba mixta de relevos 4x100 entre Australia y Estados Unidos. En el último tramo de la carrera, Lenton se emparejó con Phelps, que iba en la calle de al lado. Éste pudo servir de liebre y permitió a Lenton rebajar en 31 centésimas la anterior plusmarca.…

Aqui l’home afina una miqueta més. Desgraciadament, l’home segueix en el seu núvol on qualsevol cosa té sentit i emmarca aquesta prova mixta de relleus en el context del propi mundial. No se n’adona que no pot ser que hi hagi una prova mixta en un mundial, ni molt menys que només hi hagin dues seleccions. (les altres sis, què, havien estat desqualificades o s’estaven assecant les calces?) Escassos coneixements de natació, doncs. M’agrada que digui això de l’últim tram de la cursa. Ah! El Cahper de Baltimore va aparèixer del no-res i es va posar al costat de la Libby els últims metres, -ja ho tenen això els cahperotes- per putejar. Clar exemple d’una actitud masclista per part de Phelps…? Siguem benevolents i entenguem “últim tram” com a últim relleu del relleu mixt. L’última dada, és la primera que encerta en tot el text. Efectivament, 31 centèsimes. Acabem:

…Libby Lenton rebajó la marca de Britta Steffen en 31 centésimas aunque al final los 52.99 en 100 metros libres no entrarán en la historia. La australiana se fue de Sidney con medalllas en 50 metros libres, 100 metros mariposa, 100 metros libres, 4x100 libres y 4x100 estilos”

Aquest final, a mode de resum és de traca i mocador, per treure’s el barret. Afortunadament, qui sigui que hagi escrit això em sembla que no ha signat l’article. Ja hem dit que el mundial ha estat a Melbourne i no a Sidney; sí que s’ha endut aquestes cinc medalllllles, per la seva informació, totes d’or. Però, no havíem –o havia ell, concretament- quedat en què havia estat desposeída del títol de 100m lliures unes línies més amunt? Jo, l’escolliria perquè anés al web de la FINA i es llegís l’article “GR 9.6.1.2.”. Aleshores em posaria a fer rituals davant seu i, com si em dirigís a l’oracle, li demanaria que si us plau, m’il·luminés amb la seva interpretació d’aquest.