Penso, per tant sóc?

L'altre dia estava pensant allò en la filosofia -no tenia res a fer, està clar-, i em va venir al cap que les coses han canviat molt d'ençà uns segles. Quin discurs filosòfic hi ha avui en dia? Parlar de marxisme, de capitalisme, de comunisme... és discurs filosòfic o és pensament polític?

Avui en dia ja no es discuteix de les coses essencials, potser perquè no interessen, o perquè finalment el coneixement científic; perdó el coneixement científic que s'ha dedicat en plè a investigar la veritat a base d'experiments que resultaven en proves fefaents -a diferència del simplement adjudicar una veritat a raons abstractes, com fa la religió de manera arbitrària-, ha resolt de tal manera aquest debat, o sense haver-ho fet, ha sabut despistar l'atenció de la societat d'avui en dia.

Segurament hi ha hagut una cosa que no havia passat mai, que és la revolució electrònica, que comença segurament durant la guerra freda i té un primer gran auge als anys noranta. La cosa va encara a més durant el nou segle i el pensament polític o el discurs filosòfic queda com una requincalla del passat. Però és realment així?

En el meu avorriment em vaig començar a preguntar com és que cap tarat es preguntava si era o no era. No és un tema de carrer, i millor que no ho sigui, perquè imaginem una persona pel carrer amb un mòbil mans lliures, d'aquells que ara només posar-te un auricular ja parles i escoltes, parlant amb un altre del no-ésser. Algú denunciaria que una persona s'havia escapat del manicomi.

Aprofunditzant encara més, em vaig fer una pregunta: si penso, per tant, sóc; què passa quan no penso? És a dir, si per saber del cert que realment existeixo -per quina realitat entenem "realment"?- he de saber que penso, quan tenim la ment en blanc, quan no pensem en res, aleshores no existim?

I encara més, si he de saber que penso, aleshores hauria d'existir abans per poder saber? aleshores sé, per tant sóc i aleshores penso? I com puc passar de ser un no-ésser a ser un ésser? què em diferencia, què és realment un no-ésser? Qui no sóc? eh??

Aleshores em vaig imaginar la meva trista divagació surant entre un cel blau amb núvols blancs, empenyada per les grans divagacions de la història i em va fer gràcia. I perquè em va fer gràcia? Vol dir que em crec que la meva pensada, comparada amb el pensament dels grans mestres, queda molt per sota del que pot donar de sí l'ésser humà -!- i per tant, podem ser diferents tipus d'éssers en funció de com pensem? És aquesta la maquinària interna d'algú de pensament únic?