Sincerament, trobo bastant repulsiu, indignant, determinades actituds que no han tingut el ressò que haurien de tenir.
A Catalunya, portem un munt d'anys demanant el que reclamem: fer justícia amb la gent que va patir la desgràcia de la guerra civil i, encara més la llarga dictadura que va ofegar Catalunya en un pou del que no hem acabat de sortir del tot.
Com que no n'hem sortit del tot? Doncs portem trenta anys des de la fi del règim i teòricament la democràcia hauria d'haver portat el restabliment de les nostres llibertats. S'ha fet a Alemanya, i en el sí del que van ser les dictadures de l'Amèrica llatina. Per bé que encara n'aguanten algunes -potser també a Rússia-.
Però no ens preocupem, perquè ja podem felicitar a Rodríguez Zapatero, el president d'Espanya (el país que ara fa 300 anys ens va muntar un sarau, i fa una setantena un altre), el nostre salvapàtries perquè ha aprovat una espectacular llei de memòria històrica que algú va qualificar com un "primer pas" per fer justícia.
Un primer pas? primer? ha dit primer?? primer pas de què, per la llei de memòria o de desmemòria? com és possible que trenta anys després encara estem decidint si sortim a treure tota la simbologia franquista i encara pitjor, qualificant d'il·legítims els judicis franquistes! Déu n'hi do, un aplaudiment i una tovallola, que hauran suat per arribat a determinar els ponents de la llei que el règim en sí ja va ser il·legítim, imposat i per tant tota la seva obra il·legal?
Què passa, que ara ens netejarem la cara dient que el PP ha estat d'acord en pactar que el valle de los caídos es reconverteixi? Perquè ja sabem que els caídos són aquells que van caure construint-lo, oi?
Francament, trobo d'un impressionant desvergonyiment que es qualifiqui de primer pas això que han decidit que hauria d'estar fet fa 29 anys. Perquè la transició no hauria durat més d'un any. Està clar que realment no estem en un país que hagi aconseguit consolidar la seva democràcia, perquè és que realment encara no hi ha arribat. La transició s'ha allargat massa. Desgraciadament, els testimonis tant de la guerra com de la primera postguerra van deixant-nos, i amb ells el seu record i el record de la gent del seu entorn i familiars que van morir, començant pel president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, màrtir en acte de servei a la Nació, o l'alcalde Xifré a Badalona, assassinat igualment com si fossin uns gossos.
O sigui, que amb els papers a Salamanca farem el mateix, a principi de legislatura tornem uns quants per quedar bé amb Catalunya i vendre-ho a les properes eleccions tenint temps perquè a Espanya se'ls passi l'emprenyament i se n'oblidin, ja farem un pla i al final de la legislatura com que no tenim ganes de tornar res més ja seguirem donant llargues com sempre, perquè està clar que no volen tornar res més, sinó la família socialista espanyola i catalana no hauria votat en contra el retorn immediat d'allò a què es van comprometre i allò a què porten més de trenta anys retardant-se a tornar. Pobre Chacón, en què t'hauras de veure... com ho defensaràs això?
El mateix dic a determinats mitjans que al meu entendre tampoc hi han prestat massa atenció o hi han passat per damunt de puntetes. Em sento amb impotència, com a mínim tinc el consol que milers de catalans tenen el mateix sentiment, se senten estafats una vegada més -ja ho sabíem que passaria- i per això cal fer la crida per anar al gran-acte concert de diumenge, a protestar, una altra vegada.
divendres, 19 d’octubre del 2007
dilluns, 8 d’octubre del 2007
El segle de les llums no va il·luminar a tothom - i 4
Òbviament aquesta classe de gent, es basarà en un cras error l'origen del qual ha quedat ben raonat al llarg de l'article. Normalment, la gent que comet aquest cras error i no se n'ha adonat, i així pretén punxar i obrir falsos debats estèrils per fer brillar la seva ombra són gent donada a enraonar molt, vulgarment parlem dels bocamolls, o bocamolles (no tot enraonador és bocamoll). Moltíssima d'altra gent que ho pugui arribar a pensar, obert un debat potser defensaria la seva posició més sensatament fins adonar-se de l'error en que hauria calgut. Si diem que aquests la defensen més sensatament, vol dir que els altres, que van a punxar, precisament van amb aquestes intencions i pitjors que no només a defensar una creença en un petit debat puix que no estan donats a ser rebatuts ni a reconèixer errors, ells sempre tenen la raó. Aquesta gent que tant enraona sense coneixement, sovint té una mentalitat més conservadora de la que es pensen. Gent amb moltes lleis que tot ho saben i que resulta que responen a la popular dita que a escola a alguns ens varen repetir:
"El tonto es el listo y el listo es el tonto"
A això probablement també contribueixen ja denominacions administratives errònies, o interpretacions de la gent igualment inexactes que confonen. Aquest error, queda interioritzat per la gent, i en el moment que algú cregut en posició de força, que estudia ja pugui ser quelquina ciència natural com ara medicina o química o que la pretén estudiar, inicia un debat menyspreant d'altres que fan "lletres" com ara filologia, antropologia, filosofia o tantes d'altres, donant a entendre que ell és més intel·ligent i té més cap per tant, és capaç de cursar aquestes carreres naturals "més difícils"; mentre que els altres no cauen en respondre directament que el plantejament ja de bon principi és errat, perquè de ciències n'estudia tothom. I així ens embranquem en discussions absurdes com les sexistes de col·legi entre qui és millor, la dona o l'home? que mai acaben en cap conclusió ni van enlloc així.
Segurament el misteri i el desconeixement general que acostuma a tenir la gent per ciències com ara la química, ha creat una espècie de mite entre la societat, que fa que creguem que són millors, precisament perquè les desconeixem. No es tracta de filosofar entre si tenir aptituds per una ciència o una altra demostra més intel·ligència en una persona. Tampoc el grau de complexitat que pugui significar haver de treure's una carrera o una altra. Que tots els homo sapiens tinguem la mateixa capacitat encefàlica no vol dir que ho hàgim de demostrar fent carreres tant de colzes com ara la pròpia medicina, no l'hem de destinar tots a la mateixa cosa, no ens ho hem d'agafar absolutament tot com si fos una cursa, la nostra cultura però, ja té aquestes coses. Precisament la diversitat que tothom predica rau aquí. El cervell humà és una capsa de sorpreses de la que en coneixem poca cosa, n'intuïm moltes d'altres i en desconeixem una pila més grossa que les altres dues.
Nosaltres finalment hem trobat la capsa dels fusibles de l'il·lustració i hem donat llum al coneixement. Llàstima que el segle de les llums no va il·luminar a tothom.
"El tonto es el listo y el listo es el tonto"
A això probablement també contribueixen ja denominacions administratives errònies, o interpretacions de la gent igualment inexactes que confonen. Aquest error, queda interioritzat per la gent, i en el moment que algú cregut en posició de força, que estudia ja pugui ser quelquina ciència natural com ara medicina o química o que la pretén estudiar, inicia un debat menyspreant d'altres que fan "lletres" com ara filologia, antropologia, filosofia o tantes d'altres, donant a entendre que ell és més intel·ligent i té més cap per tant, és capaç de cursar aquestes carreres naturals "més difícils"; mentre que els altres no cauen en respondre directament que el plantejament ja de bon principi és errat, perquè de ciències n'estudia tothom. I així ens embranquem en discussions absurdes com les sexistes de col·legi entre qui és millor, la dona o l'home? que mai acaben en cap conclusió ni van enlloc així.
Segurament el misteri i el desconeixement general que acostuma a tenir la gent per ciències com ara la química, ha creat una espècie de mite entre la societat, que fa que creguem que són millors, precisament perquè les desconeixem. No es tracta de filosofar entre si tenir aptituds per una ciència o una altra demostra més intel·ligència en una persona. Tampoc el grau de complexitat que pugui significar haver de treure's una carrera o una altra. Que tots els homo sapiens tinguem la mateixa capacitat encefàlica no vol dir que ho hàgim de demostrar fent carreres tant de colzes com ara la pròpia medicina, no l'hem de destinar tots a la mateixa cosa, no ens ho hem d'agafar absolutament tot com si fos una cursa, la nostra cultura però, ja té aquestes coses. Precisament la diversitat que tothom predica rau aquí. El cervell humà és una capsa de sorpreses de la que en coneixem poca cosa, n'intuïm moltes d'altres i en desconeixem una pila més grossa que les altres dues.
Nosaltres finalment hem trobat la capsa dels fusibles de l'il·lustració i hem donat llum al coneixement. Llàstima que el segle de les llums no va il·luminar a tothom.
diumenge, 30 de setembre del 2007
El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 3
Doncs si, era filòsof. Però què s'entenia per filosofia abans; què s'hi discutia? què es va dedicar a escriure el deixeble de Plató en tants i tants documents? Trobarem que entre d'altres coses es va dedicar a categoritzar i subdividir el coneixement en diverses àrees. Si, el coneixement, la scientia a la que abans hem fet referència. Així, Aristòtil es va dedicar a dividir res més que el coneixement d'aquell temps, en diverses àrees tal i com ens han arribat avui en ciències: la zoologia, la física, la biologia, però també la lògica, la retòrica, la política i fins i tot la poesia.
Aquest, també és un dels precedents de mètode científic. I és que de ciències n'hi ha moltes, com ja va descriure Aristòtil. Si anem a buscar un definició simple de mètode científic, ens trobarem en què més o menys ve a ser aquella espècie de procediment que reflexant la voluntat contrària a l'església proven de donar resposta als processos que es desenvolupen al món mitjançant la demostració i l'observació d'aquests, dit per entendre'ns molt a grosso modo. Per tant això és absolutament inseparable de la pròpia història de la ciència, perquè aquí allò de científic. I d'això en podem trobar moltes de ciències, que englobades en grans grups podrien ser perfectament les "ciències naturals" que podem trobar ja a les portades dels llibres de primària, com també s'oblida posteriorment, les "ciències socials". Després hi han d'altres com ara les ciències instrumentals.
Un cop anem recordant això, no queda més que anar a buscar què és el que ha pogut passar perquè molta gent se n'oblidi d'una cosa que ara ens sembla una tonteria i que ningú admetria haver oblidat mai, per la seva evidència. Així, tenim aquests dos grans grups ciències socials i ciències naturals, en els quals englobem tot un seguit de ciències o disciplines categoritzades, encara que hi hagin sub-ciències que ballin entre unes altres dues. Per entendre'ns, un exemple clar és que dintre de les ciències naturals podem trobar la farmàcia que es barreja entre les ciències de la salut i una altra com és la química. La filosofia per exemple, ja seria una ciència que s'inclouria en tantes d'altres que podria ben bé ser una espècie de mare de la ciència en general, ja que abans s'hi discutia la pròpia existència entre generacions i generacions i segles i segles fins arribar a l'"ego cogito ergo sum" posem per cas.
D'aquesta manera, a l'arribada de les revolucions i els avenços, poc a poc el concepte de mètode científic se l'aniria apropiant segurament la branca natural de la ciència, amb els experiments i gent que va posar en tela de dubte com Darwin, els plantejaments que les creències religioses havien sostingut durant mil·lenis. És aqui quan els termes s'aniran confonent i sense voler, avui entendrem com a científics aquells que en l'opció de batxillerat han triat "ciències" és a dir, estudiar ciències naturals. Així es crearà un trist debat i una discriminació que trascendirà en alguns nivells de la societat. La gent escassament il·luminada, que no hagi arribat a la pregunta que havíem plantejat, tindrà prejudicis talment estúpids com que les ciències són millors que les lletres. I així es crearà un típic debat al que potser hem arribat a ésser testimonis directes o indirectes.
Aquest, també és un dels precedents de mètode científic. I és que de ciències n'hi ha moltes, com ja va descriure Aristòtil. Si anem a buscar un definició simple de mètode científic, ens trobarem en què més o menys ve a ser aquella espècie de procediment que reflexant la voluntat contrària a l'església proven de donar resposta als processos que es desenvolupen al món mitjançant la demostració i l'observació d'aquests, dit per entendre'ns molt a grosso modo. Per tant això és absolutament inseparable de la pròpia història de la ciència, perquè aquí allò de científic. I d'això en podem trobar moltes de ciències, que englobades en grans grups podrien ser perfectament les "ciències naturals" que podem trobar ja a les portades dels llibres de primària, com també s'oblida posteriorment, les "ciències socials". Després hi han d'altres com ara les ciències instrumentals.
Un cop anem recordant això, no queda més que anar a buscar què és el que ha pogut passar perquè molta gent se n'oblidi d'una cosa que ara ens sembla una tonteria i que ningú admetria haver oblidat mai, per la seva evidència. Així, tenim aquests dos grans grups ciències socials i ciències naturals, en els quals englobem tot un seguit de ciències o disciplines categoritzades, encara que hi hagin sub-ciències que ballin entre unes altres dues. Per entendre'ns, un exemple clar és que dintre de les ciències naturals podem trobar la farmàcia que es barreja entre les ciències de la salut i una altra com és la química. La filosofia per exemple, ja seria una ciència que s'inclouria en tantes d'altres que podria ben bé ser una espècie de mare de la ciència en general, ja que abans s'hi discutia la pròpia existència entre generacions i generacions i segles i segles fins arribar a l'"ego cogito ergo sum" posem per cas.
D'aquesta manera, a l'arribada de les revolucions i els avenços, poc a poc el concepte de mètode científic se l'aniria apropiant segurament la branca natural de la ciència, amb els experiments i gent que va posar en tela de dubte com Darwin, els plantejaments que les creències religioses havien sostingut durant mil·lenis. És aqui quan els termes s'aniran confonent i sense voler, avui entendrem com a científics aquells que en l'opció de batxillerat han triat "ciències" és a dir, estudiar ciències naturals. Així es crearà un trist debat i una discriminació que trascendirà en alguns nivells de la societat. La gent escassament il·luminada, que no hagi arribat a la pregunta que havíem plantejat, tindrà prejudicis talment estúpids com que les ciències són millors que les lletres. I així es crearà un típic debat al que potser hem arribat a ésser testimonis directes o indirectes.
diumenge, 23 de setembre del 2007
El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 2
Sembla que la "revolució de les llums" acompanyada de totes les altres posteriors, va donar a lloc al desenvolupament de la medicina i d'altres ciències que varen permetre desenvolupar la tecnologia (electricitat, ràdio, televisió, cinema, màquines de vapor...). Hem dit ciències? És clar, hem de tornar al clàssic grec com sempre. Si ens deixem il·luminar per la l'antiga llengua grega, que abans comentàvem com a bé a preservar, trobem que el mot oida en grec vol dir "Jo sé". Aquest "saber" en llatí s'anomenarà scire i posteriorment evolucionarà cap a sciens-is "el qui sap". Formarem així la scientia o "coneixement" en català. Així tindrem que el 1272 la paraula haurà derivat en el mot català "ciència" segons es documenta per primàriament en la nostra llengua. El "Jo sé" grec hauria evolucionat cap a "història" quan la documentem al segle 14.
Amb aquest procediment tan simple com tirar de diccionaris etimològics com el de Joan Coromines per exemple, hem descobert que la paraula ciència ja és molt anterior en la nostra llengua als científics d'avui en dia, que avui relacionaríem amb carreres de la branca anomenada comunament científica. Aquella que a Catalunya relacionem amb el batxillerat de salut o científic, segons denominen altres.
Però... com pot ser que la paraula existís abans que la matèria? com és possible que existís la ciència abans de Pasteur? de la Penicilina...? de Darwin, de Copèrnic..?
Òbviament totes aquestes vessants tenen els seus orígens. Però en cap cas són transportables fins a l'antiga Grècia o la posterior Roma. No existia el microscopi encara que ja s'hagués descobert l'àtom. Certament, no calia ser massa espavilat com per veure que si punxaves sortia sang, però no s'hi havia caigut en la teoria de la circulació de la sang. Naturalment no s'havien descobert les "vacunes" de la vaca contemporània tot i els remeis naturals i els més místics. Així doncs, com és que neix la "ciència"?
Quan arribem a fer-nos aquesta pregunta, és que alguna cosa ha anat malament durant tot el procés, què passà a l'antiga Roma que transcendís a la nostra societat? Si, a Roma operaven ja de cataractes. Però aquesta no és la resposta al "dubte metòdic" al que algú pot arribar, tot just necessita que li arribi una mica més de llum. Hi ha gent a qui directament no arriba la llum suficient com per arribar a fer-se aquesta pregunta i per tant no saben ni que tenen aquest dubte. Aquí està el problema.
No és que hi hagués hagut cap revolució científica aixafada i ocultada per la religió, l'institució més reaccionària a tot coneixement que no fos "el seu". Sinó que simplement hi ha una confusió que només podem explicar per un mecanisme que els científics que es dedicaven a les ciències físiques del segle 17. Parlem del mètode científic. Ah! vaja, l'espelma comença a il·luminar-nos. Abans però de que la seva cera cremi, necessitem trobar la caixa de fusibles de la llum i donar l'electricitat. Si hem esmentat les ciències físiques, vol dir que hi ha altres ciències a banda d'aquestes.
Tornem però al mètode científic. Què va aportar de nou? bé de fet, com moltes coses ja podem anar a cercar els seus precedents i el seu orígen molt molt lluny. Per exemple a les primeres indexacions de textos dels volts de l'any -2000 en diverses cultures. O al -320, amb el científic Aristòtil. Com? el científic Aristòtil? que anava en bata blanca i remenava microscopis i substàncies químiques per el gegant farmacèutic "Bayer" (fundada el 1863)? No hem quedat que era filòsof?
Amb aquest procediment tan simple com tirar de diccionaris etimològics com el de Joan Coromines per exemple, hem descobert que la paraula ciència ja és molt anterior en la nostra llengua als científics d'avui en dia, que avui relacionaríem amb carreres de la branca anomenada comunament científica. Aquella que a Catalunya relacionem amb el batxillerat de salut o científic, segons denominen altres.
Però... com pot ser que la paraula existís abans que la matèria? com és possible que existís la ciència abans de Pasteur? de la Penicilina...? de Darwin, de Copèrnic..?
Òbviament totes aquestes vessants tenen els seus orígens. Però en cap cas són transportables fins a l'antiga Grècia o la posterior Roma. No existia el microscopi encara que ja s'hagués descobert l'àtom. Certament, no calia ser massa espavilat com per veure que si punxaves sortia sang, però no s'hi havia caigut en la teoria de la circulació de la sang. Naturalment no s'havien descobert les "vacunes" de la vaca contemporània tot i els remeis naturals i els més místics. Així doncs, com és que neix la "ciència"?
Quan arribem a fer-nos aquesta pregunta, és que alguna cosa ha anat malament durant tot el procés, què passà a l'antiga Roma que transcendís a la nostra societat? Si, a Roma operaven ja de cataractes. Però aquesta no és la resposta al "dubte metòdic" al que algú pot arribar, tot just necessita que li arribi una mica més de llum. Hi ha gent a qui directament no arriba la llum suficient com per arribar a fer-se aquesta pregunta i per tant no saben ni que tenen aquest dubte. Aquí està el problema.
No és que hi hagués hagut cap revolució científica aixafada i ocultada per la religió, l'institució més reaccionària a tot coneixement que no fos "el seu". Sinó que simplement hi ha una confusió que només podem explicar per un mecanisme que els científics que es dedicaven a les ciències físiques del segle 17. Parlem del mètode científic. Ah! vaja, l'espelma comença a il·luminar-nos. Abans però de que la seva cera cremi, necessitem trobar la caixa de fusibles de la llum i donar l'electricitat. Si hem esmentat les ciències físiques, vol dir que hi ha altres ciències a banda d'aquestes.
Tornem però al mètode científic. Què va aportar de nou? bé de fet, com moltes coses ja podem anar a cercar els seus precedents i el seu orígen molt molt lluny. Per exemple a les primeres indexacions de textos dels volts de l'any -2000 en diverses cultures. O al -320, amb el científic Aristòtil. Com? el científic Aristòtil? que anava en bata blanca i remenava microscopis i substàncies químiques per el gegant farmacèutic "Bayer" (fundada el 1863)? No hem quedat que era filòsof?
dissabte, 15 de setembre del 2007
El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 1
Evidentment, quan ens referim al segle de les llums, en primer lloc estem parlant en clau europea i potser un tant eurocentrista. Així fem referència al període d'apogeu de l'absolutisme a Europa el segle 18, i també a aquella espècie de transformació de mentalitat que va venir impulsada preferentment des de França amb allò que s'ha anomenat el segle de les llums o il·lustració. Així l'èlit intel·lectual del temps va començar a contraposar-se més o menys a l'absolutisme que comentàvem. L'idea s'aniria difonent per Europa amb el neoclassicisme en la vessant més estrictament cultural, i amb el despotisme il·lustrat políticament, amb diferents resultats. La història acabaria com ja coneixem amb les revolucions americanes i franceses.
Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.
Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.
Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.
No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.
Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.
Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.
Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.
No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
