Els moviments de ressistència a Grècia

Aquestes setmanes les he ocupat fent un viatget a Grècia, i m'he anat a fer rutes atípiques, el Partenó i d'altres coses ja els tenim tots força vistos així que m'he interessat per l'interessant etapa d'aquest país i la seva ressistència en el període de la 2a Guerra Mundial, he fet quatre ratlles feflexionant sobre el context.

Grècia va ser envaïda per les potències de l’eix a inicis de la dècada dels 1940’s, en el marc de la Segona Guerra Mundial. Les potències més importants que van intervenir en la seva invasió foren Alemanya, Itàlia i Bulgaria, les quals estaven molt properes geogràficament. Tammateix, Grècia es trobava immersa en la dictadura de Ioannis Metaxas.

De totes les potències, el primer cop el donaria l’Itàlia de Mussolini el 7 d’abril de 1939 reduint Albània. Aixi, van començar a posar en un serós problema el dictador Metaxas. Aquest, pero, de tendència anti-comunista; havia arribat al poder com a Primer Ministre de forma democràtica. De fet, el 1936, el rei Jordi II va tornar al poder, després d’una absència i en veure la situació de pressió constant comunista, decidí nomenar Primer Ministre el Ministre de Guerra Metaxas. El Parlament, però, li donaria el vistiplau.

Metaxas, però, començaria a aplicar la seva llei i va començar per decretar l’estat d’emergència per tot seguit, dissoldre el Parlament indefinidament i començà a inhabilitar diversos articles de la Constitució. Així, ja es va poder considerar plenament un dictador el 4 d’agost de 1936.A partir d’aquí governà en similitud amb els altres règims de la zona: prohibir els partits polítics, perseguir els comunistes… tammateix, va imprimir certes reformes de caire social bastant importants, com l’imposició de les vuit hores de jornada laboral, creant una forta seguretat social, i assumint deutes als camps. D’aquesta manera Metaxas intentà guanyar-se el poble, que va tendir a fer una oposició poc animosa vers ell. Així, Metaxas acabaria quedant per l’història com una figura ben controvertida: per uns, qui va fundar un estat dictatorial, i per d’altres heroi pel seu patriotisme i la seva victòria contra els italians tot defensant-se.

Gran acte-concert diumenge al Palau Sant Jordi

Sincerament, trobo bastant repulsiu, indignant, determinades actituds que no han tingut el ressò que haurien de tenir.

A Catalunya, portem un munt d'anys demanant el que reclamem: fer justícia amb la gent que va patir la desgràcia de la guerra civil i, encara més la llarga dictadura que va ofegar Catalunya en un pou del que no hem acabat de sortir del tot.

Com que no n'hem sortit del tot? Doncs portem trenta anys des de la fi del règim i teòricament la democràcia hauria d'haver portat el restabliment de les nostres llibertats. S'ha fet a Alemanya, i en el sí del que van ser les dictadures de l'Amèrica llatina. Per bé que encara n'aguanten algunes -potser també a Rússia-.

Però no ens preocupem, perquè ja podem felicitar a Rodríguez Zapatero, el president d'Espanya (el país que ara fa 300 anys ens va muntar un sarau, i fa una setantena un altre), el nostre salvapàtries perquè ha aprovat una espectacular llei de memòria històrica que algú va qualificar com un "primer pas" per fer justícia.

Un primer pas? primer? ha dit primer?? primer pas de què, per la llei de memòria o de desmemòria? com és possible que trenta anys després encara estem decidint si sortim a treure tota la simbologia franquista i encara pitjor, qualificant d'il·legítims els judicis franquistes! Déu n'hi do, un aplaudiment i una tovallola, que hauran suat per arribat a determinar els ponents de la llei que el règim en sí ja va ser il·legítim, imposat i per tant tota la seva obra il·legal?

Què passa, que ara ens netejarem la cara dient que el PP ha estat d'acord en pactar que el valle de los caídos es reconverteixi? Perquè ja sabem que els caídos són aquells que van caure construint-lo, oi?

Francament, trobo d'un impressionant desvergonyiment que es qualifiqui de primer pas això que han decidit que hauria d'estar fet fa 29 anys. Perquè la transició no hauria durat més d'un any. Està clar que realment no estem en un país que hagi aconseguit consolidar la seva democràcia, perquè és que realment encara no hi ha arribat. La transició s'ha allargat massa. Desgraciadament, els testimonis tant de la guerra com de la primera postguerra van deixant-nos, i amb ells el seu record i el record de la gent del seu entorn i familiars que van morir, començant pel president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, màrtir en acte de servei a la Nació, o l'alcalde Xifré a Badalona, assassinat igualment com si fossin uns gossos.

O sigui, que amb els papers a Salamanca farem el mateix, a principi de legislatura tornem uns quants per quedar bé amb Catalunya i vendre-ho a les properes eleccions tenint temps perquè a Espanya se'ls passi l'emprenyament i se n'oblidin, ja farem un pla i al final de la legislatura com que no tenim ganes de tornar res més ja seguirem donant llargues com sempre, perquè està clar que no volen tornar res més, sinó la família socialista espanyola i catalana no hauria votat en contra el retorn immediat d'allò a què es van comprometre i allò a què porten més de trenta anys retardant-se a tornar. Pobre Chacón, en què t'hauras de veure... com ho defensaràs això?

El mateix dic a determinats mitjans que al meu entendre tampoc hi han prestat massa atenció o hi han passat per damunt de puntetes. Em sento amb impotència, com a mínim tinc el consol que milers de catalans tenen el mateix sentiment, se senten estafats una vegada més -ja ho sabíem que passaria- i per això cal fer la crida per anar al gran-acte concert de diumenge, a protestar, una altra vegada.

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 3

Doncs si, era filòsof. Però què s'entenia per filosofia abans; què s'hi discutia? què es va dedicar a escriure el deixeble de Plató en tants i tants documents? Trobarem que entre d'altres coses es va dedicar a categoritzar i subdividir el coneixement en diverses àrees. Si, el coneixement, la scientia a la que abans hem fet referència. Així, Aristòtil es va dedicar a dividir res més que el coneixement d'aquell temps, en diverses àrees tal i com ens han arribat avui en ciències: la zoologia, la física, la biologia, però també la lògica, la retòrica, la política i fins i tot la poesia.

Aquest, també és un dels precedents de mètode científic. I és que de ciències n'hi ha moltes, com ja va descriure Aristòtil. Si anem a buscar un definició simple de mètode científic, ens trobarem en què més o menys ve a ser aquella espècie de procediment que reflexant la voluntat contrària a l'església proven de donar resposta als processos que es desenvolupen al món mitjançant la demostració i l'observació d'aquests, dit per entendre'ns molt a grosso modo. Per tant això és absolutament inseparable de la pròpia història de la ciència, perquè aquí allò de científic. I d'això en podem trobar moltes de ciències, que englobades en grans grups podrien ser perfectament les "ciències naturals" que podem trobar ja a les portades dels llibres de primària, com també s'oblida posteriorment, les "ciències socials". Després hi han d'altres com ara les ciències instrumentals.

Un cop anem recordant això, no queda més que anar a buscar què és el que ha pogut passar perquè molta gent se n'oblidi d'una cosa que ara ens sembla una tonteria i que ningú admetria haver oblidat mai, per la seva evidència. Així, tenim aquests dos grans grups ciències socials i ciències naturals, en els quals englobem tot un seguit de ciències o disciplines categoritzades, encara que hi hagin sub-ciències que ballin entre unes altres dues. Per entendre'ns, un exemple clar és que dintre de les ciències naturals podem trobar la farmàcia que es barreja entre les ciències de la salut i una altra com és la química. La filosofia per exemple, ja seria una ciència que s'inclouria en tantes d'altres que podria ben bé ser una espècie de mare de la ciència en general, ja que abans s'hi discutia la pròpia existència entre generacions i generacions i segles i segles fins arribar a l'"ego cogito ergo sum" posem per cas.

D'aquesta manera, a l'arribada de les revolucions i els avenços, poc a poc el concepte de mètode científic se l'aniria apropiant segurament la branca natural de la ciència, amb els experiments i gent que va posar en tela de dubte com Darwin, els plantejaments que les creències religioses havien sostingut durant mil·lenis. És aqui quan els termes s'aniran confonent i sense voler, avui entendrem com a científics aquells que en l'opció de batxillerat han triat "ciències" és a dir, estudiar ciències naturals. Així es crearà un trist debat i una discriminació que trascendirà en alguns nivells de la societat. La gent escassament il·luminada, que no hagi arribat a la pregunta que havíem plantejat, tindrà prejudicis talment estúpids com que les ciències són millors que les lletres. I així es crearà un típic debat al que potser hem arribat a ésser testimonis directes o indirectes.

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 2

Sembla que la "revolució de les llums" acompanyada de totes les altres posteriors, va donar a lloc al desenvolupament de la medicina i d'altres ciències que varen permetre desenvolupar la tecnologia (electricitat, ràdio, televisió, cinema, màquines de vapor...). Hem dit ciències? És clar, hem de tornar al clàssic grec com sempre. Si ens deixem il·luminar per la l'antiga llengua grega, que abans comentàvem com a bé a preservar, trobem que el mot oida en grec vol dir "Jo sé". Aquest "saber" en llatí s'anomenarà scire i posteriorment evolucionarà cap a sciens-is "el qui sap". Formarem així la scientia o "coneixement" en català. Així tindrem que el 1272 la paraula haurà derivat en el mot català "ciència" segons es documenta per primàriament en la nostra llengua. El "Jo sé" grec hauria evolucionat cap a "història" quan la documentem al segle 14.

Amb aquest procediment tan simple com tirar de diccionaris etimològics com el de Joan Coromines per exemple, hem descobert que la paraula ciència ja és molt anterior en la nostra llengua als científics d'avui en dia, que avui relacionaríem amb carreres de la branca anomenada comunament científica. Aquella que a Catalunya relacionem amb el batxillerat de salut o científic, segons denominen altres.

Però... com pot ser que la paraula existís abans que la matèria? com és possible que existís la ciència abans de Pasteur? de la Penicilina...? de Darwin, de Copèrnic..?

Òbviament totes aquestes vessants tenen els seus orígens. Però en cap cas són transportables fins a l'antiga Grècia o la posterior Roma. No existia el microscopi encara que ja s'hagués descobert l'àtom. Certament, no calia ser massa espavilat com per veure que si punxaves sortia sang, però no s'hi havia caigut en la teoria de la circulació de la sang. Naturalment no s'havien descobert les "vacunes" de la vaca contemporània tot i els remeis naturals i els més místics. Així doncs, com és que neix la "ciència"?

Quan arribem a fer-nos aquesta pregunta, és que alguna cosa ha anat malament durant tot el procés, què passà a l'antiga Roma que transcendís a la nostra societat? Si, a Roma operaven ja de cataractes. Però aquesta no és la resposta al "dubte metòdic" al que algú pot arribar, tot just necessita que li arribi una mica més de llum. Hi ha gent a qui directament no arriba la llum suficient com per arribar a fer-se aquesta pregunta i per tant no saben ni que tenen aquest dubte. Aquí està el problema.

No és que hi hagués hagut cap revolució científica aixafada i ocultada per la religió, l'institució més reaccionària a tot coneixement que no fos "el seu". Sinó que simplement hi ha una confusió que només podem explicar per un mecanisme que els científics que es dedicaven a les ciències físiques del segle 17. Parlem del mètode científic. Ah! vaja, l'espelma comença a il·luminar-nos. Abans però de que la seva cera cremi, necessitem trobar la caixa de fusibles de la llum i donar l'electricitat. Si hem esmentat les ciències físiques, vol dir que hi ha altres ciències a banda d'aquestes.

Tornem però al mètode científic. Què va aportar de nou? bé de fet, com moltes coses ja podem anar a cercar els seus precedents i el seu orígen molt molt lluny. Per exemple a les primeres indexacions de textos dels volts de l'any -2000 en diverses cultures. O al -320, amb el científic Aristòtil. Com? el científic Aristòtil? que anava en bata blanca i remenava microscopis i substàncies químiques per el gegant farmacèutic "Bayer" (fundada el 1863)? No hem quedat que era filòsof?

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 1

Evidentment, quan ens referim al segle de les llums, en primer lloc estem parlant en clau europea i potser un tant eurocentrista. Així fem referència al període d'apogeu de l'absolutisme a Europa el segle 18, i també a aquella espècie de transformació de mentalitat que va venir impulsada preferentment des de França amb allò que s'ha anomenat el segle de les llums o il·lustració. Així l'èlit intel·lectual del temps va començar a contraposar-se més o menys a l'absolutisme que comentàvem. L'idea s'aniria difonent per Europa amb el neoclassicisme en la vessant més estrictament cultural, i amb el despotisme il·lustrat políticament, amb diferents resultats. La història acabaria com ja coneixem amb les revolucions americanes i franceses.

Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.

Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.

Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.

No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.

L'OH-5 el "Trencanous" o l'antic Zinjanthropus boisei

El meu amic Xavo, podria demostrar que aquesta espècie homínida no s'ha extingit. Potser no colaria de cara a la comunitat científica, perquè mentre en Xavo va d'intel·lectual, l'amic "Zinj" només arribava en línies generals al 40% de la capacitat craneal de l'home modern. És a dir, que si la nostra espècie parteix dels 1100cc i arriba als 1700cc màxim, l'OH-5 com a molt albergà 520cc aprox.

Situem l'OH-5. L'Olduvai Hominid núm. 5, va ser descobert el 17 de juliol de 1959 per Mary Leakey qui va ser la dona del famós Louis Leakey (que en aquell moment estava malalt); una veritable i apassionant nissaga de paleontòlegs i d'altres naturalistes disposats a dissipar i amb èxit, la cortina de fum que ens han intentat vendre els contes religiosos. D'aquesta manera, a les Gorges d'Olduvai (a Tanzània), trobem una de les terres més propícies d'Àfrica que, degut a la capacitat de conservació, és ideal per completar el nostre arbre genealògic amb una espècie tan singular i polèmica com aquesta.

Aqui es desencadenaria una de les polèmiques més apassionants de la paleontologia i del coneixement científic en general. És la passió per l'orígen de l'humanitat, una questió exactament extrapolable per exemple 6000 anys enrere en temps faraònics. Quina és la polèmica, doncs? De fet, el popular OH-5, o Zinj, té tants noms o més com els que podien posar-se als nounats fa 50 anys. Sembla ser que la seva especial robustesa va aixecar un debat en el qual s'hi han vist involucrades d'altres espècies similars. Seguint amb la situació del company Zinj, hem de dir que pertany a una branca força robusta de l'evolució de l'humanitat, concretament dels Australopithecus en tant que per aquesta raó fins i tot ha près el nom de Paranthropus boisei un nom que el categoritzava doncs, com una espècie diferent dels Australopithecus tot i que no van sobreviure extingint-se. En aquesta mateixa situació hi trobaríem d'altres espècies germanes com ara el Paranthropus aethiopicus o el P. robustus.

Tot i que en les notes inicials de l'excavació els Leakey van posar-li Titanohomo mirabilis, això ja va ser suficient per marcar tendència quan finalment Louis va decidir posar-li Zinjanthropus boisei; Zinjanthropus (Zinj, pels amics), per ser un antic mot aràbic est africà mentre que boisei per reconèixer un benefactor dels Leakey, Charles Boise. Amb aquesta classificació apareguda a la revista Nature el mateix 1959, s'iniciava el debat. Els Leakey doncs, es posicionaven per qualificar-lo com un descendent, una evolució australopitecina del gènere Australopithecus, que ve del mot austral (sud) amb una vora de vint diferències ben remarcades vers els Australopithecus. Tammateix, el propi Leakey es retractaria després a l'observar certes semblances que el varen fer creure que l'especímen de les gorges d'Olduvai núm. 5 estava en "la línia de successió" dels Homo, o potser més ben dit, d'ancestració, mentre que els Paranthropus, o Zinjanthropus, o sigui, els més robustos, no. Arrel d'això ja tenim el conflicte "armat" entre molts paleontòlegs de gran prestigi: Australopithecus boisei o Paranthropus boisei?

Realment, és un gran embarbussament el que em ve al cap quan miro el meu amic Xavo, que té una cresta que segurament ha heretat de l'OH-5. I és que el Zinj, tenia una cresta molt xava, però sagital i per naturalesa pròpia; i no de gomina o no sé quines potingues actuals. Només hem de mirar les restes del crani d'en Zinj per corroborar la robustesa de l'individu qui es calcula que va viure més o menys fa 1,8 milions d'anys, tot mesurant d'1,30m a 1,40m. Veient-lo, és ben fàcil de saber el perquè també se l'ha arribat a anomenar el "Trencanous". És ni més ni menys que la raó de perquè tenia una cresta sagital tan notable, lligada a la naturalesa de la seva mandíbula que pràcticament apreciem com el doble que la nostra. Així la cresta compensaria el volum de l'esforç muscular que es desprenia de la potent mandbula, vindria a ser com el nervi en algunes estructures arquitectòniques. Potser la mandíbula més important entre els nostres antecessors; una mandíbula que el va convertir realment en una màquina de mastegar i mastegar de tot.

S'ha de dir, que el debat entre la denominació Australopithecus boisei o Paranthropus boisei avui s'ha mig resolt donant com a vàlides les dues denominacions taxonòmiques entenent-les com a denominacions d'un mateix gènere. Probablement, aquesta espècie té una mica de cada; no és exactament un Australopithecus, però tampoc és una espècie el suficientment diferent com per separar-la de l'anterior. De totes maneres, a excepció del meu amic Xavo, es van extingir. Potser és senyal d'alguna cosa i ell en té la resposta!