Poca ètica

Fa uns dies, el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir que si es dona el cas, representis a qui representis en un sopar solidari, els diners per pagar-lo havien de sortir sempre de la teva pròpia butxaca i no de l’entitat, perquè així, tothom pot ser solidari i amb franquesa, no és gens ètic de cara a la teva imatge i a la de la teva consciència en cas de tenir-ne. Aquest, és un consell del que n’hauriem de prendre exemple tots. Extrapolat a d’altres casos, això s’hauria d’aplicar a les escoles. O sigui, que els propis professors haurien de transmetre a les classes aquests valors de solidaritat. Tammateix, a vegades amb coses tan senzilles i que podríem donar per suposades, ens trobem amb una realitat ben diferent:

A les poblacions catalanes, sovint trobem escoles concertades, per exemple, que es venten de tenir sempre una demanda que supera l’oferta. Això sembla ser que sumat a una certa tradició similar, implica un prestigi acumulat.

A algunes, a voltes se’ls hi pugen els fums al cap i es pensen que estan en una espècie d’universitat d’aquelles que les pel·lícules americanes de fa vint o trenta anys ja, retrataven: amb una exaltació de valors com el de l’orgull a haver-hi pertangut, l’estrictesa i l’estudi rígid, o la distància encoberta en un marc de companyonia professional. Així, arribats a etapes interessants com ara un final de batxillerat moltes d’aquestes i d’altres, fan una espècie de festa de commemoració. L’idea és bona, però ja se’ls veu avenir quan li donen noms tipus “festa de graduació”.

En casos de suposat elitisme de l’escola, aleshores és quan es destapa la capsa de pandora entre el professorat: els que claven punyalades, els gelosos, els falsos (que seria un gran grup que englobaria aquestes categories), etcètera. N’hi ha d’altres, bona gent que queda pel mig sense males intencions. El que a mi m’ha fet pensar però, és allò que ve després, el sopar que posa la cirereta a l’acte; allò que volíem exemplificar amb el primer paràgraf.

Evidentment no es tracta d’un sopar solidari que se celebri per donar suport a una entitat benèfica. Sinó una cerimònia escolar. En aquest, els alumnes conviden els professors “com a agraïment” a X restaurant que ja per començar, acostuma a venir marcat per l’escola “seguint la tradició”. I…? Aquí mateix s’amaga la trampa. Hem dit “conviden”? Ah! Doncs si, prou que ho fan, i per imposició de la pròpia escola. Obligant-los a no quedar malament. I és clar, davant l’oferta, els professors no s’arronsen i hi van (Sí que n’hi ha alguns que o no hi van, o s’ho pensen dues vegades. Mai és bo generalitzar del tot).

És comprensible que quan es munta una excursió o unes colònies preferentment, s’hagi de pagar el viatge als professors. Perquè aquests no tenen pas cap obligació d’anar-hi. A més, van a fer una feina, que sovint tampoc es fa en dependència de quins professors hi van, que és la de cuidar els xiquets i les xiquetes. Queden sota la seva responsabilitat. El cas de la gala és molt diferent. Allà ningú es responsabilitza de ningú i haurien de ser els propis professors els que, en primer lloc, no imposessin la seva presència als sopars.

És a dir, que fossin els alumnes els qui decidissin a qui conviden. A qui agraeixen que simplement hagin fet allò per el que els seus pares han pagat: un servei. Prou hipocresia, no amaguem amb falses façanes bastiments massa ben acomodats. A tothom de tant en tant li agrada anar a un bon restaurant, i si és de franc, millor. Penso que ja que els pobres xavals no poden evitar estar obligats a convidar professors amb els que segur, alguns es porten bé, però d’altres a matar; hauria de sortir d’iniciativa del professorat de tant en tant una bona acció com la de dir:

- No, ens ho pagarem de la nostra butxaca, com vosaltres. Entenem que això va amb el nostre sou. –per exemple. I sinó que no hi vagin!-

Em sembla d’una mediocritat pedagògica no només fer el contrari, sinó que a sobre encobrir-ho amb un “en agraïment”. Va home va!

Abans hem dit que tot això, a més feia obrir la capsa de pandora entre els propis professors: els falsos, els gelosos, els ofenosos… És que a sobre, els uns als altres es fan la punyeta i s’ofenen si interpreten que no han estat convidats perquè en una classe uns alumnes li ho han dit a un, que en un altre grup no ho han dit i… La culpa, sempre al més dèbil, els que després d’aguantar-los les manies tot l’any, a sobre han de viure criaturades d’aquest nivell i després recompensar-s’ho pagant-ho de la pròpia butxaca “en agraïment per la tasca feta”.