Està bona? Cau bé? És bona? Doncs potser una mica de totes tres. De ben segur que alguna d’aquestes tres qualitats serien utilitzades d’entre els aficionats per definir o descriure la Laure Manaudou, aquella nedadora francesa que hem anat esmentant. I és que ahir varem tenir notícia que ha estat llorejada com a millor nedadora femenina dels mundials de natació de Melbourne. En categoria masculina, evidentment, Michael Phelps.
Ja fa uns dies vam fer una espècie de comentari vindicant la figura i persona de la també qualitativa Natalie Coughlin. De fet, el seu país s’ha fet amb 21 dels 66 ors que s’han repartit al mundial de Melbourne 2007. Rússia, la segona, amb 11 també ha quedat quasi a la meitat pel que fa a les plates: n’han guanyat 6 de 14 per USA (65 repartides) mentre que en bronzes 5 per USA, 7 per Rússia i 10 per Austràlia que tercera en el medaller tenia 9 ors i set plates.
Bé, i què? És cert que per França (5ena en el medaller amb 3 ors 2 plates i 2 bronzes) la millor nedadora amb escreix ha estat de lluny Laure Manaudou. La seva mediaticitat l’ha dut a munts de portades, anuncis i en definitiva, a la fama mundial. Potser per això al final l’han nomenat la millor nedadora del mundial. Nosaltres havíem apostat tant per ella com per la Natalie i ja haviem dit que amb un cert respecte, o amb el permís de les nedadores australianes. Així, avui vindiquem encara amb més força el despropòsit de tot i ser el país amfitrió no haver-li reconegut el seu paper. No tenim, sincerament, cap devoció per les nedadores d’aquell país; sobretot per les seves puntals, perquè no sé, ens fan ràbia. Però en esport tothom ha de saber reconèixer coses i en aquest mundials el que era just era dir que la millor nedadora no era la mediàtica, a tot el món menys Austràlia Laure Manaudou sinó la mediàtica a Austràlia, però també més enllà Libby Lenton.
Doncs si; sense anar més enllà, la Lisbeth (nascuda el 1985), que és el seu nom de pila, s’ha endut “sense fer soroll” 5 medalles d’or. És a dir, en altres paraules, que ha guanyat tot allò en què ha participat. I si ho diem així, sembla tergiversat, però és cert; que això no ho pot dir ni Michael Phelps. Aquest ha fet història tot guanyant set medalles d’or, però ha participat en vuit esdeveniments. Ja en parlarem després.
Amb aquest detall, ens voliem fer ressó, o deixar en evidència allò que creiem que s’ha fet malament. A Austràlia, la Libby, és una ídol, com ara mateix també ho pot ser la Lauren Jackson o tants d’altres; i, encara que ara mateix el món estigui darrere del sensualisme que sembla despertar la Manaudou (nascuda el 1986), que ens estimem molt, tot sigui dit, aquí queia pel seu propi pes que cinc medalles valen molt més que dues. La Laure és una nedadora molt complerta que tot just acaba de començar. Va ser la gran sensació dels europeus de l’any passat amb quatre ors, i ara s’ha d’acabar de consolidar encara com una de les grans referències mundials de la natació moderna, que és el que és; però potser encara no per sobre de les cracs australianes; amb les que sembla que a vegades no es compta amb elles. Està clar que potser no tenen aquella aureola de miticitat o aquell atractiu, que potser a vegades s’exagera, però l’únic que compta a l’hora de batre’s a la piscina, és el crono i la qualitat individual.
La Laure, se’n va com una reina. De fet, és memorable la gran victòria que va obtenir en els 200m esquena, contra Annika Lurz, a l’última braçada; però segurament encara n’ha d’aprendre una mica d’altres grans nedadores com la Janet Evans de qui encara es conserva un rècord. Una encara dos anys més jove que ella, la Kate Ziegler, li va remuntar de la mateixa manera en els 800m lliures, deixant-li un mal regust de boca, com es va reflectir en el podi després. Una cosa és que la premsa esportiva, que cada dia podria establir més paral·lelismes amb la del cor (només cal fullejar certs diaris esportius), magnifiqui una jove nedadora, una magnífica nedadora, però una altra és que ho faci la pròpia organització d’un mundial, que ens ha fet pensar que potser ja s’havia decidit qui seria el millor i la millor nedadora abans d’iniciar el mundial.
Qui si que s’ho ha guanyat a pols, és en Michael Phelps. No hi ha hagut cap nedador des de Mark Spitz que hagi sigut més gran que Phelps. Potser mediàticament si que n’hi ha hagut grans de debò. Darrerament Popov, o qui semblava que seria un tirà en aquest esport, Thorpe. Quin contrast! Mentre Alexandr Popov va retirar-se ja amb 33 anys entre l’apreci del món de la natació retenint encara el rècord de 50m lliures amb 21,64 secs, Ian Thorpe, el de la pell de tauró, va prendre’s un break després de fer 2 ors als JJOO d’Atenes 2004, reaparegué el desembre del 2005 i es va acabar retirant definitivament amb tan sols 24 anys en una roda de premsa el 21 de desembre de 2006, després de no ser escollit per representar Austràlia en els mundials que ens ocupen. Una cosa estranyíssima, una fugida amb la cua entre cames a la que va al·legar falta de motivació mentre comencen a circular rumors, de fet, acusacions de dòping. Trist final als tribunals per un bon esportista.
Tornant a Phelps, creiem que dilluns la premsa esportiva, almenys d’aqui, hauria hagut d’obrir portada amb ell, com a tema estrella dels Mundials de natació. La majoria ho han fet un altre cop amb futbol, i fins i tot amb polèmiques que ja cansen. Si anem a buscar el seguiment que s’ha fet per la tele catalana durant tot el torneig, més val que ho deixem. Gemma Mengual va poder fer un petit forat per reiteració de triomfs de “la d’aquí”, i és que no hi havia lliga tampoc. Phelps, no sabem si ha obert un forat tan gran. Probablement l’any que ve serà amb tota seguretat Michael Phelps el qui s’endurà el Laureus al millor esportista masculí. No en tinc dubte.
Doncs si, Phelps ha aconseguit igualar el mític Spitz; Phelps ja feia temps que volia fer història i ho ha aconseguit finalment. Però només per empatar una marca tan mítica com set títols. I és que serà difícil superar Michael Schumacher o Lance Armstrong. Phelps, en el seu medi, quasi ho aconsegueix sino hagués estat a causa del seu company d’equip en els relleus de 4 x 100m estils, Ian Crocker. La polèmica ha esclatat. És la rivalitat, o l’enveja de Crocker vers Phelps, la que va provocar la desqualificació d’USA a les preliminars de 4 x 100m? I és que darerament ha trascendit amb més força la rivalitat entre aquests dos nedadors que a Melbourne es va fer evident en una prova decisiva: la del sisè or en 100m papallona. Phelps aqui es jugava l’entrada o no als relleus de 4 x 100m estils.
El dia abans, la web de l’Eurosport (en versió anglesa que és la bona), ens informava de que Crocker havia desafiat Phelps. Crocker, en molt menys que l’última braçada, perdria contra el seu pitjor enemic i això catapultava ja practicament a Phelps als vuit ors. Sembla ser, però, que Crocker declarà que ja no podia fer res per evitar que Phelps superés Spitz, però curiosament, a les preliminars dels relleus de 4 x 100m estils, amb una USA sense rival, es donà el fet que en la posta que arribava Phelps i saltava Crocker, el segon ho féu quatre centèsimes abans de l’arribada de l’anterior. I la FINA sols permet tres. Grollera casualitat que ha atiat el foc. Bé l’ha atiat per part de l’afició, perquè Phelps practicament ha disculpat el seu company. I és que sembla impossible primer, de detectar que un surti unes centèsimes (que ja no dècimes) abans o després i aleshores que ho hagi fet expressament o ho hagi calculat per fotre un company i a més a més a ell mateix. Les ordres d’equip, a més, eren conservadores car no calia esmerçar-s’hi gaire a les preliminars sabent per endavant que eren els grans favorits a l’or. Què hem de creure doncs? Que USA no té ni idea de fer relleus com passa en atletisme? Que la natació no podrà veure una gesta històrica i heròica per un atac flagrant i nefast per aquesta, de gelos? El debat resta sobre la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada