El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 1

Evidentment, quan ens referim al segle de les llums, en primer lloc estem parlant en clau europea i potser un tant eurocentrista. Així fem referència al període d'apogeu de l'absolutisme a Europa el segle 18, i també a aquella espècie de transformació de mentalitat que va venir impulsada preferentment des de França amb allò que s'ha anomenat el segle de les llums o il·lustració. Així l'èlit intel·lectual del temps va començar a contraposar-se més o menys a l'absolutisme que comentàvem. L'idea s'aniria difonent per Europa amb el neoclassicisme en la vessant més estrictament cultural, i amb el despotisme il·lustrat políticament, amb diferents resultats. La història acabaria com ja coneixem amb les revolucions americanes i franceses.

Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.

Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.

Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.

No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.