Felicitats Lozza!!! MVP 2007

Avui hem pogut saber que dimecres, després d'una de les seves millors temporades, la Lauren Jackson ha estat nomenada com esperàvem i desitjàvem, MVP de la WNBA 2007. Les seves competidores Becky Hammon i Diana Taurasi no han pogut fer més que recaptar poc més de la meitat de vots que l'ànima de les Seattle Storm (473, 254 i 144 respectivament). Potser el fans han oblidat o han deixat massa lluny (7a amb 27 punts) una Katie Douglas que aquest any s'ha consolidat del tot.

La Lauren, a més a més, aquest any ha igualat la millor anotació de tots els temps en mans de la pròpia Diana Taurasi, 47 punts en un èpic partit el 24 de juliol contra les Washington Mystics. És més, tot això li ha valgut per guanyar més títols: Jugadora Defensiva de l'Any, All-Defensive First Team, Peak Performer en punts i en rebots i com no, All-WNBA First Team. Tot... menys el títol de campiones de la lliga que ja van aconseguir el 2004.

Liderant la lliga en punts (739 amb un average fora del normal, 23,8), i en rebots (300; 9,7 d'average) a més a més de fer la seva millor anotació personal a la WNBA i igualar la de tots els temps, ha queda segona en quant a taps (63; avg de 2,0). Sembla ser doncs, que la WNBA segur, està gaudint de la llegenda més gran que ha pogut viure en la seva curta dècada d'existència com a ta. Una jugadora que va arribar com a primera opció del draft a càrrec de les Seattle Storm el 2001 el que va suposar una revolució junt amb el fitxatge de la Sue Bird en el Draft de l'any següent, el complement imprescindible.

Ésser la jugadora més jove i que més ràpidament ha assolit l'esperpèntica xifra anotadora de 4.000 punts el 27 de juliol d'aquest any avala tota comparació amb les llegendes del bàsquet femení a les quals ja encapçala, com del masculí als qui no té res a envejar. La lliga femenina, a USA té més seguiment que a Catalunya l'ACB, un altre dels països amb més tradició i seguiment basquetbolístic, per bé que el futbol ocupa totes les portades. Per contra, la Lliga Femenina que enguany ha patit la pèrdua d'un dels equips més poderosos dels últims anys: l'Universitari de Barcelona, descatalogat després d'assolir els triomfs més importants sota el patrocini inoperant de les "seccions" del FC Barcelona.

S'ha de dir que la xifra de 19,2 punts per partit en tota la carrera (quatre dècimes per sobre de Pau Gasol en els seus també 6 anys a l'NBA i només 5,4 per sota de Kobe Bryant en els seus 11 anys a qui si que igualaria al rànquing d'eficiència d'enguany a la segona plaça amb 27,6 punts), a la millor lliga de bàsquet femení del món, és tota una fita i com dèiem equiparable a grans jugadors de l'NBA. En 77 partits això superaria els 1832 punts salvant les distàncies de la diferència entre una lliga masculina i una femenina. Per bé que avui per avui, les franquícies femenines són menys, com menys són els enfrontaments totals.

Quedi palès doncs, l'alegria i el goig de veure una de les jugadores més admirades assolir tals reconeixements. Recordo que una joveníssima Lauren Jackson amb tan sols 23 anys a l'esdevenir la jugadora més jove en ser nomenada MVP eclipsant llegendes encara existents com ara Lisa Leslie o Sheryl Swoopes el 2003, al web de les Seattle Storm van dir "i tan sols amb només 23 anys... què serà capaç de fer en el futur...?" Tot just ho he començat a veure. La llegenda continua i es fa gran i gran i gran...

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Sisena part: Torna Ceraco

Ni més ni menys. Ja és aquí. Per estiu, mentre tothom fa reposicions, nosaltres reprendrem l’inacabable saga del... Ceraco de Campionat.

No seria fins passat l’estiu i l’inici d’aquest curs evidentment, perquè l’últim duel ja havia estat el propi setembre del nou curs, que hi hauria el desencadenament final del xoc de titans. I és que de l’abatiment després de la gran repassada rebuda l’anterior curs i el gran Ceraco, la Dona Morgue havia de tornar a l’acció com fos perquè sinó no hi hauria qui aprovés la carrera. Cal recordar que era una assignatura obligatòria.

Em vaig tornar a matricular. Jo contra el mateix home, però en un altre escenari. Ah! No és que aquesta vegada jugués a casa. Però aquest any mos han canviat d’edifici. Les classes, ben petites restaren ja abarrotades de gent des del primer dia, i pocs minuts després de passades les onze apareixia aquella figura, aquell homenet semi-calb. El Cowboy, el “rompetechos”.

Primer dia: gran parrafada monumental sobre consideracions prèvies i... el mític reglament. Si, els dos examens parcials que valien doble més la ressenya per arribar a 25 punts i intentar evitar l’examen final, on entraria TOT! La gent flipant, la gent mig rient... la gent no sabia què li esperava. Els mateixos fulls groguencs d’apunts del calbet de farà més de deu anys... i els dos bolis a la butxaca simulant el pistoler.

La veterania: és clar. Jo ja tenia els apunts del passat any, any de desgast psicològic tot aguantant aquella flagel·lació diària. Dos dies a la setmana més un els dimecres d’anar-hi expressament. Aquest any el mateix, però evidentment els dimecres ja no hi vaig anar-hi. Em vaig apuntar a fer una altra cosa més productiva. I és que m’havia plantejat fer l’últim sprint i acabar d’una vegada per totes. Pertant, simplement assistir a que se’m veiés, i aguantar els rotllos sense escriure res.. Més difícil del que semblava.

Per acabar aquella primera sessió de “presentació” una mena de prova. Un recull de preguntes que s’anirien responent amb el temari al llarg dels dies, se suposa que per saber quin nivell teníen els nous companys d’aventura. Tothom flipant i jo no encertant gaire. El poder del Ceraco de Campionat tornava a resplandir. El trimestre seria molt llarg.

Cahpers televisius de vacances

No fa pas massa dies encara, que ha finit la temporada de Ventdelplà. Ja vam ser advertits un dia abans de l’últim capítol, de que ens reservaven una sorpresa final. I va ser ben final final. Ningú no esperava menys d’en Benet i Jornet I el sanguinari. No va ser un final mortal però si sorpresiu.

La temporada ha seguit la línia de les altres i ha fet el que havia de fer per anar fidelitzant l’audiència. Ha estat una de les sèries més vistes tot i ser una mica cursi. La veritat és que sempre ha donat més motius per ésser seguida calmadament que El Cor de la Ciutat, cada vegada sense menys objecte, exceptuant els últims capítols de temporada que sempre son els que queden en la ment i a vegades algú els agafa com a exemple general de tota una temporada.

Dissortadament no hem pogut gaudir de cap aparició més, de moment, de l’amic Benet, un dels pioners de la cahperologia, però si que s’ha doctorat un gran Cahper, que ha anat agafant cada vegada més relleu. El Monràs i els seus negocis. Aquest home, s’ha lligat una voluptuosa Berta, sobretot després de separar-se i s’han acabat casant a base de cop de taló i enredades diverses. És la base del personatge, i encantats. És pressumible que a la propera temporada, que han advertit que segurament serà l’última potser se li torni a girar tot i algú que no sigui el pòtol d’en Paco li digui a la bledíssima del súper que l’Hotel no se l’ha venut pas.

Sincerament, em fa llàstima pensar que serà l’última temporada, però trobo bé que els guionistes, en aquest cas, reconeguin que “una sèrie, ha de tenir un principi i un final”. El cas de El Cor, ja l’hauria d’haver trobat i, per contra encara l’intentaran exprimir com a mínim una temporada més. I potser en vindrà una altra ja que aquesta temporada estrenaran nou director, així que suposo que l’home voldrà lluir-se o donar-se a conèixer aprofitant al màxim l’oportunitat de sobretaula.

La que si que farà llàstima veure finir, serà, aquest dijous, és a dir, d’aquí a unes hores, La via augusta. La promoció de la sèrie que van fer, abans d’estrenar-la no em va agradar gens ni mica, la vaig trobar poc elaborada, idiotesca i la música em va fer ràbia. Però la sèrie en sí, m’ha agradat bastant. Què n’eren de bojos aquells romans! Que diria aquell. I si la sèrie és bona, encara ho és igual o més l’espai que fan després el d’ a la romana, on surt l’Enric Calpena i a base d’entrevistes perdudes en l’espai-temps, donen una difusió amable dels conceptes bàsics de la vida a la romana.

Aquesta, em recorda a d’altres sèries com ara La memòria dels cargols o alguna d’altra d’aquestes breus com ara Històries de Catalunya, ja des d’un altre enfocament i amb més episodis de les que després sí que et quedes a veure’n les reposicions. És agost i arriba la temporada anual de reposicions, només cal encendre el televisor. És de justícia assenyalar que a banda d’això també s’ofereixen programes nous, específics per a l’estiu, aquells que semblen creats per fotre’s hòsties talment monumentals com el nou programa de la Nina, massa vist ell i ella, o d’altres cadenes. Passa que aquestes ja no les posava en condicions normals durant la resta de l’any.

En Tresserras ens il·lusiona amb la conciliació d'un deute històric: nova entrega del retorn de l'espoli badaloní

L’altre dia va venir el Conseller esquerrenc Tresserras a Badalona. Bé de fet ho va fer a Baetulo, l’antiga vila romana, la del poderós Quint Licini de qui afortunadament els ciutadans de l’actualitat encara en podran gaudir visitant els seus jardins –o el que en queda- just a la Via Augusta, allà al famós museu.

En Tresserras, és un tipus interessant i simpàtic. Aquesta és la impressió que li va donar a la Veu de Mel, la cáhpera que pul·lulava per allà a ficar el nas i endrapar alguna cosa. I és que en aquests actes municipalistes, si romans a l’aguait ja dines o sopes. Realment, en arribar l’home tot just sortir del vehicle oficial, ho féu amb un somriure de bat a bat com si entrés a casa seva tot allargant la mà. És una imatge crec que difícil de trobar, perquè no era el típic somriure forçat, sinó que ben natural. Va estar bé i va travar un bon discurs. Aquell home desprenia un feeling que es va fer especial en aquella jornada. Va saber ser captivador i me'n vaig endur una bona impressió d'ell.

L’acte, es preveia força històric, i no pel contingut sinó perquè es tractava del retorn d’unes peces espoliades en temps franquistes. Concretament el 1940. Poc més de sis-centes peces i objectes de molts i molts segles enrere, Badalona es remunta ben bé 2000 anys enrere, o sigui que podem anar a cercar-ne ben enrere. El moment de més emotivitat, a mig parlaments de les autoritats, fou l’homenatge a l’antiga Agrupació Excursionista de Badalona; que va comptar amb uns quants representants supervivents de l’època republicana. Doncs si, les autoritats es van aixecar i com a reconeixement van anar repartint reproduccions de la famosa Venus de Badalona en miniatura.

I és que l’Agrupació ja va vetllar per salvaguardar tot el patrimoni de la Badalona pre-museaica. El famós Museu de Badalona data de mitjans segle vint, així que algú se’n devia haver preocupat abans. Bastant abans, en aquest cas. Haurien de ser els maleïts franquistes els que destrossassin o com a mínim estruncassin, o retrassassin amb l’espoliació i el trasllat del patrimoni badaloní, la noble tasca d’un grup de gent de la que sorgiria algun dels impulsors després del propi Museu badaloní anys després. L'Agrupació Excursionista, fou clausurada, evidentment, per catalanista.

Morts ja la majoria, avui el seu record viu a través del complex museístic que els partits republicans s’estan preocupant de concebre, i és que els famosos 350.000€ que va aconseguir Esquerra del Congrés espanyol, estan per això. I amb això, molts de nosaltres esperem veure el més ràpid possible, el nostre municipi en el mapa de les 4 ciutats més rellevants de Catalunya en quan a patrimoni o llegat romà. I en part, serà gràcies a la gent de l’Agrupació. Aquells a qui avui qualsevol reconeixement els queda curt, Gràcies. No menyspreem les opcions turístiques doncs, que poden arribar a la ciutat a partir de tot això, d'aquesta manera tant els polítics com també els veïns de Dalt de la Vila hauran de posar de la seva part per arribar a uns acords que no només els beneficiïn a ells, sinó al conjunt de la ciutat, que és més àmplia que tot això.

PD: l’altre dia el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir a cau d’orella que això de les Venus de Badalona en miniatura ja les van donar als regidors sortints al finir la legislatura. Si aquesta és una de les màximes distincions de la ciutat, espero que no se’ls torci l’enteniment i comencin a repartir-ne a tort i a dret cada dos per tres com fan amb les Creus de Sant Jordi.

La "serralada" per davant i per darrere

Sense més, durant un grapat de dies la formosa Veu de Mel ha restat en coma digital mentre per contra vivia uns dels millors dies vitals.

Com pot ser? De vegades hem de saber destriar el que és la vida real de la vida digital. Una pantalla, un teclat, un ratolí, uns gràfics i sobretot un cable telefònic poden donar-nos un exquisida complaença amb nosaltres mateixos, fer-nos sentir bé en moments determinats; però en cap cas poden ni han de substituir les emocions reals que podem viure amb encara més intensitat i que estan allà a fora esperant-nos.

Estem parlant, naturalment de que hem tingut la Veu de Mel de viatge. Ah! Bonica destinació la de l’aeroport de Barcelona. Sí, i és que varem estar fins a hores clickarianes ja, esperant poder accedir al que era el vol cap al nostre objectiu. Nosaltres començàvem a pensar que al final es repetiria el desastre del passat any, el 2006 quan hagué el caos aeroportuari del Prat. I la veritat és que et sents impotent quan el cap de setmana abans d’emprendre el vol veus com inexorablement la teva companyia de vol, Clickair, fa aigües pertot arreu i esdevé la riota entre els ocells metàl·lics.

Al final, quatre hores d’espera que van passant mentre una es desespera, però la il·lusió era tan gran que no ens varem deixar abatre i varem passar l’estona o bé donant diverses voltes per les cintes transportadores, per la terminal, xerrant, menjant i, naturalment provant de fer fotos als membres de les comunitats guiris més selectes.

Jo no havia viatjat pràcticament mai en avió i no sé perquè m’oloro que aviat començarà a varia la cosa. Al final, els senyors clickarians s’hi van lluir i van saber-nos tapar ben bé la boca, ho varem captar a l’instant, semblava fet a propòsit. Doncs si, i és que només entrar, les veus de rifa, de protesta contra la companyia es van transformar en afalacs tipus:

-Què reis Clickair! Acaben de compensar claríssimament l’espera!!

No hi havia per menys en el moment en què va aparèixer el monument, l’escultura feta hostessa: una espectacular rossa ben farcida que guanyaria sola la Champions. A tothom li va caure la baba en veure-la, i és que a sobre, el que podia ser el pitjor, que ens donés l’esquena mentre anava cap aquí i cap allà va resultar ésser l’elixir de vida d’un comboi ple de passatgers mentalment desgastats després de quatre hores d’espera. Tothom girava el cap cap enrere quan passava i és per això que em va fer gràcia recollir l'imatge que tots els homes (i algunes dones....) van anhelar. En un avió no se’n poden de fer de fotos, però tothom en fa, i no ens en varem estar. Així que mentre li fèiem un book a l’hostessa, casualment, en un fallo de direcció de la càmera varem enganxar de forma espontània l’amic africà (que després es partiria la caixa) que seia al darrere observant el pas de... “la serralada”. Espectacular imatge, sense comentaris. Clarament, jo em quedo amb aquest noi.