L'esport rus, més hereu que d'altres repúbliques de l'URSS, pel seu pes històric, demogràfic i polític, és una de les superpotències esportives del món. Decididament, conjuntament amb l'altra potència, els Estats Units, sembla que la guerra freda també s'hagi traslladat al món de l'esport fins els nostres dies. Recentment, l'irrupció de Xina com a superpotència esportiva també -va guanyar els darrers JJOO, a casa, la qual cosa fa que haguem d'esperar als propers JJOO per veure l'abast real de les seves capacitats-, ens fa pensar que esport i política van molt més lligats del que ens sembla.
Quan parlem de les superpotències clàssiques, segurament podem referir-nos a Rússia i a USA. Sempre disputant-se les olimpíades, tant l'una com l'altre han rebut nombrosos tractes de favor, en diverses disciplines esportives. En algunes, pel prestigi adquirit, i en d'altres segurament amb una mica més d'injustícia.
Perdent la correcció en el llenguatge, a vegades resulta tot un frau, un escàndol, com es premia en aquest cas Rússia en aquells esports de puntuació arbitrària. És a dir, en una cursa ja sigui a la piscina, a l'estadi olímpic, marató, marxa... el que arriba primer sota cronòmetre és qui guanya irrefutablement -d'acord les photo finish i les milèsimes ajustades sempre confonen-. Ara bé, marxem al Palau d'Esports, i anem a veure com es puntua un exercici de gimnàstica. Ah! els jutges! Aquelles jutges que voten un exercici i, d'aquelles votacions s'acostuma a treure la més alta i la més baixa i aleshores es fa la mitjana entre les restants.
Aquelles llargues esperes al final decada exercici per conèixer el veredicte dels jutges; aquells plors de les esportistes, moltes nenes encara, d'alegria, de decepció, amb la respiració accelerada... les típiques estampes i els conseqüents titulars l'endemà que podem trobar a tot arreu que no fan més que reflectir allò que amb bona o mala intenció, hem certificat el dia anterior, la farsa de la mala valoració per part d'una colla de jutges que amb tota subjectivitat i partidisme conscient o subvencionat, d'un exercici tan excel•lent, que clamava al cel.
Aquest clam, és el que es va sentir al Beijing University of Technology Gymnasium en els darrers JJOO de Beijing 2008, quan l'Anna Bessonova -cridada a ser per les seves aptituds, a ser una de les grans dominadores del panorama mundial gimnàstic per la seva tècnica sovint per sobre de la resta- qui marxava cinquena després de 2/6 aparells a les puntuacions, va
haver-se d'esperar a la clemència dels jutges en una decisió molt controvertida, al final de tot, per obtenir un ajustadíssim bronze, segurament massa poc per l'actual campiona del món (Patras, 2007). La victòria fou evidentment per la russa Kanaeva, seguida de la bielorussa
Zhukova amb l'argent.
Lamentablement, el palmarès d'aquesta gran campiona, Anna Bessonova, és molt possible que d'aquí a poc deixi de crèixer ja que corren rumors de què és a punt de retirar-se o de què ja s'ha retirat. L'informació que arriba és poca i confusa. Tanmateix, l'Anna ja va fer tard des de bon principi. Nascuda a les acaballes de la URSS, i ja després amb la seva desintegració, pròpiament ja com a ucrainesa, no va poder gaudir de l'igualtat de tracte que hauria de rebre ja de per si, per la seva tècnica, sinó que com a mínim de la política, com a soviètica. D'haver estat així, el seu palmarès de ben segur que hauria estat no més ric, sinó que més noble, o sigui amb més pes en or. Endavant, Anna!!
Quan parlem de les superpotències clàssiques, segurament podem referir-nos a Rússia i a USA. Sempre disputant-se les olimpíades, tant l'una com l'altre han rebut nombrosos tractes de favor, en diverses disciplines esportives. En algunes, pel prestigi adquirit, i en d'altres segurament amb una mica més d'injustícia.
Perdent la correcció en el llenguatge, a vegades resulta tot un frau, un escàndol, com es premia en aquest cas Rússia en aquells esports de puntuació arbitrària. És a dir, en una cursa ja sigui a la piscina, a l'estadi olímpic, marató, marxa... el que arriba primer sota cronòmetre és qui guanya irrefutablement -d'acord les photo finish i les milèsimes ajustades sempre confonen-. Ara bé, marxem al Palau d'Esports, i anem a veure com es puntua un exercici de gimnàstica. Ah! els jutges! Aquelles jutges que voten un exercici i, d'aquelles votacions s'acostuma a treure la més alta i la més baixa i aleshores es fa la mitjana entre les restants.
Aquelles llargues esperes al final decada exercici per conèixer el veredicte dels jutges; aquells plors de les esportistes, moltes nenes encara, d'alegria, de decepció, amb la respiració accelerada... les típiques estampes i els conseqüents titulars l'endemà que podem trobar a tot arreu que no fan més que reflectir allò que amb bona o mala intenció, hem certificat el dia anterior, la farsa de la mala valoració per part d'una colla de jutges que amb tota subjectivitat i partidisme conscient o subvencionat, d'un exercici tan excel•lent, que clamava al cel.
Aquest clam, és el que es va sentir al Beijing University of Technology Gymnasium en els darrers JJOO de Beijing 2008, quan l'Anna Bessonova -cridada a ser per les seves aptituds, a ser una de les grans dominadores del panorama mundial gimnàstic per la seva tècnica sovint per sobre de la resta- qui marxava cinquena després de 2/6 aparells a les puntuacions, va
haver-se d'esperar a la clemència dels jutges en una decisió molt controvertida, al final de tot, per obtenir un ajustadíssim bronze, segurament massa poc per l'actual campiona del món (Patras, 2007). La victòria fou evidentment per la russa Kanaeva, seguida de la bielorussa
Zhukova amb l'argent.
Lamentablement, el palmarès d'aquesta gran campiona, Anna Bessonova, és molt possible que d'aquí a poc deixi de crèixer ja que corren rumors de què és a punt de retirar-se o de què ja s'ha retirat. L'informació que arriba és poca i confusa. Tanmateix, l'Anna ja va fer tard des de bon principi. Nascuda a les acaballes de la URSS, i ja després amb la seva desintegració, pròpiament ja com a ucrainesa, no va poder gaudir de l'igualtat de tracte que hauria de rebre ja de per si, per la seva tècnica, sinó que com a mínim de la política, com a soviètica. D'haver estat així, el seu palmarès de ben segur que hauria estat no més ric, sinó que més noble, o sigui amb més pes en or. Endavant, Anna!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada