Lolo Jones

Com em dic Veu de Mel que la bella atleta de 26 anys acabats de complir de Des Moines a Iowa (USA), havia de guanyar aquella final de 100 metres tanques femenina en una carrera ja orfe de la campiona d'Europa per lesió, Susanna Kallur. I ho anava fent fins a la penúltima tanca, quan s'ha entrebancat tot tirant-la a terra i ha perdut el ritme de la victòria quedant fora deles medalles, relegada al setè lloc. Dissortadament, us haureu ensumat que "Veu de Mel" no és el meu nom real. Els americans finalment han retingut la medalla d'or a casa ja que la carrera l'ha vençuda la Dawn Harper.

Lori Jones, més coneguda com a Lolo Jones una derivació del seu nom a causa de la coincidència amb el de la seva mare, també Lori, és una guanyadora de cap a peus que ha agafat el relleu de la mítica ja retirada Gail Devers (a la quarentena d'anys!) en valles. Després de guanyar tots els campionats possibles nord-americans, a l'hora de fer el gran salt internacional amb l'oportunitat que tenia en uns JJOO, partia clarament com la gran favorita. Als mundials indoor del mateix 2008 celebrats a València ja havia advertit guanyant l'or en els 60m valles.

La seva desgràcia, ha estat una de les imatges de la jornada d'atletisme d'ahir, i del dia. Les televisions no han parat de recrear-se en el dolor dels seu perfecte rostre cobert de laments tot just acabar la cursa, una cursa que ja he vist mil vegades. I és que sense voler-ho, a més a més ha estat la víctima innocent d'haver estat escollida, segur, una de les imatges dels JJOO; a data d'avui, ja ningú dubta de la gran debacle dels Estats Units en atletisme; allà on tradicionalment han guanyant més medalles i més jocs.

I és que des de la retirada forçosa per tramposa de la Marion Jones, avui sumida en la misèria econòmica, els Estats Units han contret la mateixa desgràcia i per aquesta olimpíada han arribat en un moment de forma força decebedor. Un dels grans símptomes són la desaparició de la seva hegemonia en els 100m tant en homes com en dones, on l'humiliació de veure tres jamaicanes -grans rivals- endur-se els tres medalles, ha estat molt dolorós. La final de 400m femenins, que també tenien a l'abast i l'han perdut tristament a l'última recta, o la desaparició d'atletes nord-americans en la final de salt, l'extinció del combustible dels tiradors de pes... Tot això ha anat engreixant la distància en ors amb el gegant asiàtic per excel·lència, la Xina; que es poden permetre el luxe de plorar per Liu Xiang i fer-ne un dol nacional mentre ho compensen amb uns JJOO brillants, com no podia ser d'altra manera.

Però la derrota de la Lolo Jones m'ha afectat profundament. No és que la seguís gaire, però veure trencar-se aquella carona de porcellana allà enmig, per un error cras, involuntari, olímpic, quan ja ho tenia guanyat, ha estat una punyalada massa important. La pobra Lolo ha hagut de pagar els plats trencats d'una mala preparació pels JJOO per part de la Federació d'atletisme, dels Estats Units i la desorganització dels seus trials, que tan ben estructurats tenen en natació. I és que la Lolo, de no haver-se entrebancat hauria guanyat, perquè s'ho mereixia. Ella sí que havia fet els deures. Ho entnen?

Aquest doncs, és un nou pal i immerescut per una noia clàssica de barriada americana, de la que corre que de petita vivia amb la seva família fugint dels cobradors de lloguers dels pisos on anaven residint i que, quan finalment van poder-se arrelar amb dignitat, aleshores va sortir a la llum la seva potència atlètica que l'ha conduït fins aquesta final olímpica que el "hombre del mazo" que diu el Perico Delgado a les retransmissions del Tour de França, li ha arrebatat amb un cop ben dur. Perquè?

D'aquí el meu petit homenatge a la Lolo; endavant! :)