divendres, 30 de març del 2007

Coughlin, t'estimem!!

Darrerament, podem vibrar d’allò més amb les imatges que ens van arribant des de Melbourne. S’estan batent una colla de rècords que semblaven estar bastant consolidats. Fins i tot són els propis posseïdors dels WR, els que se superen. I és que aquesta generació de nedadors que tenim i que venen, és de les més fructíferes que hi ha hagut.

Mentre veiem com Michael Phelps està en un moment de forma excepcional, contrastant amb un Hackett paupèrrim, míser (recordem que no fa tant que en 800m o 1500m, la seva especialitat, treia mitja o una piscina al segon tranquil·lament) estem vivint una de les millors èpoques també pel que fa a la vesant femenina.

Caram! Hi ha la francesa, l’estimable Laure Manaudou que cada vegada fa la llegenda una mica més gran. Aquesta noia ja va ser l’estiu passat a Hongria la gran sensació, i ara s’està consolidant com una de les millors. Hi ha qui ja s’atreveix; de fet molta gent, a anomenar-la la Phelps femenina. Ah! Estimable comparació que podríem subscriure de no ser perquè no n’estem del tot convençudes.

No estem menyspreant el seu talent ja que és pràcticament el millor, ahir ja va millorar el WR, com vam comentar. El que no ens agrada és això en sí de les comparacions. En esports, fa molt de temps que es fa, però cada vegada és més freqüent trobar-se el típic que parla de “l’hereu” de no se qui, en aquest cas la Phelps femenina. Bé, fora d'estendre’s més en aquesta crítica que un dia ja aprofundirem amb exemples. Avui ens hi endinsarem. Sembla ser que Laure Manaudou és la reina dels campionats, pel que fa a la vessant femenina. I més després dels europeus que va fer com hem dit, l’any passat. Però… segur? La Manaudou és altiva però encantadora, ja vam dir que fins i tot tothom diu que “té un no se què” (la Natalie també el té). Però si hi ha una dona que està més en forma que ella, aquesta vegada no és altra que la Natalie Coughlin. A la Natalie també la vam conèixer el 2003, l’any Phelps per excel·lència, un any que es pot i s’està repetint. Allà la noia del somriure d’or va arribar com una de les grans promeses. Però no va acabar de fer un bon campionat. Tot sigui dit. Potser per això quedaria en un segon plà. De fet, però, a partir d’aqui no ha fet més que guanyar, guanyar i guanyar. A Melbourne, entenem que sense mala fe, perquè la Manaudou encara és una mica la “novetat” potser passa una mica desapercebuda i més si gent com la Franziska Van Almsick també titlla la Manaudou de “la Phelps femenina”.

Creiem, però, i no ens equivoquem, que en tot cas aquesta vegada hi ha dues grans reines, la Coughlin i la Manaudou, i posaria encara una mica per sobre l’amiga Natalie, a qui he anat seguint des de 2003. Anem a mirar les medalles, però.

Si agafem l’or, tant la Natalie com la Laure, de moment en porten dos. La Natalie va quedar primera en 100m esquena amb un WR tot derrotant la Laure que va quedar segona; i ahir en el relleu de 4 x 200m lliures, també amb WR, deixant la França amb Manudou, terceres. La Laure les té en 200 lliures amb el carreró i el WR, mentre que també en 400m lliures, ara, però amb CR. Si mirem l’argent, la plata; tenim el segon lloc esmentat de la Laure en 100 esquena, mentre que la Natalie n’ostenta una en el 4 x 100, on quedaren segones darrere d’Austràlia. De bronzes, només hem comptabilitzat fins data d’avui el de 100m papallona de la Natalie amb un registre de 57:34 segons darrere de les dues estrelles australianes Lenton (57:15) i Schipper (57:24) i per part de Manaudou, de dels 4 x 200 lliures on França quedà tercera a remolc estat -unidenc. D’altres, la Laure va arriscar-se en els 1500m lliures i quedà l’última. Darrere fins i tot de Hayley Peirsol, la germana de l’Aaron que avui s’ha classificat per la final de 200m esquena. Amb calma. S’espera, però per avui, un gran duel amb en Ryan Lochte, qui podria ser el gran rival.

Així, fredament tenim 2 d’or per banda, 1 de plata per banda, i una de bronze també per banda, "empat". Està clar que tenim dos genis de la natació en acció. Les dues reines del campionat, sense desprestigiar massa les australianes que juguen a casa. L’espectacle, encara no ha finit.

dijous, 29 de març del 2007

Dimoni de ràbia.. argh.!!!

Dissortadament, avui, m'he posat a escriure una nova entrada. M'he entretingut durant més d'una hora a expressar les meves opinions respecte a la jornada d'avui. I dic dissortadament, perquè quan estava endinsat a l'últim paràgraf d'escriptura. PAM!! un error de clic ha estat mortal. el quadre de text d'escriptura s'ha pulveritzat, i amb això, tot l'article ja ben polit. No hi ha hagut possibilitat de fer marxa enrere. Quan ho he provat, m'ha tornat a aparèixer aquest quadre de text ara en blanc. Uhf... Amb franquesa, és una de les coses que més ràbia et pot ocasionar, després de perdre el temps esprement-te el cervell i sobretot, just quan estas a punt d'acabar, i no al principi, no. Té gràcia, però ha passat just quan estava comentant la dissortada notícia de les imatges que ens han arribat des de Melbourne, on el pare i entrenador de la jove nedadora ucraina (Kateryna Zobkova), Mihail Zubkov, ha escomès contra ella amb duresa.

Com sigui, intentaré reproduir amb més o menys fidelitat, però segur, més brevetat, el que he anat comentant. Però ja que estic, acabaré amb aquesta estampa esportiva en tant que violenta. Així quan Kateryna Zubkova buscava el passi a les semifinals de 50m esquena, fins i tot guanyant la sèrie; s'ha trobat eliminada per temps i amb una bona bronca del pare, arribant la sang al riu. Hem vist aquesta xiqueta ben acobardida tot i que provant de plantar cara. A mesura que s'anaven succeïnt les imatges, cada vegada més destrossada. I finalment desorientada, quan al pare se li ha passat l'ira. Veure-li aquella por als ulls ens ha fet pensar que potser no era la primera vegada en què es trobava en aquella situació. Aquesta vegada les càmeres han estat sufi
cientment hàbils com per captar i enviar directament a la policia la seqüència per tal de que no es torni a repetir un fet totalment rebutjable.

No és així com havia començat fa més d'una hora i mitja l'article, però evidentment se m'ha menjat l'ira a mi també. Ja més esquemàticament, ho sento, havia començat a parlar de que ahir va ser una jornada ben negra: estava dient que la derrota d'en Federer havia estat ben dolorosa, però que l'atribuia bàsicament a l'irrespectuós públic argentí, que ja ens té acostumats. A més a més, que segurament si hagués estat un altre partit amb un altre derrotat que a mi ja m'anés bé, no m'hauria queixat.

Després, m'he hagut d'estalviar un insult per a Serena Williams, i no de tipus racista, perquè l'esport és l'esport i res més que l'esport. El cas és que s'ha tornat a desfer d'una llastimosa Maria Sharapova, per un contundent 6-1 6-1, com ja va fer a l'Aus Open. Hi han jugadores que no puc veure, i la Serena n'és una.

Aleshores he enllaçat el tema amb la qüestió política que ens ocupava . Molt resumidament: com ens esperavem, al final ha baixat el soufflé, tot i que em sembla que demà es debatrà la proposta en sí. Mentres això passava, fora del Parlament, hem presenciat la continuació del linxament a la reclamació d'un dret que hem qualificat com a dret que no hauria de constar en cap Constitució, perquè se sobreentèn que tots els pobles ja l'haurien de tenir. Aquí, però, encara no en saben prou de democràcia i es permeten el luxe doncs, de mantenir legalitzats els partits feixistes fins i tot permetent-los fer les seves manifestacions.

La cosa s'ha enfilat, hem evidenciat en moltes més ratlles, que avui li hem vist el llautor al director del diari socialista més venut de Catalunya. Ha estat en un moment de zàping en una entrevista amb en Duran (d'Unió) mentre esperavem que comencés l'Annabeth Chase a deleitar-nos amb un altre cas de la seva fiscalia. Així, hem pogut veure com realment aquest home està dolgut i té una espècie d'ira (avui tot ha acabat amb ira) acumulada dintre seu que no sap com canalitzar ben bé. Una ira que ja hem deixat
clar que ja fora inassumible lligar-la amb les crítiques que va rebre des de l'escenari el cap de setmana a Verges, i que simplement van d'acord amb els últims titulars del seu diari. Això, ho recordo bé ho he qualificat com: "aquests dies és per agafar el diari amb guants de làtex, pinses i llençar-lo a les escombreries". I així, saltant-se un munt d'arguments més d'entre mig, hem arribat a la conclusió i advertència de que democràticament un pot expressar la seva opinió, estigui o no en acord. Però sense passar la ratlla. Perquè al cap i a la fi el que s'està introduint és el dret que ens pot permetre tenir de cop i volta tot allò que representa que tots els grups polítics defensen a Catalunya. Perquè sinó després ve el partit de dretes de torn a Espanya, ens furta el poc que hem aconseguit i així van passant els anys.

Ja no sé que més he afegit, però em sembla que he vingut a dir d'alguna manera que entenc l'actitud d'ERC de fer-se mig enrere, encara a l'espera de les votacions de demà, ja que ser l'únic partit que defensa això és difícil d'aguantar i del que es tracta ara, també és de demostrar com s'està fent el bon govern, per tal de donar aquesta, la vertadera imatge a la ciutadania. Mentrestant entre els propis d'ERC, però també el lideratge indiscutible de la societat civil, anirem introduint un debat necessari de
cara al futur, en el què els partits o bé donaran la mà a la societat civil, o ens abocaran a una gran ruptura nacional. No ho he dit ben bé així, però més o menys queda l'idea.

Aleshores, m'he tornat a la natació. Caram! m'havien quedat força bé les alabances als meus nedadors preferits, que han posat un contrapunt a l'informació tennística negativista que ens arriba aquests últims dies de Miami. Em deixava d'expressar el dolor de que la pobre Martina Hingis, se n'ha anat ben bé a campistraus també.

D'aquesta manera, ens hem fixat en primer lloc en l'impressionant Laure Manaudou, que té un sex-appeal reconegut per tothom (incloses les dones..). Ni hi ha ningú que no afegeixi després de dir que és la millor que té "un no se què que la fa desitjable". I és que el savoir faire de la francesa l'ha dut en una espectacular carrera des del carril segon a guanyar la cursa de 200 esquena amb un WR. L'ajustadíssima victòria contra Annika Lurz, per tan sols una braçada, ha fet que aquesta també nadés en WR, però només se'l pot adjudicar la guanyadora, evidentment. Tercera, doncs, Federica Pellegrini que hem dit que no ens esperavem la seva victòria tot i el WR a semis. Concloïem que Manaudou s'havia reservat.

Així hem quedat impressionats de com Phelps s'ha adjudicat també amb WR el seu tercer or en 200 esquena. I amb una superioritat que ens ha recordat a Barcelona 2003, el salt a la fama amb el "Serà Increïble", ho és.

Aleshores hem fet el mateix amb l'estimadissima Natalie Coughlin, que ha deixat Manaudou segona en el que és la seva especialitat, 100 esquena. I a sobre, amb un altre WR, superant-se a si mateixa perquè ja el posseia. D'aquesta manera és com hem pogut gaudir una altra vegada d'aquestes galtones i un somriure tan màgic que ennamora.

Finalment, ah! l'home més serè i modest dels últims temps, Aaron Peirsol. Sí, amb un caràcter federerià, sabent que guanyarà, aquest home ha tornat a batre la seva pròpia marca, un altre WR en 100 m esquena. Hem dit que no es pot explicar amb paraules, s'ha de veure com arriba, neda i venç, amb tranquil·litat, sense pràcticament immutar-se. Ja està escrit que ha de guanyar, disfruteu-ho.

Queda clar, a partir d'ara escriuré els articles en el processador de textos i després els enganxaré aquí. De tot se n'aprèn.

dimecres, 28 de març del 2007

L'importància de no fer-se enrere

Com era d'esperar, l'aparell socialista finalment ha llençat els lleons a l'arena ( i no només aquest). Ja vam dir que ens esperavem unes molt rabioses respostes de part de mitjans com El Periódico, una mica potser des de les entranyes com per exemple demostrava el titular d'avui que parlava de "la crisi d'ERC" a la qüestió sobre el dret fonamental tant de les perones com dels pobles, la lliure expressió.

Ah meravellós! tots retratats! Molta gent està esperant a que a ERC obrin la boca i aleshores començar el que a Espanya mateix en diuen "la jauría". Si, sembla que el PSC, un partit a la baixa segons les enquestes a diverses poblacions, ha oblidat força ràpid amb qui ha pactat. Una colla d'aixalabrats diuen, tant des d'uns partits com d'altres. Així, sembla que se n'acabin d'adonar de que es tracta d'un partit independentista i que no han dit res no que hagin dit anteriorment. I és que els polítics quan els interessa obliden rapid. I amb ells, com dèiem en l'article anterior, l'aparell periodístic que se'n desprèn. Sembla doncs que la corrupció ja no està de moda i en Joaquim Llena no podrà ocupar més primeres planes dels mitjans. Tothom se n'oblidarà i ell podrà seguir amb els seus afers lluny de la metròpoli.

El més divertit sempre és llegir les editorials, que és on s'acostumen a mostrar sense complexos despatxant-se a gust, i aquesta és amb franquesa una bona opció per donar compte a la població que en cap cas estan per donar suport a cap procés que impliqui notables millores per exemple en el predicat terreny social. Cau doncs, pel seu propi pes i per reiterades ocasions que mentre a països amb un règim democràtic es reparteixen els calers equitativament; aqui, a la Monarquia de l'Amnèsia es posa a parir la dignitat del país o dels qui encara la defensen sigui cívica o políticament, mentre a poc a poc ens aboquen a la "fragmentación de la unidad de.. els Països Catalans" res més lluny que això.

Vaja, un concepte adient. Ara sóm nosaltres els qui ens apropiem les frases de la dreta, i ull, de l'esquerra. I no prediquen aquestes tonteries en va. Saben el que es fan, i ja van poder comprobar, en aquest cas la dreta feixista a la Guerra Civil, quin era el punt feble dels Països Catalans: tallar la connexió entre Catalunya i València, i així començar a deixar la llavor de l'odi i anar-la regant de tant en tant: dividir i vèncer. Per això, mentre es passen el dia enfotent-se dels qui treballem per aquest poble en harmonia, democràticament (quan ens deixen), ells van tallant els vincles entre la socitat civil, perquè sembla que se n'han començat a adonar que es pot fer el mateix sense tancs, com està a punt de passar, si s'acaba produïnt, amb Televisió de Catalunya. És bonic de veure com convergents de soca-rel; evitant esmentar el terme "Països Catalans" parlen de l'unitat d'un territori que comparteix llengua i cultura, uns llaços fraternals avui en greu perill ja no només per la tele. Per altra banda, d'alguna manera se'n fan còmplices tot mostrant el rebuig a propostes ja no només polítiques com les d'ERC, sinó de caràcter cívic quan s'han produït (l'última més important, el 18 de febrer del 2006). Fa gràcia perquè a vegades penses, "avui us rieu d'allò del que demà en fareu bandera". L'Estatut, encara que se l'hagin près a broma, per exemple ha acabat essent la bandera de CiU.

Crec que serà molt interessant saber què passarà al debat de demà (bé per l'hora que és, ja avui), ja que d'alguna manera s'està començant a posar la primera pedra en un dels objectius que encara Catalunya els propers anys: posar sobre la taula, al dia a dia de la gent el debat de l'autodeterminació i convidar a forces de l'hemiscicle català a sumar-s'hi. Per això, ERC no ha de repetir els errors de la passada legislatura quan van fer allò que mai es fa i pel qual pots acabar pagant-ho durant temps i temps: fer-se enrere. No solsament ens referim al cas Perpinyà, que més enllà de l'importància real que tenia; aquella vegada sí que els lleons es varen menjar els parlamentaris d'ERC. Potser també per la falta de fermesa amb l'estatut, una indecisió que després s'ha vist que tenia raó de ser, essent benevolents, en el sentit que se sabia que allò que es deia després es veuria reflectit i que així calia pensar-s'ho dues vegades, com va començar a passar d'immediat amb l'aeroport de Barcelona el mateix estiu de 2006.

Aquesta vegada n'hem d'aprendre, i no deixar-nos intimidar per titulars sensacionalistes de preteses crisis o actituds contradictòries de sectors suposadament catalanistes o nacionalistes. De fet, no cal ser nacionalista, Catalunya ja fa molts anys que és una Nació ho digui o no Espanya. Per defensar Catalunya, cal gent que s'ho cregui, i sortint a la contra cinc minuts després d'unes declaracions que, d'acord, es van fer en un marc poc institucional que a més donava peu a la broma, i fins i tot crec que personalment potser en un moment inoportú, no donarem pas cap exemple d'esforç per la pròpia terra. Val a dir, que la declaració després s'ha fet com cal i amb una proposta formal. Si això és així, el més probable és que demà baixi el soufflé com deia en Maragall, i així, ja podrem copsar per primera vegada com reaccionen els sectors més reacis a portar Catalunya a la màxima cota de llibertat i democràcia. Així, poc a poc es podran anar enviant imputs més mesurats des del Govern per construir el debat.

Avui el propi Ferreres ho significava ben gràficament en la vinyeta diària al propi diari socialista. Demà, el debat comença a posar-se sobre la taula. I passat, potser ens quedarà menys Catalunya per defensar.

diumenge, 25 de març del 2007

El bucle socialista no té límit

Ahir es va retirar el prolífic cantautor de Verges, Lluís Llach; i ho va fer llençant una colla de míssils a diferents tendències i formacions polítiques. No podia pas ser d'una altra manera en el seu comiat. Però més enllà de l'emotiu i magnífic recital, hem d'anar a posar l'ull a com ho van veure o com ho van entendre els mitjans de comunicació. Molts o potser tots, s'autoproclamen com a portantveus de la societat civil (la piràmide que funciona des de la base). Més aviat haurien de dir que són el reflex de determinades opcions polítiques de cara a la societat civil (la piràmide que funciona des del vèrtex d'amunt). És per això que cal estar atent a les tonteries que poden aribar a deixar anar quan els convé si tanta és la seva influència.

A Catalunya, vam poder veure el concert per TV3. Hi havia el corresponsal Toni Puntí, a qui últimament el veiem força a "La nit al dia", un programa que des del C33 demanava a crits de bon principi que fos emès per Tv3. De ben segur, doncs, que va passar un mal moment quan va fer l'aparició el President de la Generalitat, en José Montilla, qui encara passaria una molt pitjor vetllada. Quin paperot que va haver de fer! se li notava només de veure-li cara; mentre tothom cantava l'home aguantava el tipus amb un somriure a vegades diluit. Segurament no hauria d'haver fet acte de presència, perquè es va dur una bona escridassada, tot i que sempre és d'agrair el gest de voler assistir, ben assessorat.

En Toni Puntí, en primer lloc va provar de dissimular uns crits i unes xiulades contra el president socialista, com s'acostuma a fer als mitjans afins. Però allò era massa descarat, no es podia ocultar ni maquillar de cap altra manera (ho estaven veient tots els Països Catalans!) i menys després quan en Llach va donar més ales als més de 5.000 assistents al concert de comiat. Les càmeres van anar enfocant totes les cares conegudes que varen assistir; políticament hi havia molta gent d'ERC i del PSC, com també el convergent Mas. Els primers, com el Conseller Puigcercós, se'ls veié en la seva salsa a jutjar pels crits "d'Independència" que es varen anar sentint de fons. Pel que fa als del PSC, es pot ben dir que varen sortir amb la cua entre cames, entre els xiulets del públic i les al·lusions que va llançar en lluís Llach. En Toni Puntí no va poder més que rectificar i narrar l'evidència.

Quelcom més miserable i covard ha fet la gent d'El Periódico. Ah! els va ben doldre que Lluís Llach els donés una lliçó de com fer país i no nedar en l'ambigüetat d'una fullaraca que, tenyida de fals catalanisme acaba desembocant en una "vorágine" espanyolista-socialista sense fí. I perquè, home amb franquesa, el mínim que qualsevol podia esperar a l'anar a comprar el diari aquest matí, era trobar-se en portada l'últim adéu del mític cantautor a la portada. Que li l'havien dedicat el dissabte? d'acord. El problema, però no és aquest. El més lògic en periodisme és correspondre una part de la notícia amb l'altra i més si l'últim concert era dissabte i no divendres. És el que amb sentit comú ha fet La Vanguadia tot i que Convergència va ser criticada. Fins i tot, inclouen un article del director José Antich.

I doncs? és que a El Periódico són d'en Serrat, l'entranyable i gran cantautor que ha donat la volta al món en castellà. Tristament avui s'han retractat. Anunciada la retirada des de fa un any, els socialistes s'han hagut d'esperar a treure una col·lecció amb la discografia d'en Serrat, que sincerament no ve a lloc. Així paradoxalment, aquest matí no només no hem trobat notícia en portada del noi de Verges, sinó que a més ens han endinyat (pagant) un nou exemplar de la discografia d'en Serrat. No esperem doncs, trobar res destacable a les pagines interiors de la publicació. Avui no és el dia de El Periódico. Demà ja s'entretindran a esquarterar les declaracions sobiranistes de Vendrell (ERC).

De totes maneres hem fet l'esforç. L'article que es dedica a la segona pàgina de la secció cultural; si a la segona, perquè la primera és lamentable i ens fa venir mal de ventre. Ens parla de que la llengua castellana per primer cop té una única gramàtica. Dona fàstic. Avui, El Periódico dóna fàstic, i no és el primer dia que en dona, el porcentatge ha augmentat des del cani de direcció. Aleshores, ja a la segona pàg. el titular del concert: "La reivindicació marca l'últim adéu de Lluís Llach a Verges" amb un subtitular que esmenta que va començar amb xiulets als polítics. Ah! com tapar l'escridassada a José Montilla? Certament saben que poden jugar amb cert avantatge, allò que expliquen no ho està veint ningú en aquell moment; "la presència de la plana major de la generalitat i del cap de l'oposició Artur Mas (l'únic nom personalitzat) provocà que l'últim adéu de lluís Llach comencés amb xiulets i crits de fora d'aquí dirigits als polítics"; especificant tot seguit i no sabem amb quina intencionalitat, que Montilla havia estat amb ell minuts abans al camerino. Passat el primer mal tràngol, trobem una escapatòria al final de l'article on s'especifica que al final del concert, quan el cantautor baixà amb el públic i s'acostà als polítics, altre cop els xiulets. No. Quan el cantautor s'acostà a José Montilla, altre cop els xiulets.

Ara mateix si anem a buscar l'edició digital del diari, veurem que el que realment importa a El Periódico és el devenir de l'espectacle de Can-Zam, el que sense entrar a valorar, queda en un lloc semi-destacat del web, mentre que l'última actuació de Llach s'ha d'anar a trobar avall del tot. La rabieta els ha tornat a poder, no els ha agradat que se'ls anomenés l'esquerra noucentista; què se'ls titllés d'alguna manera "apoderats del poder", immobilistes i mitjançant la cançó se'ls donés una lliçó de com fer país. Però no us preocupeu, demà ja es despatxaran de gust, ja es desfogaran amb les declaracions d'en Vendrell, que rapidament han aparegut a la portada de totes les edicions digitals. Ho hem vist a les 19:00, i a l'hora del TN, hem pogut veure la resposta de CiU, d'un Felip Puig que fregant-se les mans, s'ha retractat davant la militància convergent i les pròpies joventuts "pijosobiranes" que el tenen com a puntal de la branca sobiranista de CiU, un curiós sobiranisme que nega el propi sobiranisme i s'autotanca les portes, com venen fent molt abans del pacte Mas-ZP.

divendres, 23 de març del 2007

L'OH-5 el "Trencanous" o l'antic Zinjanthropus boisei

El meu amic Xavo, podria demostrar que aquesta espècie homínida no s'ha extingit. Potser no colaria de cara a la comunitat científica, perquè mentre en Xavo va d'intel·lectual, l'amic "Zinj" només arribava en línies generals al 40% de la capacitat craneal de l'home modern. És a dir, que si la nostra espècie parteix dels 1100cc i arriba als 1700cc màxim, l'OH-5 com a molt albergà 520cc aprox.

Situem l'OH-5. L'Olduvai Hominid núm. 5, va ser descobert el 17 de juliol de 1959 per Mary Leakey qui va ser la dona del famós Louis Leakey (que en aquell moment estava malalt); una veritable i apassionant nissaga de paleontòlegs i d'altres naturalistes disposats a dissipar i amb èxit, la cortina de fum que ens han intentat vendre els contes religiosos. D'aquesta manera, a les Gorges d'Olduvai (a Tanzània), trobem una de les terres més propícies d'Àfrica que, degut a la capacitat de conservació, és ideal per completar el nostre arbre genealògic amb una espècie tan singular i polèmica com aquesta.

Aqui es desencadenaria una de les polèmiques més apassionants de la paleontologia i del coneixement científic en general. És la passió per l'orígen de l'humanitat, una questió exactament extrapolable per exemple 6000 anys enrere en temps faraònics. Quina és la polèmica, doncs? De fet, el popular OH-5, o Zinj, té tants noms o més com els que podien posar-se als nounats fa 50 anys. Sembla ser que la seva especial robustesa va aixecar un debat en el qual s'hi han vist involucrades d'altres espècies similars. Seguint amb la situació del company Zinj, hem de dir que pertany a una branca força robusta de l'evolució de l'humanitat, concretament dels Australopithecus en tant que per aquesta raó fins i tot ha près el nom de Paranthropus boisei un nom que el categoritzava doncs, com una espècie diferent dels Australopithecus tot i que no van sobreviure extingint-se. En aquesta mateixa situació hi trobaríem d'altres espècies germanes com ara el Paranthropus aethiopicus o el P. robustus.

Tot i que en les notes inicials de l'excavació els Leakey van posar-li Titanohomo mirabilis, això ja va ser suficient per marcar tendència quan finalment Louis va decidir posar-li Zinjanthropus boisei; Zinjanthropus (Zinj, pels amics), per ser un antic mot aràbic est africà mentre que boisei per reconèixer un benefactor dels Leakey, Charles Boise. Amb aquesta classificació apareguda a la revista Nature el mateix 1959, s'iniciava el debat. Els Leakey doncs, es posicionaven per qualificar-lo com un descendent, una evolució australopitecina del gènere Australopithecus, que ve del mot austral (sud) amb una vora de vint diferències ben remarcades vers els Australopithecus. Tammateix, el propi Leakey es retractaria després a l'observar certes semblances que el varen fer creure que l'especímen de les gorges d'Olduvai núm. 5 estava en "la línia de successió" dels Homo, o potser més ben dit, d'ancestració, mentre que els Paranthropus, o Zinjanthropus, o sigui, els més robustos, no. Arrel d'això ja tenim el conflicte "armat" entre molts paleontòlegs de gran prestigi: Australopithecus boisei o Paranthropus boisei?

Realment, és un gran embarbussament el que em ve al cap quan miro el meu amic Xavo, que té una cresta que segurament ha heretat de l'OH-5. I és que el Zinj, tenia una cresta molt xava, però sagital i per naturalesa pròpia; i no de gomina o no sé quines potingues actuals. Només hem de mirar les restes del crani d'en Zinj per corroborar la robustesa de l'individu qui es calcula que va viure més o menys fa 1,8 milions d'anys, tot mesurant d'1,30m a 1,40m. Veient-lo, és ben fàcil de saber el perquè també se l'ha arribat a anomenar el "Trencanous". És ni més ni menys que la raó de perquè tenia una cresta sagital tan notable, lligada a la naturalesa de la seva mandíbula que pràcticament apreciem com el doble que la nostra. Així la cresta compensaria el volum de l'esforç muscular que es desprenia de la potent mandbula, vindria a ser com el nervi en algunes estructures arquitectòniques. Potser la mandíbula més important entre els nostres antecessors; una mandíbula que el va convertir realment en una màquina de mastegar i mastegar de tot.

S'ha de dir, que el debat entre la denominació Australopithecus boisei o Paranthropus boisei avui s'ha mig resolt donant com a vàlides les dues denominacions taxonòmiques entenent-les com a denominacions d'un mateix gènere. Probablement, aquesta espècie té una mica de cada; no és exactament un Australopithecus, però tampoc és una espècie el suficientment diferent com per separar-la de l'anterior. De totes maneres, a excepció del meu amic Xavo, es van extingir. Potser és senyal d'alguna cosa i ell en té la resposta!

dimecres, 21 de març del 2007

Benet, el Cahperòleg de "Ventdelplà"


De fet, si el mot "Cahperòleg" a banda de sorgir de la paraula "Cahper", es basa en algun fet, alguna persona que hagi merescut ésser la primera així batejada, no és altre que el paper de "Benet" a la sèrie de TVC Ventdelplà.

Aquesta nit, quan he arribat a casa, estaven fent Ventdelplà. Per a qui ho segueixi, d'acord és una sèrie força entranyable però també força cursi i a vegades un tant repetitiva en tant que cursi, com dèiem. A vegades acaba cansant que moltes escenes es basin en una "bronca" (quatre crits) i al capítol següent un ploriqueig, "Perdona'm, m'he passat, sóc un tal". A banda d'això, la sèrie és notable i t'entretens força. No ho podem negar, de tant en tant també apareix algun assumpte o com li volguem dir. Ja definirem un altre dia el concepte; com també potser un altre dia comentarem que la sèrie que la va suplir "Mar de fons" tenia la "graella de sortida" plena d'assumptes. Parlant de Mar de Fons, dóna l'impressió que per agafar audiència van anar a buscar les actrius que senzillament estaven més bones. Però ull, a més a més ho eren de bones, perquè la sèrie em va despertar cert interès, vaja la vaig seguir igualment.

Va ser poc valorada i a la gent li va semblar massa poc real. Sembla doncs que hagin oblidat sèries de famílies riques com Nissaga de Poder o Laberint d'Ombres, massivament seguides. Probablement la gent ja s'ha mal acostumat a sèries tan carrinclones i pesades com ara "El cor de la ciutat", on no acaba de passar res basant-se en la quotidianeitat de la pròpia sèrie en si. D'acord, si agafem el global i venim amb estadístiques de ben segur que amb tanta longetivitat hi han passat moltes coses; però ara jugava tot comparant-la amb les dues sèries anteriors. És per això que mai m'ha acabat d'agradar, crec que va tenir el seu punt fort, però ara ja hauria d'anar desfilant; massa discussions, mal rotllo "perdona'm perdona'm" i una obra grisa focalitzada en masses personatges. Potser massa desgraciats i massa poques idees. La raó principal segurament vindria per l'excessiva longetivitat que està adquirint com deia.


Bé, tornant a avui. M'ha commogut tornar a veure aparèixer el cahperòleg del Benet. Ah! gran gran. Representa que li ha donat una sorpresa a la seva xicota, la Roser. Ja ens ho hem ensumat pel tò que ha adquirit l'Esther quan han trucat a la porta i ha fet veure que s'havien equivocat. Aleshores quan ha aparegut tan feliçment, hem saltat de la taula.

-Mira el cahperòleg!!

Efectivament. Ja tenia la reputació guanyada a pols. Se la va guanyar abans d'arribar a la presó quan el vèiem aparèixer cahperament cada vegada més sovint. Que si un dia feia de lampista, que si un altre feia un favor a un altre, que si anava a robar a contracor... abans de què sabéssim que robava, l'imatge que va aconseguir donar no era altra que la d'ésser misteriós que ves a saber d'on deu haver sortit, no se sap exactament a què es dedica perquè cada vegada que surt fa coses diferents. Doncs si, amagava coses. Aquest és l'estereotip de cahperòleg.

S'ha de dir que aquesta segona entrada al bloc m'ha fet pensar que per les poques coses que he anat escrivint, vaia cahperada de bloc m'està sortint! (per no dir "patranya", jajaja).

dimarts, 20 de març del 2007

Benvinguda Cahpera

Darrerament, diuen que al Principat, la canalla pren cada dia més consciència de l'important que és aprendre anglès. El problema és que potser quan tothom el sàpiga fer anar bé, potser el món parlarà xinès. O potser castellà, que ja anirà bé sempre i quan no trepitgi el català.

Un bon dia, pels volts del 2005, en una classe d'anglès una professora qualsevol amargada on les hagin i amb ganes d'amargar a la gent amb tristes amenaces de poca autoritat, demanava traduir frases del català a l'anglès. Una d'aquestes, per suscitar l'interès de les ments durments, fou una espècie de missatge polític en el que s'afirmava que Madrid (vegeu viatges al cel), no era una capital que representés tot el conjunt de l'Estat espanyol. Òbviament es referia a nosaltres els catalans. Va ser el moment històric en què una actitud d'una noia d'aquelles de "això només ho pot haver après o sentit del seu pare que deu de ser un fatxa", però d'aquelles que cauen bé perquè les deixa anar sense saber realment de què parla, va deixar anar quelcom així com un:

-Cahper, qué Cahper señorita!!

Ningú no va entendre exactament a què s'havia referit. Ah! quina meravella de paraula havia brollat tan espontàniament d'aquella ment imaginativa. La paraula faria furor, com encara ens ho recorda molta de la gent que hi havia, els quals han assimilat clarament al seu vocabulari habitual aquesta paraula. Ja se sap, aquelles paraules que es diuen durant una temporada i després mai més.

Doncs aquesta ha perdurat. La gent no va trigar gaie a anar-li a preguntar què carai havia volgut dir amb allò. Heus ací la grandesa mateixa. Ella d'alguna manera li havia dit "en anglès" a la senyoreta "quina fantasmada" acabava de deixar anar. Un comentari facciós però graciós en el fons, com tants d'altres que ha anat deixant anar d'haver-los sentit segurament de casa, o ves a saber. Hi ha una pel·lícula que va d'un fantasma que és maltractat per d'altres fantasmes. Bé, no es tracta pas de cap altre que Casper. Casper el fantasma, que en el llenguatge semi-castellà rústicogroller d'aquesta noia vingué a ser un "Cahper" pronunciat "Cáhper".

Encara que no haguéssim presenciat aquell moment, ja fa temps que vam incorporar el mot al llenguatge habitual, com qui li dona per dir freak a tot, gastant el sentit de la pròpia paraula lluny del significat original ja. Així a vegades a algú el qualifiquem com a Cahper, podem dir que l'altre dia vam fer una cahperada per fer anar nosequè. O què ens vam inventar una cahperada per enredar algú. Bé, tot han estat adaptacions del mot original, que ens anem fent venir bé pel nostre discurs.

Així, de mi va sorgir la variant "Cahperòleg/a" que no és el mateix que "Cahperote". Cahperote per dir "Què Cahper" en una espècie de superlatiu. Però Cahperòleg/a l'entenem per designar una persona que es dedica a fer el Cahper com si estiguéssim parlant d'una professió. És a dir que te'l pots anar trobant, ara fent una cosa o ara fent-ne una altra. No se sap ben bé d'on surt, implica un cert aire de misteri. Què Cahper! Aquest, a què collons es dedica exactament? Exacte, què fantasma, oi? Doncs això, un Cahperòleg/a.