La "serralada" per davant i per darrere

Sense més, durant un grapat de dies la formosa Veu de Mel ha restat en coma digital mentre per contra vivia uns dels millors dies vitals.

Com pot ser? De vegades hem de saber destriar el que és la vida real de la vida digital. Una pantalla, un teclat, un ratolí, uns gràfics i sobretot un cable telefònic poden donar-nos un exquisida complaença amb nosaltres mateixos, fer-nos sentir bé en moments determinats; però en cap cas poden ni han de substituir les emocions reals que podem viure amb encara més intensitat i que estan allà a fora esperant-nos.

Estem parlant, naturalment de que hem tingut la Veu de Mel de viatge. Ah! Bonica destinació la de l’aeroport de Barcelona. Sí, i és que varem estar fins a hores clickarianes ja, esperant poder accedir al que era el vol cap al nostre objectiu. Nosaltres començàvem a pensar que al final es repetiria el desastre del passat any, el 2006 quan hagué el caos aeroportuari del Prat. I la veritat és que et sents impotent quan el cap de setmana abans d’emprendre el vol veus com inexorablement la teva companyia de vol, Clickair, fa aigües pertot arreu i esdevé la riota entre els ocells metàl·lics.

Al final, quatre hores d’espera que van passant mentre una es desespera, però la il·lusió era tan gran que no ens varem deixar abatre i varem passar l’estona o bé donant diverses voltes per les cintes transportadores, per la terminal, xerrant, menjant i, naturalment provant de fer fotos als membres de les comunitats guiris més selectes.

Jo no havia viatjat pràcticament mai en avió i no sé perquè m’oloro que aviat començarà a varia la cosa. Al final, els senyors clickarians s’hi van lluir i van saber-nos tapar ben bé la boca, ho varem captar a l’instant, semblava fet a propòsit. Doncs si, i és que només entrar, les veus de rifa, de protesta contra la companyia es van transformar en afalacs tipus:

-Què reis Clickair! Acaben de compensar claríssimament l’espera!!

No hi havia per menys en el moment en què va aparèixer el monument, l’escultura feta hostessa: una espectacular rossa ben farcida que guanyaria sola la Champions. A tothom li va caure la baba en veure-la, i és que a sobre, el que podia ser el pitjor, que ens donés l’esquena mentre anava cap aquí i cap allà va resultar ésser l’elixir de vida d’un comboi ple de passatgers mentalment desgastats després de quatre hores d’espera. Tothom girava el cap cap enrere quan passava i és per això que em va fer gràcia recollir l'imatge que tots els homes (i algunes dones....) van anhelar. En un avió no se’n poden de fer de fotos, però tothom en fa, i no ens en varem estar. Així que mentre li fèiem un book a l’hostessa, casualment, en un fallo de direcció de la càmera varem enganxar de forma espontània l’amic africà (que després es partiria la caixa) que seia al darrere observant el pas de... “la serralada”. Espectacular imatge, sense comentaris. Clarament, jo em quedo amb aquest noi.