Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Segona part

El duel estava servit. I així es van començar a celebrar les sessions de fustigatge popular amb el cowboy ISBN. D’aquesta manera ens va començar a sorprendre tot explicant-nos què era un llibre, les seves parts i munts de característiques adjuntes. Això és una de les coses que es fan menys insuportables, que d’absolutament tot et comencin a treure subpunts i més subcaracterístiques dividides en diverses parts, i que a sobre te’ls hagis d’aprendre.

Amb la descripció del llibre es tiraria dos dies, després la cosa aniria ja a pitjor: vam “aprendre” què era una referència bibliogràfica i ens va ensenyar el significat del famós ISBN. Més de tres classes de desgast psicològic, el més dur, per donar-nos les mil i una característiques d’una cosa tan senzilla com aquest exemple, que de pas serveixi per la propagandística al propi autor que vaig conèixer a la mateixa presentació d'aquest llibre:

ALBALADEJO BLANCO, JORDI Inicis d'un sindicalista llibertari : Joan Peiró a Badalona, 1905-1920... (etc)

D’aqui passaria a definir una sèrie de conceptes, que ningú sabia què eren, qüestions d’etimologia i fins i tot va arribar a fer gràfics de característiques de no se què, més un dia espectacular, va fotre tot un eix de coordenades basats en classificacions socials. Una altra de les pitjors feines va ser l’idea de fer-nos memoritzar la localització de museus arxius i històries diverses que no costen massa de trobar tant al Google com en un mapa normal. Amb tot, ens faria el primer requeriment per aprovar l’assignatura tot evitant la convocatòria oficial: la recensió d’un llibre.

De la llista de llibres a triar per fer dita recensió que ja havia dedicat dies a incidir en la seva definició, no n’hi havia cap que se’n salvés de ser un llibre de feia més de 30 anys, ronyós i d’estructura totxil. Indigeribles, vaja. És aquí quan has de començar a demostrar que et saps moure i ets capaç d’entomar qualsevol repte. Evidentment, no agafant un d’aquells llibres a la biblioteca i llegint-lo, perquè podria causar seqüeles pernicioses. Ni tan sols anar a trobar el més breu o curt. A més, segur que practicament tots estarien ràpidament agafats per la resta de persones que no disposen de més sortides.

Movent fils, vaig aconseguir la recensió de l’any anterior d’una companya, sobre un llibre d’un tal Finley. Així, l’únic que vaig haver de fer va ser canviar quatre frases per si de cas, i entregar-ho. El cas era entregar-ho com fos, perquè la gent poc a poc descobríem que l’assignatura s’estava complicant massa i haver d’arribar a l’examen final veient una gradual progressió en quan a l’extensió dels esquemes i les subcaracterístiques, desembocaria senzillament en una utopia.

D’aquella me’n vaig sortir amb un set. És a dir, que ja tenia set punts de 25. Ara, calia treure el suficient als dos parcials perquè multiplicant el valor d’aquests per dos, arribés al 25. Així, arribaríem al primer parcial.

Si estableixes com a prioritat, la defensa del teu país en el teu temps lliure, és possible que cada vegada t’engresquis més i comenci a ser una prioritat real en la teva vida; no ens enganyem, aquest bloc ja haureu notat que té un aire de construcció estatal, sense implicació política. És d’aquesta manera que amb un grup d’amics de tant en tant ens dediquem a fer activisme per allà.

Aquest fet, es donaria precisament el dia abans del primer parcial. Ah! Em tocaria patir. Quan vaig arribar a casa, tard. Vaig agafar la llibreta i vaig comptar els fulls, vaig fer una ullada als esquemes i vaig començar a llegir. No vaig entendre res de res, i sincerantme, vaig veure que allò no podria aprendre-m’ho ni en una nit, ni tan sols era possible fer quelquina xuleta, perquè la matèria era tanta, tan subdividida i tan densa; que finalment vaig tancar la llibreta tot quedant-me orgullós d’haver servit el meu país dintre de la minsa importància que poden tenir les meves accions. És allò del granet de sorra de cada ciutadà. Si mai m’he trobat en aquesta decisió, he procurat no cedir al xantatge acadèmic. Què és un examen al costat d’un país?

A prou feines vaig entendre el dia següent les preguntes que se’m formulaven. Una, mítica, tractava de corregir un esquema al que havia posat paraules expressament equivocades; i fins i tot posar-hi el que faltava. A més, no era exactament dels que havíem fet a classe, però dícese que es podia treure per lògica si et sabies els esquemes de memòria. Una variació conceptual. L’únic que vaig respondre més o menys bé, va ser una pegunta de veritat o fals i una altra d’escollir entre tres opcions varies subpreguntes. Aquestes eren les dues qüestions que menys puntuaven de l’examen.

La nota, deixava entreveure allò que diuen “una remuntada històrica”: poc més d’un dos, que multiplicant el seu valor per dos, feia un 4 i escaig. No tinc al cap la dècima exacta, però en total, 7 + 4 i escaig donaven una nota propera al dotze. Estava clar: havia de treure un 6,5 o un 7 si volia fer els 25 punts. Fora possible?

Un altre dia, més.