El bucle socialista no té límit

Ahir es va retirar el prolífic cantautor de Verges, Lluís Llach; i ho va fer llençant una colla de míssils a diferents tendències i formacions polítiques. No podia pas ser d'una altra manera en el seu comiat. Però més enllà de l'emotiu i magnífic recital, hem d'anar a posar l'ull a com ho van veure o com ho van entendre els mitjans de comunicació. Molts o potser tots, s'autoproclamen com a portantveus de la societat civil (la piràmide que funciona des de la base). Més aviat haurien de dir que són el reflex de determinades opcions polítiques de cara a la societat civil (la piràmide que funciona des del vèrtex d'amunt). És per això que cal estar atent a les tonteries que poden aribar a deixar anar quan els convé si tanta és la seva influència.

A Catalunya, vam poder veure el concert per TV3. Hi havia el corresponsal Toni Puntí, a qui últimament el veiem força a "La nit al dia", un programa que des del C33 demanava a crits de bon principi que fos emès per Tv3. De ben segur, doncs, que va passar un mal moment quan va fer l'aparició el President de la Generalitat, en José Montilla, qui encara passaria una molt pitjor vetllada. Quin paperot que va haver de fer! se li notava només de veure-li cara; mentre tothom cantava l'home aguantava el tipus amb un somriure a vegades diluit. Segurament no hauria d'haver fet acte de presència, perquè es va dur una bona escridassada, tot i que sempre és d'agrair el gest de voler assistir, ben assessorat.

En Toni Puntí, en primer lloc va provar de dissimular uns crits i unes xiulades contra el president socialista, com s'acostuma a fer als mitjans afins. Però allò era massa descarat, no es podia ocultar ni maquillar de cap altra manera (ho estaven veient tots els Països Catalans!) i menys després quan en Llach va donar més ales als més de 5.000 assistents al concert de comiat. Les càmeres van anar enfocant totes les cares conegudes que varen assistir; políticament hi havia molta gent d'ERC i del PSC, com també el convergent Mas. Els primers, com el Conseller Puigcercós, se'ls veié en la seva salsa a jutjar pels crits "d'Independència" que es varen anar sentint de fons. Pel que fa als del PSC, es pot ben dir que varen sortir amb la cua entre cames, entre els xiulets del públic i les al·lusions que va llançar en lluís Llach. En Toni Puntí no va poder més que rectificar i narrar l'evidència.

Quelcom més miserable i covard ha fet la gent d'El Periódico. Ah! els va ben doldre que Lluís Llach els donés una lliçó de com fer país i no nedar en l'ambigüetat d'una fullaraca que, tenyida de fals catalanisme acaba desembocant en una "vorágine" espanyolista-socialista sense fí. I perquè, home amb franquesa, el mínim que qualsevol podia esperar a l'anar a comprar el diari aquest matí, era trobar-se en portada l'últim adéu del mític cantautor a la portada. Que li l'havien dedicat el dissabte? d'acord. El problema, però no és aquest. El més lògic en periodisme és correspondre una part de la notícia amb l'altra i més si l'últim concert era dissabte i no divendres. És el que amb sentit comú ha fet La Vanguadia tot i que Convergència va ser criticada. Fins i tot, inclouen un article del director José Antich.

I doncs? és que a El Periódico són d'en Serrat, l'entranyable i gran cantautor que ha donat la volta al món en castellà. Tristament avui s'han retractat. Anunciada la retirada des de fa un any, els socialistes s'han hagut d'esperar a treure una col·lecció amb la discografia d'en Serrat, que sincerament no ve a lloc. Així paradoxalment, aquest matí no només no hem trobat notícia en portada del noi de Verges, sinó que a més ens han endinyat (pagant) un nou exemplar de la discografia d'en Serrat. No esperem doncs, trobar res destacable a les pagines interiors de la publicació. Avui no és el dia de El Periódico. Demà ja s'entretindran a esquarterar les declaracions sobiranistes de Vendrell (ERC).

De totes maneres hem fet l'esforç. L'article que es dedica a la segona pàgina de la secció cultural; si a la segona, perquè la primera és lamentable i ens fa venir mal de ventre. Ens parla de que la llengua castellana per primer cop té una única gramàtica. Dona fàstic. Avui, El Periódico dóna fàstic, i no és el primer dia que en dona, el porcentatge ha augmentat des del cani de direcció. Aleshores, ja a la segona pàg. el titular del concert: "La reivindicació marca l'últim adéu de Lluís Llach a Verges" amb un subtitular que esmenta que va començar amb xiulets als polítics. Ah! com tapar l'escridassada a José Montilla? Certament saben que poden jugar amb cert avantatge, allò que expliquen no ho està veint ningú en aquell moment; "la presència de la plana major de la generalitat i del cap de l'oposició Artur Mas (l'únic nom personalitzat) provocà que l'últim adéu de lluís Llach comencés amb xiulets i crits de fora d'aquí dirigits als polítics"; especificant tot seguit i no sabem amb quina intencionalitat, que Montilla havia estat amb ell minuts abans al camerino. Passat el primer mal tràngol, trobem una escapatòria al final de l'article on s'especifica que al final del concert, quan el cantautor baixà amb el públic i s'acostà als polítics, altre cop els xiulets. No. Quan el cantautor s'acostà a José Montilla, altre cop els xiulets.

Ara mateix si anem a buscar l'edició digital del diari, veurem que el que realment importa a El Periódico és el devenir de l'espectacle de Can-Zam, el que sense entrar a valorar, queda en un lloc semi-destacat del web, mentre que l'última actuació de Llach s'ha d'anar a trobar avall del tot. La rabieta els ha tornat a poder, no els ha agradat que se'ls anomenés l'esquerra noucentista; què se'ls titllés d'alguna manera "apoderats del poder", immobilistes i mitjançant la cançó se'ls donés una lliçó de com fer país. Però no us preocupeu, demà ja es despatxaran de gust, ja es desfogaran amb les declaracions d'en Vendrell, que rapidament han aparegut a la portada de totes les edicions digitals. Ho hem vist a les 19:00, i a l'hora del TN, hem pogut veure la resposta de CiU, d'un Felip Puig que fregant-se les mans, s'ha retractat davant la militància convergent i les pròpies joventuts "pijosobiranes" que el tenen com a puntal de la branca sobiranista de CiU, un curiós sobiranisme que nega el propi sobiranisme i s'autotanca les portes, com venen fent molt abans del pacte Mas-ZP.