dimecres, 9 de maig del 2007

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Tercera part

Het fet les meves investigacions sobre l’assumpte ceraquil que haviem deixat per continuar. Casualment l’altre dia vaig topar amb aquell mític examen i ja puc concretar que la nota va ser un 2,4. Així per 2 = 4,8; que sumat al set de la recensió donaven 11,8. Fins a 25 (nota mínima per aprovar) uns 13,2 si no m’equivoco. Així a l’últim parcial que quedava havia de treure exactament un 6,6 si seguim els estranys sistemes de puntuació de l’assignatura. Tot un repte.

Entre el primer i el segon parcial la cosa es va complicar bastant més. Els esquemes van créixer com si es tractés d’un bosc encantat. Un bosc en el que les branques dels arbres creixen i creixen com els rosaris dels contes plens de punxes que acostumen a engolir els protagonistes. Així només el gran heroi que travessa tota aquesta sèrie d’obstacles arriba a un més tenebrós castell i salva quelquina princesa. Així tinc fulles amb una colla d’esquemes apretats i comprimits amb una lletra microscòpica bestials, inacabables i indigeribles. Ah! I és que la tossuderia no em va fer cedir en cap cas i no vaig posar mai la llibreta en format apaisat.

El deliri màxim, va ser al final, quan després de parlar-nos de més deliris genealògics, i un fotimer de microespecialitats molt més rebuscades i poc conegudes, va arribar el fi de festa amb unes temibles explicacions sobre mapes. La gent, perduda de feia mesos, no es podia creure la capacitat creativa de l’assignatura o del cowboy urbà. Cada tema, cada apartat era més sorprenent i absurd que l’anterior, més inentendible, inesperat i dens. Ens va apuntar tota una colla de símbols que en principi podem trobar en mapes "estàndards", i després va començar a fer dibuixets de ratlles, colors, trianglets, quadradets… per desembocar en els tipus de mapes més importants a nivell europeu del segle passat, i per escoles, com si fos filosofia. Sort que es van acabar les classes.

Tot aquell delirium tremens s’havia de digerir i aprendre. Era grollerament impossible fer una xuleta com l’anterior vegada, de tots aquells esquemes, dibuixets i definicions quilomètriques de coses supèrflues, a menys que t’hi dediquis professionalment, dintre d’apartats i subapartats.

Aquella vegada, doncs, vaig poder-hi dedicar una miqueta més de temps i m’ho vaig llegir tot i subratllant-ho. Una cosa mai vista, però és que l’assignatura s’havia de superar tal i com havia explicat anteriorment, primer perquè haver de fer un examen final de TOT podia ser una mort en vida, i segon, perquè precisament això s’havia d’evitar ja que l’assignatura era truncal i pertant s’havia de cursar i aprovar volguéssim o no volguéssim.

Davant de l’examen, vaig veure que hi havia possibilitats de fer millor paper que l’anterior parcial, però ho tindria difícil per fer la gran gesta. Si no ho aconseguia, aleshores l’objectiu seria ja fer una magna gesta i, si anava a parar a setembre… preferia no arribar-hi per tampoc haver-ho de definir.

Les coses van ser tals que tot i la millora, no vaig arribar ni al 6. Em sembla que com a molt vaig aprovar l’examen, i és que la nota d’aquell final no ens la va dir, sinó que ja et donava la mitjana de tot directament i t’indicava si eres un dels escollits per el purgatori o passaves al limb directament. El full on es mostraven les notes, era un full caòtic per DNI’s plè d’especificacions en retoladors d’aquells que la gent utilitza quan subratlla o pinta, més aviat, els llibres, groguenc. En resum, que el meu destí seria l’examen final. Anar a buscar el gloriós cinc com fos. Més o menys ja podia saber com seria l’estil de les preguntes, però allò no arreglava res, per la pròpia raresa i imprevisibilitat d’aquelles. Aquella seria, doncs, una situació que tractarem ben aviat en una nova entrega de la llegenda, una que veig que dona que parlar més del que em pensava i tot, he, he…