Victoria Azarenka

Ja pots anar treient la llengua, perquè t'ho acabes de guanyar i ara és hora de gaudir-ne durant el curt espai de temps que et permetrà prendre't el calendari fins la teva propera participació el dia 13 d'abril al torneig de Charleston (ja podries venir al de Barcelona!!).

Tot i que de la final es podria haver esperat alguna cosa més pel cantó de la Serena Williams, a qui se la veia com coixejant, plena de pedaços a les cames, has anat a jugar el teu tennis, sense acobardir-te davant la que té els dies comptats com a núm. 1, ja que ha començat el compte enrere per el relleu de la Dinara Safina, segurament aquest mateix mes.

I és que t'has pogut treure l'espina de sobre d'aquell Aus Open en què contra la mateixa jugadora, a la que anaves dominant amb certa claredat, de poder donar al sorpresa, un mareig, un copd e calor es va apartar d'un dels grans, d'Austràlia. Tots ho vam plorar, però sabíem que allò no era una casualitat car la teva espectacular progressió l'any passat t'ha conduit de novella revelació a ésser ja una jugadora feta i dreta, de cap a peus amb la millor ratxa del circuit d'aquesta temporada; poca broma unes xifres espectaculars de 23-2, només a l'abast l'any passat de Maria Sharapova i l'any anterior de Justine Henin, com a referents més propers.

I t'ho mereixes; no has cedit ni un set en tot el torneig tret del matx russòfil amb una Sveta en hores baixes (des de fa molts mesos), que va acabar amb un desenllaç esperat però disputat. Aquesta nova generació, avui ja liderada per una espectacular Azarenka núm. 8 del món, una Wozniacki (12), una Cornet (14) i més enrere una Cibulkova (16), s'estan començant a menjar la generació que tot just acabaven d'agafar el relleu i les han envellit de cop: les Jankovic (avui ja núm. 4), l'Ana Ivanovic (7a! amb només 500 punts d'avantatge respecte la Vika!), tret potser de la Safina qu eestà en forma i serà la núm. 1 del món. I és que després de la marxa d'una líder (Henin) i la lamentable lesió de la Maria Sharapova, la WTA Tour segueix amb un desgovern amb llacunes d'estabilitat que ni la mateixa Serena, una de les grans dominadores de principis de segle, poden regir amb un lideratge visible.

Per tot això, FELICITATS Vika!! Endavant!!

Au, a prendre pel cul!

Quin patiment i quina satisfacció a les 01:21 de la matinada. Perquè ha valgut la pena quedar-se per veure Juan Del Potro remuntar un 3-0 al tercer set, contra Rafel Nadal amb dos breaks en contra; i guanyar finalment el matx aclaparadorament en un tie-break emocionant per 7-3. El resultat final: 6-4, 3-6 i 7-6 (7-3) i 3 hores de partit. No passa gaire que perdi en Nadal darrerament, i que s'emportin una grandíssima decepció i s'empassin tot el que diuen els mediocres comentaristes de Teledeporte, massa subjectius i partidistes.

VISCA DEL POTRO!!!!

En tan sols un parell de setmanes

S'acosta la Setmana Santa; ja sé que ara quedo bastant catòlica, però del que jo em vinc a fixar és de la festivitat en tant que dates gastronòmiques. És a dir, amb la Setmana Santa i la fi d'aquesta, s'acosta la Pasqua, si... i amb ella tota la gran parafernàlia de Mones de Pasqua, ja sabeu aquells pastissos més o menys espectaculars (depenent del pressupost) anomenats popularment "la Mona".

Doncs nosaltres tenim "el Mono"!!!!!! ajajajajajaj




Què graciosa, no?

l'Ana i UNICEF us necessiten!!

Fa una setmana que la WTA està fent-se ressò d'una campanya organitzada per la tennista Ana Ivanovic conjuntament amb la Fundació dels Infants d'UNICEF. La proposta és ben senzilla: el mes de maig, la tennista sèrbia treurà una edició ben limitada d'una col·lecció de samarretes, un tant per cent dels guanys de les quals, aniran a aquesta fundació.

Aquestes samarretes es podran comprar preferentment des de la pàgina oficial de l'Ana (www.anaivanovic.com) a partir de maig, com també des de les botigues d'Adidas a Sèrbia. La proposta no és limita a comprar-li unes samarretes a l'Ana; és molt més interactiva que això, ja que fins el 5 d'abril com a data màxima tenim l'opció de decidir-ne fins i tot el disseny! És així que si entrem a la pàgina www.anastyle.com, tindrem l'opció de col·laborar activament i a més, entrar en un sorteig exclusiu per a guanyar samarretes signades per ella.

Alerta! ràfegues de vent!

Quan no es donen les condicions òptimes per a disputar un partit del que sigui, aquell partit no es pot dur a terme. El tennis és un esport molt delicat en aquest sentit. Si plou, ràpidament s'ha de mirar de cobrir la pista amb aquella lona i suspendre el partit. A Roland Garros amb olorar la pluja ja córren a protegir la terra batuda.

En el cas d'avui, a les finals d'Indian Wells, tant d'homes com de dones, ja hi havia l'alerta metereològica durant tot el dia de temps extrem. Això a la pista s'ha traduit amb unes fortes ràfegues de vent que en molts punts feien el tennis impracticable. El resultat, unes grans finals que se n'han anat a fer miques. Una llàstima per la gent que deu haver pagat una milionada per veure un gran espectacle. Lamentable. Els organitzadors haurien d'haver suspès la sessió. Evidentment és difícil, perquè el calendari mana i la setmana que ve, ja demà comença un altre Masters series molt important, el de Miami; però el poc tennis que s'ha pogut veure avui, tan alterat, no ha pagat la pena. Llàstima.

El DinoSaura carnívor

Segurament perquè a l'Estat espanyol van ser un dels integrants del bàndol
derrotat -i després per la lloable lluita anti-franquista-, fa molts anys
que havia calat en la nostra societat que els comunistes i tot el seu radi
d'influència ideològico-política eren els "bons" i, segurament a més d'un
els ha sorprès l'espectacular pallissa policial de dimecres al matí i al
vespre contra joves, ciutadans i periodistes (a més d'algun sector radical
marginal).

Aquest però, és un exemple més de que ser o venir de tradició comunista no
treu que es pugui ser igual o més totalitari o inclòs violent que
qualsevol altre. I no cal viatjar tant lluny com a l'URSS o la Xina.
Tothom ha pogut veure les imatges de la càrrega que parlen per si soles,
reflexionem-hi i comencem a trencar mites si us plau. "No hase falta desir
nada más", que deia l'amic.

Anastassia Pavlyuchenkova

Sense fer massa soroll sembla ser que una de les joves promeses del tennis ha començat a fer les seves primeres passes al circuit de la WTA. Tot i això la discreció s'ha acabat tan bon punt ha derrotat aquesta matinada a la núm 3 del món, la Jelena Jankovic amb un doble 64 64 ben contundentment.

Evidentment, aquest és el somni de tota jugadora jove, i ella només té 17 anys. Ja no està a temps del rècord de precocitat de la Martina Hingis però si és aquest el moment que ha triat per propulsar-se a la cima, va pel molt bon camí. I és que tot i ser encara una joveneta que segurament simplement només ha donat la sorpresa perquè la Jelena tenia un mal dia, però no arribarà més lluny; a ningú se li escapa que ha estat la núm 1 júnior durant força temps i porta 5 ITFs guanyats en singles i 8 en dobles. Així que molt de compte amb l'Anastassia.

Torna Sharapova

Després d'un agost fatídic, al torneig de Montréal; al cap de 8 mesos torna Maria Sharapova en els dobles d'Indian Wells amb l'exhuberant Elena Vesnina... tot just el primer partit de dobles dels darres quatre anys. Pel camí 10 llibres han estat fulminats per la jove russa tot esperant la fí del dolor a l'espatlla.

Enfonsada en el rànking -23a amb 2100 punts, a 7332 de la núm. 1- la Maria torna a agafar les rendes del cavall. Per fi.

Plaça dels Collons de Mico

M'arriba a les mans una espècie de manifest plè de faltes d'ortografia (i això que ve signat per tres entitats) que més aviat sembla una broma de mal gust. En aquest manifest torna a sorgir la polèmica de quin nom li posarem a la plaça de l'Illa Central, com si no tinguéssim res a fer. Jo fins ara ja en comptabilitzo diverses més o menys ordenades cronològicament:

Plaça de l'Alcalde Xifré (ERC), Illa Central (consens), Central Park (parida alcaldia per despistar), Pompeu Fabra (col·lectiu impulsat per sectors de CiU), Plaça Central (col·lectiu?) Illa dels Colors (la del manifest aquest),, sense oblidar denominacions populars com Can Fradera o la de la Creu de Terme.

Deia que sona a una broma d'escassa gràcia perquè els arguments que esgrimeix sembla que ens descriguin un zoològic. A l'estació de metro li podrien posar BadaZoo. Jo no havia vist proposta més despersonalitzada que aquesta. Fins i tot s'atreveixen a plantejar-se perquè es proposa l'Alcalde Xifré i no Màrius Díaz que va ser el "primer alcalde democràtic". Idò, que no és igual de democràtic un i l'altre? què passa que perquè Màrius Díaz era del PSUC i gent d'aquestes entitats sotasignants són properes a ICV-EUiA, un ja és més democràtic que l'altre? una mica més de respecte a la memòria històrica, que al Xifré el van pelar, eh!!

De Pompeu Fabra (Alcalde xifré i Pompeu Fabra són les opcions predominants), indiquen encertadament que moltes ciutats ja recullen entre el seu patrimoni el nom del Mestre Fabra; però en el cas de Badalona no només és un IES sinó que també un carrer i un monument.

Dintre de l'exercici de creativitat d'aquesta gent, que deuria tenir poca feina o, algun tipus de finalitat oculta, m'he rigut molt llegint el perquè dels colors. Aquesta mena de tardo-hippisme però, està ja desfasat. I... què és això dels "Íbers, passant per Romans, Andalusos, Extremenys, Gallecs Aragonesos..." i els catalans?? de veritat, eh? mare meva!!

Com que veig que un bon dia qualsevol es pot aixecar i fer un comunicat proposant el primer que li passa al cap, proposo la "Plaça dels Collons de Mico". Manifest? cal fer-lo?

A veure per favor, posem-li Alcalde xifré (que de fet és el nom de l'altra part de la plaça que desapareixerà) o posem-li Pompeu Fabra (tot i que ja està reconegut a Badalona), però parem de sortir a dir parides pel món per una engruna de protagonisme!

J Do

Amb una actuació meravellosa, la vella amiga Jelena Dokic realment desapareguda des del 2005-2006, ha donat a conèixer la seva carta de presentació a "casa seva", l'Aus Open. I amb el millor resultat en aquest Grand Slam de la seva carrera esportiva.

Atacada per les lesions i els mals resultats, la voluptuosa Jelena, de mirada concentrada i perduda, va passar al segon pla del tennis professional femení, transició per la qual ara passen tennistes com la Nicole Vaidisova, una jugadora que tenia capacitat per arribar al Top 10, fins que finalment ha retornat per la porta gran, treient pit.

Tot i semblar una dedicatòria de passió carnal, el volum del seu pit ha donat que parlar, no només perquè aquesta bellesa del tennis ressalti encara més la seva figura amb un perfil de corbes sinuoses, sinó perquè s'ha estat rumorejant que tenia la pretensió de fer-se una reducció de pit per tal de millorar el seu rendiment esportiu. Tothom sap que és difícil veure esportistes amb una pitrera espectacular triomfant (Serena Williams cas a banda). La mateixa Steffi Graf s'hauria sotmès a aquesta operació; el resultat hauria estat sorprenent, ha estat la millor jugadora de tots els temps.

Segurament la Jelena no aspira a tant, però la bona actitud i l'aptitud mostrada en el seu retorn, no fan més que desitjar-li el millor. De fet, ja ha aconseguit pujar cent llocs i treure el cap del pou. Amb una empenta més, en podrà acabar de sortir definitivament ja que als seus 25 anys, encara té temps per resituar-se i fer front a les millors. El seu millor rànking, del 2002, un núm. 4, pot ser un gran alicient, ara que el rànking de la WTA s'ha tornat altre cop ingovernable, després d'uns mesos de domini de la Jelena Jankovic; un domini amb dies comptats.

Ni tan sols la jugadora més en forma fins ara, la Serena Williams, sembla que pugui mantenir massa temps el tron, perquè darrera hi ha la Dinara Safina, la pròpia Jankovic, l'Elena Dementieva, i fins i tot la Vera Zvonareva! (on ets Ana Ivanovic? què fas?). I és que la petita de les Williams, com la germana no es deixa veure gaire més enllà dels Grand Slams. Tot i això, el mantenir el núm. 1 que va ostentar durant moltes setmanes en la seva època daurada segur que també serà el millor alicient per treure el cap pel món i no restar a casa cenyint-se vestits mirant com se'l tornen a prendre.

I amb això, la Maria segueix en algun lloc latent, darrere les portades de les revistes de moda, esperant el retorn a les pistes quan la seva espatlla li ho torni a permetre, a la caça i captura del núm. 1.

Anna, l'ucraïnesa

L'esport rus, més hereu que d'altres repúbliques de l'URSS, pel seu pes històric, demogràfic i polític, és una de les superpotències esportives del món. Decididament, conjuntament amb l'altra potència, els Estats Units, sembla que la guerra freda també s'hagi traslladat al món de l'esport fins els nostres dies. Recentment, l'irrupció de Xina com a superpotència esportiva també -va guanyar els darrers JJOO, a casa, la qual cosa fa que haguem d'esperar als propers JJOO per veure l'abast real de les seves capacitats-, ens fa pensar que esport i política van molt més lligats del que ens sembla.

Quan parlem de les superpotències clàssiques, segurament podem referir-nos a Rússia i a USA. Sempre disputant-se les olimpíades, tant l'una com l'altre han rebut nombrosos tractes de favor, en diverses disciplines esportives. En algunes, pel prestigi adquirit, i en d'altres segurament amb una mica més d'injustícia.

Perdent la correcció en el llenguatge, a vegades resulta tot un frau, un escàndol, com es premia en aquest cas Rússia en aquells esports de puntuació arbitrària. És a dir, en una cursa ja sigui a la piscina, a l'estadi olímpic, marató, marxa... el que arriba primer sota cronòmetre és qui guanya irrefutablement -d'acord les photo finish i les milèsimes ajustades sempre confonen-. Ara bé, marxem al Palau d'Esports, i anem a veure com es puntua un exercici de gimnàstica. Ah! els jutges! Aquelles jutges que voten un exercici i, d'aquelles votacions s'acostuma a treure la més alta i la més baixa i aleshores es fa la mitjana entre les restants.

Aquelles llargues esperes al final decada exercici per conèixer el veredicte dels jutges; aquells plors de les esportistes, moltes nenes encara, d'alegria, de decepció, amb la respiració accelerada... les típiques estampes i els conseqüents titulars l'endemà que podem trobar a tot arreu que no fan més que reflectir allò que amb bona o mala intenció, hem certificat el dia anterior, la farsa de la mala valoració per part d'una colla de jutges que amb tota subjectivitat i partidisme conscient o subvencionat, d'un exercici tan excel•lent, que clamava al cel.

Aquest clam, és el que es va sentir al Beijing University of Technology Gymnasium en els darrers JJOO de Beijing 2008, quan l'Anna Bessonova -cridada a ser per les seves aptituds, a ser una de les grans dominadores del panorama mundial gimnàstic per la seva tècnica sovint per sobre de la resta- qui marxava cinquena després de 2/6 aparells a les puntuacions, va
haver-se d'esperar a la clemència dels jutges en una decisió molt controvertida, al final de tot, per obtenir un ajustadíssim bronze, segurament massa poc per l'actual campiona del món (Patras, 2007). La victòria fou evidentment per la russa Kanaeva, seguida de la bielorussa
Zhukova amb l'argent.

Lamentablement, el palmarès d'aquesta gran campiona, Anna Bessonova, és molt possible que d'aquí a poc deixi de crèixer ja que corren rumors de què és a punt de retirar-se o de què ja s'ha retirat. L'informació que arriba és poca i confusa. Tanmateix, l'Anna ja va fer tard des de bon principi. Nascuda a les acaballes de la URSS, i ja després amb la seva desintegració, pròpiament ja com a ucrainesa, no va poder gaudir de l'igualtat de tracte que hauria de rebre ja de per si, per la seva tècnica, sinó que com a mínim de la política, com a soviètica. D'haver estat així, el seu palmarès de ben segur que hauria estat no més ric, sinó que més noble, o sigui amb més pes en or. Endavant, Anna!!

2009, temporada nova!

El desembre trist, ens ha deixat una buidor que no hem pogut tornar a omplir fins just després de les campanades quan ens hem adonat de què amb l'any nou... temporada nova!

I l'any ha començat tot reemprenent les tendències que vam deixar aparcades a finals de la temporada passada. Una Wozniacki (18 anys) cada dia més consolidada, una Cibulkova (19 anys) realment impressionant i... el retorn d'Anna-Lena Groenefeld? Les joves demanen pas cada dia amb més arguments. La precocitat de la seva acurada tècnica fa pensar a més d'un que ben aviat tindrem una Wozniacki entre els 10 millors clamant per un títol important. Tinguem en compte que la Caroline va fer 4a ronda tant a l'Aus Open com l'US Open el darrer any. A ningú li estranyaria que fes un o dos passos més aquesta temporada.

Les espectatives són grans, tant la Caroline Wozniacki com la Dominika han donat el primer cop tot just començar l'any, com l'Andy Murray en homes o l'ascendent Gulbis, a seguir. La Caroline va guanyar el primer torneig de l'any i la Dominika junt amb el seu company de selecció, el veterà Hrbaty, han arrassat a la Copa Hopman, mixta per seleccions. La final, l'han guanyada contra Rússia, la Rússia d'en Marat i la Dinara Safina.

Per altra banda, seguint amb les tendències, tenim una desconeguda Ana Ivanovic que segueix la seva particular caiguda lliure des de que es va coronar com a número 1 del món. Als QF de Brisbane, ha perdut tristament contra la que alguns comencen a veure com la ressuscitada Amélie Mauresmo, quan tothom ja l'havia enterrat. Segurament, no és el millor termòmetre guanyar en pista ràpida l'Ana, però està clar, mentre l'Ana intenta aguantar a la cinquena plaça del rànking, l'Amélie és la 22! Tota una dosi d'autoestima per la francesa.

Un altre dels canvis que anirem descobrint, és la duplicació de punts que s'ha fet tant en el rànking d'homes com en el de dones. Ara les distàncies entre jugadores es dupliquen, però també els punts obtenibles en un nou disseny de torneigs que ja anirem comentant i descobrint. Sense anar més enllà, a les portes de l'Aus Open, ara els Grand Slams tindran una recompensa no de mil, sinó de dos mil punts per qui els guanyi.

Parlant de l'Aus Open. Un dubte plana sobre els nostres caps... on és la Maria? Serà a temps de defensar el seu títol? Ànim!

Ja enyorem el 2009

S'acaba la temporada tennística, encara que aquesta setmana encara s'està decidint el masters de tennis d'homes de Shangai, de moment a l'aire. Després quedarà la Copa Davis, que ja està força decantada pels argentins i, a més, jugant-se a casa.

Finalment, ni Dinara Safina ni Jelena Jankovic. La cara l'ha posat la Vera, Vera Zvonareva. Aquesta altra russa semblava fa uns anys estar destinada a ser una bona jugadora de dobles mentre estaria al Top 20 dels singles. Però aquest any, ha fet una campanya molt i molt bona, amb una regularitat molt gran i un encara millor final de temporada que li ha valgut la classificació per al Masters. Si, com a vuitena entrant, però ha arribat a la final i això no ho pot dir tothom.

La Vera ha demostrat ser un talent portentós, i és que aquestes russes han aconseguit desenvolupar un estil de joc agressiu, fent ús d'una bona tècnica però primant la força, tal i com combinen tant bé les Williams. Precisament la Venus ha estat una altra de les grans sorpreses en aquesta superfície. Després d'apallissar la seva germana, es va desfer de la Jankovic amb certes dificultats, una Jankovic que s'ha tret l'espina de l'últim Masters en què no va guanyar res a la Round Robin, i de la Vera en la final, tot i perdre un emocionant primer set. Sempre hi ha alguna que es queda amb 0 victòries en la Round Robin. I com explicarem més endavant, és tristíssim repetir, vergonyant, humiliant.

Tothom diu que si les Williams juguéssin més torneigs, serien la núm 1 i la 2. Però de moment encara no s'hi han posat. I no sé a què esperen, perquè després de la pugna pel núm. 1, ara la Jelena Jankovic ja ha aconseguit fer-se amb un coixí que la farà seguir en el tron, moltes setmanes més. Val a dir que no ha arribat als 5000 punts per això -ha acabat amb 4710-. Però també que ho ha fet sense guanyar cap dels grans. Sí és cert també, que en canvi, és una jugadora que juga potser massa torneigs. Però està clar que l'última ratxa de 3 torneigs guanyats li han acabat donant uns fruits que no pensava que aconseguís. Està clar que tot i l'estil de joc tan defensiu, que reconec ha sabut compaginar amb un bon repertori ofensiu, la prefereixo a ella smepre abans que una Williams. Per contra, l'Ana, que va tenir durant algunes setmanes el núm. 1, tot i haver guanyat el Roland Garros, acaba 5ena amb només 3457 punts. Ja millor no esmentar la gran debacle aquest any de l'Sveta Kuznetsova. 8ena, i gràcies, amb 2726 punts! La seva trajctòria comença a recordar la de Davydenko, que segurament ho ha fet millor. La trista Sveta no ha aconseguit guanyar cap torneig aquest any i el seu Masters ha estat escandalosament patètic, ha conseguit igualar la seva marca de partits guanyats del Masters de l'any passat: 0. El que dèiem abans, repetir aquesta gesta de no guanyar ni un sol partit, és humiliant.

El 2009, tot esperant un altre cop MaSha que a causa de la lesió ha caigut fins la 9ena plaça amb 2515 punts, desitjo que torni a ser tan emocionant com aquest. La Maria tornarà a tenir el difícil repte de fer una gran remuntada. ASquesta vegada multiplicada per dos. Perquè l'any passat va guanyar l'Aus Open, i aquest el disputarà només tornar a competir. Potser massa en tan poc temps, de de Wimbledon que ja no tindrà res a defensar, això jugarà al seu favor. L'any és llarg, i el núm. 1 encara ha de donar de què parlar.

Els moviments de ressistència a Grècia

Aquestes setmanes les he ocupat fent un viatget a Grècia, i m'he anat a fer rutes atípiques, el Partenó i d'altres coses ja els tenim tots força vistos així que m'he interessat per l'interessant etapa d'aquest país i la seva ressistència en el període de la 2a Guerra Mundial, he fet quatre ratlles feflexionant sobre el context.

Grècia va ser envaïda per les potències de l’eix a inicis de la dècada dels 1940’s, en el marc de la Segona Guerra Mundial. Les potències més importants que van intervenir en la seva invasió foren Alemanya, Itàlia i Bulgaria, les quals estaven molt properes geogràficament. Tammateix, Grècia es trobava immersa en la dictadura de Ioannis Metaxas.

De totes les potències, el primer cop el donaria l’Itàlia de Mussolini el 7 d’abril de 1939 reduint Albània. Aixi, van començar a posar en un serós problema el dictador Metaxas. Aquest, pero, de tendència anti-comunista; havia arribat al poder com a Primer Ministre de forma democràtica. De fet, el 1936, el rei Jordi II va tornar al poder, després d’una absència i en veure la situació de pressió constant comunista, decidí nomenar Primer Ministre el Ministre de Guerra Metaxas. El Parlament, però, li donaria el vistiplau.

Metaxas, però, començaria a aplicar la seva llei i va començar per decretar l’estat d’emergència per tot seguit, dissoldre el Parlament indefinidament i començà a inhabilitar diversos articles de la Constitució. Així, ja es va poder considerar plenament un dictador el 4 d’agost de 1936.A partir d’aquí governà en similitud amb els altres règims de la zona: prohibir els partits polítics, perseguir els comunistes… tammateix, va imprimir certes reformes de caire social bastant importants, com l’imposició de les vuit hores de jornada laboral, creant una forta seguretat social, i assumint deutes als camps. D’aquesta manera Metaxas intentà guanyar-se el poble, que va tendir a fer una oposició poc animosa vers ell. Així, Metaxas acabaria quedant per l’història com una figura ben controvertida: per uns, qui va fundar un estat dictatorial, i per d’altres heroi pel seu patriotisme i la seva victòria contra els italians tot defensant-se.

Encara buscant l'abella reina

S'ha desfermat la guerra més interessant pel número 1, segurament de l'última dècada. Començant ja a cobrir la baixa de la Justine Henin, que es completarà amb l'últim masters que ella mateixa va guanyar, encara no tenim amb claredat cap número 1 que destaqui per sobre de les altres.

I és que l'Ana Ivanovic des de que va ser núm 1, que es va enfonsar. No ha fet més que perdre. Ha obtingut un rècord de 5 victòries i 6 derrotes, per a la que semblava que podria ser la núm. 1 més o menys més estable amb la baixa per enèsima vegada, de la Maria Sharapova.

La gran promesa, la que des d'aquí sempre hem reivindicat com la que hauria de ser la següent gran dominadora, perquè està per sobre de la resta, i perquè és la millor -no em paguen per escriure això- torna a estar uns mesos de baixa, com l'any passat i com alguna altra vegada. Tot un any de lluita intensa per fer-se amb el número 1 i, just quan el gran trofeu requeia a les seves mans, gràcies a l'adéu de la Justine... patapam, una mala ratxa i una lesió des dels JJOO fins final de temporada. La maleïda espatlla dreta.

No voldríem auto roixar-nos la festa, però m'està començant a pujar la mosca al nas. Tot just, la Maria té 21 anys. D'aquí al 19 d'abril, quan farà 22 encara falten molts mesos, però el rànking de la WTA no perdona i els punts es van restant, tot i que ella s'ha sabut mantenir bé, ja que la lesió de l'any passat va abarcar bona part d'aquestes dates, menys les que començaran a venir a final de temporada i, recordem, l'AUS Open.

El cicle total és d'un any. Si ja tens una base de punts, (ara té 3041 i és la núm 6 del rànking) tens molta feina feta. Però si vens de més avall, has d'estar tot un any per arribar al capdamunt; o sigui, un any que perds de bon tennis en el que ja podries haver estat núm. 1. I aquest any havia de ser el seu any, el que més em fa patir és que no sigui d'aquelles jugadores que sempre s'estan lesionant i han d'estar sempre recuperant punts.

De moment encara falta perquè això es produeixi, no cridem el mal temps i siguem optimistes: l'actual núm. 1, perquè li toca i de moment ho ha merescut, és la Jelena Jankovic, que ha fet una 2a meitat d'any molt complerta i ara està fent un sprint final excepcional. Però només té 4.230 punts, i ja s'ha disputat els quatre grand slams i és que a més a més ha arribat a núm. 1 arribant tan sols a la final del US Open, davant una Serena Williams espectacular, jugant com quan era l'absoluta dominadora, ara ja fa anys. Arribaria a núm 1, però la WTA està convulsa, la Serena tampoc és la d'abans i tampoc va a tots els torneigs.

Jo, sincerament, tal i com està el rànking, claríssimament apostaria per la Dinara Safina. L'auge tennístic rus és evident, ja fa un parell d'anys o potser més, que és aclaparador. Ara mateix hi ha 5 russes entre les 10 primeres del rànking, i perquè l'Anna Chakvetadze és tan irregular que ara ha baixat una miqueta, perquè n'havien aribat a ser 6.

I és que surten russes de sota les pedres. Quan no té el toc màgic l'una, el té l'altra. Aquest any claríssimament ha acabat essent el de la Dinara Safina, jo crec que és la que mereix més el núm. 1; amb tots els respectes que em mereix l'Elena Dementieva, campiona olímpica, que també viu una mica de rampells de gran tennis. l'Elena ja havia arribat a núm 4, la posició que ara mateix ocupa fa 4 anys. Sembla que a cada cicle olímpic brilla com una estrella, que és el que és, i aquesta vegada s'ha tret l'espina i s'ha endut l'or i no la plata com a Atenes.

Si la Jelena és 1a amb 4230 punts, 2a ho és la Serena amb 4017, 3a la Dinara amb 3782, i ja segurament un esglaó per sota l'Elena amb 3470 punts. L'Ana segueix el dolç declivi amb 3288 punts mentre que a la reserva la superpotència del tennis, Maria Sharapova, aguanta sisena amb 3041 punts tot recuperant-se. Aquesta és la perspectiva actual. Val a destacar que la que havia estat fins fa pocs mesos una jugadora mitjana, i una molt bona jugadora de dobles, s'ha destapat amb un joc terrible com una revel·lació huracanada: és la Vera Zvonareva. Avui 9ena amb 2182 punts, de ben segur que passarà la Venus Williams (2311 p.) i es colarà al Masters, perquè és de justícia, només cal veure-la jugar. És molt possible que de totes maneres hi sigui, perquè si la Maria no torna pel Masters, ella podrà ocupar la seva plaça. Això si! amb el permís de l'Agnieszka Radwanska que està tan sols a 36 punts! Sincerament, encara que la distància sigui curta, és més gran del que sembla. La Vera va molt forta.

La batalla està servida. Qui acabarà la temporada com a número 1 del món?

Veu de Mel critica els incriticables: Plagi a Dalt de la Vila?

En primer lloc, crec que és d'agraïr que un periodista dit Andreu Mas, que comenta què s'hi cou a la xarxa badalonina a la "Revista de Badalona" m'ha dedicat una breu referència a la seva secció. Interessant-me per aquest personatge, he vist que és el noi del Clos de la Torre, que té un bloc molt concorregut sobre Badalona en el que també m'ha enllaçat. Sembla ser que a més a més s'ha matat a fer una vista general de la temàtica del bloc. Des d'aquí una salutació en agraïment!

Anem per feina. Es diu que el 30 de setembre hi haurà un Ple a l'Ajuntament de Badalona, on es donarà curs al famós PMU. Nosaltres estem treballant per mirar d'aconseguir una altra exclusiva amb ell, perquè com ja sabeu, aquí l'hi vàrem fer una entrevista en quatre parts. Aquesta vegada serà difícil perquè alguns diuen que ha anat a petar a l'hospital, després de ser hostiat pels veïns una nit mentre ell passejava innocentment i ells fèien guàrdia nocturna per vigilar que el tal Jaume Vives no anés a posar uns fanals. D'altres diuen que podria restar amagat dins algun convent ordenant-se sacerdot, després de fer mil donacions pel barri en un intent de donar una imatge apostòlica. També n'hi ha d'altres que diuen que va de part i d'aquí a pocs anys ens trobarem un altre Pla voltant per aquí, a acabar allò que no va aconseguir fer el PERI, ni ara tampoc el PMU.

Fora d'això, sembla ser que aquest Ple servirà perquè la famosa Comissió de Veïns, a la vegada tant respectuosa i tant poc respectuosa amb el seu passat, prengui la paraula i comenci a fer un munt de recomanacions polítiques, fruïnt del seu triomf (hi tenen dret), com si ells fossin tècnics de l'Ajuntament, o com si ells fossin el propi Gerent del barri. Potser alguns tenen vocació de gerents, qui sap.

El que no m'ha agradat de tot el procés, és la tragicomèdia que s'ha hagut de viure a Badalona, com si fos el melic del món. No m'ha agradat massa l'actitud que hàgin pogut prendre uns i altres -tot i que també ho he seguit tot una mica per sobre- i el que de veritat més m'ha dolgut, és la denúncia que des d'aquí m'agradaria fer: a qui collons se li va ocórrer fer servir com a logo per a tots els cartells, una de les imatges més famoses d'Astérix, la de la vila gala; a més a més posant amunt "salvem Dalt la Vila!" I és que no s'han molestat ni a treure els personatges d'Astérix que hi apareixen amunt!! La veritat és que m'ha semblat una falta de respecte que entel·la de plagi aquells que en el sí d'aquesta Comissió sí que hàgin volgut treballar realment pel barri.

Sembla ser que pel que ens interessa, anem a buscar els símils romans, i pel que no, que els bombin que enterradets allà al fons estan més macos. És clar que Badalona no és Pompeia, però el barri de Dalt de la Vila tampoc és Numància!! Perquè si ho fos, segur que més d'un ja s'hauria suïcidat per la causa, o és més divertit esperar a què l'Ajuntament els vagi a netejar les seves façanes?

Un suicidi és més que una tragèdia

Avui, deixeu-me donar el meu particular condol per una pèrdua, retent el meu petit homenatge:

El conegut diari sensacionalista líder a les illes britàniques The Sun, aquesta setmana ha rebut un mastegot bastant fort. Un revés que els ha deixat commocionats. Clar està que la vida continua a tot arreu. Però quan la tragèdia pica la porta d'una noia jove, de 19 anys; model de la casa des de feia ben poc després d'haver guanyat un concurs que a dia d'avui està començant a catapultar joves "a la fama" de la mà d'uns excel·lents professionals del món de la fotografia.

Es tracta de la popular page3 idol d'aquest any, escollida el gener, la Jenny Grant. Particularment, va ser quan va entrar dins el concurs, que es pot seguir des de la pàgina web, on van apareixent cada dia les aspirants que s'hi presenten, que la Jenny guanyaria. No sé si per intuïció o perquè sóc aficionada a la moda i el modelatge. En aquest cas també reconec que va haver-hi un factor de simpatia, ja que s'assembla molt físicament a una amiga meva. El fet és que era noia que estudiava criminologia i psicologia a l'Universitat de Lancaster a qui li va tocar la loteria, com deia, de sortir escollida en aquest concurs per passar a formar part de l'històrica galeria de models que omplen des de fa dècades l'arxiconeguda tercera pàgina del magazine The Sun, on acostumen a sortir fotografies de qualitat de noies en topless. Està clar, la puntualitat britànica es nota. En això, com en tot són molt corosos tot i estar en el diari sensacionalista per excel·lència. El pudor doncs, en aquest cas els ha reportar un reconeixement qualitatiu internacional que ja han consolidat com a tradició.

Potser sembli paradoxal, veient els despilfarros que circulen per aquí en quant a publicacions. Fins i tot el propi The Sun, sempre que pot furga en la ferida de la famosa o el famós aquell que enganxen a la platja. Aquí, per exemple aquest retorn a la rutina diària s'ha viscut amb intensitat darrere del topless de la Gemma Mengual; hi ha vegades que em fa pensar que hi ha famosets i famosetes que ho tenen parlat d'abans. Per això la pròpia page3 sembla un oasi dins la pròpia publicació, la intencionalitat també és certament diferent.

És així que la Jenny un cop guanya el concurs i passa a engruixir la galeria de models de la revista amb un toc de joventut i savoir faire que deixava impressionada qualsevol fan inclosa jo. També amb un toc de personalitat que li va permetre no renunciar a la seva vida acadèmica i seguir com si no hagués passat res, a la universitat, mentre la seva popularitat creixia i de ben segur que molts dels seus companys amagaven la revista amb les seves fotos quan se la trobaven al metro o allà on fos.

Així, un bon dissabte 13 de setembre de 2008, li dona per anar-se'n de festa amb uns amics de nit, com qualsevol altra noia de la seva edat, "a fer el golfo" que deien, quan a les quatre de la matinada el seu novio dóna la terrible alarma: la Jenny ha mort. Poc després, arriba la policia i se la troben penjada. Ella mateixa s'havia suicidat.

La veritat és que l'altre dia, quan entrava a llegir notícies em vaig quedar sense aire. I no la conec de res! -que absurd, oi?- Li havia agafat potser més afecte del compte, però em va entrar un neguit, un dallonses frenètic que em va fer tremolar quan vaig veure la notícia en concret que parlava del decés de la Jenny, i que no era un accident, ni un assassinat, sinó que un suicidi!! Però perquè ho has fet??? Això t'han ensenyat a l'escola?? Així s'afronta la vida??

Després d'un parell de dies, quan se'm va passar la mala llet. Bé de fet no se m'ha passat, però vull dir que al recuperar-me de l'ensurt, de la mala notícia; m'he anat a veure quin era el tractament que li donava The Sun. És clar, ja ho he dit abans i tothom ho sap. The Sun és el diari més morbós i a vegades quan volen repugnant del món to i que retraten amb una crítica que els ha valgut el prestigi que tenen, molt bona, les excentricitats i demés tonteries dels famosos. Però són britànics, i això s'ha notat quan els ha tocat de prop. Quan el dimoni ha entrat a casa seva i s'ha endut la jove promesa: una pàgina amb una notícia on s'explicava sense gaires detalls i molt breument els fets -rarot rarot en ells- tot seguit de declaracions dels fotògrafs i de les models companyes de la pobre Jenny, de les quals no ensenyaven res més avall del coll. Més una fotografia d'ella vestida a la prota de la seva antiga feina i un primer pla del seu rostre en actitud alegre.

Furgant més, en la base de dades es forma de calendari on es recullen les fotografies de les models que han anat treient -al web en treuen cada dia-, els dies en els que ella va aparèixer, ara són un buit en l'espai; no hi ha res. Com si ella no hagués existit mai. El rigor i el pudor britànic altra vegada. Està clar que la pàgina de dol, amb el dol pertinent s'havia de mantenir; però calia anar tan lluny? El comportament "exemplar" quan ha fet falta de la gent del The Sun, ha sorgit precisament una de les seves "filles", la predilecta aquest any. Mentre encara em lamento preguntant-me què ha d'haver passat perquè la Jenny faci això, veig que al The Sun es veu que també ténen sentiments. És clar, també són humans.

Jenny, no podem fer res més que lamentar-nos, no ens has donat cap altra opció per ajudar-te; tu sola t'ho has endut tot.

La talaia d'en Ricard Biel

Una Talaia, a banda de ser pròpiament la persona que vigila per prevenir d'un atac, també pot ser la torre des d'on es produeix aquesta acció. Avui, molta gent es construeix la seva pròpia talaia per a vigilar el món. Aquesta és la gràcia dels blocs. Sovint, hi ha gent que amb més o menys coneixement, o encert, s'acostumen a llençar una crítica, advertències a la societat "no anem bé", i fins i tot molts s'atreveixen a llençar pedres aprofitant la seva posició privilegiada. Adaptar-se a aquesta situació no és fàcil. Acostumar-s'hi si que ho és i massa. L'ego creix proporcionalment als pisos que vas pujant de la talaia que vas construint. I sinó sabem ser seriosos, qualsevol es pot creure un intel·lectual. I és que assolir el cim en el món casteller val l'esforç de tota una pinya, de tot un poble darrere sumant esforços. Nosaltres no podem construir una petita torre solitària, predicar i esperar que ens vinguin a fer el castell i ens nomenin comtes.

El mite de la caverna de Plató venia a explicar que un home s'alliberava de la cova on sempre havia viscut des del naixement, encadenat junt amb d'altres homes d'igual sort i aconseguia sortir i descobrir món. L'Univers en sí lluny de les ombres d'homes projectats gràcies a una foguera propera, ombres que ja havien pres per la realitat. No havien vist mai res més. Ni tan sols mai havien vist els homes que projectaven aquelles ombres.

És així que aquell home torna a la cova i explica que la vida dels encadenats és una mentida, i aquests se'n riuen i si es poguéssin alliberar el matarien i tot.

A "la vida es sueño" de Calderón de la Barca, també Segismón surt de la seva presó particular, de la seva fosca cova, on ha viscut des de sempre en l'obscuritat a causa d'una pugna monàrquica. Quan aconsegueix sortir, primer desenfundarà un sentiment de venjança sense pietat que després veurà evolucionar cap a una certa humanitat; perdonant vides i tot. És la seva victòria contra el destí.

D'altra banda apareix un tal Ricard Biel, avui un blocaire polèmic -expressament- i rèplica o altaveu local de l'escriptor Víctor Alexandre. Un bon dia se li va ocórrer sortir de la cova on viu per a donar a conèixer al món què hi ha a fora -o sigui al mateix món que ell acaba de començar a veure- la veritable realitat: que la vida és una farsa. Encara que mai hagi arribat a conèixer el món. Tot el contrari, doncs, del que hauria d'haver un cop aterrar a la Terra, en lloc d'anar donant lliçons. És ambiciós i, per fer-se veure, tot sortint de la caverna agafa la primera bandera que troba pel camí, en aquest cas una estelada llençada en un moment de desencís i la pren com a bandera que posarà al cim de la seva talaia. Es pensa que amb això ja n'hi haurà prou per a ser reconegut com a un intel·lectual més de prestigi, i així la gent li construirà el castell, el poble farà pinya darrere seu i l'elevaran a comte -de la literatura catalana? de les tertúlies del cor de telecinco?.

Però no sap ni tan sols què significa el tros de drap que ha agafat del terra. No sap el valor que té defensar amb dignitat aquesta bandera, els esforços i el sacrifici -a tots els nivells- de tantes persones per aquell tros de drap que s'ha trobat al terra, trepitjat cobrint l'il·lusió enterrada dels qui un dia l'havien pres com a estendard. Ell només coneix la foscor de la seva cova, les ombres que ha pres com a veritat, per tant el primer que ha conegut i que pot exportar és la mentida, i el pessimisme de la seva ignorància. Què bé que li ve doncs, començar a tirar més pedres sobre aquells qui s'acosten a veure com algú penja la bandera que ells algun dia havien sostingut, derrotats d'esperit.

Evidentment criticar, de per si és molt fàcil. També fer-se la víctima. Però lluitar amb eficàcia de manera sòlida i honesta per allò que defensem, costa un esforç que només es pot entendre conjuntament amb persones que defensin el mateix que tu. I quan tantes persones volen construir entre totes un castell, més val que s'aturin per parlar de com començar. Perquè sinó cadascú tindria la seva pròpia talaia on s'estarien vigilant entre ells, i a sí mateixos esperant a Godot.

És així, Ricard Biel, que si tant t'agrada criticar accepta ser criticat, com si fossin un dels que "ara parla un intel·lectual de prestigi, calleu i escolteu la seva paraula"; i baixa uns quants pisos de la teva talaia per tocar de peus a terra al món real. Baixa amb tu els teus fums i el teu ego i vine a participar del projecte com un més i sinó, torna-te'n a la teva cova, mentider. El camí per a ser un intel·lectual, un líder de referència, com pretens, el camí cap al prestigi també es pot assolir assumint i polint crítiques. Però tu vols pujar per la via directa -com tantes vegades has criticat- i per això només acceptes les veus solament d'aquells qui t'escolten amb entusiasme -com tantes vegades has criticat-, covard.

Després de veure tants articles vomitius, des del primer que vaig llegir, fets amb la víscera per part d'aquest blocaire; em vaig decidir a escriure-li un comentari al post "Torno a parlar d'Esquerra", elaborat amb la seva pròpia recepta. M'he adonat que no sóc l'única a qui li ha censurat alguna vegada comentaris. Heus ací aquest comentari que havia guardat -malfiada- amb bon criteri ara per fi publicat. I sí, jo sóc votant d'Esquerra, amb tots els ets i uts, com tants d'altres. I què?

"Caram Biel, quin bloc més repetitiu i sectari que tens. Allà a Esquerra, tots els de reagrupament sou així? a escriure això una vegada darrera de l'altra (sent ""independentista"" si és que n'ets de veritat) només es pot dedicar algú molt avorrit, recargolat o bé sempre molt tancat. Si fos psicòloga et diria que sembla que no hagis sortit mai de casa!"

*La primera foto és de la Torre d'Enveja de Vilanova.

Comença la lliga...un altre cop... buf...!

ECS. Aquest cap de setmana ha començat la temporada de futbol 2008-2009... buhfff, altre cop torna una de les lligues més ràncies -que no de poca qualitat- antiquades, casposes de futbol del món. Una altra vegada tota una colla de programes dedicats al futbol, informatius, titulars, converses estúpides.

No és que no m'agradi el futbol com a esport, aprecio l'universalitat de "l'esport rei", l'unió i l'esperit integrador que a vegades sorgeix en algun anunci quan ve un mundial; però estic farta de veure clasificacions per tot arreu i munts de prediccions per tot areu, especulacions rumors...

Estic fins al capdamunt de la gent que parla de futbol -més enllà del comentari breu de que bé o que malament va jugar el barça ahir; que si és l'equip que segueixes, està bé- són converses sense interès, potser també per allò de que "el futbol serveix per tenir entretingut al poble", i donen fàstic quan deriven en no sé quin jugador de merda teòricament promesa de la lliga de no sé quin recòndit equip de 2a fila.

Però encara em fa més ràbia, aquella gent que només té aquest tema de conversa a la boca, o que s'emociona de mala manera en treure aquest tema. I més tots aquells que parlen com si fossin uns erudits, com si hi entenguéssin de veritat parlant de jugadors internacionals que coneixen perquè han vist a no sé quin programa. I el pitjor, aquells que es fan els llestos i difamen amb unes grans opinions, i et dones conta de que estan parlant en boca de l'Sport, el Mundo Deportivo o algun altre en cas de pertànyer a un altre equip. Buhfff... a mitja temporada ja estàs acostumat perquè la societat ja t'incorpora. Sempre està a les notícies, als diaris, al carrer!! Jo només segueixo el barça i realment sempre espero que guanyi, però seguir la lliga, o aquest esport en general, uhff... cada any se'm fa més farragós... no hi ha cap altre tema esportiu a banda de Rafa Nadal o Falonso?

I aquest any a més ha estat horrorós amb l'eurocopa. Buhfff. Però aquest ja és un altre tema. Sincerament, sense gaires respectes, perquè enganyar-nos; però em sembla estúpid tota aquella gent que perd el temps de mala manera, i els diners en una colla de diaris de futbol -teòricament esportius- o del Barça o el Madrid directament; empassant i empassant el sensacionalisme d'aquests mitjans, exactament igual com les dones que es compren o pitjor, veuen els magazins del cor. Autèntica deixalla televisiva. Hi ha una subespèie que només fa que difondre -n'hi ha que no dormen pensant en com acabarà tal rumor- el dogma dels diaris i quan senten que critiques aquests diaris, també s'hi apunten! Aleshores¿?

Crec que a més, els periodistes d'aquests diaris s'inventen les notícies perquè amb allò han d'omplir mig diari... i a sobre en castellà!! Un dia t'obren amb la portada del rumor d'un fitxatge, que ella mateixos s'han inventat per qualsevol comentari que han sentit i ho presenten com si ja s'hagués fitxat. Són aquells que creen falses promeses o sobrevaloren jugadors, i després quan tothom n'està pendent i fallen, s'hi abraonen. Al dia següent, pot sortir un titular totalment contrari. Increïble. Si tot fos només la Champions, seria una altra cosa, la competició europea, és més trepidant, té més prestigi, glamour... i només és cada quinze dies!!

Ah! encara em queda una altra raça de seguidors del món del futbol; aquests són molt graciosos, són els que es pensen que són capaços de mantenir una conversa sobre altres esports perquè es creuen que hi entenen, potser més que un altre. Aquests són els que després et diuen que dels JJOO només segueixen el futbol, perquè la resta és una merda; o directament els JJOO són horribles perquè a banda de que fan esports de "merda", "avorrits" o "rars", en futbol només van els sub-23 -crec-. Són els primers a donar-te una lliçó sobre que bo que és el Phelps o l'Usain Bolt, com si els JJOO només fossin això, o només aquests nedéssin o corréssin. Sí, hi entenen molt més enllà del telenotícies i l'articlet de l'Sport.

En fi, aquest any, sort que hi han hagut els JJOO que ho han aclaparat tot, que sinó imagineu-vos tot un estiu matxacant les vacances de tothom pel "culebrot de l'estiu" de no sé qui que volen fitxar. Sembla que cada estiu ens hi vagi la vida si no ve no sé qui. Ara entenc el problema de les llistes d'espera dels hospitals. No es pot tenir tota la població pendent durant un any dels destins futbolistics d'aquest i aquell, ni fer-nos preocupar tant, que la salut és el primer!!

JJOO a Beijing 2008! (3)

Sexisme esportiu ->

Estem tan mal acostumats que ja ni ens n'adonem, o donem per sentat coses que jo encara em pregunto o no em puc explicar com poden seguir passant al món de l'esport. Clarament, el JJOO no se'n salven.

Perquè es pressuposa que les dones no són capaces d'aguantar cinc sets d'un partit de tennis i sempre han de jugar a 3 sets? perquè hi han 50kms marxa d'homes i només 20 de dones? Perquè els homes neden proves de 1500m i les dones només poden disputar proves de fins a 800? Tan dèbil sóm les del sexe femení o és que el món de l'esport encara està profundament anclat en antigues concepcions? No és que sigui el dia de la dona ni res d'això; tampoc cal que esperem aquesta data per a reclamar res, eh!

A mi em sembla que es posen decatlons pels homes i per les dones -que només poden fer heptatlons... sortiran com hi han ara dones capaces d'aguantar-ho, igual que aguanten un partit de futbol, una marató o qualsevol altra cosa. Potser al principi del tot hi haurà un petit període d'adaptació i segurament les dones menys preparades físicament cauran dels rànkings tennistics molt aviat -o potser no-, però és que per a competir, cal anar preparat i això val per la dona com per l'home. L'home no neix amb la capacitat natural d'aguantar 5 sets. Això s'aprèn a base d'entrenaments.

Em sap molt de greu que encara hi hagi aquesta lacra dins el món de l'esport. Per mi és igual o més important que la lluita contra el dòping. I no entenc com encara ningú no ha dit res. És clar, com sempre, els diaris esportius estan dirigits per homes... què han de valorar si de l'esport femení només se'n recorden quan pot donar una medalla, o han sortir despullades a la portada de no sé on -que em sembla del tot defensable, que consti-. La gota que ha fet vessar el got ja a la recta final dels JJOO ha estat la cosa més absurda de totes: la prova dels 100m valles. Els homes fan 110m, mentre que les dones, deu metres menys. Em sembla surrealista, però aquesta prova segueix amb aquesta alteració des de sempre. És que les dones no sóm capaces de córrer 10 metres més?

Així, així guanya la Xina ->

Aquest cant tan familiar serveix per il·lustrar un altre cop el reflex de la dictadura xinesa en els seus esportistes. Si durant l'any la majoria de federacions esportives xineses, sense anar més lluny, la de tennis, diuen als seus i seves esportistes en quins torneigs poden participar, en quins no i sota quines condicions... (es va arribar a obligar a no participar a les tennistes xineses a l'edició de Wimbledon 2006 perquè es preparéssin uns Jocs Asiàtics..) imagineu-vos què seran capaços d'inventar-se per arrassar en gimnàstica. Els casos més flagrants són els de He Kexin i Yang Yilin. L'edat mínima per a participar és de 16 anys, però després de veure-les guanyar per televisió, ningú ha pogut aguantar més i han sortit les queixes que han començat a fer moure el COI per tal que investigui si aquestes nenes no tenen realment 14, i no 16 anys.

No és que la Xina vagi a perdre els JJOO si els resten aquestes medalles; i més a "tanta" distància com han quedat dels Estats Units, precisament per la punxada tan important en atletisme. Però les regles del joc són les que són i perquè la Xina sigui l'organitzadora dels Jocs, ja en tenim prou dels regals d'alguns jutges, com que ara facin trampa.

Ja tinc pràcticament assegurat un Or a Londres 2012 ->

No treballo en un xiqui-park, però em deixaré els diners que calguin en anar-hi cada dia, ni que sigui de nit quan acostumen a fer els torns per la gent ja més adulta, per anar-me a entrenar i ser una futura campiona olímpica a Londres 2012.

Des de quan saltar sobre un llit de molles és un esport olímpic? Això és un esport i el golf, per dir alguna cosa, no? Doncs bé, en aquests JJOO hem pogut veure per primera vegada, i no com a esport de demostració, una competició de salts de llit de motlles, que sí molt macos els salts, que naturalment ha guanyat un xinès. Un regal més. La veritat és que a vegades, el COI té coses ridícules. Com aquest esport no hi sigui a Londres, m'emprenyaré de debò. En aquestes olimpíades també hem pogut veure una altra prova una mica més decent, com ha estat el ciclisme BMX (de mountain bike per un circuit de muntanyetes i aixòs.). Com a mínim s'havia de pedalejar per un circuit.

L'altres esport que si que trobo inacceptable del tot, que no sé qui ha pogut arribar a pagar, perquè no s'entén més que per un suborn, perquè és flagrant, com lo del llit del saltets, és la Doma. Què dimonis representa que és això? fer "moure les potes" a un cavall?? jo no nego que tingui les seves dificultats fer fer a un cavall allò que tu vulguis, en salta d'obstacles sempre es veuen cavalls que se la foten; però d'aquí a... què? ballar un tango a cavall? Per favor, va home va!!!