dilluns, 30 de juliol del 2007

En Tresserras ens il·lusiona amb la conciliació d'un deute històric: nova entrega del retorn de l'espoli badaloní

L’altre dia va venir el Conseller esquerrenc Tresserras a Badalona. Bé de fet ho va fer a Baetulo, l’antiga vila romana, la del poderós Quint Licini de qui afortunadament els ciutadans de l’actualitat encara en podran gaudir visitant els seus jardins –o el que en queda- just a la Via Augusta, allà al famós museu.

En Tresserras, és un tipus interessant i simpàtic. Aquesta és la impressió que li va donar a la Veu de Mel, la cáhpera que pul·lulava per allà a ficar el nas i endrapar alguna cosa. I és que en aquests actes municipalistes, si romans a l’aguait ja dines o sopes. Realment, en arribar l’home tot just sortir del vehicle oficial, ho féu amb un somriure de bat a bat com si entrés a casa seva tot allargant la mà. És una imatge crec que difícil de trobar, perquè no era el típic somriure forçat, sinó que ben natural. Va estar bé i va travar un bon discurs. Aquell home desprenia un feeling que es va fer especial en aquella jornada. Va saber ser captivador i me'n vaig endur una bona impressió d'ell.

L’acte, es preveia força històric, i no pel contingut sinó perquè es tractava del retorn d’unes peces espoliades en temps franquistes. Concretament el 1940. Poc més de sis-centes peces i objectes de molts i molts segles enrere, Badalona es remunta ben bé 2000 anys enrere, o sigui que podem anar a cercar-ne ben enrere. El moment de més emotivitat, a mig parlaments de les autoritats, fou l’homenatge a l’antiga Agrupació Excursionista de Badalona; que va comptar amb uns quants representants supervivents de l’època republicana. Doncs si, les autoritats es van aixecar i com a reconeixement van anar repartint reproduccions de la famosa Venus de Badalona en miniatura.

I és que l’Agrupació ja va vetllar per salvaguardar tot el patrimoni de la Badalona pre-museaica. El famós Museu de Badalona data de mitjans segle vint, així que algú se’n devia haver preocupat abans. Bastant abans, en aquest cas. Haurien de ser els maleïts franquistes els que destrossassin o com a mínim estruncassin, o retrassassin amb l’espoliació i el trasllat del patrimoni badaloní, la noble tasca d’un grup de gent de la que sorgiria algun dels impulsors després del propi Museu badaloní anys després. L'Agrupació Excursionista, fou clausurada, evidentment, per catalanista.

Morts ja la majoria, avui el seu record viu a través del complex museístic que els partits republicans s’estan preocupant de concebre, i és que els famosos 350.000€ que va aconseguir Esquerra del Congrés espanyol, estan per això. I amb això, molts de nosaltres esperem veure el més ràpid possible, el nostre municipi en el mapa de les 4 ciutats més rellevants de Catalunya en quan a patrimoni o llegat romà. I en part, serà gràcies a la gent de l’Agrupació. Aquells a qui avui qualsevol reconeixement els queda curt, Gràcies. No menyspreem les opcions turístiques doncs, que poden arribar a la ciutat a partir de tot això, d'aquesta manera tant els polítics com també els veïns de Dalt de la Vila hauran de posar de la seva part per arribar a uns acords que no només els beneficiïn a ells, sinó al conjunt de la ciutat, que és més àmplia que tot això.

PD: l’altre dia el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir a cau d’orella que això de les Venus de Badalona en miniatura ja les van donar als regidors sortints al finir la legislatura. Si aquesta és una de les màximes distincions de la ciutat, espero que no se’ls torci l’enteniment i comencin a repartir-ne a tort i a dret cada dos per tres com fan amb les Creus de Sant Jordi.

dijous, 19 de juliol del 2007

La "serralada" per davant i per darrere

Sense més, durant un grapat de dies la formosa Veu de Mel ha restat en coma digital mentre per contra vivia uns dels millors dies vitals.

Com pot ser? De vegades hem de saber destriar el que és la vida real de la vida digital. Una pantalla, un teclat, un ratolí, uns gràfics i sobretot un cable telefònic poden donar-nos un exquisida complaença amb nosaltres mateixos, fer-nos sentir bé en moments determinats; però en cap cas poden ni han de substituir les emocions reals que podem viure amb encara més intensitat i que estan allà a fora esperant-nos.

Estem parlant, naturalment de que hem tingut la Veu de Mel de viatge. Ah! Bonica destinació la de l’aeroport de Barcelona. Sí, i és que varem estar fins a hores clickarianes ja, esperant poder accedir al que era el vol cap al nostre objectiu. Nosaltres començàvem a pensar que al final es repetiria el desastre del passat any, el 2006 quan hagué el caos aeroportuari del Prat. I la veritat és que et sents impotent quan el cap de setmana abans d’emprendre el vol veus com inexorablement la teva companyia de vol, Clickair, fa aigües pertot arreu i esdevé la riota entre els ocells metàl·lics.

Al final, quatre hores d’espera que van passant mentre una es desespera, però la il·lusió era tan gran que no ens varem deixar abatre i varem passar l’estona o bé donant diverses voltes per les cintes transportadores, per la terminal, xerrant, menjant i, naturalment provant de fer fotos als membres de les comunitats guiris més selectes.

Jo no havia viatjat pràcticament mai en avió i no sé perquè m’oloro que aviat començarà a varia la cosa. Al final, els senyors clickarians s’hi van lluir i van saber-nos tapar ben bé la boca, ho varem captar a l’instant, semblava fet a propòsit. Doncs si, i és que només entrar, les veus de rifa, de protesta contra la companyia es van transformar en afalacs tipus:

-Què reis Clickair! Acaben de compensar claríssimament l’espera!!

No hi havia per menys en el moment en què va aparèixer el monument, l’escultura feta hostessa: una espectacular rossa ben farcida que guanyaria sola la Champions. A tothom li va caure la baba en veure-la, i és que a sobre, el que podia ser el pitjor, que ens donés l’esquena mentre anava cap aquí i cap allà va resultar ésser l’elixir de vida d’un comboi ple de passatgers mentalment desgastats després de quatre hores d’espera. Tothom girava el cap cap enrere quan passava i és per això que em va fer gràcia recollir l'imatge que tots els homes (i algunes dones....) van anhelar. En un avió no se’n poden de fer de fotos, però tothom en fa, i no ens en varem estar. Així que mentre li fèiem un book a l’hostessa, casualment, en un fallo de direcció de la càmera varem enganxar de forma espontània l’amic africà (que després es partiria la caixa) que seia al darrere observant el pas de... “la serralada”. Espectacular imatge, sense comentaris. Clarament, jo em quedo amb aquest noi.