Veu de Mel

Victoria Azarenka

2009-04-06T23:23:00.001+02:00

Ja pots anar treient la llengua, perquè t'ho acabes de guanyar i ara és hora de gaudir-ne durant el curt espai de temps que et permetrà prendre't el calendari fins la teva propera participació el dia 13 d'abril al torneig de Charleston (ja podries venir al de Barcelona!!).

Tot i que de la final es podria haver esperat alguna cosa més pel cantó de la Serena Williams, a qui se la veia com coixejant, plena de pedaços a les cames, has anat a jugar el teu tennis, sense acobardir-te davant la que té els dies comptats com a núm. 1, ja que ha començat el compte enrere per el relleu de la Dinara Safina, segurament aquest mateix mes.

I és que t'has pogut treure l'espina de sobre d'aquell Aus Open en què contra la mateixa jugadora, a la que anaves dominant amb certa claredat, de poder donar al sorpresa, un mareig, un copd e calor es va apartar d'un dels grans, d'Austràlia. Tots ho vam plorar, però sabíem que allò no era una casualitat car la teva espectacular progressió l'any passat t'ha conduit de novella revelació a ésser ja una jugadora feta i dreta, de cap a peus amb la millor ratxa del circuit d'aquesta temporada; poca broma unes xifres espectaculars de 23-2, només a l'abast l'any passat de Maria Sharapova i l'any anterior de Justine Henin, com a referents més propers.

I t'ho mereixes; no has cedit ni un set en tot el torneig tret del matx russòfil amb una Sveta en hores baixes (des de fa molts mesos), que va acabar amb un desenllaç esperat però disputat. Aquesta nova generació, avui ja liderada per una espectacular Azarenka núm. 8 del món, una Wozniacki (12), una Cornet (14) i més enrere una Cibulkova (16), s'estan començant a menjar la generació que tot just acabaven d'agafar el relleu i les han envellit de cop: les Jankovic (avui ja núm. 4), l'Ana Ivanovic (7a! amb només 500 punts d'avantatge respecte la Vika!), tret potser de la Safina qu eestà en forma i serà la núm. 1 del món. I és que després de la marxa d'una líder (Henin) i la lamentable lesió de la Maria Sharapova, la WTA Tour segueix amb un desgovern amb llacunes d'estabilitat que ni la mateixa Serena, una de les grans dominadores de principis de segle, poden regir amb un lideratge visible.

Per tot això, FELICITATS Vika!! Endavant!!

Au, a prendre pel cul!

2009-04-03T01:24:00.000+02:00

Quin patiment i quina satisfacció a les 01:21 de la matinada. Perquè ha valgut la pena quedar-se per veure Juan Del Potro remuntar un 3-0 al tercer set, contra Rafel Nadal amb dos breaks en contra; i guanyar finalment el matx aclaparadorament en un tie-break emocionant per 7-3. El resultat final: 6-4, 3-6 i 7-6 (7-3) i 3 hores de partit. No passa gaire que perdi en Nadal darrerament, i que s'emportin una grandíssima decepció i s'empassin tot el que diuen els mediocres comentaristes de Teledeporte, massa subjectius i partidistes.

VISCA DEL POTRO!!!!

En tan sols un parell de setmanes

2009-03-29T17:41:00.003+02:00

S'acosta la Setmana Santa; ja sé que ara quedo bastant catòlica, però del que jo em vinc a fixar és de la festivitat en tant que dates gastronòmiques. És a dir, amb la Setmana Santa i la fi d'aquesta, s'acosta la Pasqua, si... i amb ella tota la gran parafernàlia de Mones de Pasqua, ja sabeu aquells pastissos més o menys espectaculars (depenent del pressupost) anomenats popularment "la Mona".

Doncs nosaltres tenim "el Mono"!!!!!! ajajajajajaj

Què graciosa, no?

l'Ana i UNICEF us necessiten!!

2009-03-24T14:58:00.003+01:00

Fa una setmana que la WTA està fent-se ressò d'una campanya organitzada per la tennista Ana Ivanovic conjuntament amb la Fundació dels Infants d'UNICEF. La proposta és ben senzilla: el mes de maig, la tennista sèrbia treurà una edició ben limitada d'una col·lecció de samarretes, un tant per cent dels guanys de les quals, aniran a aquesta fundació.

Aquestes samarretes es podran comprar preferentment des de la pàgina oficial de l'Ana (www.anaivanovic.com) a partir de maig, com també des de les botigues d'Adidas a Sèrbia. La proposta no és limita a comprar-li unes samarretes a l'Ana; és molt més interactiva que això, ja que fins el 5 d'abril com a data màxima tenim l'opció de decidir-ne fins i tot el disseny! És així que si entrem a la pàgina www.anastyle.com, tindrem l'opció de col·laborar activament i a més, entrar en un sorteig exclusiu per a guanyar samarretes signades per ella.

Alerta! ràfegues de vent!

2009-03-23T00:17:00.004+01:00

Quan no es donen les condicions òptimes per a disputar un partit del que sigui, aquell partit no es pot dur a terme. El tennis és un esport molt delicat en aquest sentit. Si plou, ràpidament s'ha de mirar de cobrir la pista amb aquella lona i suspendre el partit. A Roland Garros amb olorar la pluja ja córren a protegir la terra batuda.

En el cas d'avui, a les finals d'Indian Wells, tant d'homes com de dones, ja hi havia l'alerta metereològica durant tot el dia de temps extrem. Això a la pista s'ha traduit amb unes fortes ràfegues de vent que en molts punts feien el tennis impracticable. El resultat, unes grans finals que se n'han anat a fer miques. Una llàstima per la gent que deu haver pagat una milionada per veure un gran espectacle. Lamentable. Els organitzadors haurien d'haver suspès la sessió. Evidentment és difícil, perquè el calendari mana i la setmana que ve, ja demà comença un altre Masters series molt important, el de Miami; però el poc tennis que s'ha pogut veure avui, tan alterat, no ha pagat la pena. Llàstima.

El DinoSaura carnívor

2009-03-20T15:26:00.002+01:00

Segurament perquè a l'Estat espanyol van ser un dels integrants del bàndol
derrotat -i després per la lloable lluita anti-franquista-, fa molts anys
que havia calat en la nostra societat que els comunistes i tot el seu radi
d'influència ideològico-política eren els "bons" i, segurament a més d'un
els ha sorprès l'espectacular pallissa policial de dimecres al matí i al
vespre contra joves, ciutadans i periodistes (a més d'algun sector radical
marginal).

Aquest però, és un exemple més de que ser o venir de tradició comunista no
treu que es pugui ser igual o més totalitari o inclòs violent que
qualsevol altre. I no cal viatjar tant lluny com a l'URSS o la Xina.
Tothom ha pogut veure les imatges de la càrrega que parlen per si soles,
reflexionem-hi i comencem a trencar mites si us plau. "No hase falta desir
nada más", que deia l'amic.

Anastassia Pavlyuchenkova

2009-03-15T18:16:00.002+01:00

Sense fer massa soroll sembla ser que una de les joves promeses del tennis ha començat a fer les seves primeres passes al circuit de la WTA. Tot i això la discreció s'ha acabat tan bon punt ha derrotat aquesta matinada a la núm 3 del món, la Jelena Jankovic amb un doble 64 64 ben contundentment.

Evidentment, aquest és el somni de tota jugadora jove, i ella només té 17 anys. Ja no està a temps del rècord de precocitat de la Martina Hingis però si és aquest el moment que ha triat per propulsar-se a la cima, va pel molt bon camí. I és que tot i ser encara una joveneta que segurament simplement només ha donat la sorpresa perquè la Jelena tenia un mal dia, però no arribarà més lluny; a ningú se li escapa que ha estat la núm 1 júnior durant força temps i porta 5 ITFs guanyats en singles i 8 en dobles. Així que molt de compte amb l'Anastassia.

Torna Sharapova

2009-03-10T17:44:00.004+01:00

Després d'un agost fatídic, al torneig de Montréal; al cap de 8 mesos torna Maria Sharapova en els dobles d'Indian Wells amb l'exhuberant Elena Vesnina... tot just el primer partit de dobles dels darres quatre anys. Pel camí 10 llibres han estat fulminats per la jove russa tot esperant la fí del dolor a l'espatlla.

Enfonsada en el rànking -23a amb 2100 punts, a 7332 de la núm. 1- la Maria torna a agafar les rendes del cavall. Per fi.

Plaça dels Collons de Mico

2009-02-15T12:09:00.002+01:00

M'arriba a les mans una espècie de manifest plè de faltes d'ortografia (i això que ve signat per tres entitats) que més aviat sembla una broma de mal gust. En aquest manifest torna a sorgir la polèmica de quin nom li posarem a la plaça de l'Illa Central, com si no tinguéssim res a fer. Jo fins ara ja en comptabilitzo diverses més o menys ordenades cronològicament:

Plaça de l'Alcalde Xifré (ERC), Illa Central (consens), Central Park (parida alcaldia per despistar), Pompeu Fabra (col·lectiu impulsat per sectors de CiU), Plaça Central (col·lectiu?) Illa dels Colors (la del manifest aquest),, sense oblidar denominacions populars com Can Fradera o la de la Creu de Terme.

Deia que sona a una broma d'escassa gràcia perquè els arguments que esgrimeix sembla que ens descriguin un zoològic. A l'estació de metro li podrien posar BadaZoo. Jo no havia vist proposta més despersonalitzada que aquesta. Fins i tot s'atreveixen a plantejar-se perquè es proposa l'Alcalde Xifré i no Màrius Díaz que va ser el "primer alcalde democràtic". Idò, que no és igual de democràtic un i l'altre? què passa que perquè Màrius Díaz era del PSUC i gent d'aquestes entitats sotasignants són properes a ICV-EUiA, un ja és més democràtic que l'altre? una mica més de respecte a la memòria històrica, que al Xifré el van pelar, eh!!

De Pompeu Fabra (Alcalde xifré i Pompeu Fabra són les opcions predominants), indiquen encertadament que moltes ciutats ja recullen entre el seu patrimoni el nom del Mestre Fabra; però en el cas de Badalona no només és un IES sinó que també un carrer i un monument.

Dintre de l'exercici de creativitat d'aquesta gent, que deuria tenir poca feina o, algun tipus de finalitat oculta, m'he rigut molt llegint el perquè dels colors. Aquesta mena de tardo-hippisme però, està ja desfasat. I... què és això dels "Íbers, passant per Romans, Andalusos, Extremenys, Gallecs Aragonesos..." i els catalans?? de veritat, eh? mare meva!!

Com que veig que un bon dia qualsevol es pot aixecar i fer un comunicat proposant el primer que li passa al cap, proposo la "Plaça dels Collons de Mico". Manifest? cal fer-lo?

A veure per favor, posem-li Alcalde xifré (que de fet és el nom de l'altra part de la plaça que desapareixerà) o posem-li Pompeu Fabra (tot i que ja està reconegut a Badalona), però parem de sortir a dir parides pel món per una engruna de protagonisme!

J Do

2009-02-04T16:51:00.002+01:00

Amb una actuació meravellosa, la vella amiga Jelena Dokic realment desapareguda des del 2005-2006, ha donat a conèixer la seva carta de presentació a "casa seva", l'Aus Open. I amb el millor resultat en aquest Grand Slam de la seva carrera esportiva.

Atacada per les lesions i els mals resultats, la voluptuosa Jelena, de mirada concentrada i perduda, va passar al segon pla del tennis professional femení, transició per la qual ara passen tennistes com la Nicole Vaidisova, una jugadora que tenia capacitat per arribar al Top 10, fins que finalment ha retornat per la porta gran, treient pit.

Tot i semblar una dedicatòria de passió carnal, el volum del seu pit ha donat que parlar, no només perquè aquesta bellesa del tennis ressalti encara més la seva figura amb un perfil de corbes sinuoses, sinó perquè s'ha estat rumorejant que tenia la pretensió de fer-se una reducció de pit per tal de millorar el seu rendiment esportiu. Tothom sap que és difícil veure esportistes amb una pitrera espectacular triomfant (Serena Williams cas a banda). La mateixa Steffi Graf s'hauria sotmès a aquesta operació; el resultat hauria estat sorprenent, ha estat la millor jugadora de tots els temps.

Segurament la Jelena no aspira a tant, però la bona actitud i l'aptitud mostrada en el seu retorn, no fan més que desitjar-li el millor. De fet, ja ha aconseguit pujar cent llocs i treure el cap del pou. Amb una empenta més, en podrà acabar de sortir definitivament ja que als seus 25 anys, encara té temps per resituar-se i fer front a les millors. El seu millor rànking, del 2002, un núm. 4, pot ser un gran alicient, ara que el rànking de la WTA s'ha tornat altre cop ingovernable, després d'uns mesos de domini de la Jelena Jankovic; un domini amb dies comptats.

Ni tan sols la jugadora més en forma fins ara, la Serena Williams, sembla que pugui mantenir massa temps el tron, perquè darrera hi ha la Dinara Safina, la pròpia Jankovic, l'Elena Dementieva, i fins i tot la Vera Zvonareva! (on ets Ana Ivanovic? què fas?). I és que la petita de les Williams, com la germana no es deixa veure gaire més enllà dels Grand Slams. Tot i això, el mantenir el núm. 1 que va ostentar durant moltes setmanes en la seva època daurada segur que també serà el millor alicient per treure el cap pel món i no restar a casa cenyint-se vestits mirant com se'l tornen a prendre.

I amb això, la Maria segueix en algun lloc latent, darrere les portades de les revistes de moda, esperant el retorn a les pistes quan la seva espatlla li ho torni a permetre, a la caça i captura del núm. 1.

Anna, l'ucraïnesa

2009-01-26T19:11:00.004+01:00

L'esport rus, més hereu que d'altres repúbliques de l'URSS, pel seu pes històric, demogràfic i polític, és una de les superpotències esportives del món. Decididament, conjuntament amb l'altra potència, els Estats Units, sembla que la guerra freda també s'hagi traslladat al món de l'esport fins els nostres dies. Recentment, l'irrupció de Xina com a superpotència esportiva també -va guanyar els darrers JJOO, a casa, la qual cosa fa que haguem d'esperar als propers JJOO per veure l'abast real de les seves capacitats-, ens fa pensar que esport i política van molt més lligats del que ens sembla.

Quan parlem de les superpotències clàssiques, segurament podem referir-nos a Rússia i a USA. Sempre disputant-se les olimpíades, tant l'una com l'altre han rebut nombrosos tractes de favor, en diverses disciplines esportives. En algunes, pel prestigi adquirit, i en d'altres segurament amb una mica més d'injustícia.

Perdent la correcció en el llenguatge, a vegades resulta tot un frau, un escàndol, com es premia en aquest cas Rússia en aquells esports de puntuació arbitrària. És a dir, en una cursa ja sigui a la piscina, a l'estadi olímpic, marató, marxa... el que arriba primer sota cronòmetre és qui guanya irrefutablement -d'acord les photo finish i les milèsimes ajustades sempre confonen-. Ara bé, marxem al Palau d'Esports, i anem a veure com es puntua un exercici de gimnàstica. Ah! els jutges! Aquelles jutges que voten un exercici i, d'aquelles votacions s'acostuma a treure la més alta i la més baixa i aleshores es fa la mitjana entre les restants.

Aquelles llargues esperes al final decada exercici per conèixer el veredicte dels jutges; aquells plors de les esportistes, moltes nenes encara, d'alegria, de decepció, amb la respiració accelerada... les típiques estampes i els conseqüents titulars l'endemà que podem trobar a tot arreu que no fan més que reflectir allò que amb bona o mala intenció, hem certificat el dia anterior, la farsa de la mala valoració per part d'una colla de jutges que amb tota subjectivitat i partidisme conscient o subvencionat, d'un exercici tan excel•lent, que clamava al cel.

Aquest clam, és el que es va sentir al Beijing University of Technology Gymnasium en els darrers JJOO de Beijing 2008, quan l'Anna Bessonova -cridada a ser per les seves aptituds, a ser una de les grans dominadores del panorama mundial gimnàstic per la seva tècnica sovint per sobre de la resta- qui marxava cinquena després de 2/6 aparells a les puntuacions, va
haver-se d'esperar a la clemència dels jutges en una decisió molt controvertida, al final de tot, per obtenir un ajustadíssim bronze, segurament massa poc per l'actual campiona del món (Patras, 2007). La victòria fou evidentment per la russa Kanaeva, seguida de la bielorussa
Zhukova amb l'argent.

Lamentablement, el palmarès d'aquesta gran campiona, Anna Bessonova, és molt possible que d'aquí a poc deixi de crèixer ja que corren rumors de què és a punt de retirar-se o de què ja s'ha retirat. L'informació que arriba és poca i confusa. Tanmateix, l'Anna ja va fer tard des de bon principi. Nascuda a les acaballes de la URSS, i ja després amb la seva desintegració, pròpiament ja com a ucrainesa, no va poder gaudir de l'igualtat de tracte que hauria de rebre ja de per si, per la seva tècnica, sinó que com a mínim de la política, com a soviètica. D'haver estat així, el seu palmarès de ben segur que hauria estat no més ric, sinó que més noble, o sigui amb més pes en or. Endavant, Anna!!

2009, temporada nova!

2009-01-11T15:20:00.001+01:00

El desembre trist, ens ha deixat una buidor que no hem pogut tornar a omplir fins just després de les campanades quan ens hem adonat de què amb l'any nou... temporada nova!

I l'any ha començat tot reemprenent les tendències que vam deixar aparcades a finals de la temporada passada. Una Wozniacki (18 anys) cada dia més consolidada, una Cibulkova (19 anys) realment impressionant i... el retorn d'Anna-Lena Groenefeld? Les joves demanen pas cada dia amb més arguments. La precocitat de la seva acurada tècnica fa pensar a més d'un que ben aviat tindrem una Wozniacki entre els 10 millors clamant per un títol important. Tinguem en compte que la Caroline va fer 4a ronda tant a l'Aus Open com l'US Open el darrer any. A ningú li estranyaria que fes un o dos passos més aquesta temporada.

Les espectatives són grans, tant la Caroline Wozniacki com la Dominika han donat el primer cop tot just començar l'any, com l'Andy Murray en homes o l'ascendent Gulbis, a seguir. La Caroline va guanyar el primer torneig de l'any i la Dominika junt amb el seu company de selecció, el veterà Hrbaty, han arrassat a la Copa Hopman, mixta per seleccions. La final, l'han guanyada contra Rússia, la Rússia d'en Marat i la Dinara Safina.

Per altra banda, seguint amb les tendències, tenim una desconeguda Ana Ivanovic que segueix la seva particular caiguda lliure des de que es va coronar com a número 1 del món. Als QF de Brisbane, ha perdut tristament contra la que alguns comencen a veure com la ressuscitada Amélie Mauresmo, quan tothom ja l'havia enterrat. Segurament, no és el millor termòmetre guanyar en pista ràpida l'Ana, però està clar, mentre l'Ana intenta aguantar a la cinquena plaça del rànking, l'Amélie és la 22! Tota una dosi d'autoestima per la francesa.

Un altre dels canvis que anirem descobrint, és la duplicació de punts que s'ha fet tant en el rànking d'homes com en el de dones. Ara les distàncies entre jugadores es dupliquen, però també els punts obtenibles en un nou disseny de torneigs que ja anirem comentant i descobrint. Sense anar més enllà, a les portes de l'Aus Open, ara els Grand Slams tindran una recompensa no de mil, sinó de dos mil punts per qui els guanyi.

Parlant de l'Aus Open. Un dubte plana sobre els nostres caps... on és la Maria? Serà a temps de defensar el seu títol? Ànim!

Ja enyorem el 2009

2008-11-13T15:34:00.006+01:00

S'acaba la temporada tennística, encara que aquesta setmana encara s'està decidint el masters de tennis d'homes de Shangai, de moment a l'aire. Després quedarà la Copa Davis, que ja està força decantada pels argentins i, a més, jugant-se a casa.

Finalment, ni Dinara Safina ni Jelena Jankovic. La cara l'ha posat la Vera, Vera Zvonareva. Aquesta altra russa semblava fa uns anys estar destinada a ser una bona jugadora de dobles mentre estaria al Top 20 dels singles. Però aquest any, ha fet una campanya molt i molt bona, amb una regularitat molt gran i un encara millor final de temporada que li ha valgut la classificació per al Masters. Si, com a vuitena entrant, però ha arribat a la final i això no ho pot dir tothom.

La Vera ha demostrat ser un talent portentós, i és que aquestes russes han aconseguit desenvolupar un estil de joc agressiu, fent ús d'una bona tècnica però primant la força, tal i com combinen tant bé les Williams. Precisament la Venus ha estat una altra de les grans sorpreses en aquesta superfície. Després d'apallissar la seva germana, es va desfer de la Jankovic amb certes dificultats, una Jankovic que s'ha tret l'espina de l'últim Masters en què no va guanyar res a la Round Robin, i de la Vera en la final, tot i perdre un emocionant primer set. Sempre hi ha alguna que es queda amb 0 victòries en la Round Robin. I com explicarem més endavant, és tristíssim repetir, vergonyant, humiliant.

Tothom diu que si les Williams juguéssin més torneigs, serien la núm 1 i la 2. Però de moment encara no s'hi han posat. I no sé a què esperen, perquè després de la pugna pel núm. 1, ara la Jelena Jankovic ja ha aconseguit fer-se amb un coixí que la farà seguir en el tron, moltes setmanes més. Val a dir que no ha arribat als 5000 punts per això -ha acabat amb 4710-. Però també que ho ha fet sense guanyar cap dels grans. Sí és cert també, que en canvi, és una jugadora que juga potser massa torneigs. Però està clar que l'última ratxa de 3 torneigs guanyats li han acabat donant uns fruits que no pensava que aconseguís. Està clar que tot i l'estil de joc tan defensiu, que reconec ha sabut compaginar amb un bon repertori ofensiu, la prefereixo a ella smepre abans que una Williams. Per contra, l'Ana, que va tenir durant algunes setmanes el núm. 1, tot i haver guanyat el Roland Garros, acaba 5ena amb només 3457 punts. Ja millor no esmentar la gran debacle aquest any de l'Sveta Kuznetsova. 8ena, i gràcies, amb 2726 punts! La seva trajctòria comença a recordar la de Davydenko, que segurament ho ha fet millor. La trista Sveta no ha aconseguit guanyar cap torneig aquest any i el seu Masters ha estat escandalosament patètic, ha conseguit igualar la seva marca de partits guanyats del Masters de l'any passat: 0. El que dèiem abans, repetir aquesta gesta de no guanyar ni un sol partit, és humiliant.

El 2009, tot esperant un altre cop MaSha que a causa de la lesió ha caigut fins la 9ena plaça amb 2515 punts, desitjo que torni a ser tan emocionant com aquest. La Maria tornarà a tenir el difícil repte de fer una gran remuntada. ASquesta vegada multiplicada per dos. Perquè l'any passat va guanyar l'Aus Open, i aquest el disputarà només tornar a competir. Potser massa en tan poc temps, de de Wimbledon que ja no tindrà res a defensar, això jugarà al seu favor. L'any és llarg, i el núm. 1 encara ha de donar de què parlar.

Els moviments de ressistència a Grècia

2008-11-04T23:45:00.003+01:00

Aquestes setmanes les he ocupat fent un viatget a Grècia, i m'he anat a fer rutes atípiques, el Partenó i d'altres coses ja els tenim tots força vistos així que m'he interessat per l'interessant etapa d'aquest país i la seva ressistència en el període de la 2a Guerra Mundial, he fet quatre ratlles feflexionant sobre el context.

Grècia va ser envaïda per les potències de l’eix a inicis de la dècada dels 1940’s, en el marc de la Segona Guerra Mundial. Les potències més importants que van intervenir en la seva invasió foren Alemanya, Itàlia i Bulgaria, les quals estaven molt properes geogràficament. Tammateix, Grècia es trobava immersa en la dictadura de Ioannis Metaxas.

De totes les potències, el primer cop el donaria l’Itàlia de Mussolini el 7 d’abril de 1939 reduint Albània. Aixi, van començar a posar en un serós problema el dictador Metaxas. Aquest, pero, de tendència anti-comunista; havia arribat al poder com a Primer Ministre de forma democràtica. De fet, el 1936, el rei Jordi II va tornar al poder, després d’una absència i en veure la situació de pressió constant comunista, decidí nomenar Primer Ministre el Ministre de Guerra Metaxas. El Parlament, però, li donaria el vistiplau.

Metaxas, però, començaria a aplicar la seva llei i va començar per decretar l’estat d’emergència per tot seguit, dissoldre el Parlament indefinidament i començà a inhabilitar diversos articles de la Constitució. Així, ja es va poder considerar plenament un dictador el 4 d’agost de 1936.A partir d’aquí governà en similitud amb els altres règims de la zona: prohibir els partits polítics, perseguir els comunistes… tammateix, va imprimir certes reformes de caire social bastant importants, com l’imposició de les vuit hores de jornada laboral, creant una forta seguretat social, i assumint deutes als camps. D’aquesta manera Metaxas intentà guanyar-se el poble, que va tendir a fer una oposició poc animosa vers ell. Així, Metaxas acabaria quedant per l’història com una figura ben controvertida: per uns, qui va fundar un estat dictatorial, i per d’altres heroi pel seu patriotisme i la seva victòria contra els italians tot defensant-se.

Encara buscant l'abella reina

2008-10-08T21:07:00.002+02:00

S'ha desfermat la guerra més interessant pel número 1, segurament de l'última dècada. Començant ja a cobrir la baixa de la Justine Henin, que es completarà amb l'últim masters que ella mateixa va guanyar, encara no tenim amb claredat cap número 1 que destaqui per sobre de les altres.

I és que l'Ana Ivanovic des de que va ser núm 1, que es va enfonsar. No ha fet més que perdre. Ha obtingut un rècord de 5 victòries i 6 derrotes, per a la que semblava que podria ser la núm. 1 més o menys més estable amb la baixa per enèsima vegada, de la Maria Sharapova.

La gran promesa, la que des d'aquí sempre hem reivindicat com la que hauria de ser la següent gran dominadora, perquè està per sobre de la resta, i perquè és la millor -no em paguen per escriure això- torna a estar uns mesos de baixa, com l'any passat i com alguna altra vegada. Tot un any de lluita intensa per fer-se amb el número 1 i, just quan el gran trofeu requeia a les seves mans, gràcies a l'adéu de la Justine... patapam, una mala ratxa i una lesió des dels JJOO fins final de temporada. La maleïda espatlla dreta.

No voldríem auto roixar-nos la festa, però m'està començant a pujar la mosca al nas. Tot just, la Maria té 21 anys. D'aquí al 19 d'abril, quan farà 22 encara falten molts mesos, però el rànking de la WTA no perdona i els punts es van restant, tot i que ella s'ha sabut mantenir bé, ja que la lesió de l'any passat va abarcar bona part d'aquestes dates, menys les que començaran a venir a final de temporada i, recordem, l'AUS Open.

El cicle total és d'un any. Si ja tens una base de punts, (ara té 3041 i és la núm 6 del rànking) tens molta feina feta. Però si vens de més avall, has d'estar tot un any per arribar al capdamunt; o sigui, un any que perds de bon tennis en el que ja podries haver estat núm. 1. I aquest any havia de ser el seu any, el que més em fa patir és que no sigui d'aquelles jugadores que sempre s'estan lesionant i han d'estar sempre recuperant punts.

De moment encara falta perquè això es produeixi, no cridem el mal temps i siguem optimistes: l'actual núm. 1, perquè li toca i de moment ho ha merescut, és la Jelena Jankovic, que ha fet una 2a meitat d'any molt complerta i ara està fent un sprint final excepcional. Però només té 4.230 punts, i ja s'ha disputat els quatre grand slams i és que a més a més ha arribat a núm. 1 arribant tan sols a la final del US Open, davant una Serena Williams espectacular, jugant com quan era l'absoluta dominadora, ara ja fa anys. Arribaria a núm 1, però la WTA està convulsa, la Serena tampoc és la d'abans i tampoc va a tots els torneigs.

Jo, sincerament, tal i com està el rànking, claríssimament apostaria per la Dinara Safina. L'auge tennístic rus és evident, ja fa un parell d'anys o potser més, que és aclaparador. Ara mateix hi ha 5 russes entre les 10 primeres del rànking, i perquè l'Anna Chakvetadze és tan irregular que ara ha baixat una miqueta, perquè n'havien aribat a ser 6.

I és que surten russes de sota les pedres. Quan no té el toc màgic l'una, el té l'altra. Aquest any claríssimament ha acabat essent el de la Dinara Safina, jo crec que és la que mereix més el núm. 1; amb tots els respectes que em mereix l'Elena Dementieva, campiona olímpica, que també viu una mica de rampells de gran tennis. l'Elena ja havia arribat a núm 4, la posició que ara mateix ocupa fa 4 anys. Sembla que a cada cicle olímpic brilla com una estrella, que és el que és, i aquesta vegada s'ha tret l'espina i s'ha endut l'or i no la plata com a Atenes.

Si la Jelena és 1a amb 4230 punts, 2a ho és la Serena amb 4017, 3a la Dinara amb 3782, i ja segurament un esglaó per sota l'Elena amb 3470 punts. L'Ana segueix el dolç declivi amb 3288 punts mentre que a la reserva la superpotència del tennis, Maria Sharapova, aguanta sisena amb 3041 punts tot recuperant-se. Aquesta és la perspectiva actual. Val a destacar que la que havia estat fins fa pocs mesos una jugadora mitjana, i una molt bona jugadora de dobles, s'ha destapat amb un joc terrible com una revel·lació huracanada: és la Vera Zvonareva. Avui 9ena amb 2182 punts, de ben segur que passarà la Venus Williams (2311 p.) i es colarà al Masters, perquè és de justícia, només cal veure-la jugar. És molt possible que de totes maneres hi sigui, perquè si la Maria no torna pel Masters, ella podrà ocupar la seva plaça. Això si! amb el permís de l'Agnieszka Radwanska que està tan sols a 36 punts! Sincerament, encara que la distància sigui curta, és més gran del que sembla. La Vera va molt forta.

La batalla està servida. Qui acabarà la temporada com a número 1 del món?

Veu de Mel critica els incriticables: Plagi a Dalt de la Vila?

2008-09-25T18:14:00.001+02:00

En primer lloc, crec que és d'agraïr que un periodista dit Andreu Mas, que comenta què s'hi cou a la xarxa badalonina a la "Revista de Badalona" m'ha dedicat una breu referència a la seva secció. Interessant-me per aquest personatge, he vist que és el noi del Clos de la Torre, que té un bloc molt concorregut sobre Badalona en el que també m'ha enllaçat. Sembla ser que a més a més s'ha matat a fer una vista general de la temàtica del bloc. Des d'aquí una salutació en agraïment!

Anem per feina. Es diu que el 30 de setembre hi haurà un Ple a l'Ajuntament de Badalona, on es donarà curs al famós PMU. Nosaltres estem treballant per mirar d'aconseguir una altra exclusiva amb ell, perquè com ja sabeu, aquí l'hi vàrem fer una entrevista en quatre parts. Aquesta vegada serà difícil perquè alguns diuen que ha anat a petar a l'hospital, després de ser hostiat pels veïns una nit mentre ell passejava innocentment i ells fèien guàrdia nocturna per vigilar que el tal Jaume Vives no anés a posar uns fanals. D'altres diuen que podria restar amagat dins algun convent ordenant-se sacerdot, després de fer mil donacions pel barri en un intent de donar una imatge apostòlica. També n'hi ha d'altres que diuen que va de part i d'aquí a pocs anys ens trobarem un altre Pla voltant per aquí, a acabar allò que no va aconseguir fer el PERI, ni ara tampoc el PMU.

Fora d'això, sembla ser que aquest Ple servirà perquè la famosa Comissió de Veïns, a la vegada tant respectuosa i tant poc respectuosa amb el seu passat, prengui la paraula i comenci a fer un munt de recomanacions polítiques, fruïnt del seu triomf (hi tenen dret), com si ells fossin tècnics de l'Ajuntament, o com si ells fossin el propi Gerent del barri. Potser alguns tenen vocació de gerents, qui sap.

El que no m'ha agradat de tot el procés, és la tragicomèdia que s'ha hagut de viure a Badalona, com si fos el melic del món. No m'ha agradat massa l'actitud que hàgin pogut prendre uns i altres -tot i que també ho he seguit tot una mica per sobre- i el que de veritat més m'ha dolgut, és la denúncia que des d'aquí m'agradaria fer: a qui collons se li va ocórrer fer servir com a logo per a tots els cartells, una de les imatges més famoses d'Astérix, la de la vila gala; a més a més posant amunt "salvem Dalt la Vila!" I és que no s'han molestat ni a treure els personatges d'Astérix que hi apareixen amunt!! La veritat és que m'ha semblat una falta de respecte que entel·la de plagi aquells que en el sí d'aquesta Comissió sí que hàgin volgut treballar realment pel barri.

Sembla ser que pel que ens interessa, anem a buscar els símils romans, i pel que no, que els bombin que enterradets allà al fons estan més macos. És clar que Badalona no és Pompeia, però el barri de Dalt de la Vila tampoc és Numància!! Perquè si ho fos, segur que més d'un ja s'hauria suïcidat per la causa, o és més divertit esperar a què l'Ajuntament els vagi a netejar les seves façanes?

Un suicidi és més que una tragèdia

2008-09-17T18:37:00.004+02:00

Avui, deixeu-me donar el meu particular condol per una pèrdua, retent el meu petit homenatge:

El conegut diari sensacionalista líder a les illes britàniques The Sun, aquesta setmana ha rebut un mastegot bastant fort. Un revés que els ha deixat commocionats. Clar està que la vida continua a tot arreu. Però quan la tragèdia pica la porta d'una noia jove, de 19 anys; model de la casa des de feia ben poc després d'haver guanyat un concurs que a dia d'avui està començant a catapultar joves "a la fama" de la mà d'uns excel·lents professionals del món de la fotografia.

Es tracta de la popular page3 idol d'aquest any, escollida el gener, la Jenny Grant. Particularment, va ser quan va entrar dins el concurs, que es pot seguir des de la pàgina web, on van apareixent cada dia les aspirants que s'hi presenten, que la Jenny guanyaria. No sé si per intuïció o perquè sóc aficionada a la moda i el modelatge. En aquest cas també reconec que va haver-hi un factor de simpatia, ja que s'assembla molt físicament a una amiga meva. El fet és que era noia que estudiava criminologia i psicologia a l'Universitat de Lancaster a qui li va tocar la loteria, com deia, de sortir escollida en aquest concurs per passar a formar part de l'històrica galeria de models que omplen des de fa dècades l'arxiconeguda tercera pàgina del magazine The Sun, on acostumen a sortir fotografies de qualitat de noies en topless. Està clar, la puntualitat britànica es nota. En això, com en tot són molt corosos tot i estar en el diari sensacionalista per excel·lència. El pudor doncs, en aquest cas els ha reportar un reconeixement qualitatiu internacional que ja han consolidat com a tradició.

Potser sembli paradoxal, veient els despilfarros que circulen per aquí en quant a publicacions. Fins i tot el propi The Sun, sempre que pot furga en la ferida de la famosa o el famós aquell que enganxen a la platja. Aquí, per exemple aquest retorn a la rutina diària s'ha viscut amb intensitat darrere del topless de la Gemma Mengual; hi ha vegades que em fa pensar que hi ha famosets i famosetes que ho tenen parlat d'abans. Per això la pròpia page3 sembla un oasi dins la pròpia publicació, la intencionalitat també és certament diferent.

És així que la Jenny un cop guanya el concurs i passa a engruixir la galeria de models de la revista amb un toc de joventut i savoir faire que deixava impressionada qualsevol fan inclosa jo. També amb un toc de personalitat que li va permetre no renunciar a la seva vida acadèmica i seguir com si no hagués passat res, a la universitat, mentre la seva popularitat creixia i de ben segur que molts dels seus companys amagaven la revista amb les seves fotos quan se la trobaven al metro o allà on fos.

Així, un bon dissabte 13 de setembre de 2008, li dona per anar-se'n de festa amb uns amics de nit, com qualsevol altra noia de la seva edat, "a fer el golfo" que deien, quan a les quatre de la matinada el seu novio dóna la terrible alarma: la Jenny ha mort. Poc després, arriba la policia i se la troben penjada. Ella mateixa s'havia suicidat.

La veritat és que l'altre dia, quan entrava a llegir notícies em vaig quedar sense aire. I no la conec de res! -que absurd, oi?- Li havia agafat potser més afecte del compte, però em va entrar un neguit, un dallonses frenètic que em va fer tremolar quan vaig veure la notícia en concret que parlava del decés de la Jenny, i que no era un accident, ni un assassinat, sinó que un suicidi!! Però perquè ho has fet??? Això t'han ensenyat a l'escola?? Així s'afronta la vida??

Després d'un parell de dies, quan se'm va passar la mala llet. Bé de fet no se m'ha passat, però vull dir que al recuperar-me de l'ensurt, de la mala notícia; m'he anat a veure quin era el tractament que li donava The Sun. És clar, ja ho he dit abans i tothom ho sap. The Sun és el diari més morbós i a vegades quan volen repugnant del món to i que retraten amb una crítica que els ha valgut el prestigi que tenen, molt bona, les excentricitats i demés tonteries dels famosos. Però són britànics, i això s'ha notat quan els ha tocat de prop. Quan el dimoni ha entrat a casa seva i s'ha endut la jove promesa: una pàgina amb una notícia on s'explicava sense gaires detalls i molt breument els fets -rarot rarot en ells- tot seguit de declaracions dels fotògrafs i de les models companyes de la pobre Jenny, de les quals no ensenyaven res més avall del coll. Més una fotografia d'ella vestida a la prota de la seva antiga feina i un primer pla del seu rostre en actitud alegre.

Furgant més, en la base de dades es forma de calendari on es recullen les fotografies de les models que han anat treient -al web en treuen cada dia-, els dies en els que ella va aparèixer, ara són un buit en l'espai; no hi ha res. Com si ella no hagués existit mai. El rigor i el pudor britànic altra vegada. Està clar que la pàgina de dol, amb el dol pertinent s'havia de mantenir; però calia anar tan lluny? El comportament "exemplar" quan ha fet falta de la gent del The Sun, ha sorgit precisament una de les seves "filles", la predilecta aquest any. Mentre encara em lamento preguntant-me què ha d'haver passat perquè la Jenny faci això, veig que al The Sun es veu que també ténen sentiments. És clar, també són humans.

Jenny, no podem fer res més que lamentar-nos, no ens has donat cap altra opció per ajudar-te; tu sola t'ho has endut tot.

La talaia d'en Ricard Biel

2008-09-08T12:39:00.002+02:00

Una Talaia, a banda de ser pròpiament la persona que vigila per prevenir d'un atac, també pot ser la torre des d'on es produeix aquesta acció. Avui, molta gent es construeix la seva pròpia talaia per a vigilar el món. Aquesta és la gràcia dels blocs. Sovint, hi ha gent que amb més o menys coneixement, o encert, s'acostumen a llençar una crítica, advertències a la societat "no anem bé", i fins i tot molts s'atreveixen a llençar pedres aprofitant la seva posició privilegiada. Adaptar-se a aquesta situació no és fàcil. Acostumar-s'hi si que ho és i massa. L'ego creix proporcionalment als pisos que vas pujant de la talaia que vas construint. I sinó sabem ser seriosos, qualsevol es pot creure un intel·lectual. I és que assolir el cim en el món casteller val l'esforç de tota una pinya, de tot un poble darrere sumant esforços. Nosaltres no podem construir una petita torre solitària, predicar i esperar que ens vinguin a fer el castell i ens nomenin comtes.

El mite de la caverna de Plató venia a explicar que un home s'alliberava de la cova on sempre havia viscut des del naixement, encadenat junt amb d'altres homes d'igual sort i aconseguia sortir i descobrir món. L'Univers en sí lluny de les ombres d'homes projectats gràcies a una foguera propera, ombres que ja havien pres per la realitat. No havien vist mai res més. Ni tan sols mai havien vist els homes que projectaven aquelles ombres.

És així que aquell home torna a la cova i explica que la vida dels encadenats és una mentida, i aquests se'n riuen i si es poguéssin alliberar el matarien i tot.

A "la vida es sueño" de Calderón de la Barca, també Segismón surt de la seva presó particular, de la seva fosca cova, on ha viscut des de sempre en l'obscuritat a causa d'una pugna monàrquica. Quan aconsegueix sortir, primer desenfundarà un sentiment de venjança sense pietat que després veurà evolucionar cap a una certa humanitat; perdonant vides i tot. És la seva victòria contra el destí.

D'altra banda apareix un tal Ricard Biel, avui un blocaire polèmic -expressament- i rèplica o altaveu local de l'escriptor Víctor Alexandre. Un bon dia se li va ocórrer sortir de la cova on viu per a donar a conèixer al món què hi ha a fora -o sigui al mateix món que ell acaba de començar a veure- la veritable realitat: que la vida és una farsa. Encara que mai hagi arribat a conèixer el món. Tot el contrari, doncs, del que hauria d'haver un cop aterrar a la Terra, en lloc d'anar donant lliçons. És ambiciós i, per fer-se veure, tot sortint de la caverna agafa la primera bandera que troba pel camí, en aquest cas una estelada llençada en un moment de desencís i la pren com a bandera que posarà al cim de la seva talaia. Es pensa que amb això ja n'hi haurà prou per a ser reconegut com a un intel·lectual més de prestigi, i així la gent li construirà el castell, el poble farà pinya darrere seu i l'elevaran a comte -de la literatura catalana? de les tertúlies del cor de telecinco?.

Però no sap ni tan sols què significa el tros de drap que ha agafat del terra. No sap el valor que té defensar amb dignitat aquesta bandera, els esforços i el sacrifici -a tots els nivells- de tantes persones per aquell tros de drap que s'ha trobat al terra, trepitjat cobrint l'il·lusió enterrada dels qui un dia l'havien pres com a estendard. Ell només coneix la foscor de la seva cova, les ombres que ha pres com a veritat, per tant el primer que ha conegut i que pot exportar és la mentida, i el pessimisme de la seva ignorància. Què bé que li ve doncs, començar a tirar més pedres sobre aquells qui s'acosten a veure com algú penja la bandera que ells algun dia havien sostingut, derrotats d'esperit.

Evidentment criticar, de per si és molt fàcil. També fer-se la víctima. Però lluitar amb eficàcia de manera sòlida i honesta per allò que defensem, costa un esforç que només es pot entendre conjuntament amb persones que defensin el mateix que tu. I quan tantes persones volen construir entre totes un castell, més val que s'aturin per parlar de com començar. Perquè sinó cadascú tindria la seva pròpia talaia on s'estarien vigilant entre ells, i a sí mateixos esperant a Godot.

És així, Ricard Biel, que si tant t'agrada criticar accepta ser criticat, com si fossin un dels que "ara parla un intel·lectual de prestigi, calleu i escolteu la seva paraula"; i baixa uns quants pisos de la teva talaia per tocar de peus a terra al món real. Baixa amb tu els teus fums i el teu ego i vine a participar del projecte com un més i sinó, torna-te'n a la teva cova, mentider. El camí per a ser un intel·lectual, un líder de referència, com pretens, el camí cap al prestigi també es pot assolir assumint i polint crítiques. Però tu vols pujar per la via directa -com tantes vegades has criticat- i per això només acceptes les veus solament d'aquells qui t'escolten amb entusiasme -com tantes vegades has criticat-, covard.

Després de veure tants articles vomitius, des del primer que vaig llegir, fets amb la víscera per part d'aquest blocaire; em vaig decidir a escriure-li un comentari al post "Torno a parlar d'Esquerra", elaborat amb la seva pròpia recepta. M'he adonat que no sóc l'única a qui li ha censurat alguna vegada comentaris. Heus ací aquest comentari que havia guardat -malfiada- amb bon criteri ara per fi publicat. I sí, jo sóc votant d'Esquerra, amb tots els ets i uts, com tants d'altres. I què?

"Caram Biel, quin bloc més repetitiu i sectari que tens. Allà a Esquerra, tots els de reagrupament sou així? a escriure això una vegada darrera de l'altra (sent ""independentista"" si és que n'ets de veritat) només es pot dedicar algú molt avorrit, recargolat o bé sempre molt tancat. Si fos psicòloga et diria que sembla que no hagis sortit mai de casa!"

*La primera foto és de la Torre d'Enveja de Vilanova.

Comença la lliga...un altre cop... buf...!

2008-08-31T02:28:00.004+02:00

ECS. Aquest cap de setmana ha començat la temporada de futbol 2008-2009... buhfff, altre cop torna una de les lligues més ràncies -que no de poca qualitat- antiquades, casposes de futbol del món. Una altra vegada tota una colla de programes dedicats al futbol, informatius, titulars, converses estúpides.

No és que no m'agradi el futbol com a esport, aprecio l'universalitat de "l'esport rei", l'unió i l'esperit integrador que a vegades sorgeix en algun anunci quan ve un mundial; però estic farta de veure clasificacions per tot arreu i munts de prediccions per tot areu, especulacions rumors...

Estic fins al capdamunt de la gent que parla de futbol -més enllà del comentari breu de que bé o que malament va jugar el barça ahir; que si és l'equip que segueixes, està bé- són converses sense interès, potser també per allò de que "el futbol serveix per tenir entretingut al poble", i donen fàstic quan deriven en no sé quin jugador de merda teòricament promesa de la lliga de no sé quin recòndit equip de 2a fila.

Però encara em fa més ràbia, aquella gent que només té aquest tema de conversa a la boca, o que s'emociona de mala manera en treure aquest tema. I més tots aquells que parlen com si fossin uns erudits, com si hi entenguéssin de veritat parlant de jugadors internacionals que coneixen perquè han vist a no sé quin programa. I el pitjor, aquells que es fan els llestos i difamen amb unes grans opinions, i et dones conta de que estan parlant en boca de l'Sport, el Mundo Deportivo o algun altre en cas de pertànyer a un altre equip. Buhfff... a mitja temporada ja estàs acostumat perquè la societat ja t'incorpora. Sempre està a les notícies, als diaris, al carrer!! Jo només segueixo el barça i realment sempre espero que guanyi, però seguir la lliga, o aquest esport en general, uhff... cada any se'm fa més farragós... no hi ha cap altre tema esportiu a banda de Rafa Nadal o Falonso?

I aquest any a més ha estat horrorós amb l'eurocopa. Buhfff. Però aquest ja és un altre tema. Sincerament, sense gaires respectes, perquè enganyar-nos; però em sembla estúpid tota aquella gent que perd el temps de mala manera, i els diners en una colla de diaris de futbol -teòricament esportius- o del Barça o el Madrid directament; empassant i empassant el sensacionalisme d'aquests mitjans, exactament igual com les dones que es compren o pitjor, veuen els magazins del cor. Autèntica deixalla televisiva. Hi ha una subespèie que només fa que difondre -n'hi ha que no dormen pensant en com acabarà tal rumor- el dogma dels diaris i quan senten que critiques aquests diaris, també s'hi apunten! Aleshores¿?

Crec que a més, els periodistes d'aquests diaris s'inventen les notícies perquè amb allò han d'omplir mig diari... i a sobre en castellà!! Un dia t'obren amb la portada del rumor d'un fitxatge, que ella mateixos s'han inventat per qualsevol comentari que han sentit i ho presenten com si ja s'hagués fitxat. Són aquells que creen falses promeses o sobrevaloren jugadors, i després quan tothom n'està pendent i fallen, s'hi abraonen. Al dia següent, pot sortir un titular totalment contrari. Increïble. Si tot fos només la Champions, seria una altra cosa, la competició europea, és més trepidant, té més prestigi, glamour... i només és cada quinze dies!!

Ah! encara em queda una altra raça de seguidors del món del futbol; aquests són molt graciosos, són els que es pensen que són capaços de mantenir una conversa sobre altres esports perquè es creuen que hi entenen, potser més que un altre. Aquests són els que després et diuen que dels JJOO només segueixen el futbol, perquè la resta és una merda; o directament els JJOO són horribles perquè a banda de que fan esports de "merda", "avorrits" o "rars", en futbol només van els sub-23 -crec-. Són els primers a donar-te una lliçó sobre que bo que és el Phelps o l'Usain Bolt, com si els JJOO només fossin això, o només aquests nedéssin o corréssin. Sí, hi entenen molt més enllà del telenotícies i l'articlet de l'Sport.

En fi, aquest any, sort que hi han hagut els JJOO que ho han aclaparat tot, que sinó imagineu-vos tot un estiu matxacant les vacances de tothom pel "culebrot de l'estiu" de no sé qui que volen fitxar. Sembla que cada estiu ens hi vagi la vida si no ve no sé qui. Ara entenc el problema de les llistes d'espera dels hospitals. No es pot tenir tota la població pendent durant un any dels destins futbolistics d'aquest i aquell, ni fer-nos preocupar tant, que la salut és el primer!!

JJOO a Beijing 2008! (3)

2008-08-26T23:14:00.004+02:00

Sexisme esportiu ->

Estem tan mal acostumats que ja ni ens n'adonem, o donem per sentat coses que jo encara em pregunto o no em puc explicar com poden seguir passant al món de l'esport. Clarament, el JJOO no se'n salven.

Perquè es pressuposa que les dones no són capaces d'aguantar cinc sets d'un partit de tennis i sempre han de jugar a 3 sets? perquè hi han 50kms marxa d'homes i només 20 de dones? Perquè els homes neden proves de 1500m i les dones només poden disputar proves de fins a 800? Tan dèbil sóm les del sexe femení o és que el món de l'esport encara està profundament anclat en antigues concepcions? No és que sigui el dia de la dona ni res d'això; tampoc cal que esperem aquesta data per a reclamar res, eh!

A mi em sembla que es posen decatlons pels homes i per les dones -que només poden fer heptatlons... sortiran com hi han ara dones capaces d'aguantar-ho, igual que aguanten un partit de futbol, una marató o qualsevol altra cosa. Potser al principi del tot hi haurà un petit període d'adaptació i segurament les dones menys preparades físicament cauran dels rànkings tennistics molt aviat -o potser no-, però és que per a competir, cal anar preparat i això val per la dona com per l'home. L'home no neix amb la capacitat natural d'aguantar 5 sets. Això s'aprèn a base d'entrenaments.

Em sap molt de greu que encara hi hagi aquesta lacra dins el món de l'esport. Per mi és igual o més important que la lluita contra el dòping. I no entenc com encara ningú no ha dit res. És clar, com sempre, els diaris esportius estan dirigits per homes... què han de valorar si de l'esport femení només se'n recorden quan pot donar una medalla, o han sortir despullades a la portada de no sé on -que em sembla del tot defensable, que consti-. La gota que ha fet vessar el got ja a la recta final dels JJOO ha estat la cosa més absurda de totes: la prova dels 100m valles. Els homes fan 110m, mentre que les dones, deu metres menys. Em sembla surrealista, però aquesta prova segueix amb aquesta alteració des de sempre. És que les dones no sóm capaces de córrer 10 metres més?

Així, així guanya la Xina ->

Aquest cant tan familiar serveix per il·lustrar un altre cop el reflex de la dictadura xinesa en els seus esportistes. Si durant l'any la majoria de federacions esportives xineses, sense anar més lluny, la de tennis, diuen als seus i seves esportistes en quins torneigs poden participar, en quins no i sota quines condicions... (es va arribar a obligar a no participar a les tennistes xineses a l'edició de Wimbledon 2006 perquè es preparéssin uns Jocs Asiàtics..) imagineu-vos què seran capaços d'inventar-se per arrassar en gimnàstica. Els casos més flagrants són els de He Kexin i Yang Yilin. L'edat mínima per a participar és de 16 anys, però després de veure-les guanyar per televisió, ningú ha pogut aguantar més i han sortit les queixes que han començat a fer moure el COI per tal que investigui si aquestes nenes no tenen realment 14, i no 16 anys.

No és que la Xina vagi a perdre els JJOO si els resten aquestes medalles; i més a "tanta" distància com han quedat dels Estats Units, precisament per la punxada tan important en atletisme. Però les regles del joc són les que són i perquè la Xina sigui l'organitzadora dels Jocs, ja en tenim prou dels regals d'alguns jutges, com que ara facin trampa.

Ja tinc pràcticament assegurat un Or a Londres 2012 ->

No treballo en un xiqui-park, però em deixaré els diners que calguin en anar-hi cada dia, ni que sigui de nit quan acostumen a fer els torns per la gent ja més adulta, per anar-me a entrenar i ser una futura campiona olímpica a Londres 2012.

Des de quan saltar sobre un llit de molles és un esport olímpic? Això és un esport i el golf, per dir alguna cosa, no? Doncs bé, en aquests JJOO hem pogut veure per primera vegada, i no com a esport de demostració, una competició de salts de llit de motlles, que sí molt macos els salts, que naturalment ha guanyat un xinès. Un regal més. La veritat és que a vegades, el COI té coses ridícules. Com aquest esport no hi sigui a Londres, m'emprenyaré de debò. En aquestes olimpíades també hem pogut veure una altra prova una mica més decent, com ha estat el ciclisme BMX (de mountain bike per un circuit de muntanyetes i aixòs.). Com a mínim s'havia de pedalejar per un circuit.

L'altres esport que si que trobo inacceptable del tot, que no sé qui ha pogut arribar a pagar, perquè no s'entén més que per un suborn, perquè és flagrant, com lo del llit del saltets, és la Doma. Què dimonis representa que és això? fer "moure les potes" a un cavall?? jo no nego que tingui les seves dificultats fer fer a un cavall allò que tu vulguis, en salta d'obstacles sempre es veuen cavalls que se la foten; però d'aquí a... què? ballar un tango a cavall? Per favor, va home va!!!

Lolo Jones

2008-08-20T11:39:00.000+02:00

Com em dic Veu de Mel que la bella atleta de 26 anys acabats de complir de Des Moines a Iowa (USA), havia de guanyar aquella final de 100 metres tanques femenina en una carrera ja orfe de la campiona d'Europa per lesió, Susanna Kallur. I ho anava fent fins a la penúltima tanca, quan s'ha entrebancat tot tirant-la a terra i ha perdut el ritme de la victòria quedant fora deles medalles, relegada al setè lloc. Dissortadament, us haureu ensumat que "Veu de Mel" no és el meu nom real. Els americans finalment han retingut la medalla d'or a casa ja que la carrera l'ha vençuda la Dawn Harper.

Lori Jones, més coneguda com a Lolo Jones una derivació del seu nom a causa de la coincidència amb el de la seva mare, també Lori, és una guanyadora de cap a peus que ha agafat el relleu de la mítica ja retirada Gail Devers (a la quarentena d'anys!) en valles. Després de guanyar tots els campionats possibles nord-americans, a l'hora de fer el gran salt internacional amb l'oportunitat que tenia en uns JJOO, partia clarament com la gran favorita. Als mundials indoor del mateix 2008 celebrats a València ja havia advertit guanyant l'or en els 60m valles.

La seva desgràcia, ha estat una de les imatges de la jornada d'atletisme d'ahir, i del dia. Les televisions no han parat de recrear-se en el dolor dels seu perfecte rostre cobert de laments tot just acabar la cursa, una cursa que ja he vist mil vegades. I és que sense voler-ho, a més a més ha estat la víctima innocent d'haver estat escollida, segur, una de les imatges dels JJOO; a data d'avui, ja ningú dubta de la gran debacle dels Estats Units en atletisme; allà on tradicionalment han guanyant més medalles i més jocs.

I és que des de la retirada forçosa per tramposa de la Marion Jones, avui sumida en la misèria econòmica, els Estats Units han contret la mateixa desgràcia i per aquesta olimpíada han arribat en un moment de forma força decebedor. Un dels grans símptomes són la desaparició de la seva hegemonia en els 100m tant en homes com en dones, on l'humiliació de veure tres jamaicanes -grans rivals- endur-se els tres medalles, ha estat molt dolorós. La final de 400m femenins, que també tenien a l'abast i l'han perdut tristament a l'última recta, o la desaparició d'atletes nord-americans en la final de salt, l'extinció del combustible dels tiradors de pes... Tot això ha anat engreixant la distància en ors amb el gegant asiàtic per excel·lència, la Xina; que es poden permetre el luxe de plorar per Liu Xiang i fer-ne un dol nacional mentre ho compensen amb uns JJOO brillants, com no podia ser d'altra manera.

Però la derrota de la Lolo Jones m'ha afectat profundament. No és que la seguís gaire, però veure trencar-se aquella carona de porcellana allà enmig, per un error cras, involuntari, olímpic, quan ja ho tenia guanyat, ha estat una punyalada massa important. La pobra Lolo ha hagut de pagar els plats trencats d'una mala preparació pels JJOO per part de la Federació d'atletisme, dels Estats Units i la desorganització dels seus trials, que tan ben estructurats tenen en natació. I és que la Lolo, de no haver-se entrebancat hauria guanyat, perquè s'ho mereixia. Ella sí que havia fet els deures. Ho entnen?

Aquest doncs, és un nou pal i immerescut per una noia clàssica de barriada americana, de la que corre que de petita vivia amb la seva família fugint dels cobradors de lloguers dels pisos on anaven residint i que, quan finalment van poder-se arrelar amb dignitat, aleshores va sortir a la llum la seva potència atlètica que l'ha conduït fins aquesta final olímpica que el "hombre del mazo" que diu el Perico Delgado a les retransmissions del Tour de França, li ha arrebatat amb un cop ben dur. Perquè?

D'aquí el meu petit homenatge a la Lolo; endavant! :)

JJOO a Beijing 2008! (2)

2008-08-20T02:26:00.005+02:00

La dictadura ->

Claríssimament la Xina fa molt de temps que està sumida en una dictadura capitalista de partit únic, per a ser més concrets. Curiosament el partit únic encara gosa dir-se comunista bé per tradició com perquè avui "vesteix" o com a mínim queda bé entre determinats sectors bé anti capitalistes, bé anti globalitzadors, bé ecologistes, bé "alternatius"... Fora d'això, tota dictadura busca els seus referents, i pel que fa a les Olimpíades el reflex esportiu, a banda de les consideracions polítiques -repressió al Tibet, censura, vexació als mitjans periodístics internacionals, tancament...- ha estat molt clarament l'atleta Liu Xiang, el de les 110m valles. Tota Xina estava a l'espera d'un home que duia dos mesos amagat en algun lloc intentant-se recuperar d'una lesió. Aquest havia batut el primer rècord mundial per la Xina en aquesta especialitat, i la seva medalla d'or era la més esperada. Revistes, tanques publicitàries i l'incursió del propi Govern, que deia que si no repetia Or, la medalla d'Atenes no tindria pas cap valor.

Massa pressió per aquest noi, que al final es va veure forçat a participar, com un veritable símbol nacional empenyat per tot un país, caient en la primera ronda qualificatòria tot just abans de començar quan amb una falsa sortida d'un dels participants ja ah tingut el temps suficient com per veure que no podria continuar. Tota una llàstima; i un drama nacional segons diuen. Que segueixin amb la gimnàstica i els salts.

La lluita ->

En aquests JJOO, han sortit xinesos i xinesos com bolets per tot arreu. Semblen una plaga, amb tots els respectes, i evidentment amb una bona preparació des de fa anys estan aconseguint molt bons resultats. De fet, on més destaquen, són en els esports de precisió i coordinació, com ara ve a ser la gimnàstica, per exemple o tot allò relacionat amb els salts. Tenen en comú que la qualificació no és "justa" per ningú, amb la qual cosa vull dir que no es tracta de córrer una cursa i el que digui el cronòmetre marca el resultat. Del que es tracta de és d'asseure un munt de jutges que otorgaran ells unes puntuacions segons la subjectivitat del seu criteri. Tothom sap que això acostuma a afavorir l'equip amfitrió; aquelles puntuacions inflades, el mirar-se amb lupa a tothom menys amb els amfitrions... a cada JJOO sentim crítiques dels comentaristes i d'altres esportistes que assumeixen amb ressignació que contra això no hi ha res a fer.

La lluita pel medaller clrament ja decantat per a la Xina, s'havia previst en un duel aferrissat contra els Estats Units des dels últims JJOO d'Atenes. Degut a la punxada dels americans en atletisme, la Xina està eixamplant cada dia més l'avantatge; però tornant a la gimnàstica, m'agradaria destacar la tasca de les competidores americanes Nastia Liukin i Shawn Johnson, que amb esforç i dedicació han aconseguit posar les coses força difícils a les xineses i, sobretot, als jutges que són els que puntuen. Val a dir que totes dues, han aconseguit endur-se un bon grapat de medalles i, sobretot, proclamar-se campiones olímpiques: la Shawn per dues vegades i la Nastia, una. Dues grans amigues unides contra la muralla xinesa.

Yelena Isinbaeva ->

Ella comença a competir quan les altres ja van de cap a caiguda o bé ja han caigut. No perd una competició des del 2003. Desitja amb ganes que apaegui alguna altra competidora amb entitat que la tregui de l'avorriment de guanyar i guanyar. Només ella, des del seu núvol allà a l'olimp podia proposar-se una fita titànica com ara va fer Michael Phelps amb el repte dels seus vuit ors. Ella, té com a propòsit el repte de superar en número de rècords mundials aconseguits a Sergei Bubka. De moment ja n'ha aconseguit 24 i l'últim ens l'ha ofert recentment als JJOO de Beijing 2008.

Aquesta vegada, la competició ha estat molt emocionant, i és que una de les virtuts de la Yelena és que l'avorriment de la seva participació el transforma en un espectacle trepidant. L'objectiu de superar els rècords de Bubka és una gran motivació. Quan l'hereva de la mítica dominadora Stacey Dragila, la també amiericana Jennifer Stuczynski, ha acabat de competir tot obtenint una altura màxima de 4.80m (després de provar els 4.90), automàticament la Yelena ha guanyat l'or. Però la cosa no ha acabat aquí. Ha volgut establir un nou rècord olímpic primer (l'anterior el tenia ella en 4.90) saltant 4.95; però ha fallat els dos primers intents. Mal regust de boca per a la campiona. A la tercera temptativa, amb la pressió apretant-la ben fort, ha fet un prodigiós salt, el primer decent de la competició (!) en el que hem vist la veritable russa i ha superat la mesura.

Ràpidament s'ha posat el públic a la butxaca, en tot uns JJOO batent una marca que ha tret de l'ai al cor i de la certa decepció que hauria estat per al públic veure-la marxar guanyant, però sense aquella glòria que només ella pot encomanar. La resta de competicions havien acabat ja a l'estadi quan s'ha batut la marca olímpica. Però ningú ha abandonat el seu seient quan han vist a la Yelena demanar una nova alçada, els 5.05m, un nou rècord del món. L'eufòria de la marca olímpica i l'excés de confiança derivat d'aquesta, han estat els seus màxims rivals. En la primera i segona temptativa hem pogut veure una Yelena precipitada, més pendent de l'espectacle de fer que el públic l'acompanyés amb aplaudiments durant la batuda, que de posar el maleït pal on pertocava i fer el moviment corporal exacte per a sobrepassar la barrera.

Quan competeixes ja sola, havent guanyat, s'incrementa a 5 els minuts que et dónen per a preparar la nova altura. Temps suficient com per a buscar la solució per a sortir del pou de cara a l'últim intent. Estava sumida en un cercle viciós, se sentia guanyadora i es pensava que el salt sortiria sol. Però el Gran Salt requereix alguna cosa més especial que un simple 4.95 ja de per sí només al seu abast. Deu centímetres de diferència. Però encara un salt. De sobte s'ha anat a recollir allà on les atletes deixen les bosses, ignorant, abstraient-se de tot un camp que estava pendent únicament d'ella, com les seves rivals, esperant el final oficial de la competicó i poder celebrar els seus metalls, i s'ha amagat sota una manta blanca, cobrint tot el seu cos durant uns minuts. Aleshores ha sortit, a falta d'un minut per saltar; ha agafat la barra i s'ha encomanat a tots els seus amulets oblidant un públic que automàticament s'ha bolat amb ella. Ha aixecat el pal i ha corregut, saltat i superat finalment el seu propi rècord del món. La bogeria i l'eufòria que ha propulsat des del seu cos han fet esclatar un estadi olímpic que ha viscut la glòria olímpica. La tensió acumulada m'ha fet aixecar de la cadira d'un bot i aplaudir-la a crits durant més d'un minut. I un dia després, al podi, ha plorat tant o més que el dia que va nèixer. Tota una estrella, tot un espectacle assegurat.

Stephanie Rice

2008-08-16T21:37:00.005+02:00

Avui fem un cop d'ull a l'atleta de Brisbane, a Austràlia, Stephanie Rice.

Els dissenyadors de la marca de calces i sostenidors, de roba interior, vaja, "Davenport" (no la jugadora de tennis), ja van posar l'ull mediàtic abans que ningú en la nedadora Stephanie Rice. Clarament s'ha destapat amb una gran solidesa la nedadora australiana més destacada dels JJOO de Beijing. I sense ser una d'aquelles noies prodigi que ja comencen a guanyar coses des dels 16 o 17 anys, o abans i tot. La seva compatriota Emily Seebohm ja va guanyar un or al mundial de Melbourne 2007 amb 15 anys.

Així amb 18 anys, cada dia una edat més tardana per estrenar-se, ja va donar dos importants avisos a Melbourne. Primer, amb els Jocs de la Commonwealth guanyant 2 ors en 200 i 400m estils i un any després 2 bronzes als mundials a la mateixa ciutat en les mateixes proves.

I ja amb els vint anys ben frescos, l'australiana ha donat el cop i ha aconseguit 3 espectaculars ors olímpics: 200, 400 i 4 x 200m estils. La millor nedadora fins ara d'austràlia, molt per sobre de les seves compatriotes, les grans Libby Lenton (avui Trickett), Jessicah Schipper i la que semblava una muralla infranquejable, Leisel Jones. Les més veteranes comencen a deixar pas a una nova generació de grans nedadores.

Així és. Des de feia mesos, el rècord mundial de 200 estils que se'l rifaven amb la nord-americana Katie Hoff de dinou anys, una de les grans decepcions de l'equip americà als JJOO. Finalment, en possessió de l'Stephanie, amb 2:08:92, va guanyar l'or rebaixant el rècord fins a 2:08:45, deixant enrere la quatre-medallista Kirsty Conventry i la sis-medallista Natalie Coughlin. La mateixa història als 400 estils, on el rècord de la Katie Hoff de 4:31:12, ha estat rebaixat per l'australiana fins 4:29:45.

Curiosament, l'Stephanie és una d'aquelles grans triomfadores de la natació olímpica que queden a l'ombra; no només per l'eclipsi Phelps, sinó per les pròpies Schipper, Lenton, o Jones, que tenen un nom i una fama mundial ja reconegudíssima. Doncs bé, després de consolidar-se, s'ha de dir que caldrà veure com evoluciona el bloc en el que ella mateixa escrivia fins fa un mes i mig -òbviament infueix la preparació pels JJOO- http://stephanierice.bigblog.com.au que ja havia començat a ascendir de visites, des de les 92 inicials fins a les 619 actuals. Estaré atenta a veure si la cosa es dispara, com si d'un índex de popularitat es tractés, de l'abans i el després d'una triple campiona olímpica.

Amb vint anys, la bella Stephanie està preparada per posar-se a l'esquena tot un país com ja ha fet, liderant una nova generació de futures campiones tot agafant les rendes de les més veteranes per la lluita de l'hegemonia mundial al món de la natació, fent front a l'altre gegant, els Estats Units.

JJOO a Beijing 2008!

2008-08-13T13:42:00.002+02:00

De la cerimònia ->

Sense cap mena de dubte, puc afirmar, que la cerimònia dels JJOO de Beijing, ha estat una farsa. Era segurament la millor. Per raons humanes i tecnològiques (16 anys després) està clar que finalment una cerimònia estava realment a l'altura de la de Barcelona 1992. Li Ning, l'últim rellevista de la torxa posava el punt culminant a una cerimònia pet tenir enregistrada al video. Però la farsa es va confirmar. Dies després, s'ha sabut que la nena que va sortir a fer un "playback" (trist), no havia posat a la grabació, ni la seva veu. Era la d'una nena "més lletja". Un error garrafal, seguit dels focs artificials que van enxufar per ordinador. Però aquesta jo ja els la hi vaig caçar. Aquella imatge, semblava massa perfecta, i vaig fer el comentari a casa. Però és clar, si al programa posava no sé quants mils de focs en "l'espectacle pirotècnic més gran que s'hagi vist mai", vaig pensar que devia anar mal fixada. Qui havia de pensar que era un conte xino? Doncs no. Això, i la pol·lució, més l'ambient de falta de llibertat democràtica, per mi són suficients per a no considerar-la, la millor cerimònia d'uns JJOO. Què pasa que a partir d'ara les cerimònies les farem per ordinador? Posarem la filla del "president" a "cantar" mentre deixem l'artista amb la mel als llavis 48 hores abans? No havíem quedat que hi havien 1.321.851.888 d'habitants al país? on són quan se'ls necessita?

RTVE ->

Indefectiblement, no podem evitar pertànyer geogràficament a l'àrea de més influència d'Espanya, com a integrants d'aquest Estat. És així que a l'hora de veure els JJOO novament haurem de tirar de l'anglès i posar l'Eurosport o ara també per internet a www.eurovisionsports.tv/olympics, perquè està clar que les retransmissions i els comentaristes d'aquesta cadena estan tornant a fer gala de la seva professionalitat, tot mostrant-nos les mil i una cares dels espanyols més i menys patètics als JJOO. Es tracta de veure els JJOO a través de la paticipació d'Espanya. Tot va començar quan en la mateixa cerimònia, abans de sortir els abanderats espanyols, no se'ls va acudir major grandesa que dir: "y aquí llega uno de los momentos culminantes de la ceremonia" [l'aparició d'Espanya], moment clarament més esperat des dels JJOO d'Atenes per 1/4 del món. En fí, un gran inici... i el de sempre, quin calvari!!

Mireia Belmonte ->

A Badalona, fa moltes setmanes que tenim plena la ciutat de la cara de la Mireia Belmonte. Li tenim tots molta estima. Perquè ara tots la coneixem de tota la vida, com si fos de la nostra família. Els que mínimament seguim l'esport, ja sabíem que aquesta noia apuntava alt; tot i que sempre amb certa reticència. Una cosa és Espanya i l'altra el món. I està clar, Espanya no és cap potència en natació a nivell mundial. És un punt enmig dels grans nedadors del món. Tot i així, arran dels espectaculars europeus que va fer -els quals molts nedadors van prendre's com l'avantsala dels JJOO, on poder acabar de preparar-se- Espanya va tornar a fer el mateix de sempre: enaltir. Exagerar i posar la màxima pressió sobre les joves perles per tal de demostrar al món "que són els millors". Però no tothom és Rafa Nadal ni Falonso; així que la pobre Mireia, que de fums tampoc li'n falten, s'ho ha acabat creient i tot i obtenir unes bones marques personals i segur, alentidores dins Espanya; ha obtingut els resultats que eren més vaticinables: discrets.

Properament, més.

La Dominika Cibulkova no té manies. Espectacular!

2008-07-26T16:30:00.001+02:00

La sorpresa ha estat majúscula quan he entrat avui a la pàgina de la WTA; el portal del tennis professional femení on es pot seguir tota l'actualitat del circuit professional, seguir partits, veure videos, entreistes, consultar el rànking, participar en un fantasy... i moltes coses més.

Darrerament s'estan dedicant a enllaçar com és lògic, amb webs personals de jugadores a les que ells mateixos els patrocinen pàgina. N'hi han d'altres que ja tenen un domini muntat d'abans o encara que sigui després, pels mitjans propis o d'altres spònsors. Per exemple, la Maria Sharapova, la Jelena Jankovic o l'Ana Ivanovic, que òbviament són les que acostumen a estar més amunt en el rànking i en els índexs de popularitat.

Així doncs, directament des de la WTA, podem enllaçar amb l'Anna Chakvetadze, la Maria Kirilenko, la Victoria Azarenka, l'Agnes Szavay, també sorprenentment la Venus Williams... i la Dominika Cibulkova. L'eslovaca, al igual que la Daniela Hantuchova, actualment té una pàgina -que caldria actualitzar una mica, sobretot ara que està començant a ser més coneguda pels seus triomfs (avui és la núm 31 del món)- on podem trobar informació general, el palmarès i, òbviament, una galeria de fotos que és al que la gent acostuma a anar quan entra en aquests llocs.

No cal dir que la pàgina de la de Bratislava està en eslovac, anglès, també en francès, italià, espanyol i... en català!! Ah! què gran, Dominika. La veritat és que he fet un sobresalt m'ha impactat. La Dominika va venir al Tier 4 que es va fer a Barcelona, el KIA just la setmana després de Roland Garros. Es va retirar per lesió. No crec que tingui cap relació, però la veritat ha estat una sorpresa molt agradable. M'imagino tot una saga de miseri i intringulis per part d'algú que ha anat escalant dins una xarxa de contactes fins arribar al qui es dedica o dedicava al web i aquest accedí a la traducció. Potser simplement ella havia entrenat abans aquí.

Igualment, és molt important fomentar i estendre l'ús del català a nivell internacional també aquí. Perquè a aquesta pàgina hi entrarà molta gent; i no serem un país de debò fins que no ens doni una sensació de normalitat, el trobar-se el català en aquesta classe de llocs tan remots. Gràcies Dominika!!

www.dominikacibulkova.sk

Ban a les platges badalonines: Torna el "Pingüí"

2008-07-21T18:40:00.004+02:00

Alerta a tots els banyistes micacos i fanàtics de Batman. No, encara no ha arribat a Catalunya l'últim film de la saga de Batman, (The Dark Night, 2008) que ja ha batut tots els rècords de recaptació el primer cap de setmana a USA (més de 40 milions de dòlars), segurament també perquè passa per ser la penúltima pel·lícula de Heath Ledger, l'actor de 28 anys mort en estranyes cirscumstàncies aquest gener. Tampoc és una plaga de meduses, ni Superman!

És el pingüí, el regidor independent popular i ex-CiU badaloní, Miguel Jurado; qui va protagonitzar la segona pel·lícula de Batman, Batman Returns (1992) com clarament demostra la fotografia, amb Michael Keaton i Michelle Pfeiffer; que amb el canvi climàtic enguany ha errat la trajectòria pendular que el transporta per tota classe d'aigues marines, fins que arriba a la costa.

Avisem doncs, a tots els banyistes, que de trobar dit pingüí no alertin a les autoritats: no és perillós, però és un bon actor.

Artur Mas: “Prefereixo qui té aspiracions a la gent que diu ‘si, buana’”

2008-07-10T15:56:00.009+02:00

L'altre dia vaig poder veure com el diari Avui publicava aquestes declaracions en una entrevista amb el líder de CiU, Artur Mas.

Això em recorda a una antiga cançó de El Chojín, que portava el mateix títol "si, buana".

Penso, per tant sóc?

2008-07-06T12:42:00.000+02:00

L'altre dia estava pensant allò en la filosofia -no tenia res a fer, està clar-, i em va venir al cap que les coses han canviat molt d'ençà uns segles. Quin discurs filosòfic hi ha avui en dia? Parlar de marxisme, de capitalisme, de comunisme... és discurs filosòfic o és pensament polític?

Avui en dia ja no es discuteix de les coses essencials, potser perquè no interessen, o perquè finalment el coneixement científic; perdó el coneixement científic que s'ha dedicat en plè a investigar la veritat a base d'experiments que resultaven en proves fefaents -a diferència del simplement adjudicar una veritat a raons abstractes, com fa la religió de manera arbitrària-, ha resolt de tal manera aquest debat, o sense haver-ho fet, ha sabut despistar l'atenció de la societat d'avui en dia.

Segurament hi ha hagut una cosa que no havia passat mai, que és la revolució electrònica, que comença segurament durant la guerra freda i té un primer gran auge als anys noranta. La cosa va encara a més durant el nou segle i el pensament polític o el discurs filosòfic queda com una requincalla del passat. Però és realment així?

En el meu avorriment em vaig començar a preguntar com és que cap tarat es preguntava si era o no era. No és un tema de carrer, i millor que no ho sigui, perquè imaginem una persona pel carrer amb un mòbil mans lliures, d'aquells que ara només posar-te un auricular ja parles i escoltes, parlant amb un altre del no-ésser. Algú denunciaria que una persona s'havia escapat del manicomi.

Aprofunditzant encara més, em vaig fer una pregunta: si penso, per tant, sóc; què passa quan no penso? És a dir, si per saber del cert que realment existeixo -per quina realitat entenem "realment"?- he de saber que penso, quan tenim la ment en blanc, quan no pensem en res, aleshores no existim?

I encara més, si he de saber que penso, aleshores hauria d'existir abans per poder saber? aleshores sé, per tant sóc i aleshores penso? I com puc passar de ser un no-ésser a ser un ésser? què em diferencia, què és realment un no-ésser? Qui no sóc? eh??

Aleshores em vaig imaginar la meva trista divagació surant entre un cel blau amb núvols blancs, empenyada per les grans divagacions de la història i em va fer gràcia. I perquè em va fer gràcia? Vol dir que em crec que la meva pensada, comparada amb el pensament dels grans mestres, queda molt per sota del que pot donar de sí l'ésser humà -!- i per tant, podem ser diferents tipus d'éssers en funció de com pensem? És aquesta la maquinària interna d'algú de pensament únic?

Ara m'has agradat, Agnès!

2008-06-19T15:21:00.000+02:00

Avui he vist un vídeo que m'ha cridat l'atenció perquè sortia la guapa Agnès Busquets, i sense imitar ningú! Me l'he quedada mirant i he vist que era un spot d'aquests corporatius de cara a l'exterior que de tant en tant llença la Generalitat -en aquest cas, "of Catalonia"-, promocionant el català al món dels negocis, com també fent campanya per l'etiquetatge en aquesta, la nostra llengua.

Maria Kirilenko, la reina de Barcelona.

2008-06-16T17:17:00.003+02:00

Esopectacle a Barcelona en un Tier 4 que ha anat perdent les bones jugadores que s'havien anat apuntant des d'un primer moment. I és que s'havien apuntat unes quantes joves promeses, que just abans de Roland Garros han començat a explotar, com a mínim en terra. Parlem de l'Alizé Cornet, o l'Tsvetana Pironkova, la Kaia Kanepi... Evidentment, després d'un Grand Slam, i obtenir una bona classificació al rànking, difícilment podíen venir.

Només van arribar-ne tres, la Shahar Peer, l'israeliana que segueix arrossegant-se aquest any pels torneigs, la Dominika Cibulkova que va haver d'abandonar per malaltia, i la Maria Kirilenko, que ja vam comentar que va guanyar la Carla Suárez, precisament una altra jove promesa. Així després d'aquesta escalada, es desféu de l'Edina Gallovits, l'Stéphanie Cohen-Aloro -totes dues oferint un bon paper- i finalment la finalista, Maria José Martínez, terriblement dolenta. Va perdre per 6-0 i 6-2, una final de lluiment per la Maria.

Ha estat doncs a Barcelona, on la Maria Kirilenko s'ha proclamat campiona i estrena, a partir d'aquesta setmana, el seu màxim lloc al rànking, 19ena. Felicitats campiona!

Per altra banda, una altra Maria tornava a descendre al tercer lloc del rànking. Parlem de la Maria Sharapova, que després de la setmana post-Roland Garros s'ha vist superada per molts pocs punts per la Jelena Jankovic (9). No gaires punts menys que els que li duia a la fí del Grand Slam. La situació és provisional, perquè està clar que hi tornarà. Segurament no serà a Wimbledon, on hauria de fer un molt bon paper, però encara li quedarà la temporada de pista ràpida cap a l'US Open. Les coses estan certament molt interessants ja que ara l'Ana ha aconseguit agafar un cert coixí ben perillós, de prop de 500 punts de distància amb la russa; deixant un rànking inèdit amb dues sèrbies al capdavant. La que torna a sortir perdent, torna a ser l'Svetlana Kuznetsova que ja resta a 700 punts de l'Ana.

Esperem que l'any que ve, la WTA torni a Barcelona amb l'anunciat Tier 3; del 13 al 19 d'abril, per tant abans de Roland Garros. Un Tier 3 dels més importants per la dotació econòmica i el conseqüent adveniment de jugadores del Top 20 i fins i tot alguna que pugui caure del Top 10 ni que sigui perquè vé a preparar el Roland Garros.

Maria, Maria, Maria, MARIA!!

2008-06-13T12:52:00.003+02:00

Espectacular el matx ofert dijous per Teledeporte; la qual cosa no salva la cadena d'una absoluta pèssima retransmissió a nivell tant de càmeres com de recursos humans. Tot i que s'ha de remarcar que el torneig KIA Barcelona, no deixa de ser un Tier 4, o sigui, una merda, amb unes pistes les quals queden bastant lluny de l'optimicitat. L'espai és justet per a tot.

Per fi, la WTA arriba a Barcelona, on ho va fer l'any passat amb el mateix Tier 4, i menys estrelles que enguany degut a la mala planificació i organització, que suposo que en part, ha tingut com a responsable la directora esportiva Arantxa Sánchez, l'ex-tennista i cap visible al torneig. No és per adjudicar-li tots els mals del món, però és corresponsable de la mala idea de muntar un torneig de terra la setmana després de Roland Garros, quan tot just comença la curtíssima temporada d'herba, o sigui, la preparació per Wimbledon.

A més a més es fa amb un Tier 4, l'última de les 4 categories per les que passen els torneigs de la WTA, abans d'arribar a la "2a divisió", els torneigs ITF. Per sobre de tot, hi han els Grand Slams. Amb tot això, la veritat és que es fa bastant poc atractiva la convocatòria. Esperem que els rumors que diuen que l'any que ve serà un Tier 3 i es farà abans de Roland Garros, siguin certs i es vegi un cert nivell.

Un cert nivell que estava previst; s'havien apuntat gent com l'Alizé Cornet, la Tsvetana Pironkova, la Kaia Kanepi... que són jugadores que han començat a destacar ara fa molt poc. No esperem veure la Sharapova arrossegar-se per un Tier 4 ni cap altra del top 10. Totes aquestes, dels últims successos aconseguits, es van donar de baixa (com és lògic, després de tot un Roland Garros i un bon rànking WTA assolit) del torneig. Però han aguantat jugadores del mateix rang com ara la Shahar Peer (últimament en declivi) i sobretot la Maria Kirilenko, gran atracció del torneig conjuntament amb la sorprenent Carla Suárez, que per espanyola i amiga d'Arantxa, no li podia fer el lleig. I no se'l podia fer, perquè després de fer un increïble Roland Garros, i aconseguir una invitació a Wimbledon gràcies a l'Arantxa Sánchez; qui podia dir que no a un torneig a Espanya (segons la seva concepció) i a més de terra, la seva especialitat, suposem?

Doncs si, l'Anabel Medina, sí que ho va rebutjar, i li pot sortir ben car. Llàstima, una amb seny. Posats a fer, doncs, tenim dues estrelles mediàtiques a les que l'atzarós quadre va enfrontar en segona ronda. Suárez vs. Kirilenko. Aquest va ser el matx de teledeporte. Un gran matx, que mereixia més que aquella penosa retransmissió i aquells comentaris ensopits i tristament partidaris de Teledeporte. Amb l'ai al cor, i després d'un fàcil primer set per la russa 1-6, la Suárez va entonar i va engaltar un 6-4 molt perillós. Amb la represa, la Suárez va començar trencant joc i es va anotar un 1-0. I així fins tenir un 4-2 a favor. Ah quin cangueli!

El públic, poc però afèrrim, com no podia ser d'una altra manera junt amb els comentaristes, ja començaven a preveure el pas a quarts, per optar a la victòria final de la jove promesa espanyola, d'accent canari garrulesc. És així, que amb el suport visible d'infimíssims espectadors russòfils a atendre per una bandera russa que es deixava veure llunyanament quan la càmera acompanyava una jugadora, a la zona de la pròpia Arantxa i els entrenadors de l'espanyola (... quin valor!!) Kirilenko reaccionà en el moment més difícil per ella.

Amb el 4-3 quedava encara el més difícil, empènyer des de lluny i forçar el break (i no "brec" com diuen a propòsit a RTVE) Només restarien dues oportunitats de fer-ho de seguir mantenint el servei. Però un 5-3 podria ser determinant. Així, atenta, aprofitant un moment de confiança de l'espanyola amb un dels millors revesos, aconseguí trencar i posar el 4-4. La gent va emmudir.

Quedava consolidar-ho. Quan vens de lluny, al tercer set, és el moment d'apretar més, perquè la pròpia inèrcia aconseguirà ajudar-te a noquejar definitivament la rival. Si dones peu a la reacció d'aquesta, a que es recuperi psicològicament de la pèrdua del break que tenia a favor, aleshores pots "pillar" de valent i perdre definitvament el partit. Perquè el tercer set és un abisme sense marge d'error. Essent així, va esclatar la guerra pel novè joc amb un 4-4 del 3r set. i es va arribar el deuce. i la Maria es posà amb avantatge, i un altre cop deuce. El cor em feia més gran el pit esquerra amb cada pilota que fregava la cinta de la xarxa fins que després de 4 avantatges seguides per la Maria Kirilenko, finalment em va sortir per la boca. Just quan la Maria féu el 4-5.

Amb un final d'infart, la Maria afrontava l'única opció que podia tenir per guanyar el partit. I és que si s'arribava al 5-5, molt em temia un 7-5 o bé o 7-6 al tie break, per allò de deixar temps al rival per recuperar-se psicològicament de l'estucada. Però no li ho va deixar fer, la Maria va jugar amb concentració i precisió i va aprofitar la precipitació de l'espanyola que no va saber aguantar la pressió escènica amb quasi tot el públic a favor. I va perdre. Va perdre aencaixant el 4-6 amb quatre jocs consecutius de la russa. Quin gran esclat de joia al cor! i quin gran patiment! Uhff!

Ajde Ana! (som-hi Ana!)

2008-06-08T10:35:00.002+02:00

Fina com la seda, Ana Ivanovic s'ha fet amb el ceptre desitjat de Roland Garros. I merescudament després d'accedir a les finals de Roland Garros 2007 i l'Aus Open 2008 on perdé amb Justine Henin i Maria Sharapova respectivament. Estava clar que aquesta vegada li tocava a ella. Feia temps que s'havia posat a la llista d'espera.

Però per aconseguir-ho, primer va haver de passar per una terrible prova de foc, que era guanyar l'altra favorita al Grand Slam en una mena de finala nticipada. Si, la Jelena Jankovic era l'altra gran aspirant i van topar en semis. Tant les estadístiques com la forma en la que van arribar com el desig, estaven de part de l'Ana. Tammateix la solvència de la Jelena en terra batuda va generar increïbles dubtes; i és que amb el permís de Dinara Safina, ha estat la jugadora més defensiva. És així que tornant totes les pilotes, les rivals li han agafat molt de respecte.

La millor semifinal del torneig, sens dubte doncs, va ser la que enfrontà en un duel "a mort" les dues sèrbies, mentre per altra banda la Dinara es desfaria de l'Sveta Kuznetsova per esdevenir finalista. En un partit espectacular i molt polèmic, varen caldre tres sets per desfer l'incògnita sobre qui "guanyaria Roland Garros". I és que al meu entendre allò era pràcticament una final. Tot i això, sempre vaig pensar que d'haver guanyat la Jelena aquelles semis, molt possiblement hagués perdut amb la Safina; sobretot perquè mai li vaig acabar de veure la solidesa que alguns li varen otorgar al llarg del torneig, pels moments claus. Tot i que algun dia segur que guanyarà un Grand Slam, tendeixo a pensar que la Jelena s'està començant a convertir si no hi posa remei, en la típica "segundona" en què s'ha convertit la Kuznetsova. Sempre allà amunt, però mai al núm. 1.

En aquell duel a mort i eliminada Sharapova a quarts, que no dubteu que tornarà amb molta força després de superar la temporada de terra gens favorable, la russa va cedir el ceptre que havia aconseguit fa molt poc a aquella que fos capaç d'aconseguir-lo. Tres eren les aspirants, l'Ana Ivanovic, la Jankovic i la Kuznetsova. Per punts, la tercera perdent a semis ja no hi arribava, mentre que ja només que les sèrbies s'enfrontéssin a semis, matemàticament se'l rifarien. I va anar a parar al cantó de la de Belgrad. Però quina? les dues són de la mateixa ciutat, i no es poden veure!

Amb tots aquests alicients, i les pertinents campanyes anti-una o l'altra pels fòrums o els blocs d'internet l'espectacle estava servit. I així va ser que l'Ana es va imposar en tres sets: 6-4 3-6 6-4. El partit va despendre electricitat i tot. Molta polèmica, moltes xiulades, nervis a flor de pell, errades... Seguint la teoria encara no consolidada del "segundonisme" jo vaig apostar per l'Ana, sabent que si a més guanyava, de ben segur guanyaria el torneig s'enfrontés a qui s'enfrontés. Perquè sortiria reforçadíssima. I així va ser, desfent-se a la final de la Dinara Safina (6-4 6-3) amb una contundència fora de dubtes. Ara caldrà que reforci el núm. 1, si té intenció de mantenir-lo unes quantes setmanes, perquè... arriba l'herba!

"Somiers"

2008-05-28T01:07:00.001+02:00

Aquest migdia he sabut de l'estrena d'un nou programa a TV3 (el primer de l'era Terribas?); un programa arriscat, ja que va tot just darrere de Ventdelplà. Serà un programa setmanal i parlarà de somnis. De fet, el programa es diu somiers i dura poc més de 40 minuts.

La veritat és que després de veure'l, he quedat força sorpresa. Tampoc és que hagués tingut temps de crear cap espectativa, però amb el poc temps que he tingut abans de l'estrena, he creat una mica d'espectació. He anat a llegir les ressenyes als diaris, i per internet i, m'he adonat que la presentadora, l'Anna Llacher (com es deu pronunciar el cognom?) a més de tenir un preciós somriure té un CV molt interessant al darrere.

Quan he sabut que a més, tot i tenir una carrera al darrere -prové de la productora "El Terrat"- sempre ha estat darrere les càmeres. És a dir, que era la seva primera aparició televisiva, diem-ne així. I se li ha notat amb el somriure que se li ha vist estampat en aquella carona jove d'ulls brillants i tracte amable.

La proposta ha resultat ser interessant i hem descobert curiositats o respostes a preguntes que ens hem fet alguna vegada sobre els somnis. Esperem que els convidats segueixin estant a l'altura del Quim Monzó, que s'ha prestat com l'Agnès Busquets i d'altres personatges a jugar una estona en aquest nou programa oníric. Tammateix ja m'ha semblat veure per alguna banda que hi ha previst fer venir la Manuela de Madre (aquesta tia no tenia fibromiàlgia? què hi fa de presidenta socialista al Parlament?) o el Corbacho que tot i caure una mica millor, uhff.. acaba carregant.

Esperem que a partir d'ara a TV3 després de fotre fora finalment l'Escribano, poguem començar a veure televisió de qualitat en tots els aspectes, i el programa "Somiers" és un bona i il·lusionadora manera de començar. Sort Anna.. i bons somnis!

MARIA Sharapova: 1a!! (REINA: +194 punts)

2008-05-20T13:29:00.004+02:00

Maria Sharapova torna al tron. Finalment, la russa descoberta per Martina Navratilova ha pujat fins al número 1 del món, embogint amb ambició des del retorn dels seus problemes físics al Màsters de l'any passat. Tammateix amb un regust agredolç; no esperavem de fet, que hi arribés tan aviat. Esperàvem un xoc terrible amb la Justine Henin, que s'ha apartat sobtadament de la lluita.

M'ha dolgut com a aficionada al tennis, no poder viure aquesta lluita, que podria haver arribat a estar antològica. Qui no recorda els duels Navratilova-Evert, Graf-Seles..? La veritat és que la balança, al meu entendre, estava decantada clarament cap al cantó de la Maria; només cal veure les entrades anteriors. Ara bé, de la devallada de l'Henin, ara començo a entendre el perquè, de com la millor jugadora del món pot no perdre cap partit durant tot un 2n semestre, i perdre-ho tot o fer pèssimes actuacions durant tot el 1r semestre del 2008.

La Maria ha arribat al número 1, sense despentinar-se. L'Ana va perdre el lloc al no arribar a la final de Berlín, i la Justine, se l'ha regalat. I sembla ser que per falta de motivació, segons ha admès, que diu que ja li venia de l'any passat. Ja n'està farta de portar una raqueta a la mà des dels 5 anys i no fer res més. Ara, encara jove amb només 25 anys, vol viure encara el temps que a qualsevol de la seva edat li agradaria viure. Tammateix, a les vigílies d'un Roland Garros -l'última guanyadora durant els últims tres anys-, i uns JJOO, com pot ser que ara ho deixi¿? Massa fàcil per la Maria.

Tammateix, doncs hem d'apreciar i lamentar la carrera esportiva d'una dona, que d'haver continuat, hauria pogut arribar a ser un dels mites moderns del tennis. L'avalen 7 grand slams i 117 setmanes com a número 1. Unes xifres clarament superables, en tant que per la seva joventut com per l'avantatge que de moment duia crec que han fet bé de treure-la del tot del rànking, com a número 1. Perquè no ha volgut fer història? Potser no calia anar a fer 377 setmanes com a número 1, la qual cosa ara mateix veia difícil, però tenia l'opció d'arribar a la xifra de 178 de la Seles, que la precedia en el rànking històric com a setmanes de núm. 1.

Així, l'espectador seguirà quedant-se amb un mal regust de boca tot i respectar la decisió de la jugadora -ja han sortit rumors de dopatge. Massa fàcil, com dèiem per la Maria, que serà una de les números 1 amb una puntuació més baixa ja que, a dia d'avui tan sols ostenta 4116 punts; 194 per sobre de l'Ana, que en aquest torneig de Roland Garros tindrà l'última oportunitat fins d'aquí a un temps, de pendre-li el lloc a la russa, ja que serà el moment en què podrà aprofitar un desventatge de rànking més baix i una pretesa superioritat en terra, de la qual tinc molts dubtes. L'Última vegada que la Maria i l'Ana es van enfrontar, hi havia un abisme, que de ben segur que estava per sobre de si era pista ràpida o terra.

En fi, en tot cas li queden molts i molts mesos a la Maria per anar superant aquestes 15 setmanes que duu en tota de reina de les reines. És clar que el període que li ha tocat jugar a la Ju-Ju ha estat de més igualtat, -d'aquí que la Martina Hingis hagués arribat a fer quasi 100 setmanes més com a núm. 1, quasi ningú la parava, tret de la mítica Steffi Graf-, fins que ha arribat finalment el destapament de la gran estrella amb el total domini fent ajupir totes les rivals. Per això ens ha sabut greu el seu adéu, després del previst de la Seles i l'anterior ja fa més de la Clijsters, amb qui amb la retirada de l'Henin, s'han acabat d'escriure unes de les pàgines de glòria de l'esport belga en molt de temps; potser l'última si el rum-rum independista de dintre al final surt efecte. Elles van acabar en el seu moment amb el domini de les Williams i ara, curiosament, tot i que no tan fortes, aquestes últimes tornen a la càrrega.

Molta sort Ju-Ju!

MARIA Sharapova: 2a! (a 1709 punts)

2008-05-13T01:38:00.004+02:00

La Maria finalment és segona (3986 punts)!!. I hi ha arribat sense més esforços del que es podia preveure. La veritat és que ni tan sols ha hagut de jugar la darrera setmana, perquè la jove Ana Ivanovic (3922 punts) li regalés en safata el número dos, al no poder revalidar el títol de Berlín caient en semis amb l'Elena Dementieva per 62 75. L'Ana, té un futur espectacular, però segurament, com la Jelena, des de que han destacat, han anat massa ràpid a ocupar aquests llocs. Segurament no trigarà massa a tornar-hi, perquè la set de les joves que pugen avui al rànking, és gran. Però haurà d'esperar a què la Justine li cedeixi el lloc.

I és que a Berlín s'ha pogut veure el franc declivi, o el que comença a ser una caiguda lliure, de la número 1 (5695 punts) del món, que va perdre estrepitosament amb la Dinara Safina a Berlín 57 63 61, la que acabaria guanyant el torneig. La Ju-Ju, estava badant, participa en pocs torneigs i en els que ho fa, és per fer un paper discret en el que es va desgastant. Finalment ha baixat de la xifra psicològica de confort, o de "no cal preocupar-se per res" de 6.000, aquesta vegada el susto ha estat fort, un sotrac del que encara es pot recuperar per això; ja que, encara lluny, la Maria encara amb molta força l'assalt final, l'assalt al número 1; la cadira guardada, la cadira predestinada a ser ocupada per ella abans de la fi d'any. Perquè ho té tot a favor i ara mateix és la millor. Per davant, una difícil temporada de terra on anar rascant punts, i qui sap si el Roland Garros, l'últim gran que li queda. Després, amb una Henin que difícilment podrà defensar tot el que va guanyar -o sigui tot en el que va participar- després de Wimbledon, arribarà a la glòria. Tot és qüestió de temps. Tot és qüestió d'esperar tan sols 1709 punts.

Segurament, el proper aniversari, el 22è, el proper 22 d'abril, el podrà gaudir essent la reina del món. Mentrestant, gaudeix els 21, Maria!!

Els 4 coets festius

2008-04-28T12:36:00.002+02:00

Està clar que ahir les coses varen sortir rodones al Circuit de Catalunya. Com succeeix, tot s'ha de dir, poques vegades, ahir FAlonso va trencar motor; més aviat el va cremar del tot davant la decepció de milers d'aficionats dels quals molts van començar a desfilar com si es tractés del camp del Barça -no hi corria ningú més?.

Solemnement, a casa vam fer un llarguíssim i sonor aplaudiment com sempre convençuts, després d'escridassar a la televisió eufòricament. I és que la televisió sempre acaba rebent, ja sigui per una cosa o per l'altra, però sempre s'endú una escridassada. I poques vegades en deu tenir la culpa.

Ahir, però la cosa va ser tan especial, ens va sentar tan bé, que vam sortir al pati i vam tirar quatre coets rabiosos de tanta alegria. Ah! què màgic, deu de ser que ja arriba l'esperit de les Festes de Maig de Badalona. I al final de la cursa, vam tornar a sortir a celebrar la victòria de Ferrari, llençant uns petards de mà, que si no passa res massa estrany aquest any guanyarà amb un cert marge, després de ser campiona l'any passat amb un final d'infart. Una de les millors curses, en efecte.

MARIA Sharapova: 3a

2008-04-21T12:59:00.003+02:00

Per la poca distància -29 punts- a la que estava de la tercera classificada, l'Sveta Kuznetsova, estava clar que per poc que fés més que aquesta en el següent torneig -que s'ha dut a terme aquesta setmana i en el que l'Svetlana no ha près part en detriment propi-, la Maria recuperaria ara la tercera posició de la WTA. L'assalt a la primera posició del rànking aquesta setmana ja està només a 2119 punts i l'últim obstacle ja està a tir: 171 punts que la separen de l'Ana Ivanovic, que ara és 2a.. per poc temps.

Amb l'esforç del dia rere dia, la campiona té la gesta més a prop en aquesta enorme carrera de fons i la Maria segueix on fire, que ara diuen amb una gran batuda. Tot just quan inicia el tram més difícil de l'any, el tram que segurament farà estirabots al rànking; on el que s'hi juguen algunes s'ho juguen les altres. I la Ju-Ju segueix sense aparèixer, amb tot un proper Roland Garros per defendre... reaccionarà? encara té un avantatge que li permet seguir tranquil·la? o bé no podrà aguantar la pressió de l'alè de la russa al clatell, avui encara lluny?

MARIA Sharapova: 4a

2008-04-14T16:30:00.005+02:00

El 24 de gener, publicava un article en el que augurava profeticament una gloriosa remuntada d'una Maria Sharapova que "enfonsada" en la cinquena posició del rànking amb 2956 punts, no trigaria massa a ressorgir i recuperar les "places prestades" fins tornar a ser segona; trampolí amb el qual podria accedir al tron de la WTA Tour en una temporada, lògicament espectacular.

A partir d'aquell dia, la Maria ha iniciat una progressió vertiginosa cap aquest objectiu: Ara ja és quarta amb 3876 punts. A només 29 punts de la tercera (Sveta) i ja a 281 de la segona, com advertíem, segurament l'obstacle que es ressistira més a tornar-li la cadira arrabassada. La promesa sèrbia feta realitat, Ana Ivanovic. De totes totes, la Maria ha estat la que més ha progressat de les cinc primeres, seguida de no massa lluny per l'Ana que donarà el braç a tòrcer tant fàcilment. Però la Maria té una potència especial, una ràbia a la pista que la farà aconseguir allò que es proposi.

Mentretant, l'impassible número 1 del món, que sembla que últimament no li faci falta jugar per mantenir el lloc, recordem que va fer una segona part d'any espectacular, històrica així que ara no ha de patir "massa"; s'ha relaxat de mala manera en el que portem d'any i ja ha entrat en una dinàmica que l'ha dut a perdre de 6430 punts al gener a 6105, a punt de passar la barrera psicològica de somni dels 6000. Encara molt per sobre de la segona, l'Ana, a qui ara mateix treu 1948 punts. El gener en treia 2620 a la núm 2, l'Sveta. Compte Ju-Ju, i no badis. La Maria ve cap aquí.

CiU i PSC pacten el futur de Dalt de la Vila: Manual d'Instruccions il·lustrat.

2008-02-17T22:40:00.003+01:00

* A la foto, el Manual d'Instruccions de com s'envia un globus sonda per passos:
1: El/la polític/a, dicta les instruccions.
2: El/la professional de la comunicació en prepara el llançament.
3: A l'albada, el Globus Sonda surt a la llum.

CiU i PSC pacten el futur de Dalt de la Vila

2008-02-17T22:19:00.004+01:00

* Imatge del pacte: amunt PSC, avall CiU.

PERI i PMU: "Arrassarem"

2008-02-08T18:38:00.000+01:00

No fa tant que vam poder accedir a fer una Entrevista al PMU de Dalt de la Vila, la qual vam penjar aquí en quatre parts (1, 2, 3 i 4) com bé podreu recordar. Doncs bé, avui hem pogut conèixer en una trobada amb el PERI de Dalt de la Vila vigent i el propi PMU en fase d'aprovació, unes declaracions no sobre el futur del barri en plena polèmica, sinó sobre el sentiment de pertanyença a Badalona i els eus símbols, un d'ells la penya, aquest equip tan renovat que aquest cap de setmana aspira a endur-se una nova Copa del Rei. I ja en serien vuit, essent el tercer equip amb major nombre de victòries en aquesta competició.

"La penya aquest any té un equip molt fort, i des del primer dia ja s'ha vist que està capacitada per guanyar la lliga i l'ULEB Cup. No tinc cap dubte de què arrassarem -deia el PERI en declaracions d'ahir mateix- mm... els hi tinc ganes -deia amb un cert regust amenaçador-".

"Jo no sé si arrassarem -comentava el PMU, avui en boca de tothom- però el que està clar és que de fer un bon paper, espero que em deixin estar una temporada, que ja estic fart de que em donin la culpa de tot a canvi d'un profit personal. Ni que fos el PERI, ha, ha, ha..!!!! -reien tots dos agressivament amb grandiloqüència".

Cap dels dos ha volgut fer declaracions sobre la problemàtica que ha ocupat el Govern de la ciutat durant aquesta setmana. Generosament, han volgut cedir tot el protagonisme a la seva ciutat. Una ciutat doncs, que es bolca aquest de setmana pel seu equip. Ànims!!!

* A la foto, el PERI i el PMU (en primer terme), en una trobada familiar.

Tan malament està? vinga, va!

2008-02-02T22:01:00.000+01:00

Per mi estava clar que no podia dir res aquí de manera mitjanament sensata, global probablement és el terme més encertat, fins que no veiéssim el resultat final. I és que la gent ja comencem a estar emprenyada de les tonteries d'uns i d'altres. Em refereixo a que la gent en general, ja n'està farta -jo com a mínim si- de les rabietes de mitja comissió de veïns de dalt la vila -i dic mitja, perquè l'altra mitja comença a veure amb mals ulls la deriva en la que han entrat certs dirigents- i encara més del joc que els hi fan tan opinadors com mitjans -l'entorn que diu aquell-.

El sentit comú sembla que comença a imposar-se i molt gent ja opina que el veritable error, és que l'Ajuntament o qui se n'encarregui, no hagués tirat pel dret directament sense aturar-se a escoltar problemàtiques forassenyades sobre fanals, bancs i d'altres tonteries; el criticar per criticar, vaja. Segurament la bona fe d'alguns i la mala fe d'altres ha fet arribar al barri a l'absurdisme.

Probablement sigui al regidor Jaume Vives a qui li hagi fet falta la valentia política que demana per posar amb molta més diligència i sense ser tan "tou":

Uns simples bancs: com es pot començar a criticar visceralment com fan alguns veïns, la verda Pimpinela o el mal de ventre de l'opinador Andreu Mas; una colla de bancs que, sense haver estat muntats del tot, ja els criticaven de futuristes, de futur nucli de drogadicció, de no tenir res a veure amb el mobiliari urbà de la ciutat, bancs "in" -de veritat¿?-... Em sembla que la ciutat té coses més importants de què discutir.

Uns miserables fanals: Com poden una colla de fanals trencar l'estètica d'un barri medieval, si a l'època medieval no hi havia electricitat? Què vol dir com que s'està intentant colar gols als ciutadans? ni que fos la guerra! A la gent ja li comença a fartar aquest omplir-se la boca de cop de "medieval" per qualsevol tonteria.

I mentrestant, l'eterna contradicció, aquesta vegada el radicalisme contra qualsevol cosa que es vulgui fer allà, mentre es tapen les vergonyes produïdes per l'inoperància governamental, i veïnal amb dibuixets a les cases tapiades, per eviat el fenòmen okupa. Podríem invertir els esforços a restaurar les façanes o... els esgrafiats, que no costa tant! Quina serà la propera queixa? L'ajuntament borra unes pintades medievals al·legòriques carregant-se bona part de la representativitat històrica d'aquestes per enderrocar o restaurar unes cases per a veure si pogués viure algú que no fossin unes rates?

És bàsic que en una qüestió d'aquestes, sempre s'intenti imperar el sentit comú. I és de sentit comú que la ciutat dediqui els calés allà on facin més falta i no a malgastar-los a base de capritxos. Per sentit comú, els mitjans també haurien de saber a què val la pena realment dedicar cobertura i a què no, perquè realment canviar uns bancs tampoc és tan trascendental; passa que a vegades costra trobar el titular o omplir dues simples pàgines; i així anirem fent la pilota cosa de minúcies i aleshores sí que serà el "conte de mai no acabar", potse ren aquest cas, de mai no començar, i el barri duu així uns quants anys.

I la majoria de gent convindrà en què avui dona gust passejar-se i seure una estona sota el romanticisme del recolliment de la renovada Plaça Constitució, l'imatge parla per si sola.

Ana Ivanovic

2008-01-30T00:08:00.000+01:00

Si l'altre dia ja apuntàvem clarament a la victòria de la Maria Sharapova a l'Aus Open i, amb això l'inici de la cursa per recuperar el 2n lloc al rànking i qui sap si el primer, avui per avui ens podem reafirmar en la sentència i dir que només una de les tres que ara té "a tiro" -deixant de banda per ara la Justine- podrà ser la qui li faci ombra o li aguanti el tipus.

L'Ana Ivanovic, és una jugadora que ja va començar a destacar fa un parell d'anys (a finals del 2005 ja es col·locava 16 al rànking del món), i va fer l'assalt definitiu al top ten el 2007 quan a l'acabar l'any ja estava quarta. I amb tot, ja és la segona final de Grand Slam a la que arriba. Davant, una jugadora un esglaó per sobre. Tothom ho va poder comprobar i tothom ho va poder patir.

Se'm va trencar el cor de veure perdre una persona que em desperta tanta bondat, i potser per això que ho vaig passar malament, perquè tothom ja ho havia donat per fet, jo inclosa. He tingut l'oportunitat d'escoltar diverses vegades aquesta jove post adolescent -recordem que en el món de l'esport, els i les més joves o bé estan o bé acaben de sortir del "cole". Estan encara en l'edat "tendre" per entendre'ns.-, en declaracions a l'Eurosport o algun canal relacionat amb el circuit tennístic i, veient la sinceritat i la proximitat de les seves paraules, se'm va trencar el cor veure-la amb ulls lacrimosos, plorar tot just perdre i també després quan es va emocionar a l'aixecar el premi de subcampiona.

L'Ana, potser encara no s'ha pogut fer amb un Grand Slam, però ja té dues coses: és una jugadora amb un futur alentador -i ja és número 2-, i un carisma especial. No és gratuït que la seva plana web www.anaivanovic.com, sigui la de l'esportista femenina més visitada del món; és a dir, no és sigui que està bona l'únic que ven d'ella com passava exageradament amb la Kournikova i semblava que passava amb la MaSha, que ha resultat ser tota una campiona. I no ho ha tingut fàcil, la tragèdia que ha planat la frontera del segle 20 a l'antiga Ioguslàvia va acabar propiciant, o s'està començant a superar definitivament entre d'altres coses, per l'afloriment d'una nova fornada de tennistes serbis de gran categoria (Novak Djokovic, Jelena Jankovic) i... forjats en unes piscines! -evidentment buides-, lluny de qualsevol infraestrucura tennísitca per inexistència, absència o destrucció d'aquestes a causa del genocidi.

Un bon senyal com dèiem, de ressorgiment per aquestes terres, de recuperació de la seva pròpia cultura. Però també un guany per a tots els amants del tennis i dels esports en general, per la resta del món. Ànims Ana endavant!!

* Les fotos estan extretes del copyright d' anaivanovic.com

Maria Sharapova

2008-01-24T01:06:00.001+01:00

Després del disgust de la derrota de la Tamira Paszek, m'he seguit mirant amb valentia l'Aus Open. I dic amb valentia, perquè si no et quedes a veure de matinada algun partit, te'l grabes i el veus per la tarda tot aguntant-te la sobera. Per exemple avui veia un espectacular Ana Ivanovic vs. Venus Williams; amb victòria per a la primera, afortunadament. Molt clarament, a mi no m'agraden les germanes Williams aquestes, ho sento. La Venus encara s'aguanta més o menys; però és que la Serena m'ha fet una ràbia espectacular des de sempre, arrogant, creguda i amb ànim d'ostentar. A sobre fa uns anys ho guanyava tot, menysmal que li va donar per apartar-se de les pistes i ara que ha tornat, el tennis ja ha arribat a la seva altura; perquè li reconec, amb ella va arribar una nova època a la WTA; va canviar l'estil de joc (ara compta molt la preparació física, es sobreposa la potència) i va aconseguir desplaçar el tennis clàssic i tècnic, per exemple de la Martina Hingis, que va notar el canvi també a la represa. Les noves tennistes però, ja s'han posat al dia després del factor sorpresa i ara, la minúscula Henin (Ju-Ju) amb una conbinació de físic i tècnica arrassa a les pistes i fa fora la Williams.

Bé al que volia anar, si la Justine Henin ha guanyat tots els partits que ha disputat des del Wimbledon del 2007, qui ha tornat a les pistes després d'una dissortada lesió ha estat la Maria Sharapova, la nostra estimada MaSha. I és que a més ho ha fet amb moltíssima més força que abans; incombustible, sorprenent. Sí, segueix essent la nena maca, creguda però sobretot, bona jugadora. L'única que des del Masters femení del 2007 tenia clares opcions de desbancar la Ju-Ju. A la final, 5-7, 7-5 i 6-3 a favor de la belga que només va veure clara la victòria quan la benzina de la retornada Maria s'esgotava degut a la manca de ritme després no ja de tot el torneig amb l'accelerador posat, sinó de la parada física per lesió.

Però en aquest Aus Open, la russa ha arribat encara més forta que al Masters, i no hi ha hagut rival que l'hagi pogut aturar. Ara mateix és la gran favorita per endur-se el Grand Slam, evidentment perquè és la número dos; i perquè en la final anticipada ha derrotat en un dels millors partits de la seva carrera la belga Henin; que tot i no estar massa encertada en alguns cops, és la número 1 i ho ha fet valdre fins el Ceraco abrumador del segon set.

Número 2? final anticipada? Sembla una difamació. Òbviament, la MaSha no és la número 2 del rànking; i no és que m'hagi fitxat El Periódico per especular precisament del que criticava en anteriors articles. Efectivament, la Maria ocupa el lloc cinquè ara mateix amb 2956 punts, a 3474 punts de la primera, la Justine Henin. En tennis molt més que un absime de distància. Ara bé, jo interpreto aquesta plaça, com una plaça molt virtual, com quan a la Fòrmula 1, comencen a entrar cotxes al Pit Box i sempre queda un virtualment primer fins que ell no s'atura també a repostar.

Està clar, que la Maria, ocupava el lloc número 2 del rànking l'any passat després de les derrotes més doloroses de la seva carrera, precisament la final de l'Aus Open passat (2007), quan va ser arrassada per la Serena Williams -que ja ha caigut, amb la conseqüent pèrdua de punts i.. ai! que no l'agafi la Hantuchova!-. Moment perfecte per aturar-se a repostar i, en el seu cas, per omplir el dipòsit a vessar, del tot. Mentretant, podem dir que les tres jugadores que té per davant fins el número 2 (Sveta, l'Ana -l'esportista femenina amb més visites a la seva plana web- i la Jelena) li han anat "guardant la cadira" fins que torni, doncs l'actual núm. 2, l'Sveta Kuznetsova amb 3810 punts ja fa dies que va ser eliminada; avui mateix la Maria pot derrotar la Jelena (3390 punts) i arribaria a una hipotètica final, amb l'única que podria aguantar més setmanes per sobre d'ella, l'Ana Ivanovic (3516 punts). Val a dir que la Maria, de guanyar el torneig -i s'ho mereix- sumaria 300 punts, plataforma ideal per encarar ja en els propers dies, l'assalt un altre cop al número 2... el lloc que li correspon o potser ha posat suficient benzina per arribar més amunt?

Per sobre de totes, encara l'espectacular Justine Henin, que amb només 16 torneigs jugats, va primera a 2620 punts de la segona, amb un grapadet de punts que s'emportarà tot i haver estat eliminada (no va jugar l'últim Aus Open). Com en Roger Federer, una jugadora que duu tants punts a la segona, està tennísticament, un esglaó per sobre de la resta, d'aquí que hagi guanyat tots els partits de l'últim semestre. Però haurà d'estar alerta, perquè torna una número 2 amb possibilitats reals de disputar-li l'hegemonia -no com a l'ATP-, torna Maria Sharapova.

Tamira Paszek

2008-01-14T04:58:00.000+01:00

Semblava estar escrit, peix gros no pot caure a primera ronda.

No fa massa, tot just l'any passat la descobria en un partit a l'eurosport. Una jove voluptuosa -és molt difícil trobar atletes d'èxit amb aquesta condició- de setze anys que duia una mena de vena en una cama. Semblava estar lesionada, però tot i això la força de la joventut la feia tirar endavant. Em va captivar aquella manera de jugar tan donada a l'espectacle, una gran capacitat per definir i per jugar sense tenir el servei. Aquell partit contra l'Anna Chakvetadze el perdria fent un gran paper donades les molèsties per 6-1, 7-5; però des d'aquell moment ja em vaig apuntar clarament a la llista de grans promeses, la Tamira Paszek.

Aquesta noia, avui de disset anys -això ja sembla el Mecanoscrit-, ràpidament vaig anar a buscar a veure quin lloc del rànquing ocupava, per on parava, d'on era. I el que més em va cridar l'atenció era que fos austríaca. I em va sobtar perquè després d'haver-la vist, diria que té de tot menys d'austríaca.

I certament,la jugadora de Dornbirn, segons la wikipèdia, té la mare que ve de Xile, el pare que tot i nàixer a Tanzània va créixer a Kenya i va viure al Canadà. Mentre que els seus avis paterns són indis. I com caram es deurien conèixer els seus pares? De ben segur que deu de ser una casuística molt curiosa. Em fa gràcia pensar que van anar a parir a Àustria expressament, com si estigués en una llista de països per anar a fer una estada uns quants anys.

Doncs de tot aquest poti-poti, n'ha sortit una excel·lent jugadora que de moment apunta molt bones maneres; tantes, que havia decidit apostar per ella en el que de moment ha estat el partit més espectacular i apassionant de tot l'Aus Open 2008, i tot just estem a primera ronda!! Sembla que la lògica era apostar per la Jelena Jankovic -número 3 del món- la seva rival en aquesta ronda; un mal inici per poder-se lluir, perquè és molt difícil que una cap de sèrie perdi a primera ronda; sembla que estigui escrit que, per molt que passi no puguin perdre com a mínim a primera ronda. I és que això ha passat en molt comptades ocasions.

Però aquesta matinada, bé no fa massa estona, hem pogut veure un matx que passarà als annals de la història tennística de la Tamira, segurament a partir d'ara es duplicaran o es triplicaran durant uns dies les visites a la seva pàgina web -que per cert, s'hauria de renovar- o les recerques als cercadors i ja, el típic club de fans, etc, etc..

Ens ha sorprès que guanyés amb tanta facilitat el primer set per 6-2. Tot i que després la Jelena s'ha imposat també per 6-2. Normalment, la que guanya el segon set acostuma a fer-ho al tercer. Però aquesta vegada la Jelena, ha hagut de suar per imposar-se, per mi injustament. I és que segurament la gent dirà que la joveníssima Tamira va haver de suportar massa pressió per la seva edat, i tot i tenir un 3-0 d'avantatge, un 4-1 i fins i tot pilotes de partit en un 5-4, no va poder rematar la feina, o no va saber, o la sort no va estar de cara -fins a tres xarxes miraculoses i favorables a la Jankovic en punts absolutament claus, o es va posar nerviosa, i és que no va poder guanyar el seu propi servei de cap manera tot i que va disposar de fins a cinc jocs amb servei propi seguits, on li'l va trencar a la Jankovic. Ningú se'n recordarà però, de què perquè això passés ella també va guanyar 5 breaks seguits. Passa que no es poden desaprofitar cinc jocs seguits on treguis per guanyar.

9 a 9 al final quan la Jelena, acabava guanyant el seu servei i es posava 10-9. Aquí va començar el final, per fi ara si la Tamira guanyava el seu propi servei 10-10, però per ben poc no li tornava a trencar a la número 3 del món. Així que 11-10 i, dissortadament, en un punt de partit de la Jankovic amb molta sort, finalment aquesta s'imposava 12-10. Una absoluta llàstima, tot i que la Jankovic em cau bé, però és que ja és mala sort que haguem de veure uns quarts anticipats o potser unes semis... així les dues marxarien a casa amb el sarró plè. La veritat es que és una llàstima l'haver estat fins les 04:20 veient el partit per acabar perdent, acabes amb una sensació com de fracàs, com si la derrotada hagués estat jo després dels nervis que vaig passar i, de com em vaig posar a cridar durant el matx, així que me'n vaig a dormir amb un gran disgust, que s'allargarà uns quants dies; però de ben segur que ben aviat tindrem noves notícies d'aquesta austríaca anomenada Tamira Paszek.

Espectacular difamació el passat 8 de gener a El Periódico.

2008-01-10T20:14:00.000+01:00

On és el cap d'Esports d'El Periódico, a l'hora d'aplicar criteris de rigor informatiu a la seva secció? En una tertúlia sobre el Barça cridant com un boig maniàtic?

He donat un dia de confiança a aquest popular diari amb el qual ja m'havia ficat algun altre cop. Un diari que cada dia fa més fàstic per lo sensacionalista que s'ha tornat des de que el germà del Conseller Nadal, Rafael Nadal, n'agafà la direcció. I no vaig trigar a veure-ho quan van començar a aparèixer tot un seguit de portades molt gràfiques, un recurs del qual crec que no n'havien d'haver abusat tant.

I dic que els vaig donar un dia de confiança perquè m'esperava una correcció, una miserable fe d'errates com a mínim; unes disculpes, en definitiva per l'absoluta i denunciable difamació esportiva i periodística que es va produir el dia 8. La notícia: "Nadal té matemàticament a l'abast el número 1 a Austràlia". Aquesta titular és mentida, car no és cert, ni les raons que s'argumenten tampoc, ni tampoc el quadre que s'inventen. I és que se l'han inventat, com segurament han fet amb alguna notícia algun altre cop. Queden molt macos els quadres per il·lustrar i simplificar, però no per difamar.

I és que a més, qui signa l'article, és ni més ni menys, un tal Jaume Pujol-Galceran, autor del llibre "Rafael Nadal: Cronica de un fenómeno". O sigui, el fan número 1 del tennista espanyol. Si ja feia ràbia trobar-se de tant en tant -sobretot quan en Nadal saltà a la fama- pàgines senceres parlant de com havia entrenat el tennista, com fa rabia trobar-se-les de com entrena el Barça, com si no hi haguéssin més esdeveniments esportius al món; imagineu-vos trobar pràcticament tota una pàgina sencera signada per un tio que no té la més mínima idea de tennis difamant sense cap tipus de rigor.

Això és com quan saltà també a la fama en Fernando Alonso. Ja només de ser espanyol i destacar esportivament, a l'igual que el tennista, ja veus com comencen a sortir com a bolets desenes de milers d'experts en fòrmula 1 -començant per Telecinco- de sota les pedres. A l'igual que amb Nadal, o quan va aparèixer l'estrany Muelegg. Tothom s'apunta al carro i ja veus, com sempre, una espècie de campanya de màrqueting des dels diaris i la televisió que exalça un ídol a la categoria de Déu. A partir d'aquí es creen unes expectatives i una sobrevaloració, que en el cas de no copmplir-se es transformen en una espècie de fracàs social. I no ens ho perdem, la premsa després els hi dóna la primera coça. És el cas de la selecció de futbol espanyola cada vegada que juga una competició; molta moral i molt d'enganyar dient que està en totes les apostes de favorits i després el cagarro nacional -d'Espanya-. Ja els està bé, també.

Si jo fos la presidenta del club de fans de l'Avril Lavigne de Catalunya i m'encarreguéssin un article d'una plana sobre ella , ja per començar hauria de ser d'opinió, perquè molt parcial no podria ser, i com a mínim, em sembla que a banda d'apreci, estaria bastant més documentada o, si més no, segur que alguna cosa arribaria a encertar.

Aquest tal Pujol-Galceran, sap de què va això del tennis, o només és fan de Rafael Nadal? Ha entrat a la pàgina web de l'ATP per mirar la classificació? I s'ha assabentat que els canvi que hi hagin pogut haver des del Masters de Shanghai són més que mínim; és a dir, que la classificació pràcticament és la mateixa que la de fa dos mesos? Sap què és un màsters? perquè surt ara amb aquest titular sensacionalista i difamador a dir que Nadal podria ser el número 1 després de l'Aus Open, i no fa dos mesos? Què passa, que algú li ha dit que Federer està malalt i arribarà justet? Se n'adona que Federer té 7.180 punts i no 6.180 -només amb això tot el que es diu a l'article és mentida; Nadal 5.780 i no 5.530 i que encara que Federer no participés a l'Open i Nadal el guanyés, Federer seguiria essent el primer del món? Se n'adona que els càlculs que s'ha tret de la màniga de la suma de punts, és errònia perquè no en té ni idea del funcionament de les puntuacions en el circuit professional de tennis, ni molt menys de que es puntua també en funció de la ronda a la que va arribar el jugador l'any anterior?

I de tot això, ningú en tota la secció d'esports se n'ha adonat? O és que no hi ha ningú a la secció d'esports que no sàpiga res de res de tennis? I el responsable? I les declaracions que surten pel mig, d'on les han tret? Però de veritat, ningú no se n'ha adonat que en quadre no hi ha ni una sola dada certa a banda dels noms dels jugadors i de l'Open???

Estem pel rigor i la professionalitat o bé per la farsa i pel morbo de matxacar a no sé quins jugadors per veure si els dona per omplir els diaris de notícies? Lamentablement, és ben cert que avui la professió de periodista està en descrèdit. Que trist. Jo me'n vaig a escoltar una estona l'Avril.

Fills de puta

2007-12-28T01:04:00.000+01:00

Si finalment no es demostra el contrari, malauradament el Pakistan se sumarà a la llarga llista d'estats contemporanis que han jugat brut per desfer-se de l'oposició (Alemanya, l'URSS, Rússia, Espanya, Itàlia, Iugoslàvia... i un etcètera ben llarg ja no només a Europa). I tot just poc després del frau electoral a Rússia on el candidat a l'oposició finalment ha llençat la tovallola segurament fart de tastar la presó i el control i seguiment malèvol de la seva activitat. La llibertat d'expressió hauria d'estar per sobre dels assassinats o les repressions. Tot plegat fa sentir-se impotent, aquest no és el segle 21 que tots esperàvem, aquest és com els altres i el pitjor és que ho sabíem.

Te la tenien jurada aquests fills de puta, Benazir.

Entrevista al PMU - 4a part

2007-12-08T01:01:00.000+01:00

Aquesta és l'última part de l'entrevista al PMU. La més dura on per descuit nostre el vam fer agitar una mica. Dit això, ara ja en sabem una mica més d'ell.

Caram, què exagerat, vostè fa una defensa ben aferrissada de vostè mateix. Ni que fos de l’Ajuntament.

-Vostè no parla bé de vostè mateix? De fet, com a PMU sóc un Pla de l’Ajuntament, i si no em crec el que dic, malament rai, no creu? Fixi’s que fins i tot podria recomanar eliminar alguns punts conflictius.

Oh, que considerat.

-No ho faig pas per vostè, el que hem d’entendre és que a sota del barri hi han restes romanes i la gent ja hauria de saber que Badalona, a nivell cultural s’hi juga molt amb això. Hi ha gent que no li dona cap importància, però si ens omplim la boca de bressol badaloní, haurem de considerar que si no queda res d’aquest llegat, després ens queixarem. És més, les restes estan protegides com a Bé Cultural d’Interès Nacional. La trama es conservarà, si això és el que li preocupa i això és el que realment té valor. De fet, les cases, les poques que no s’estan caient i tenen un cert valor, ja estan protegides. Si anem a millorar, fem-ho i posem el barri ben bonic. Tot allò que es torni a fer de nou respectarà el paisatge, l’entorn, la resta de cases de sempre. Hem de posar entre tots una miqueta de voluntat.

Bona voluntat inclouria també fer fora la gerent de Dalt de la Vila o en el seu eufemisme més clar “fer canvis a la gerència tècnica”, és a dir, parlant clar, la Rosa Sadurní..?

-Ehh!! Què vol dir això! [s’encén de cop] Què és que vostè vol fer fora ma mare? De què va? Què vol engegar-me a passeig i que segueixi el meu germà gran? Això vol, això volen?..

Disculpi, disculpi, calmi’s no s’aixequi que m’espanta..! no me’n recordava que era precisament qui s’havia encarregat de fer que vostè sortís a la llum.

Miri, la veritat és que ja començo a estar fart de tanta demagògia junta i d’aquest estira i arronsa que només fa que seguir degradant el barri. Si de veritat volen fer alguna cosa per aquest barri, ja li dic ara mateix que ja pot anar advertint a tothom que com no s’espavilin a trobar una solució, el meu germà, sí aquest de darrere de la foto [assenyala foto de darrere] amb molt gust vindrà a deixar-los llisos.

Li demano disculpes si li he ferit els sentiments, desconeixia que vostè en tingués, ja veig que vostè és un pla certament sensible. Simplement he intentat recollir una mica el que se sent allà fora com també fer una mica d’advocat del diable. En tot cas, ja no tinc més preguntes, si que li agrairia el seu temps i les ganes de respondre les nostres preguntes.

Vostè advocat del diable..? ha, ha, ha [sembla riure] i m’ho diu a mi. Bé, això rai, no és tampoc qui primer em ve a veure. Passi-ho bé.

*A la foto, el PMU en el moment de màxima agitació, ennervit després de l'ofensa que li vam causar. Al fons de l'imatge es poden apreciar retrats del seu despatx.

Entrevista al PMU - 3a part

2007-12-02T21:39:00.000+01:00

Home...

-Molt bé. Posats a salvar, salvem els no tan famosos esgrafiats del segle XVII que alguns veïns volen recuperar, a diferència d’alguns membres de la Comissió. No s’inclou això dintre del patrimoni del barri i de la ciutat? I les inversions al Museu, no les comptem? No està el Museu al barri? Està segur de que aquests membres, alguns representatius, volen el millor pel barri, o simplement fan sarau per què al final no es mogui res? No són aquests grans propietaris? No tenen interessos pel mig, o ganes de quotes de protagonisme? No és així que hi ha una lluita entre grans propietaris, mitjans i llogaters? I hem d'esperar que uns incitin als altres a col·laborar?

A mi em sembla que tant l’administració com alguns veïns, haurien de mostrar-se més flexibles, o sinó donar un missatge de més tranquil·litat, clar que a mi m’és igual, jo sóc el PMU, no tinc problema a modificar-me. A mi no em caldria anar al jutge ni molt menys recórrer, per assumir tal voluntat de consens. Quan es parla de “fer bullir l’olla” no s’han de tenir quatre estrelles michelin, per saber que es tracta de mantenir els ànims a flor de pell, mantenir la tensió. Òbviament, tal i com ja està la gent, demanar això és sinònim d’atrinxerar-se amb voluntat de que no es faci res de res. Com vol que ningú arribi a consens si anem tots ben emprenyats ja no a negociar -tot just comença el període per negociar- sinó ja només a parlar?

Dit així, sona molt cruel.

-Ja li he dit, a mí m’és ben igual. Jo em quedo descansant en un calaix i aqui no ha passat res. Ara, ja s’entendran amb el meu germà gran. Aquest sí que té mala bava i aquest és el que està vigent ara mateix. Jo com a mínim dono protecció a la trama urbana, em sembla, perquè ho dic jo que sóc de qui hom pot llegir, així que no em vingui amb històries.

Bé, tampoc som uns santets, al debat va sortir que vostè es carregaria tots els culs de sac, per exemple.

-Aquest qui ho diu és el mateix que per difamar tonteries més grans no ha repetit en el Govern de Progrés de la ciutat. I és curiós que certament tot just sortir del dit Govern, sigui ara de Progrés. No val a badar. Si per carregar-nos els culs de sac entenem obrir-los, és mentida. A més a més, jo el que dic és que com a molt actuaré sobre un d’aquests amb una actuació ben concreta i sense obrir-lo. Dels altres en cap moment en parlo. No tergiversem, si alguna cosa volem millorar, alguna cosa haurem de tocar, o no volem millorar?

O enderrocar....

-Al barri li hem de donar vida. Ara hi han moltes cases tapiades amb ciment, ens podem queixar d’això; li ho pot preguntar a l’estudi de diagnosi. Jo proposo solucionar el problema en algunes ocasions edificant de nou, per tal de que la gent hi pugui entrar a viure, i en d’altres, en les que sigui possible reabilitant pel comerç o la restauració. El que no podem fer és adequar cases perquè la llei després no ens permeti que la gent hi pugui entrar a viure. Si seguim amb aquest immobilisme, els únics inquilins del barri seran les rates, que per cert... algunes ja hi són.

* A la foto, el PMU responent a les nostres qüestions burxants.

Entrevista al PMU - 2a part

2007-11-27T00:58:00.000+01:00

Aqui hi ha la segona part de la llarga entrevista que vam fer al PMU. Amb molta amabilitat, ens va atendre des del seu despatx per resoldre tots aquells dubtes que hem sentit pel carrer. Properament, la tercera part.

Home, parlar-ne, parlar-ne se n’ha parlat ja força de vostè; precisament ara farà uns dies es va fer un debat sobre vostè amb les forces representades al plenari municipal, i encara fa uns quants dies més va ser protagonista clar al Ple de l’Ajuntament Badaloní.

-Hauré d’acabar demanant drets d’imatge [riu, o això ens sembla], encara que els fantasmes... Ja li he dit que em sembla graciós que es parli tant de mi i no se’m convidi enlloc.

Què vol dir?

-Vostè ha dit que l’altre dia vaig sortir al Ple i després es va fer un debat de partits polítics. A mi ningú m’hi va convidar. Estaria bé que algú hagués fet l’estadística de totes les intervencions que es van produir, i saber quanta gent m’ha llegit i quanta no; és a dir, quanta gent realment pot arribar a conèixer realment del que parla i quanta parla per boca d’altres.

Es refereix als partits polítics, a la comissió? Aquests últims tenen un portantveu delegat que se’l deu haver llegit, no?

-Que m’hagin vingut a veure (no li diré que no) no vol dir que després no expliquin el primer que se’ls hi passi pel cap atenent-se a determinats interessos. Hi han determinats polítics que es pensen -i pitjor, volen fer pensar- que apareixeré d’aquí a uns dies amb una excavadora per Dalt la Vila i la deixaré més plana que l’Illa Central. No creu que és un discurs barat? La veritat és que m'ofèn. M'ofenen, perquè siguem sincers; com és possible que sense conèixe'm, inicialment em votin a favor -que em va fer il·lusió-, i després omplin el barri de pancartes contra mi? I el que és pitjor encara, després em van venir a veure per primera vegada, perquè no m'havien llegit... I jo què he de fer?

Però amb d’altres paraules això de la "teoria de l'excavadora" s’ha dit des de la Comissió de Veïns. Tampoc ens l’hem de creure?

-Vostè realment s’ho creu?

Home... m’agradaria que vostè m’ho respongués, de fet si no sap vostè ni el que diu, anem malament...

-Dir, dic moltes coses. La Comissió té raó en algunes coses. Però que siguin molts els que ho diuen, no vol dir per força que tot el que diguin sigui cert, la credibilitat de cadascú en la seva justa mesura. Però el problema no és aquest, debatre, ho podem fer tots. Ara bé, si el que volem debatre, és per “salvar” Dalt de la Vila, fem-ho en aquesta direcció i no per interessos personals. Aquesta és la principal mancança d’alguns dels representants d’aquesta Comissió.

Home interessos personals, clar, en salvar Dalt de la Vila. Ja deu saber que és el bressol de Badalona.

-Si és el bressol de Badalona com vostè diu és el bressol i no Badalona. O sigui, que hi ha quelcom més enllà d’això, oi?

33 barris més.

-Aleshores, com pot ser que determinada gent pretengui que l’Ajuntament de Badalona desvii al voltant de milers de milions d’€ en pagar contrapartides a propietaris que tenen drets edificatoris? I la resta de Badalona? Els comencem a encolomar pisos i pisos a tort i a dret? Si creem el precedent, que no dic que molt excepcionalment es pugui fer, no creu que la resta de barris també es començarà a treure els pisos de sobre?

* A la foto, el PMU durant l'entrevista.

Entrevista al PMU - 1a part

2007-11-23T16:38:00.000+01:00

L’altre dia, seguint amb la polèmica, em va donar per començar a llegir-me aquest famós PMU. Si es vol parlar del tema, el mínim és anar documentat. Decididament, però, el text és força llarg i l’intenció era anar a resoldre directament els punts més polèmics, que és un petit % del Pla. Així que se’m va ocórrer fer-li una entrevista al PMU a veure què responia.

Ahh!!! Quin espant! Bé, hola, molt bon dia ... PMU. Disculpi, ara m’he quedat pensant, Sr. o Sra.?

-Document, que no és ni una cosa ni l'altra. Abans de tot, salutacions. De totes maneres, ja li puc avançar que tinc una mare que és gerent i un pare que és putatiu, però que m’estima molt.

I com es troba?

-En entredit, al·legat.

Considera que això és positiu?

-És curiós veure com pots arribar a fer-te famós i que tothom parli de tu sense que la meitat de gent ni tan sols et conegui.

Aleshores vostè creu que quan la gent vegi el seu aspecte real pot causar algun tipus de reacció... vaja, espantar algú? té mig barri atemorit!

-Home, teòricament tot aquell qui s’omple la boca és perquè t’ha llegit oi? Per tant, d’aquesta manera a ningú he de sorprendre ja. Tammateix ja ha vist abans que això se’m fa difícil de creure. Però de visites ja n’he rebut moltíssimes.

Vostè acaba de dir que està en entredit…

-No, he dit que me’n sento. No és el mateix estar en entredit que sentir-se en entredit.

Bé doncs, en tot cas, ens volíem referir a que un grup nombrós de veïns de Dalt de la Vila, que s’han reunit en comissió expressen això mateix; és a dir, creuen que hi ha una diferència abismal, una gran contradicció entre el que va ser l’estudi de diagnosi i el resultat final, que és vostè.

-Aniríem malament si jo no diferís de l’estudi de diagnosi, és que jo no sóc cap estudi de diagnosi. L’Estudi solament es dedicava a fer un anàlisi de la situació. Per dir que tot està molt malament i cal arreglar-ho, no cal fer un estudi per què tothom estiguem d’acord. Jo aporto les solucions que encara no he sentit proposar a ningú altre. O sigui, la meva feina no és pas analitzar res, sinó mirar d’arreglar. Així que no barregem una cosa amb una altra. Ara bé, si a algú no li agraden les solucions que se m’han acudit això és una altra cosa. Parlem-ne.

* A la foto, el PMU uns moments abans d'iniciar l'entrevista.

Politització fatalista a Dalt de la Vila.

2007-10-27T16:21:00.000+02:00

Fa uns dies que a Badalona es parlava del projecte de l'Illa Central, que no Can Fradera encara que també sí, tot i que es va optar per parlar d'Illa Central per no influenciar a l'hora d'adjudicar cap nom al projecte resultant final.

Fa però, menys dies que ha aflorat un debat que ha anul·lat o com a mínim congel·lat l'anterior, i és el ja molt polititzat debat sobre l'històric barri de Dalt de la Vila. Un barri avui força degradat gràcies a veïns i administració que s'engloba, per qui no conegui Badalona, al centre -no estrictament com a barri perquè ja n'hi ha un amb aquest nom-.

Quan es parla amb aquests termes o sense parlar-ne -qui ho fa- es vol fer sobreentendre que:

-"És que jo sóc de Dalt de la Vila".

En primer lloc ja entrem en una espècie de desgreuge cap a d'altres barris igualment històrics (si ens poséssim a tirar enrere en una estúpida discussió a la que esperem no arribar, podem trobar les restes més antigues al -3500 a Llefià, al Manresà, al turó d'en Seriol o a Sistrells -ve a dir alguna cosa el comunicat de la FAVB (el comunicat es pot llegir aquí? espero interpretar que simplement és una manera estranya de cridar a l'entesa entre tothom-), que fan créixer aquella sensació de desigualtat de tracte de l'administració fins sentir fora del centre frases com:

-"És que al meu barri no s'hi fa res, tot ho fan al centre". O:
-"Baixem a Badalona"?

Amb tot, el 2 de maig del 2007, els tres partits integrants del Govern d'aleshores: PSC, ICV-EUiA i ERC signen l'aprovació inicial d'un Pla de Millora Urbanística per tal de posar al dia l'enrevessat però curiós barri de Dalt de la Vila. Com tot, ni és una plà extraordinari ni és nefast. És a dir, que té les seves coses bones i les seves dolentes i, intermitjament discutibles.

Heus ací que s'inicià un període d'exposició perquè tothom el conegués. I plantegés els seus dubtes i, en cas de desavinença, fer al·legacions per tal de fer-ne un projecte resultant final plenament ciutadà. I desitjablement al marge d'interessos partidistes. Però amb el canvi de Govern es diu que Iniciativa no ha tornat a entrar a Govern per mèrits propis, és a dir, perquè s'ho ha guanyat a pols després de la seva "gran" gestió. S'entén?.

Així que el PSC ha preferit la sociovergència badalonina un altre cop però + ERC, que seguir degradant l'imatge de l'administració amb gent teòricament de plantejaments més propers. La cosa s'ha començat a agitar i a algú li ha interessat -no sé si aquest algú o alguns s'han llegit el plà- començar a armar sarau.

El fatalisme una altra vegada s'ha escampat vingui d'on vingui i sembla que hi ha l'idea de que amb el plà aquest, quan s'aprovi, començaran a venir excavadores i d'altres màquines que es carregaran el barri -no sé si s'inclou la gent a l'interior-, per la qual cosa s'ha de salvar -això em sona a fatalisme popular, deu venir d'aquí l'aliança verdo-popular de què després parlarem-. Es crea doncs, una respectable comissió de veïns per fer més ressò i conscienciar dels perills del plà. Alguns dels seus portantveus però, tenen els seus propis interessos particulars en alguns dels domicilis afectats. Això amb tots els respectes, fa que per mi aquestes persones quedin del tot desacreditades per representar ningú, perquè segurament no sabran ser objectius -és natural escombrar cap a casa, independentment de que puguin tenir raó en part-.

Algunes persones però, diuen defensar el barri amb lemes que oloren a verd. Com es pot dir que no hi ha politització, quan cada dia topo amb tot un seguit de pancartes tremendistes, fatalistes, que criden a la mobilització numantina "Salvem Dalt la Vila" com si algú hagués de venir a arrassar el barri i deixar-lo més pla que l'Illa Central?.

De qui l'hem de salvar? Suposo que d'Iniciativa, que són els qui les han penjat -ja sé que la comissió n'ha penjat d'altres, però no em referia a aquestes-. Per què doncs, no se'ls ha demanat que les retirin per contribuir -recordem que el 2-5-2007 ICV també va posar la seva signa a l'actual PMU; però aquesta bipolaritat com a partit com a mínim a Badalona a mi ja no em sorprèn; era d'esperar que es prenguéssin malament el no repetir les quotes de poder dels passats mandats- al net debat ciutadà sense manifestacions polítiques pel carrer? I els cartells? D'on ha sortit aquesta tipologia tremendament Iniciativa? I el bloc? Està bé que es vulgui utilitzar aquesta plataforma per fer-se ressò com a Comissió, però sincerament, després de veure el barroer copiar i pegar de les mocions filtrades -independentment del seu contingut conceptual- pel proper plenari, es veu una certa mà negra o més aviat verdosa; tan barroera i amb mala fe o intenció que ho podem comprovar quan llegim els acords de la moció verdo-popular (dos partits avui demagògicament molt propers a la nostra ciutat) ordenats per 1, 1 i 1. No 1, 2 i 3. Molt interessant també veure reflectides també en un copiar i pegar no tan barat (aqui es corregeix el 1, 1 i 1) moltes aportacions del bloc "Salvemdaltlavila" al bloc d'Iniciativa Pimpinela Escarlata. Encara avui cap dels dos, sense especificar que la d'ICV, la presenta amb el PP (perquè se n'amaguen?) i el tractament diferenciat que es dona: una és la de l"equip de Govern" i l'altre la d'"ICV" (salvapàtries -vaja després d'estar a Govern, a veure què repesquen) en lloc de posar de "l'oposició" ICV i PP.

Com veieu, es poden dir milers de coses abans de parlar del pla de Dalt de la Vila. Jo tampoc me l'he llegit, i per això no en parlo, el dia que me'l llegeixi em veuré amb cor de començar-ne a parlar, però mentrestant em farà gràcia veure com determinades actituds, actuacions, tendències o malentesos intencionadament provocats per encrispar i enrarir encara més el personal, no deixen de resultar-me curioses o de dubtosa reputació.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Setena part: Desenfundant les armes, el primer duel.

2007-10-26T00:38:00.000+02:00

Anava jo deambulant per les classes del famós ISBN, del mític calbet tritura persones amb els esquemes, quan va arribar el que seria el primer dels tres reptes, si recordem les explicacions dels capítols anteriors.

No recordem, d'acord. Primer repte: fer una ressenya d'un llibre (qualificació x1) 2n repte: parcial (el difícil) de la primera part de l'assignatura (qualificació x2); i tercer repte: parcial (el "fàcil") de la segona part de l'assignatura (qualificació x2). Total de punts a fer per treure un 5, 25. Per treure un 10, 50. Objectiu: 25.

Així que vaig decidir ésser intel·ligent. De l'any passat tenia la ressenya puntuada amb un 7. No havia arribat al 10 i per tant, tenia certes especificacions anotades com a correcció per a millorar. Estava clar, jo volia treure la pistola abans que el "cowboy" i fotre-li primer el tret: qui pica abans, pica doble. I és que ja havíem dit anteriorment que aquest any es desencadenaria un duel de titans, el temible ISBN de "Mètodes" contra l'emergent cahperòloga i prestigiós Ceraco de Campionat. Així que veient que els llibres que donava per fer la ressenya eren els mateixos que l'any passat. Vaig agafar la ressenya de l'any passat i me la vaig intentar treballar.

Hem de recordar que aquesta ressenya, ja era una còpia d'una ressenya que el passat any m'havia passat una bona amiga del Poble Sec. Així vaig intentar millorar la meva ressenya de nota 7, mitjançant les indicacions del propi "Cowboy". Utilitzaria la seva pròpia arma contra ell, que "vil". Però una de les indicacions, era de contingut, semblava que no acabava de reflectir bé el que era el contingut argumental del putu assaig. És clar, jo no m'havia llegit el llibre i la meva ressenya era un refregit d'una altra d'una bona amiga. Potser ella sí que se'l va llegir, però al tio tampoc li va agradar.

Estava clar que picant primer, el que pretenia era tenir ja el màxim coixí possible de punts, per afrontar els dos parcials per exemple amb un 9 o un 10 (massa estirar). Tot el que fos pujar de 8 ja m'agradava. L'objectiu era arribar als vint-i-cinc.

Aquest any, està clar que el meu prestigi, aquell que m'estava forjant a pols, no era infundat. No era una simple cortina de fum mediàtica que amaga darrere una jove promesa que acaba convertint-se en un fracàs, que s'estimba a la primera adversitat. No, jo era un pal de paller, un os dur, una reincident. Aquell qui suspès, tornava per venjar-se. De tal manera que vaig anar a buscar el llibre, com a mínim per veure'l. En un any, ja me l'hauria pogut llegir, doncs també. A algú altre ja li deu haver passat pel cap algun cop fer servir la següent tàctica donada la densitat i la poca voluntat de llegir-se un llibre del que no en trauria res:

Estava clar, que per molt que em llegís el llibre i hi perdés hores de comprensió, no em seria gens útil per fer un resumet d'una pàgina i mitja. Si no li agradava, em deixaria un mateix 7 igual de treballat que copiant-me'l de la meva amiga. Amb cabudesa i dedicant-hi el doble d'hores potser arribaria al 9; però està clar que un no pot dedicar 23 hores de 24 a un parcial d'una assignatura de diverses.

Així que vaig agafar l'índex i me'l vaig llegir més o menys. Granment, vaig veure de què podia arribar a anar el llibre veient els títols dels capítols. A més es dividia en diverses parts i això donava peu a expressar-ho per escrit. Total, vaig poder millorar el meu redactat final i el vaig presentar tot convençut de l'augment de nota pertinent. Com a mínim havia corregit faltes i coses d'estructura puntuables, i ara li fotia un bon argument.

L'ombra del Ceraco de Campionat, "el" bèstia, la màquina sense adonar-se'n havia començat a créixer massa i cada vegada era un cavall més desbocat, l'ombra del qual ningú creia que en tan poc temps s'hagués pogut fer tan llarga. No tenia aturador i brillant com pertocava vaig fer-hi honor i vaig obtenir una nota de 6,5. Realment em vaig quedar estupefacte. No sóc mai de les que es confien amb això de les notes, però després de seguir-ho tot meticulosament, la veritat m'esperava més. El trimestre, tot just acabava de començar i en la gran batalla final tot just desenfundàvem revòlvers. Però qui havia picat primer?

Visca Kimi Räikkönen Campió

2007-10-21T22:05:00.000+02:00

No hi han paraules per descriure la bogeria de la carrera d'infart que s'ha viscut avui a can Ferrari. Ja era ben difícil que s'esdevingués el miracle, però aquest any algú, que no ha estat ni Berni Ecclestone ni Ron Dennis ni molt menys Falonso, han pogut fer millor justícia per acabar la temporada.

Dic això perquè en primer lloc ni Berni Ecclestone, el patró de tot, ni Ron Dennis han aconseguit fer guanyar el seu pilot mimat, Lewis Hamilton que ha perdut ell amb el seu equip tot solets de manera nefasta totes les seves opcions a la victòria. La penúltima cursa ja va ser un desfase, un error garrafal quan l'equip de McLaren Mercedes es va endormiscar i va trigar dues o tres voles més del compte a fer el canvi de pneumàtics a Hamilton qui va fer la resta de la feina: el mico per acabar perdent tristament a l'entrada del pit stop. Sembla ser doncs que les novatades Hamilton les ha viscut a la penúltima i a l'última carrera quan molt poc intel·ligentment, després d'ésser avançat per Falonso, ha intentat superar-lo enlloc de restar darrere i trobar una oportunitat millor o bé esperar l'ajut segur de l'equip.

Així ha provat l'avançament i ha fet un viatget fins a la vuitena posició en una sortida de pista, d'aquesta manera que en un estrall del cotxe de poc no abandona (mentre a Astúries ho celebraven, que francament les fugaces connexions de TV3 amb seguidors d'allà en una sub-pantalleta, sobraven. Falonso no és el pilot nacional de Catalunya.), tot i que ha sabut reaccionar eficientment efectuant un "reset" al cotxe -com si estiguéssim en un videojoc- sense haver de passar pel pit stop. Falonso mentrestant, poc a poc ha anat perdent prestacions i ja no ha pogut fer res més tot i que ha sigut el campió virtual durant més voltes de la cursa, massa fictíciament a l'espera d'una errada dels Ferrari.

Amb l'ai al cor, hem viscut com Ferrari ha aconseguit intercanviar les dues primeres places per obtenir magistralment un títol de campions del món bastant merescut, ja que després de l'espionatge i les ajudes de la FIA a McLaren i els seus pilots... ha estat una gran alegria. La victòria s'ha hagut de treballar, però el que s'ha hagut de treballar més és el títol. No només hem sofert amb els sotracs de Hamilton, Falonso era una amenaça latent i qualsevol tonteria de Massa li hauria regalat el títol, i a les darreres voltes, les lluites entre els pilots de davant d'un Hamilton (Kubica i Rosberg) en volta perduda, i els seus lleugers tocs ens haurien deixat la cara que se li ha quedat a Ron Dennis i al pare de Hamilton.

L'opció més remota, la de Kimi Räikkönen s'ha fet realitat. El fràgil Iceman ha aconseguit finalment fer fortuna amb una impecable estratègia que ja va començar l'any passat quan li va tancar la porta als nassos a un Ron Dennis que aleshores no hi va donar massa importància perquè es deuria veure campió amb el fitxatge de Falonso (no l'hauria fitxat si no l'hagués cregut millor que Räikkönen¨) i l'incorporació de Hamilton, campió durant molts grans premis, menys l'últim, el que compta. Els campionats es guanyen a la pista i no a les agències d'espies. En definitiva, dos galls xulescos els qui a partir d'avui caminaran pel món sense tants fums, una onada de fred els els ha congelat.

Felicitats Räikkönen!!! Qui ho havia de dir, avui els ferraristes ja podem estar molt contents perquè hem guanyat un títol en una carrera meteòricament impossible i ni falta que ens farà que vingui Falonso a per guanyar res... l'ombra de Schumacher segueix essent mooolt i mooolt llarga...

Gran acte-concert diumenge al Palau Sant Jordi

2007-10-19T17:12:00.000+02:00

Sincerament, trobo bastant repulsiu, indignant, determinades actituds que no han tingut el ressò que haurien de tenir.

A Catalunya, portem un munt d'anys demanant el que reclamem: fer justícia amb la gent que va patir la desgràcia de la guerra civil i, encara més la llarga dictadura que va ofegar Catalunya en un pou del que no hem acabat de sortir del tot.

Com que no n'hem sortit del tot? Doncs portem trenta anys des de la fi del règim i teòricament la democràcia hauria d'haver portat el restabliment de les nostres llibertats. S'ha fet a Alemanya, i en el sí del que van ser les dictadures de l'Amèrica llatina. Per bé que encara n'aguanten algunes -potser també a Rússia-.

Però no ens preocupem, perquè ja podem felicitar a Rodríguez Zapatero, el president d'Espanya (el país que ara fa 300 anys ens va muntar un sarau, i fa una setantena un altre), el nostre salvapàtries perquè ha aprovat una espectacular llei de memòria històrica que algú va qualificar com un "primer pas" per fer justícia.

Un primer pas? primer? ha dit primer?? primer pas de què, per la llei de memòria o de desmemòria? com és possible que trenta anys després encara estem decidint si sortim a treure tota la simbologia franquista i encara pitjor, qualificant d'il·legítims els judicis franquistes! Déu n'hi do, un aplaudiment i una tovallola, que hauran suat per arribat a determinar els ponents de la llei que el règim en sí ja va ser il·legítim, imposat i per tant tota la seva obra il·legal?

Què passa, que ara ens netejarem la cara dient que el PP ha estat d'acord en pactar que el valle de los caídos es reconverteixi? Perquè ja sabem que els caídos són aquells que van caure construint-lo, oi?

Francament, trobo d'un impressionant desvergonyiment que es qualifiqui de primer pas això que han decidit que hauria d'estar fet fa 29 anys. Perquè la transició no hauria durat més d'un any. Està clar que realment no estem en un país que hagi aconseguit consolidar la seva democràcia, perquè és que realment encara no hi ha arribat. La transició s'ha allargat massa. Desgraciadament, els testimonis tant de la guerra com de la primera postguerra van deixant-nos, i amb ells el seu record i el record de la gent del seu entorn i familiars que van morir, començant pel president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, màrtir en acte de servei a la Nació, o l'alcalde Xifré a Badalona, assassinat igualment com si fossin uns gossos.

O sigui, que amb els papers a Salamanca farem el mateix, a principi de legislatura tornem uns quants per quedar bé amb Catalunya i vendre-ho a les properes eleccions tenint temps perquè a Espanya se'ls passi l'emprenyament i se n'oblidin, ja farem un pla i al final de la legislatura com que no tenim ganes de tornar res més ja seguirem donant llargues com sempre, perquè està clar que no volen tornar res més, sinó la família socialista espanyola i catalana no hauria votat en contra el retorn immediat d'allò a què es van comprometre i allò a què porten més de trenta anys retardant-se a tornar. Pobre Chacón, en què t'hauras de veure... com ho defensaràs això?

El mateix dic a determinats mitjans que al meu entendre tampoc hi han prestat massa atenció o hi han passat per damunt de puntetes. Em sento amb impotència, com a mínim tinc el consol que milers de catalans tenen el mateix sentiment, se senten estafats una vegada més -ja ho sabíem que passaria- i per això cal fer la crida per anar al gran-acte concert de diumenge, a protestar, una altra vegada.

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - i 4

2007-10-08T23:45:00.000+02:00

Òbviament aquesta classe de gent, es basarà en un cras error l'origen del qual ha quedat ben raonat al llarg de l'article. Normalment, la gent que comet aquest cras error i no se n'ha adonat, i així pretén punxar i obrir falsos debats estèrils per fer brillar la seva ombra són gent donada a enraonar molt, vulgarment parlem dels bocamolls, o bocamolles (no tot enraonador és bocamoll). Moltíssima d'altra gent que ho pugui arribar a pensar, obert un debat potser defensaria la seva posició més sensatament fins adonar-se de l'error en que hauria calgut. Si diem que aquests la defensen més sensatament, vol dir que els altres, que van a punxar, precisament van amb aquestes intencions i pitjors que no només a defensar una creença en un petit debat puix que no estan donats a ser rebatuts ni a reconèixer errors, ells sempre tenen la raó. Aquesta gent que tant enraona sense coneixement, sovint té una mentalitat més conservadora de la que es pensen. Gent amb moltes lleis que tot ho saben i que resulta que responen a la popular dita que a escola a alguns ens varen repetir:

"El tonto es el listo y el listo es el tonto"

A això probablement també contribueixen ja denominacions administratives errònies, o interpretacions de la gent igualment inexactes que confonen. Aquest error, queda interioritzat per la gent, i en el moment que algú cregut en posició de força, que estudia ja pugui ser quelquina ciència natural com ara medicina o química o que la pretén estudiar, inicia un debat menyspreant d'altres que fan "lletres" com ara filologia, antropologia, filosofia o tantes d'altres, donant a entendre que ell és més intel·ligent i té més cap per tant, és capaç de cursar aquestes carreres naturals "més difícils"; mentre que els altres no cauen en respondre directament que el plantejament ja de bon principi és errat, perquè de ciències n'estudia tothom. I així ens embranquem en discussions absurdes com les sexistes de col·legi entre qui és millor, la dona o l'home? que mai acaben en cap conclusió ni van enlloc així.

Segurament el misteri i el desconeixement general que acostuma a tenir la gent per ciències com ara la química, ha creat una espècie de mite entre la societat, que fa que creguem que són millors, precisament perquè les desconeixem. No es tracta de filosofar entre si tenir aptituds per una ciència o una altra demostra més intel·ligència en una persona. Tampoc el grau de complexitat que pugui significar haver de treure's una carrera o una altra. Que tots els homo sapiens tinguem la mateixa capacitat encefàlica no vol dir que ho hàgim de demostrar fent carreres tant de colzes com ara la pròpia medicina, no l'hem de destinar tots a la mateixa cosa, no ens ho hem d'agafar absolutament tot com si fos una cursa, la nostra cultura però, ja té aquestes coses. Precisament la diversitat que tothom predica rau aquí. El cervell humà és una capsa de sorpreses de la que en coneixem poca cosa, n'intuïm moltes d'altres i en desconeixem una pila més grossa que les altres dues.

Nosaltres finalment hem trobat la capsa dels fusibles de l'il·lustració i hem donat llum al coneixement. Llàstima que el segle de les llums no va il·luminar a tothom.

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 3

2007-09-30T02:42:00.000+02:00

Doncs si, era filòsof. Però què s'entenia per filosofia abans; què s'hi discutia? què es va dedicar a escriure el deixeble de Plató en tants i tants documents? Trobarem que entre d'altres coses es va dedicar a categoritzar i subdividir el coneixement en diverses àrees. Si, el coneixement, la scientia a la que abans hem fet referència. Així, Aristòtil es va dedicar a dividir res més que el coneixement d'aquell temps, en diverses àrees tal i com ens han arribat avui en ciències: la zoologia, la física, la biologia, però també la lògica, la retòrica, la política i fins i tot la poesia.

Aquest, també és un dels precedents de mètode científic. I és que de ciències n'hi ha moltes, com ja va descriure Aristòtil. Si anem a buscar un definició simple de mètode científic, ens trobarem en què més o menys ve a ser aquella espècie de procediment que reflexant la voluntat contrària a l'església proven de donar resposta als processos que es desenvolupen al món mitjançant la demostració i l'observació d'aquests, dit per entendre'ns molt a grosso modo. Per tant això és absolutament inseparable de la pròpia història de la ciència, perquè aquí allò de científic. I d'això en podem trobar moltes de ciències, que englobades en grans grups podrien ser perfectament les "ciències naturals" que podem trobar ja a les portades dels llibres de primària, com també s'oblida posteriorment, les "ciències socials". Després hi han d'altres com ara les ciències instrumentals.

Un cop anem recordant això, no queda més que anar a buscar què és el que ha pogut passar perquè molta gent se n'oblidi d'una cosa que ara ens sembla una tonteria i que ningú admetria haver oblidat mai, per la seva evidència. Així, tenim aquests dos grans grups ciències socials i ciències naturals, en els quals englobem tot un seguit de ciències o disciplines categoritzades, encara que hi hagin sub-ciències que ballin entre unes altres dues. Per entendre'ns, un exemple clar és que dintre de les ciències naturals podem trobar la farmàcia que es barreja entre les ciències de la salut i una altra com és la química. La filosofia per exemple, ja seria una ciència que s'inclouria en tantes d'altres que podria ben bé ser una espècie de mare de la ciència en general, ja que abans s'hi discutia la pròpia existència entre generacions i generacions i segles i segles fins arribar a l'"ego cogito ergo sum" posem per cas.

D'aquesta manera, a l'arribada de les revolucions i els avenços, poc a poc el concepte de mètode científic se l'aniria apropiant segurament la branca natural de la ciència, amb els experiments i gent que va posar en tela de dubte com Darwin, els plantejaments que les creències religioses havien sostingut durant mil·lenis. És aqui quan els termes s'aniran confonent i sense voler, avui entendrem com a científics aquells que en l'opció de batxillerat han triat "ciències" és a dir, estudiar ciències naturals. Així es crearà un trist debat i una discriminació que trascendirà en alguns nivells de la societat. La gent escassament il·luminada, que no hagi arribat a la pregunta que havíem plantejat, tindrà prejudicis talment estúpids com que les ciències són millors que les lletres. I així es crearà un típic debat al que potser hem arribat a ésser testimonis directes o indirectes.

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 2

2007-09-23T16:44:00.000+02:00

Sembla que la "revolució de les llums" acompanyada de totes les altres posteriors, va donar a lloc al desenvolupament de la medicina i d'altres ciències que varen permetre desenvolupar la tecnologia (electricitat, ràdio, televisió, cinema, màquines de vapor...). Hem dit ciències? És clar, hem de tornar al clàssic grec com sempre. Si ens deixem il·luminar per la l'antiga llengua grega, que abans comentàvem com a bé a preservar, trobem que el mot oida en grec vol dir "Jo sé". Aquest "saber" en llatí s'anomenarà scire i posteriorment evolucionarà cap a sciens-is "el qui sap". Formarem així la scientia o "coneixement" en català. Així tindrem que el 1272 la paraula haurà derivat en el mot català "ciència" segons es documenta per primàriament en la nostra llengua. El "Jo sé" grec hauria evolucionat cap a "història" quan la documentem al segle 14.

Amb aquest procediment tan simple com tirar de diccionaris etimològics com el de Joan Coromines per exemple, hem descobert que la paraula ciència ja és molt anterior en la nostra llengua als científics d'avui en dia, que avui relacionaríem amb carreres de la branca anomenada comunament científica. Aquella que a Catalunya relacionem amb el batxillerat de salut o científic, segons denominen altres.

Però... com pot ser que la paraula existís abans que la matèria? com és possible que existís la ciència abans de Pasteur? de la Penicilina...? de Darwin, de Copèrnic..?

Òbviament totes aquestes vessants tenen els seus orígens. Però en cap cas són transportables fins a l'antiga Grècia o la posterior Roma. No existia el microscopi encara que ja s'hagués descobert l'àtom. Certament, no calia ser massa espavilat com per veure que si punxaves sortia sang, però no s'hi havia caigut en la teoria de la circulació de la sang. Naturalment no s'havien descobert les "vacunes" de la vaca contemporània tot i els remeis naturals i els més místics. Així doncs, com és que neix la "ciència"?

Quan arribem a fer-nos aquesta pregunta, és que alguna cosa ha anat malament durant tot el procés, què passà a l'antiga Roma que transcendís a la nostra societat? Si, a Roma operaven ja de cataractes. Però aquesta no és la resposta al "dubte metòdic" al que algú pot arribar, tot just necessita que li arribi una mica més de llum. Hi ha gent a qui directament no arriba la llum suficient com per arribar a fer-se aquesta pregunta i per tant no saben ni que tenen aquest dubte. Aquí està el problema.

No és que hi hagués hagut cap revolució científica aixafada i ocultada per la religió, l'institució més reaccionària a tot coneixement que no fos "el seu". Sinó que simplement hi ha una confusió que només podem explicar per un mecanisme que els científics que es dedicaven a les ciències físiques del segle 17. Parlem del mètode científic. Ah! vaja, l'espelma comença a il·luminar-nos. Abans però de que la seva cera cremi, necessitem trobar la caixa de fusibles de la llum i donar l'electricitat. Si hem esmentat les ciències físiques, vol dir que hi ha altres ciències a banda d'aquestes.

Tornem però al mètode científic. Què va aportar de nou? bé de fet, com moltes coses ja podem anar a cercar els seus precedents i el seu orígen molt molt lluny. Per exemple a les primeres indexacions de textos dels volts de l'any -2000 en diverses cultures. O al -320, amb el científic Aristòtil. Com? el científic Aristòtil? que anava en bata blanca i remenava microscopis i substàncies químiques per el gegant farmacèutic "Bayer" (fundada el 1863)? No hem quedat que era filòsof?

El segle de les llums no va il·luminar a tothom - 1

2007-09-15T23:33:00.000+02:00

Evidentment, quan ens referim al segle de les llums, en primer lloc estem parlant en clau europea i potser un tant eurocentrista. Així fem referència al període d'apogeu de l'absolutisme a Europa el segle 18, i també a aquella espècie de transformació de mentalitat que va venir impulsada preferentment des de França amb allò que s'ha anomenat el segle de les llums o il·lustració. Així l'èlit intel·lectual del temps va començar a contraposar-se més o menys a l'absolutisme que comentàvem. L'idea s'aniria difonent per Europa amb el neoclassicisme en la vessant més estrictament cultural, i amb el despotisme il·lustrat políticament, amb diferents resultats. La història acabaria com ja coneixem amb les revolucions americanes i franceses.

Bé doncs, sembla ser que la veritat segons Charles Nicolas Cochin en un dibuix després gravat per Benoît-Louis Prevost per incloure'l en la portada de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert, va aparèixer a la Raó i la Filosofia la llum amb la qual relluïa, les eclipsà. Naturalment molt simplificadament es designaria així a tots els intel·lectuals de la corrent de pensament.

Una de les premisses que es van difondre, sempre mirant l'horitzó de la llibertat, era un moment històric en què no es banalitzaven aquests temes, que tenia un sentit més profund encara que jugant-hi s'acabés enredant a la gent una altra vegada com podem interpretar que va acabar la Revolució Francesa, era doncs, que l'única manera d'assolir la llibertat de les persones no podia pas ser de cap altra manera que amb la cultura. D'aquí l'esperit de l'Encyclopédie i d'altres iniciatives més o menys reeixides: fer arribar a la gent la cultura, que es reduïssin les taxes d'analfabetisme, que la gent aprengués.

Avui, amb l'ajut de la "modernitat" incipient, sembla ser que la llum va arribant poc a poc en major o menor grau a la gent. N'hi ha que es pensen que no en tenen i en tenen més que d'altres perquè no se n'han adonat o potser perquè s'infravaloren. D'altres els passa tot el contrari.

No demanem a la gent que sàpiga pas grec, excepte aquell qui l'han de cultivar i protegir com a Nació que conformen, aquells que de fora estimin la llengua i aquells qui l'aprenguin per necessitat. No fa mal saber una llengua i fins i tot dos, a Catalunya en tenim per exemple tres. Però a d'altres països sortir del confort de l'u els resulta angoixador. La llàstima és que el problema no està en que hi hagi una altra llengua pel mig, sinó de quina es tracta. Però això ja és un altre tema.

Felicitats Lozza!!! MVP 2007

2007-09-08T02:23:00.000+02:00

Avui hem pogut saber que dimecres, després d'una de les seves millors temporades, la Lauren Jackson ha estat nomenada com esperàvem i desitjàvem, MVP de la WNBA 2007. Les seves competidores Becky Hammon i Diana Taurasi no han pogut fer més que recaptar poc més de la meitat de vots que l'ànima de les Seattle Storm (473, 254 i 144 respectivament). Potser el fans han oblidat o han deixat massa lluny (7a amb 27 punts) una Katie Douglas que aquest any s'ha consolidat del tot.

La Lauren, a més a més, aquest any ha igualat la millor anotació de tots els temps en mans de la pròpia Diana Taurasi, 47 punts en un èpic partit el 24 de juliol contra les Washington Mystics. És més, tot això li ha valgut per guanyar més títols: Jugadora Defensiva de l'Any, All-Defensive First Team, Peak Performer en punts i en rebots i com no, All-WNBA First Team. Tot... menys el títol de campiones de la lliga que ja van aconseguir el 2004.

Liderant la lliga en punts (739 amb un average fora del normal, 23,8), i en rebots (300; 9,7 d'average) a més a més de fer la seva millor anotació personal a la WNBA i igualar la de tots els temps, ha queda segona en quant a taps (63; avg de 2,0). Sembla ser doncs, que la WNBA segur, està gaudint de la llegenda més gran que ha pogut viure en la seva curta dècada d'existència com a ta. Una jugadora que va arribar com a primera opció del draft a càrrec de les Seattle Storm el 2001 el que va suposar una revolució junt amb el fitxatge de la Sue Bird en el Draft de l'any següent, el complement imprescindible.

Ésser la jugadora més jove i que més ràpidament ha assolit l'esperpèntica xifra anotadora de 4.000 punts el 27 de juliol d'aquest any avala tota comparació amb les llegendes del bàsquet femení a les quals ja encapçala, com del masculí als qui no té res a envejar. La lliga femenina, a USA té més seguiment que a Catalunya l'ACB, un altre dels països amb més tradició i seguiment basquetbolístic, per bé que el futbol ocupa totes les portades. Per contra, la Lliga Femenina que enguany ha patit la pèrdua d'un dels equips més poderosos dels últims anys: l'Universitari de Barcelona, descatalogat després d'assolir els triomfs més importants sota el patrocini inoperant de les "seccions" del FC Barcelona.

S'ha de dir que la xifra de 19,2 punts per partit en tota la carrera (quatre dècimes per sobre de Pau Gasol en els seus també 6 anys a l'NBA i només 5,4 per sota de Kobe Bryant en els seus 11 anys a qui si que igualaria al rànquing d'eficiència d'enguany a la segona plaça amb 27,6 punts), a la millor lliga de bàsquet femení del món, és tota una fita i com dèiem equiparable a grans jugadors de l'NBA. En 77 partits això superaria els 1832 punts salvant les distàncies de la diferència entre una lliga masculina i una femenina. Per bé que avui per avui, les franquícies femenines són menys, com menys són els enfrontaments totals.

Quedi palès doncs, l'alegria i el goig de veure una de les jugadores més admirades assolir tals reconeixements. Recordo que una joveníssima Lauren Jackson amb tan sols 23 anys a l'esdevenir la jugadora més jove en ser nomenada MVP eclipsant llegendes encara existents com ara Lisa Leslie o Sheryl Swoopes el 2003, al web de les Seattle Storm van dir "i tan sols amb només 23 anys... què serà capaç de fer en el futur...?" Tot just ho he començat a veure. La llegenda continua i es fa gran i gran i gran...

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Sisena part: Torna Ceraco

2007-08-08T20:05:00.000+02:00

Ni més ni menys. Ja és aquí. Per estiu, mentre tothom fa reposicions, nosaltres reprendrem l’inacabable saga del... Ceraco de Campionat.

No seria fins passat l’estiu i l’inici d’aquest curs evidentment, perquè l’últim duel ja havia estat el propi setembre del nou curs, que hi hauria el desencadenament final del xoc de titans. I és que de l’abatiment després de la gran repassada rebuda l’anterior curs i el gran Ceraco, la Dona Morgue havia de tornar a l’acció com fos perquè sinó no hi hauria qui aprovés la carrera. Cal recordar que era una assignatura obligatòria.

Em vaig tornar a matricular. Jo contra el mateix home, però en un altre escenari. Ah! No és que aquesta vegada jugués a casa. Però aquest any mos han canviat d’edifici. Les classes, ben petites restaren ja abarrotades de gent des del primer dia, i pocs minuts després de passades les onze apareixia aquella figura, aquell homenet semi-calb. El Cowboy, el “rompetechos”.

Primer dia: gran parrafada monumental sobre consideracions prèvies i... el mític reglament. Si, els dos examens parcials que valien doble més la ressenya per arribar a 25 punts i intentar evitar l’examen final, on entraria TOT! La gent flipant, la gent mig rient... la gent no sabia què li esperava. Els mateixos fulls groguencs d’apunts del calbet de farà més de deu anys... i els dos bolis a la butxaca simulant el pistoler.

La veterania: és clar. Jo ja tenia els apunts del passat any, any de desgast psicològic tot aguantant aquella flagel·lació diària. Dos dies a la setmana més un els dimecres d’anar-hi expressament. Aquest any el mateix, però evidentment els dimecres ja no hi vaig anar-hi. Em vaig apuntar a fer una altra cosa més productiva. I és que m’havia plantejat fer l’últim sprint i acabar d’una vegada per totes. Pertant, simplement assistir a que se’m veiés, i aguantar els rotllos sense escriure res.. Més difícil del que semblava.

Per acabar aquella primera sessió de “presentació” una mena de prova. Un recull de preguntes que s’anirien responent amb el temari al llarg dels dies, se suposa que per saber quin nivell teníen els nous companys d’aventura. Tothom flipant i jo no encertant gaire. El poder del Ceraco de Campionat tornava a resplandir. El trimestre seria molt llarg.

Cahpers televisius de vacances

2007-08-02T19:02:00.000+02:00

No fa pas massa dies encara, que ha finit la temporada de Ventdelplà. Ja vam ser advertits un dia abans de l’últim capítol, de que ens reservaven una sorpresa final. I va ser ben final final. Ningú no esperava menys d’en Benet i Jornet I el sanguinari. No va ser un final mortal però si sorpresiu.

La temporada ha seguit la línia de les altres i ha fet el que havia de fer per anar fidelitzant l’audiència. Ha estat una de les sèries més vistes tot i ser una mica cursi. La veritat és que sempre ha donat més motius per ésser seguida calmadament que El Cor de la Ciutat, cada vegada sense menys objecte, exceptuant els últims capítols de temporada que sempre son els que queden en la ment i a vegades algú els agafa com a exemple general de tota una temporada.

Dissortadament no hem pogut gaudir de cap aparició més, de moment, de l’amic Benet, un dels pioners de la cahperologia, però si que s’ha doctorat un gran Cahper, que ha anat agafant cada vegada més relleu. El Monràs i els seus negocis. Aquest home, s’ha lligat una voluptuosa Berta, sobretot després de separar-se i s’han acabat casant a base de cop de taló i enredades diverses. És la base del personatge, i encantats. És pressumible que a la propera temporada, que han advertit que segurament serà l’última potser se li torni a girar tot i algú que no sigui el pòtol d’en Paco li digui a la bledíssima del súper que l’Hotel no se l’ha venut pas.

Sincerament, em fa llàstima pensar que serà l’última temporada, però trobo bé que els guionistes, en aquest cas, reconeguin que “una sèrie, ha de tenir un principi i un final”. El cas de El Cor, ja l’hauria d’haver trobat i, per contra encara l’intentaran exprimir com a mínim una temporada més. I potser en vindrà una altra ja que aquesta temporada estrenaran nou director, així que suposo que l’home voldrà lluir-se o donar-se a conèixer aprofitant al màxim l’oportunitat de sobretaula.

La que si que farà llàstima veure finir, serà, aquest dijous, és a dir, d’aquí a unes hores, La via augusta. La promoció de la sèrie que van fer, abans d’estrenar-la no em va agradar gens ni mica, la vaig trobar poc elaborada, idiotesca i la música em va fer ràbia. Però la sèrie en sí, m’ha agradat bastant. Què n’eren de bojos aquells romans! Que diria aquell. I si la sèrie és bona, encara ho és igual o més l’espai que fan després el d’ a la romana, on surt l’Enric Calpena i a base d’entrevistes perdudes en l’espai-temps, donen una difusió amable dels conceptes bàsics de la vida a la romana.

Aquesta, em recorda a d’altres sèries com ara La memòria dels cargols o alguna d’altra d’aquestes breus com ara Històries de Catalunya, ja des d’un altre enfocament i amb més episodis de les que després sí que et quedes a veure’n les reposicions. És agost i arriba la temporada anual de reposicions, només cal encendre el televisor. És de justícia assenyalar que a banda d’això també s’ofereixen programes nous, específics per a l’estiu, aquells que semblen creats per fotre’s hòsties talment monumentals com el nou programa de la Nina, massa vist ell i ella, o d’altres cadenes. Passa que aquestes ja no les posava en condicions normals durant la resta de l’any.

En Tresserras ens il·lusiona amb la conciliació d'un deute històric: nova entrega del retorn de l'espoli badaloní

2007-07-30T21:00:00.000+02:00

L’altre dia va venir el Conseller esquerrenc Tresserras a Badalona. Bé de fet ho va fer a Baetulo, l’antiga vila romana, la del poderós Quint Licini de qui afortunadament els ciutadans de l’actualitat encara en podran gaudir visitant els seus jardins –o el que en queda- just a la Via Augusta, allà al famós museu.

En Tresserras, és un tipus interessant i simpàtic. Aquesta és la impressió que li va donar a la Veu de Mel, la cáhpera que pul·lulava per allà a ficar el nas i endrapar alguna cosa. I és que en aquests actes municipalistes, si romans a l’aguait ja dines o sopes. Realment, en arribar l’home tot just sortir del vehicle oficial, ho féu amb un somriure de bat a bat com si entrés a casa seva tot allargant la mà. És una imatge crec que difícil de trobar, perquè no era el típic somriure forçat, sinó que ben natural. Va estar bé i va travar un bon discurs. Aquell home desprenia un feeling que es va fer especial en aquella jornada. Va saber ser captivador i me'n vaig endur una bona impressió d'ell.

L’acte, es preveia força històric, i no pel contingut sinó perquè es tractava del retorn d’unes peces espoliades en temps franquistes. Concretament el 1940. Poc més de sis-centes peces i objectes de molts i molts segles enrere, Badalona es remunta ben bé 2000 anys enrere, o sigui que podem anar a cercar-ne ben enrere. El moment de més emotivitat, a mig parlaments de les autoritats, fou l’homenatge a l’antiga Agrupació Excursionista de Badalona; que va comptar amb uns quants representants supervivents de l’època republicana. Doncs si, les autoritats es van aixecar i com a reconeixement van anar repartint reproduccions de la famosa Venus de Badalona en miniatura.

I és que l’Agrupació ja va vetllar per salvaguardar tot el patrimoni de la Badalona pre-museaica. El famós Museu de Badalona data de mitjans segle vint, així que algú se’n devia haver preocupat abans. Bastant abans, en aquest cas. Haurien de ser els maleïts franquistes els que destrossassin o com a mínim estruncassin, o retrassassin amb l’espoliació i el trasllat del patrimoni badaloní, la noble tasca d’un grup de gent de la que sorgiria algun dels impulsors després del propi Museu badaloní anys després. L'Agrupació Excursionista, fou clausurada, evidentment, per catalanista.

Morts ja la majoria, avui el seu record viu a través del complex museístic que els partits republicans s’estan preocupant de concebre, i és que els famosos 350.000€ que va aconseguir Esquerra del Congrés espanyol, estan per això. I amb això, molts de nosaltres esperem veure el més ràpid possible, el nostre municipi en el mapa de les 4 ciutats més rellevants de Catalunya en quan a patrimoni o llegat romà. I en part, serà gràcies a la gent de l’Agrupació. Aquells a qui avui qualsevol reconeixement els queda curt, Gràcies. No menyspreem les opcions turístiques doncs, que poden arribar a la ciutat a partir de tot això, d'aquesta manera tant els polítics com també els veïns de Dalt de la Vila hauran de posar de la seva part per arribar a uns acords que no només els beneficiïn a ells, sinó al conjunt de la ciutat, que és més àmplia que tot això.

PD: l’altre dia el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir a cau d’orella que això de les Venus de Badalona en miniatura ja les van donar als regidors sortints al finir la legislatura. Si aquesta és una de les màximes distincions de la ciutat, espero que no se’ls torci l’enteniment i comencin a repartir-ne a tort i a dret cada dos per tres com fan amb les Creus de Sant Jordi.

La "serralada" per davant i per darrere

2007-07-19T18:16:00.000+02:00

Sense més, durant un grapat de dies la formosa Veu de Mel ha restat en coma digital mentre per contra vivia uns dels millors dies vitals.

Com pot ser? De vegades hem de saber destriar el que és la vida real de la vida digital. Una pantalla, un teclat, un ratolí, uns gràfics i sobretot un cable telefònic poden donar-nos un exquisida complaença amb nosaltres mateixos, fer-nos sentir bé en moments determinats; però en cap cas poden ni han de substituir les emocions reals que podem viure amb encara més intensitat i que estan allà a fora esperant-nos.

Estem parlant, naturalment de que hem tingut la Veu de Mel de viatge. Ah! Bonica destinació la de l’aeroport de Barcelona. Sí, i és que varem estar fins a hores clickarianes ja, esperant poder accedir al que era el vol cap al nostre objectiu. Nosaltres començàvem a pensar que al final es repetiria el desastre del passat any, el 2006 quan hagué el caos aeroportuari del Prat. I la veritat és que et sents impotent quan el cap de setmana abans d’emprendre el vol veus com inexorablement la teva companyia de vol, Clickair, fa aigües pertot arreu i esdevé la riota entre els ocells metàl·lics.

Al final, quatre hores d’espera que van passant mentre una es desespera, però la il·lusió era tan gran que no ens varem deixar abatre i varem passar l’estona o bé donant diverses voltes per les cintes transportadores, per la terminal, xerrant, menjant i, naturalment provant de fer fotos als membres de les comunitats guiris més selectes.

Jo no havia viatjat pràcticament mai en avió i no sé perquè m’oloro que aviat començarà a varia la cosa. Al final, els senyors clickarians s’hi van lluir i van saber-nos tapar ben bé la boca, ho varem captar a l’instant, semblava fet a propòsit. Doncs si, i és que només entrar, les veus de rifa, de protesta contra la companyia es van transformar en afalacs tipus:

-Què reis Clickair! Acaben de compensar claríssimament l’espera!!

No hi havia per menys en el moment en què va aparèixer el monument, l’escultura feta hostessa: una espectacular rossa ben farcida que guanyaria sola la Champions. A tothom li va caure la baba en veure-la, i és que a sobre, el que podia ser el pitjor, que ens donés l’esquena mentre anava cap aquí i cap allà va resultar ésser l’elixir de vida d’un comboi ple de passatgers mentalment desgastats després de quatre hores d’espera. Tothom girava el cap cap enrere quan passava i és per això que em va fer gràcia recollir l'imatge que tots els homes (i algunes dones....) van anhelar. En un avió no se’n poden de fer de fotos, però tothom en fa, i no ens en varem estar. Així que mentre li fèiem un book a l’hostessa, casualment, en un fallo de direcció de la càmera varem enganxar de forma espontània l’amic africà (que després es partiria la caixa) que seia al darrere observant el pas de... “la serralada”. Espectacular imatge, sense comentaris. Clarament, jo em quedo amb aquest noi.

A TV3 ara es burlen de nosaltres

2007-06-27T23:15:00.000+02:00

No és broma que fan broma de nosaltres. I, encara que ho sembli no em refereixo al fenòmen que molts anomenen, d’espanyolització de TV3. Heus ací tres elements que m’han fet reflexionar recentment sobre ja sigui el tractament de la informació o del material què disposen.

1- Si jo fos directora de TV3, no se m’hauria passat pel cap deixar refredar tan tontament la quarta temporada de Nip/Tuck. L’error no és emetre-la un diumenge a la nit després del 30 minuts. Ja em sembla bé l’esforç per augmentar l’audiència dels caps de setmana. Últimament estaven derivant cap a la perdició.

El que trobo un error garrafal, és cremar d’aquesta manera tan trista una sèrie d’èxit i amb nombrosos aficionats arreu. L’any passat ja va passar el mateix. Com és possible, que una sèrie amb tan sols 13, 15 capítols per temporada, ja no només se la poleixin emetent dos capítols per diumenge; sinó que a més, en temporada baixa televisiva, és a dir, en estiu? Qui ho veurà això quan marxi de vacances? S’hauria pogut aplicar el mateix exemple de publicitat excessiva com ha passat amb la sèrie “Herois”?

2- És de calaix que la Fórmula 1 a TV3 ha decaigut moltíssim. Tant que ja s’ha perdut fa temps l’ètica de què un dia es va queixar en Ferran Monegal, d’endarrerir els telenotícies pertinents per emetre’ls abans de les quatre de la tarda. Abans se solia fer el canvi al Canal 33 i ja està. És clar, és que abans no hi havia l’impresentable d’en Fernando Alonso ni tota la troupe mediàtica espanyolista darrere amb contractes de publicitat relacionats amb els comentaristes a Telecinco. Tothom sap que són uns oportunistes. Aquests deixaran d’emetre quan Espanya perdi la seva quota de representativitat. Potser encara ho faran abans amb La Sexta pel mig.

A TV3 s’han hagut de posar les piles, començar a fer les retransmissions ja una hora abans de les curses i espavilar-se a jugar amb les noves tecnologies. El nivell dels comentaris però, s’ha extremitzat. És a dir, entre un Francesc Rosés –a data d’avui desaparegut menys als reportatgets del TN- que s’ha situat al límit de l’objectivisme-subjectivisme periodístic requerible (a Telecinco ja l’havien ultrapassat abans de començar, com s’ha fet sempre a TVE) i uns comentaris cada vegada més experts d’en Vicenç Aguilera. Entremig, uns comentaris que cada vegada clamen més per la falta d’atenció. Sovint cometen errades que tranquil·lament evitarien si simplement llegissin les dades que van apareixent en pantalla de l’organització.

La burla, no és pas aquesta. Aquest any, precisament s’ha notat més el desesperament econòmic que viu la cadena. La F1 és cara i l’audiència fuig tot i els esforços. El remei: triplicar les pauses, i el temps invertit en aquestes. Desastrós. Això no passa en un partit de futbol.

Més desastrós és agafar i quedar-se boca obert, quan a la promoció de la propera cursa es pronuncia literalment després de 30.000 alabances, la següent frase:

“t’oferim les curses pràcticament sense interrupcions”.

3- Amb brevetat. L’altre dia la notícia que es va donar al TN sobre l’inici imminent del Tour, va ser la participació de la nostra terra a la prova. Un altre dia podem discutir el sucursalisme que implica excusar-se en el nombre de catalans que integren X Selecció espanyola. Encara que sigui tota la selecció. La medalla se la queden igualment a Madrid.

Al que em volia referir, és que a vegades pequem de vanitosos. No és massa raonable o intel·ligent, que en la prova ciclista més important, la Grande Boucle, en la que participen 21 equips amb nou corredors per cada; és a dir, un total de 189 corredors si no m’equivoco, la participació de tres corredors catalans en aquesta, suposi parlar i a més retolar com a titular destacable:

“Un Tour molt català”. Tampoc ens passem.

Bonificacions imperials

2007-06-20T18:31:00.000+02:00

Dícese que ara a la reina d’Anglaterra li ha donat per nomenar el prolífic escriptor Salman Rushdie cavaller de l’Imperi Britànic. Sí, els dels versos satànics (quina por). És emocionant veure com la mentalitat encara és de parlar d’”Imperi”. Avui a més, és força xocant, perquè tothom sap que allà la democràcia o el parlamentarisme està bastant més consolidat que aquí, i allò de l’Imperi teòricament ja s’ha ultrapassat i avui sols és un residu del passat que resta en una titulació.

Ben al contrari del que passa aquí. Avui no es parla de Imperi, però l’idea és tan present en aquesta falsa democràcia irrespectuosa i interessada, que encara hi ha gent amb por de que ens treguin qualsevol dia els tancs a la que ens passem de la ratlla que ens tenen marcada. Una cosa no descartable. Potser hem de començar a cercar aquí l’idea de perquè no fineix el terrorisme i a Gran Bretanya s’ho han muntat tan bé. Realment això és un estat de dret…? del benestar…?

Però encara molt pitjor és a l’Iran. És curiós que el seu calendari equival a la nostra Edat Mitjana, època envoltada d'imperis arreu. I en molts casos també a la seva mentalitat. Només obrir la boca t’amenacen de mort. Has de fugir o et fregeixen amb una fam de guerra medievalitzant però amb la tecnologia d’avui en dia. Evidentment, sense generalitzar, allà mana qui mana perquè precisament manen ells, perquè si manés el poble probablement no hi serien ells… o potser sí?

Potser aquesta mentalitat victimista que inculquen, aquesta mala interpretació corànica, que duu a un fanatisme religiós… potser realment una bogeria mental desmesurada per la violència justificada en una religió, i així finalment les ganes d’arribar al famós xoc de civilitzacions per tenir la justificació per llençar orgullosament les potents armes destructives que poc a poc van preparant… Pitjor encara si sabem que de l’altre cantó també n’està ple d’aquesta classe de dements. El futur per la gent que queda entremig està cada vegada més negre i més si veiem com un propi Govern passa d’escoltar la ciutadania que en ple demana que no s’hi entri, que aquesta no és la nostra guerra.

De tot l’afer Rushdie, podem veure clarament una evidència que reflecteix aquest sector islàmic que porta tant de temps ennervit contra tot, és que ahir va aparèixer el ministre d’afers exteriors iranià i va dir que això, donava arguments a tots aquells que es dedicaven al que sembla ja l’esport nacional, els atemptats suïcides. Doncs no, sàpiga vostè que res no justifica un assassinat. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella. Perquè no canvien d’orientació esportiva i deixen que les seves atletes vagin a competir amb calça curta i no amb uns pantalons llargs que sembla que se’n vagin a fer alpinisme?

Si vostès tenen problemes d’identitat, si tenen fòbia a tot i a tothom que es pensen que tots la hi tenen contra vostès. Si tan d’ofesos van per la vida, incompresos que per un llibre, que per unes tires còmiques ja s’han de carregar el món en revenja per les ofenses fetes a qui sap qui; o comencen a destinar pressupost cap a educació, cap a la medicina psiquiàtrica o se’n van al Japó que els ensenyaran a fer-se l’Hara-Kiri si tantes ganes tenen de morir-se. Però a la resta, inclosa gran part de la seva població, deixin-nos en pau d’una vegada.

Herois

2007-06-15T16:19:00.000+02:00

Per fi finalment rutlla el servidor i tinc escletxes de bona connexió ja podré anar penjant més coses.

Quan menys t’ho esperes, aquell individu de carrer, amb una mentalitat ben simple. Aquell típic personatge del qui tothom se’n podria aprofitar començant per les dones amb les qui ha tingut fills enredant-lo fins a pleitejar-lo (segurament les úniques que aprofitant-se de les lleis contra maltractaments gosarien ofendre les dones apallissades i utilitzar-ho per atacar el marit i ensorrar-lo), aquell qui mostrant-li la bandera de la República et diria que és la del Brasil i sinó coses pitjors; aquell veí que pots qualificar com a pesat, que et truca en el moment més inoportú i t’enreda amb xarrera dues hores per demanar-te que li baixis un CD d’internet.

Aquell home que ha treballat en trenta mil feines; que sempre acaba anant a parar a la mateixa i ho entoma sense perdre el bon humor. Aquell típic home que simplement viu feliç dintre de les seves dificultats, unes dificultats que li vénen grans però que supera poc a poc sense ni un ral. Aquell qui de tant en tant explica com ajuda amb petits gestos coneguts, la gent que la resta probablement no ignoraria, però que vivint amb un altre tipus de problemes ni se n’assabentaria (la tipica dona gran atravessant el carrer, recollir un tipus que cau d’una moto, ajudar a recollir les coses a uns bàrmans quan pleguen, deixar quatre duros quan ell encara va més pelat…).

Aquell, precisament aquell home que va cap als 50 anys, tros de pa, que en un dia de desesperament, quan el cotxe se t’ha quedat espatllat en un pàrquing i t’adverteixen que la grua a prou feines podrà entrar… aquella situació en la que coincideix precisament en què no tens cap familiar a prop perquè t’ajudi a causa d’un viatge, per relacions familiars, per llunyania… un dels pitjors malsons per a un conductor…

Se t’acut anar a picar al teu veí, l’únic adult que passa la barrera dels 30 anys i pertant representa que com a pare de família, sigui la que sigui hi entendrà de coses d’aquestes o sabrà obrir un capot del cotxe i fer-li una ullada al motor i donar un diagnòstic on agafar-se… És quan t’obre a mitja tarda, amb cara de sobat i panxa enlaire; li expliques el problema i se solidaritza. Rapidament es vesteix i t’acompanya al supermercat.

Aquell, aquell home tan senzill “ignorant de barri” que tothom diria, agafa les claus i envoltat d’una aureola daurada les posa, i el cotxe fa contacte. A la primera i cotxe salvat. I tu t’hi havies estat una hora provant-ho l’ahir i el propi matí. Aleshores rapidament aprofites i el treus d’allà. Jo no he vist mai la sèrie aquesta que TV3 amb la promoció està fent famosa, gairebé t’obliga a enganxar-t’hi, Herois, però de ben segur que no és ciència-ficció. Hi ha gent pel carrer que tenen un do i han estat davant teu tota la vida, t’estan agraïts des de sempre per la cosa més inimaginable i simple del món i realment no t’esperes que quan els truques a la porta, per allò que tu si consideres greu, responguin amb els braços oberts i una mà daurada, just el que necessites.

Parece española...

2007-06-04T03:31:00.000+02:00

Avui s’ha tornat a viure una gran jornada de tennis a París. Ho hem vist clarament en el partit que enfrontava Maria Sharapova amb L’Schnyder. Un partit per recordar amb un final espectacular, amb cinc trencaments de servei. No hi havia pas cap altra manera de veure-ho que pels bons del Eurosport, que per cert han remodelat la seva web amb una avinença amb Yahoo.

A l’Eurosport tenen comentaristes professionals (com se suposa que n’hi ha a tot arreu) que ho viuen. Si fem un cop d’ull a les retransmissions de TVE (a vegades l’has de posar perquè rebem l’Eurosport en anglès i en alemany i està bé entendre alguna cosa de tant en tant) ja n’estem farts de la historieta de “la cámara personalizada de televisión española” que només fa que enfocar aficionats espanyols i banderes amb la propaganda dels famosos braus, mentre se succeeixen els esdeveniments, i així l’espectador perd la perspectiva gràcies a la pèssima gestió del realitzador que prova d’amortitzar aquesta cámara personalizada. El millor sempre són els comentaris sectaris que van traient. Avui n’hem vist l’enèsima mostra en el matx entre l’Ana Ivanovic vs. L’Anabel Medina.

La realització ja havia començat a ser dolenta. Mentre acabava el partit d’en Federer, que ha guanyat, s’estava disputant l’encontre entre l’Ana i l’espanyolíssima. Doncs bé, com sabem que encara que el partit sigui dolent (tampoc era el cas avui), cal predominar els espanyols per patates que siguin, no sabien com posar-nos els dos partits a la vegada. Així, han optat per la càmera dividida. Cada dos per tres t’omplien 2/3 de la pantalla amb unes imatges del partit femení i acabaves per no veure res.

Joiosos d’alegria han engreixat el seu esperit quan finalment ha acabat el partit d’en Federer. (realment un obstacle per TVE) Semblava que s’estiguessin ofegant i rapidament ens han posat les dones. Hem pogut gaudir de veure la bella Ana Ivanovic que ha guanyat el primer set 6-3 (al final l’encontre acabaria en victòria previsible de l’Ana per 6-3, 3-6 i 6-3). El comentarista, amb l’Arantxa Sánchez-Vicario, ja no sabia com destacar lo bona que està la sèrbia de manera el més fina possible. I és que quan et comencen a repetir diversos eufemismes com ara “la jugadora de metro 83”, “esos largos brazos que llegan a todas partes” “gran jugadora…” a casa ja el vèiem venir i finalment ho ha deixat anar:

-“Y porqué no, la bella jugadora” –aquí finalment s’ha quedat agust i ben retratat. Ja ha dit l’evidència que has de saber-te'n estar de dir (o no) mentre la Vicario ha callat. Ah! El comentari típic de mascle, deu haver pensat. Doncs si.-

La perla no ha estat pas aquesta. Al cap d’una estona salta en referència a l’Ana:

-“la llaman lolita porque destaca entra toda esta oleada de nuevas jugadoras rubias”

-“Es la única morena” -han dit els dos, i evidentment finalment ha arribat el que tothom esperava…

-“Parece española” –i les conseqüents auto-rialles de complicitat entre els dos i els que es pensen que els estan mirant o escoltant. Sí, a Sèrbia les eslaves tenen uns trets facials mooolt ibèrics-

Ja hi tornem a ser. És quan tornes a canviar a l’Eurosport.

I a Badalona... què?

2007-06-02T01:55:00.000+02:00

A Badalona, també hi ha hagut eleccions. Allà han tornat a guanyar els de sempre, els socialistes, però aquesta vegada més afeblits, desgastats pel cacic de la ciutat i l’escassetat de la seva líder com a tal, seria hora de pensar en el relleu. Ah! El PP els trepitja els talons i és que el seu líder és aquell que ara es dedica al cinema -video bastant preparat i mal documentat- especulant sobre immigració. A Badalona hi ha caldo de cultiu per criar malves i hi ha gent que s’ho creu.

Després hi ha CiU que guanya suport gràcies a una patejada per les associacions explicant la mateixa historieta del “Canvi!” que a Barcelona, sense poma. Veurem sinó fan el mateix al país veí i tornen a canviar els colors de la presidència del “Gobierno Central (-ista)”. Ja hi ha qui diu que això tornaria a fer despertar els Catalans, veuries tu com desapareix l’abstenció de cop.

Després hi ha ICV.. IC.. IC-EuiA... Bé, uns que, després d’una gestió espantosa i cobrada a base de càrrecs, han perdut pel camí l’ ”V” ecologista. Una llosa que es poden treure del damunt així no caldrà que dissimulin més ésser ecologistes -i és que segurament la presència d’aquesta formació a Badalona és la pitjor i més corrupta de les que tenen-, així de pas colen un submarí a les CUP-Verds els qui a la vegada [les CUP] creuen haver fitxat un salvapàtries com a cap de llista que no és ni nacionalista ni independentista, tot i que potser no se n’han adonat encara, o no s’han llegit la seva pròpia llista, o no van anar a l’assemblea que l’escollia, perquè al bloc del número 2 de la formació s’especifica al títol, ser el número 1 o com a mínim ser el Cap de Llista. Sap que s’ha presentat en coalició?

Dícese -que diu el meu amic Xavo- que a can PSC també n’estan bastant farts de les pràctiques indignes dels hereus de la tradició comunista, una tradició massa autoritària que han seguit al peu de la lletra. Hi ha qui encara pensa que les dictadures comunistes encara van aportar coses bones i valia la pena haver-les patit; suposo que per això trobem aquest tipus de pactes navals que acabem de comentar.

Finalment Esquerra, segueix essent l’última potència al consistori encara i tot perdent el 50% del suport, la qual cosa es transforma en la pèrdua d’un dels dos regidors que tenien. No es pot posar un home que ningú no coneix als cartells tot i que a sobre es la segona vegada que es presenta. Llàstima pel número dos, segurament el regidor amb més bona premsa, que segur hauria sortit si s'hagués votat mitjançant llistes obertes.

Encara que no ho sembli, les coses estan més interessants del que sembla ja que després dels resultats (PSC: 9, PP:7, CiU i IC: 5, ERC: 1), es veu que hi ha diverses possibles combinacions per formar govern, ja hem dit que a can PSC estan farts del mal rotllo d’IC a govern. Alguna cosa comença a canviar a l’Àrea Metropolitana?

PROU!!!!

2007-06-02T01:48:00.000+02:00

Sembla ser que en Josep Cuní necessita també un bon entrepà de pernil. Mentrestant, jo me n’he menjat uns quants durant el període d’absència fotoblocaire, sense foto. I és que he estat bastant enfeinada, tot i que si no hagués tingut res a dir no hauria dit res, perquè suficients ximpleries escrivim jejejj..!

L’altre dia, l’homenot va saltar en mig programa fotent un cop de mà sobre la taula amb autoritat i fora de sí, per mirar de posar ordre, davant la pèrdua de control del programa amb un espectacular "PROU!!!". Un cop de timó que ningú s’esperava però que va resultar efectiu per calmar el clima de crispació dels tres feixistes de PxC, que havien estant convidats a instància de Pilar Rahola, que veig que està a tot arreu. Ni ella es devia esperar el que va veure.

Amb franquesa, no s’hi podia fer més. Un cop de puny sobre la taula, com el que sembla que està consumant en Jordi Portabella a Barcelona. I és que aquesta setmana hi ha hagut eleccions!! Ah si? Òsti! Diuen que una de les causes més raonables per entendre l’abstenció, és que la gent trobà avorrit anar a votar sabent que tot seguiria igual. Perquè les coses canviin, no sé si se n’han adonat que cal posar a l’urna una papereta que no posi “PSC” o “CiU”. No cal que sigui tampoc la de PxC, però és que si segueixen guanyant aquests dos partits majoritaris no sabem què caram volem canviar.

Alguna vegada ja hem parlat d’el sectarisme de El Periódico, sectarisme en el benentès que tots els diaris més o menys generalistes el practiquen des de la seva ideologia. Així, aquests diaris, sobretot aquest, donen les coses per fetes. A vegades publiquen titulars on, basant-se en una enquesta et prediuen un resultat. Per exemple “Guanya no se qui per X tant per cent” i realment estan donant realisme a una simple enquesta. Home, com a mínim esperem a que la gent dipositi el vot i surtin els resultats.

No ens estranyi que, semblant tot igual i complint-se les prediccions, els cogui de molt mala manera que surti un Portabella i digui que no al tripartit simplement perquè no li surt dels collons. Ja ho pot vestir com vulgui, que dijous a la Terribas se li va entendre això, i de vestir-ho ho va fer donant un gran argumentació que per llarga que fos deixava embadalida la Terribas que no va ser capaç de tallar-lo ni una vegada. Ell mateix ho va dir quan explicava que no estava obligat a formar coalició amb ningú només perquè se suposa que ho havia de fer. I és que, en política, donar les coses per fetes, és anar de prepotent. Bé per Portabella, ara no ens fem enrere.

Això és el que no han volgut entendre al diari socialista més venut a Catalunya. Es nota que els ha agafat la rabieta, però aquesta vegada no crec que se’n surtin a l’hora d’atacar vilment amb notícies i articles d’opinió per desprestigiar una vegada més la mateixa formació. Perquè salta a la vista que cadascú és lliure de decidir amb qui vol pactar o no pactar i no s’ensorra la ciutat ni entrarà pas en crisi perquè no surti o surti en minoria el PSC, partit al qual estan sotmesos. Titulars induint a que la gent pensi que ERC “torna” a muntar una crisi a veure si de pas els il·legalitzen. Doncs no.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Cinquena part: La Dona Morgue

2007-05-23T02:23:00.000+02:00

La nit abans, ja duia els paquets de fulls dels dos dies anteriors acumulats. M’havia mirat alguna fulla el primer dia, però vaig veure que n’havia oblidat el contingut. L’examen era ja, i digués el que digués, allò de totes maneres ho havia d’aprovar, perquè al ser truncal, les cadenes les seguiria arrossegant sempre més. Vaig agafar la llibreta i me la vaig mirar, no varen passar gaires segons fins que em vaig adonar de que ni en tota la nit tindria temps de llegir-m’ho tot i a més tenia una mica de son. Més aviat m’estava dormint.

Així vaig pensar en la solució fàcil, aquella en la que molts, de vegades justificadament cauen, que seria no presentar-s’hi. Doncs no, jo hi aniria, encara que no sabés absolutament res de res, per donar la cara, a rebre la pantuflada grossa i a sobre parar l’altra galta, com passa a determinades formacions que de bona fe van amb el lliri a la mà. Per després aixecar-se i tornar-hi, com una campiona.

D’aquesta manera és així que vaig tancar la llibreta directament i davant la sorpresa de la meua germana, vaig parir la frase que conduiria directament a la miticitat:

-Ha, ha, ha demà aniré a treure un Ceraco de Campionat

No s’havia sentit mai aquella sentencia, aquella qualificació, ni a mi m’havia passat mai pel cap, però espontàniament es féu la dita i ens esclafirem a riure una bona estona. Mai oblidariem aquella frase, enmig d’unes circumstàncies de desesperació total davant les quals el lògic hauria estat reaccionar empapant sense parar, fer xuletes… De fet abans d’això ja hi vaig pensar, però era impossible condensar res de res.

S’ha de dir que amb els amics, la cosa ja s’havia començat a veure quan, alarmats per la situació em preguntaven per com veia l’examen, abans de la nit final, quines espectatives tenia. I és que aquell mateix matí de l’exàmen hi havia prevista per després una trobada per anar a jugar a bitlles i també patien perquè l’examen no s’allargués les dues hores (límit de temps màxim estipulat), sinó començaríem a jugar ja molt tard. Sorpresos es quedaren quan els vaig respondre, conscient de la situació:

-Aquest examen pot durar com a molt dues hores. Però jo crec que l’hauré resolt en cinc o deu minuts.

Ah! Màgic, i un altre esclafir a riure. No havien sentit encara la màgica expressió de la valoració de la meva puntuació, el Ceraco de Campionat, hores abans de veure l’examen. Segurament els va impactar el convenciment i la meva seguretat. La por que transmetia veure amb quina tranquil·litat m’havia près aquella cosa que la societat “normal” entén com a crítica o molt important. És aqui quan es varen començar a sentir els primers càntics gloriosos:

-A la morgue, oé; a la morgue, oé; a la morgue, oéee, a la morgue oéee oéeee…

Així jo, ja qualificat com La Dona Morgue, es preparava per afrontar el futur Ceraco de Campionat. I és que sabia que l’assignatura ja estava suspesa des de la mala nota del primer parcial, pertant a l’espera d’un miracle, preveia tornar-me a matricular la següent temporada (aquesta que ja acaba) a l’assignatura. Tornar a rebre la tortura psicològica d’igual manera i esperar la repetició dels mítics duels en un altre primer semestre d’estiu a hivern.

El matí fatídic, ja vaig començar arribant cinc minuts tard. Tot just repartia els fulls que m’éren sentència de mort. Me’ls vaig mirar. Vaig llegir-me un parell de vegades amb calma les qüestions i vaig intentar plasmar alguna resposta. Però no em va costar veure que per escriure la data i dues línies més valia tornar els fulls. I així va ser, lo mite es va esdevenir i el professor també es va sorprendre.

Em va preguntar si és que ho havia posat tant difícil, li vaig respondre que no, però que no sabia res; però que no es preocupés perquè l’any següent hi tornaria. Impactat, aquest aleshores enlloc de dir d’acord ni adéu, em va demanar el nom. I va recomanar que si volia fer-ho amb un altre grup ell no es molestaria. Però el problema no era el cowboy en sí. Era la matèria. Així, ni quinze minuts em va durar l’examen i vaig sortir de la classe. A partir d’aqui el fet ara ja consumat donava ales al mite, i lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat començaria a circular; tant que m’ha donat per parlar-ne en aquest bloc.

Evidentment la cosa no acabaria aquí, el duel es tornaria a repetir, però ara l’assignatura ja no seria anomenada per tot aquell qui sabia que jo l’havia cursat com a “Mètodes” (recordem, abreviatura del nom que respon a les inicials MiTIH) sinó que ara tothom em preguntaria:

-Què, com va “Ceraco”?

Un altre dia, encara més: el desenllaç final, també per entregues.

Shhht! Genius at work.

2007-05-20T19:10:00.000+02:00

Avui m’he posat molt content. L’altre dia em trucava una companya i m’enganxava veient un partit de tennis femení. Pràcticament no va caldre ni que li digués de què perquè ho va endevinar, doncs si, m'agrada. Avui però, m’he posat a veure l’esperada final del Masters d’Hamburg.

Ja feia temps que tenia ganes de veure com reaccionarien els espanyolíssims comentaristes quan la ratxa del de Manacor fos trencada ben a prop del centenar de victòries seguides a les que jo havia apostat que mai arribaria. Doncs amb un Ceraco al tercer set, en Roger Federer ha aconseguit treure de la pista un Nadal que s’ha quedat amb tres pams de nas. Federer ha convertit una pista de terra batuda, amb el seu joc, en una de ciment des del segon set.

Així, quan ja es veia venir l’espectacular victòria, amb un 2-6 6-2 i 4-0 al marcador, ja han començat a venir les excuses per part dels comentaristes de TVE que s’han comportat com he observat altrament, de forma molt negligent, trista, de rabieta i de mal perdre:

-Se nota que Rafa Nadal viene de ganar en Roma, mientras que Federer fué eliminado i ha tenido más tiempo para descansar. Además, Rafa tuvo que enfrentar-se a Hewitt… i bla, bla, bla…

Això ha sonat bastant malament. Independentment de que pogués estar més cansat que de costum -que s'ha vist que al final ja no hi arribava- o el que sigui, dir-ho amb un 4-0 en contra, camí del 5-0 al tercer set en un partit que ha començat arrassador… A casa ja els hem fotut una escridassada, perquè ha sonat massa a excusa. Al primer set Federer semblava abatut com en els últims enfrontaments amb Nadal, perquè no ho dèien aquí? Ho haurien dit si la victòria hagués estat per Nadal?

Tot això ha quedat ratificat quan han fet allò que fan sempre o quasi sempre. A l’hora de fer la cerimònia d’entrega dels premis han tallat la connexió. Ens hem quedat gelats quan tot just acabar ens han posat anuncis. A voltes en posen algun, però després tornen a connectar. Però amb les retransmissions de TVE ja sempre diem: ara tallaran perquè no ha guanyat un espanyol. I és que et quedes gelat quan veus que efectivament és així, per això ja és previsible tot i que no esperable en un partit d'aquestes dimensions. D’aquesta manera, però, han tornat a connectar i ens hem estat a punt de menjar amb patates la nostra segona escridassada.

Però ai!! Resulta que simplement el comentarista no s’havia acomiadat de l’anterior connexió. Hem vist en Federer besant la seva xicota i com s’ha assegut a l’espera del trofeu. Aleshores el xxx (aqui va un insult) ha dit que ho havien de deixar aquí perquè yyy (excusa de gran baratesa, tirada de preu). I tot seguit ens han fotut l’altre pallús amb les barquetes de fons que ens ha endinyat una espècie de programa-resum esportiu, que no venia gaire a lloc ni tampoc amb presses. Perquè en tennis no és excusa el temps. Si el partit s’hagués allargat una hora més, no haurien tallat per posar-te això. Se’ls haurien menjat a crítiques i ho saben, les barquetes no interessen. No és el primer cop però, que veuen perdre un espanyol, i no posen l’entrega de trofeus; o que retransmeten una final on no hi ha representació espanyola i tampoc. Fins i tot a vegades amb el Barça, dícese que se’ls ha vist fer el mateix. Estic ben segur que la meva amiga, estarà d'acord amb mi en què de vegades, el nacionalisme espanyol els provoca coïssor.

Que no es preocupin, que no ho intentin amagar, que no s’ho vulguin treure de sobre tan rapidament; que tothom ha vist la gran i anhelada victòria del geni suís. Aquell qui amb elegància té tots els números per esdevenir el millor jugador de la història. D’aqui a una setmana s’enfrontarà a un dels últims esculls per ser-ho: Roland Garros, i tornarem a apostar per la seva victòria, feliços.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Quarta part

2007-05-18T22:02:00.000+02:00

Tot i la feina acumulada, heus ací la quarta entrega del mite. Si la cosa anava de mal en pitjor, encara ens podíem cremar més. D’aquesta manera vaig arribar al temut examen final. Em vaig fer una idea mental del format aproximat de les preguntes. Però era bastant indesxifrable el mateix contingut d’aquestes, perquè l’imaginació fluia a l’hora d’elaborar les qüestions.

Com tampoc és que pogués copiar, per les dificultats de densitat, ja no valia la pena mirar de treure la llibreta i arriscar la pell, perquè el cowboy s’anava passejant. Així, cahperament vaig asseure’m i vaig esperar la sentència.

-“Ej”

Aquesta va ser la meva reacció quan vaig tenir el maleït full davant. Sí, mal gust de boca.

Vaig intentar anar responent les preguntes, però ja vaig veure que la cosa pintava força malament. El temps anava passant i la gent començava a acabar o a deixar-ho estar. Així que vaig fer el que vaig poder i la veritat és que més o menys vaig aconseguir fer un paper semi-digne. Com no feia massa del segon parcial aquella part la vaig tornar a “matxacar” i em vaig tornar a mirar la del primer parcial. Però res tu. Inexpugnable.

Amb serenor vaig pensar que més sort hi hauria a setembre, perquè tenia uns quants mesos per anar-m’ho mirant i poc a poc amb molt d’esforç (JUAS) això sortiria com fos. Ara que ho dic, això em fa pensar en un cas d’absorció/abducció mental d’uns llibres vers una ment humana que em sembla que il·lustrarà properament un altre cahperada d’article crític.

I així confiada, em vaig dedicar la resta del curs, a evitar que aquesta assignatura es veiés acompanyada d’altres. Al final solament es veuria acompanyada per una més, que resultà ésser un pur tràmit.

Els dies pre-setembrencs varen començar a caure poc a poc i l’estiu pel que fa a la preparació del duel amb el cowboy, l’ISBN, el rei dels “Mètodes”, va ser infructífera. Mai m’ha agradat haver de preparar res per setembre. No m’agraden els exàmens tampoc, i no considero que sigui la manera adient d’avaluar. Si, lògic si no aproves, en aquest sistema no pots passar, però jo havia assistit al flagel·lament diari. Quan és així els exàmens tant li’n donen, ja he rebut la formació teòrica màxima i ni el mateix espectre professoril es posarà a fer un llibre o una investigació sense consultar absolutament res de res, òbviament. Doncs els “alumnes” tampoc. Ja en parlarem, però.

Bé total, la cosa va anar així i als dos o tres últims dies vaig intentar obrir la llibreta quan em van agafar unes arcades. Passant fulles vaig veure tanta densitat d’informació i esquemes que era impossible aprendre res si no m’hi enganxava amb molta concentració durant les 60 hores següents seguides. Vaig provar de dividir les fulles per paquets i dedicar-ne cada dia a un paquet. Però la divisió de fulles em seguia donant massa per dia. És allò que dius joder, mira que he tingut temps! Però sempre és el mateix així que ja no em faig mala sang. No passaran per sobre meu un grapat de fulls amb informació inútil per al desenvolupament correcte de la meva vida. A més, jo ja era una heroïna i amb aquesta reflexió sense lament em vaig demostrar experiència i maduresa, no m’agradava el que feia i per tant quasi que no ho pensava fer. Estava fent el pas cap a la miticitat, però d’això encara no n’era conscient.

Un altre dia, més.

Veu de Mel, amb afecte

2007-05-11T19:19:00.000+02:00

Només després d’uns minuts d’haver escrit i publicat l’entrada “Poca ètica”, no me’n puc estar de fer un petit incís. Remenant blocs de gent badalonina, (o dícese que diu l’amic Xavo si ho preferiu) vaig trobar el bloc d’en Jordi, que em va agradar, i vaig entrant-hi perquè la varietat d’aspectes que hi tracta rigorosament, resulta impecable. Així que m’ha fet gràcia que em cités. Gràcies!

D’aquesta manera hi he arribat a intervenir ja fa un temps. Però encara fa molt més de temps que també conec el bloc de la Mireia i per això el tenia a preferits com deia en Jordi. Ella és la blocaire més famosa d’aquestes contrades. Així que encara que mai no t’hi digui res, no te m’enfadessis que a mi també m’agrades molt!! Ja que estic, permete’m que us faci unes recomanacions musicals, tant a tu, la Laura com aquell qui portes sempre amb tu. Adquiriu un dia l’últim disc de la Berta, “Aire lounge”, que hi posa una veu molt sensual, més de la que ja té de per sí, que us animarà més les festes que us munteu. S’ha de dir, que jo tinc una cultura musical molt vaga, però aquest disc m’ha seduït bastant.

Siau!

Poca ètica

2007-05-11T18:54:00.001+02:00

Fa uns dies, el sensei a qui sempre pots demanar consell, em va dir que si es dona el cas, representis a qui representis en un sopar solidari, els diners per pagar-lo havien de sortir sempre de la teva pròpia butxaca i no de l’entitat, perquè així, tothom pot ser solidari i amb franquesa, no és gens ètic de cara a la teva imatge i a la de la teva consciència en cas de tenir-ne. Aquest, és un consell del que n’hauriem de prendre exemple tots. Extrapolat a d’altres casos, això s’hauria d’aplicar a les escoles. O sigui, que els propis professors haurien de transmetre a les classes aquests valors de solidaritat. Tammateix, a vegades amb coses tan senzilles i que podríem donar per suposades, ens trobem amb una realitat ben diferent:

A les poblacions catalanes, sovint trobem escoles concertades, per exemple, que es venten de tenir sempre una demanda que supera l’oferta. Això sembla ser que sumat a una certa tradició similar, implica un prestigi acumulat.

A algunes, a voltes se’ls hi pugen els fums al cap i es pensen que estan en una espècie d’universitat d’aquelles que les pel·lícules americanes de fa vint o trenta anys ja, retrataven: amb una exaltació de valors com el de l’orgull a haver-hi pertangut, l’estrictesa i l’estudi rígid, o la distància encoberta en un marc de companyonia professional. Així, arribats a etapes interessants com ara un final de batxillerat moltes d’aquestes i d’altres, fan una espècie de festa de commemoració. L’idea és bona, però ja se’ls veu avenir quan li donen noms tipus “festa de graduació”.

En casos de suposat elitisme de l’escola, aleshores és quan es destapa la capsa de pandora entre el professorat: els que claven punyalades, els gelosos, els falsos (que seria un gran grup que englobaria aquestes categories), etcètera. N’hi ha d’altres, bona gent que queda pel mig sense males intencions. El que a mi m’ha fet pensar però, és allò que ve després, el sopar que posa la cirereta a l’acte; allò que volíem exemplificar amb el primer paràgraf.

Evidentment no es tracta d’un sopar solidari que se celebri per donar suport a una entitat benèfica. Sinó una cerimònia escolar. En aquest, els alumnes conviden els professors “com a agraïment” a X restaurant que ja per començar, acostuma a venir marcat per l’escola “seguint la tradició”. I…? Aquí mateix s’amaga la trampa. Hem dit “conviden”? Ah! Doncs si, prou que ho fan, i per imposició de la pròpia escola. Obligant-los a no quedar malament. I és clar, davant l’oferta, els professors no s’arronsen i hi van (Sí que n’hi ha alguns que o no hi van, o s’ho pensen dues vegades. Mai és bo generalitzar del tot).

És comprensible que quan es munta una excursió o unes colònies preferentment, s’hagi de pagar el viatge als professors. Perquè aquests no tenen pas cap obligació d’anar-hi. A més, van a fer una feina, que sovint tampoc es fa en dependència de quins professors hi van, que és la de cuidar els xiquets i les xiquetes. Queden sota la seva responsabilitat. El cas de la gala és molt diferent. Allà ningú es responsabilitza de ningú i haurien de ser els propis professors els que, en primer lloc, no imposessin la seva presència als sopars.

És a dir, que fossin els alumnes els qui decidissin a qui conviden. A qui agraeixen que simplement hagin fet allò per el que els seus pares han pagat: un servei. Prou hipocresia, no amaguem amb falses façanes bastiments massa ben acomodats. A tothom de tant en tant li agrada anar a un bon restaurant, i si és de franc, millor. Penso que ja que els pobres xavals no poden evitar estar obligats a convidar professors amb els que segur, alguns es porten bé, però d’altres a matar; hauria de sortir d’iniciativa del professorat de tant en tant una bona acció com la de dir:

- No, ens ho pagarem de la nostra butxaca, com vosaltres. Entenem que això va amb el nostre sou. –per exemple. I sinó que no hi vagin!-

Em sembla d’una mediocritat pedagògica no només fer el contrari, sinó que a sobre encobrir-ho amb un “en agraïment”. Va home va!

Abans hem dit que tot això, a més feia obrir la capsa de pandora entre els propis professors: els falsos, els gelosos, els ofenosos… És que a sobre, els uns als altres es fan la punyeta i s’ofenen si interpreten que no han estat convidats perquè en una classe uns alumnes li ho han dit a un, que en un altre grup no ho han dit i… La culpa, sempre al més dèbil, els que després d’aguantar-los les manies tot l’any, a sobre han de viure criaturades d’aquest nivell i després recompensar-s’ho pagant-ho de la pròpia butxaca “en agraïment per la tasca feta”.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Tercera part

2007-05-09T03:14:00.000+02:00

Het fet les meves investigacions sobre l’assumpte ceraquil que haviem deixat per continuar. Casualment l’altre dia vaig topar amb aquell mític examen i ja puc concretar que la nota va ser un 2,4. Així per 2 = 4,8; que sumat al set de la recensió donaven 11,8. Fins a 25 (nota mínima per aprovar) uns 13,2 si no m’equivoco. Així a l’últim parcial que quedava havia de treure exactament un 6,6 si seguim els estranys sistemes de puntuació de l’assignatura. Tot un repte.

Entre el primer i el segon parcial la cosa es va complicar bastant més. Els esquemes van créixer com si es tractés d’un bosc encantat. Un bosc en el que les branques dels arbres creixen i creixen com els rosaris dels contes plens de punxes que acostumen a engolir els protagonistes. Així només el gran heroi que travessa tota aquesta sèrie d’obstacles arriba a un més tenebrós castell i salva quelquina princesa. Així tinc fulles amb una colla d’esquemes apretats i comprimits amb una lletra microscòpica bestials, inacabables i indigeribles. Ah! I és que la tossuderia no em va fer cedir en cap cas i no vaig posar mai la llibreta en format apaisat.

El deliri màxim, va ser al final, quan després de parlar-nos de més deliris genealògics, i un fotimer de microespecialitats molt més rebuscades i poc conegudes, va arribar el fi de festa amb unes temibles explicacions sobre mapes. La gent, perduda de feia mesos, no es podia creure la capacitat creativa de l’assignatura o del cowboy urbà. Cada tema, cada apartat era més sorprenent i absurd que l’anterior, més inentendible, inesperat i dens. Ens va apuntar tota una colla de símbols que en principi podem trobar en mapes "estàndards", i després va començar a fer dibuixets de ratlles, colors, trianglets, quadradets… per desembocar en els tipus de mapes més importants a nivell europeu del segle passat, i per escoles, com si fos filosofia. Sort que es van acabar les classes.

Tot aquell delirium tremens s’havia de digerir i aprendre. Era grollerament impossible fer una xuleta com l’anterior vegada, de tots aquells esquemes, dibuixets i definicions quilomètriques de coses supèrflues, a menys que t’hi dediquis professionalment, dintre d’apartats i subapartats.

Aquella vegada, doncs, vaig poder-hi dedicar una miqueta més de temps i m’ho vaig llegir tot i subratllant-ho. Una cosa mai vista, però és que l’assignatura s’havia de superar tal i com havia explicat anteriorment, primer perquè haver de fer un examen final de TOT podia ser una mort en vida, i segon, perquè precisament això s’havia d’evitar ja que l’assignatura era truncal i pertant s’havia de cursar i aprovar volguéssim o no volguéssim.

Davant de l’examen, vaig veure que hi havia possibilitats de fer millor paper que l’anterior parcial, però ho tindria difícil per fer la gran gesta. Si no ho aconseguia, aleshores l’objectiu seria ja fer una magna gesta i, si anava a parar a setembre… preferia no arribar-hi per tampoc haver-ho de definir.

Les coses van ser tals que tot i la millora, no vaig arribar ni al 6. Em sembla que com a molt vaig aprovar l’examen, i és que la nota d’aquell final no ens la va dir, sinó que ja et donava la mitjana de tot directament i t’indicava si eres un dels escollits per el purgatori o passaves al limb directament. El full on es mostraven les notes, era un full caòtic per DNI’s plè d’especificacions en retoladors d’aquells que la gent utilitza quan subratlla o pinta, més aviat, els llibres, groguenc. En resum, que el meu destí seria l’examen final. Anar a buscar el gloriós cinc com fos. Més o menys ja podia saber com seria l’estil de les preguntes, però allò no arreglava res, per la pròpia raresa i imprevisibilitat d’aquelles. Aquella seria, doncs, una situació que tractarem ben aviat en una nova entrega de la llegenda, una que veig que dona que parlar més del que em pensava i tot, he, he…

AMB PA D'OLIVA!!!!!

2007-05-06T17:36:00.000+02:00

Cómo se puede tolerar eso?? Aquesta ja mítica frase coneguda arreu per tot aquell qui hagi vist alguna vegada l'"Alguna Pregunta Més?", ens servirà per il·lustrar com de vegades, els nostres propis pares ens poden sorprendre. Hi han pares dels qui no t'esperes certes reaccions. Això depèn del caràcter i del tarannà de cadascú. De fet, això és una cosa que es va adquirint. És a dir que en aquest cas parlem d'un pare en concret, però podríem fer-ho de qualsevol altre tipus de persona.

Quan una persona té un caràcter més nerviós, no ens estranya gaire que un dia es lii a crits o que tingui reaccions "anades d'olla". A aquesta classe de pares, no els és gaire difícil d'exaltar-se davant qualsevol tonteria dels seus fills. Exageren, és el que s'acostuma a dir. Donen massa importància a certs aspectes potser a vegades influenciats per d'altres fets que ja els havien escalfat, i així descarreguen la ràbia enfront dels fills. Aleshores hi ha un altre tipus de pare, més manso, tranquil·lot que sembla que sigui un passota despreocupat. Aquests, difícilment els veuràs fotent un crit. Però si que de tant en tant els sentiràs murmurar sota el nas comentaris grandiosos plens d'ironia.

Precisament el meu amic Xavo, a qui ja he anomenat diverses vegades, fa un temps fou testimoni d'un acte singular per part d'un pare d'un amic que tenim en comú, qui es fa dir "Rabben Nabben", no és una inspiració des del blog de la Mireia sinó una autoproclamació -entenc-. Aquest xaval, de caràcter ben obert, és d'aquelles persones que es fan estimar només de conèixer-les. Sembla ser, que el pare d'aquest noi, és d'aquells que es queden tranquil·lament, immutables, al sofà del menjador veient la tele mentre el fill duu gent a casa. Aquesta parsimònia, aquesta pau, un bon dia traí totes les espectatives de comportament que la família s'havia fet d'ell.

El nostre testimoni d'excepció, bé els nostres testimonis d'excepció, en Xavo i en Rabben, encara ens expliquen com bons cronistes allò que amb delit els demanem ens expliquin una vegada rere l'altra. Dícese, que en Xavo, un d'aquells dies va ésser convidat a sopar. El pare, de forma normal i pausada va sol·licitar:

-Mare, perquè no em fas el sopar?

-Ai no, ara no em ve de gust…

-COM QUE NO???? -va estrémer amb un crit. Aleshores, va començar a picar amb el palmell de la mà a la taula un munt de vegades amb força, com els típics nens que piquen a la taula "exigint" el sopar i cridà- VULL UN BON ENTREPÀ DE PERNIL!!!!!

Ah! quina estampa més espectacular. Des d'aquell dia que sé com he de reivindicar quelcom si vull que se'm pari atenció. En Rabben, graciosament quan ho explica; encara no sabem perquè, però queda bé ens diu:

-COM QUE NO?? VULL UN BON ENTREPÀ DE PERNIL!!! AMB PA D’OLIVA!!!!
-Caram! amb pa d'oliva?
-No, això ho afegeixo jo, que queda bé!

I així, esclafint-nos de riure, a seguir passant feliçment els dies. Això si, queda pendent buscar que caram és el pa d’oliva.

L'aquapark de la comunicació

2007-05-03T00:52:00.000+02:00

Si recordeu fa uns dies, o uns articles, que varem comentar l’afer Libby Lenton, la que hem considerat la millor nedadora de lluny del passat mundial de Melbourne encara que no sigui sant de la nostra devoció.

La cosa estava en que restavem a l’espera del veredicte sobre el nou WR en 100 lliures que ella mateixa va batre a la competició bianual “Duel in the Pool” entre USA i Austràlia. L’idea és que hauria d’ésser acceptat. Però sembla ser que a la FINA, han volgut posar-se per sobre del bé i del mal. És a dir que contra més la gent el donava per bo, menys l’han volgut ratificar; potser perquè no quedés com un amén. El motiu o l’excusa és que no pertany a una competició oficial de la FINA. Mal regal de noses per l’aussie. La decisió dona lloc a moltes interpretacions, i sembla que els qui no volen acceptar la validesa de la marca ho justifiquen posant Michael Phelps pel mig (va fer de llebre, diuen). No creiem que allò fos cap marató ni que la Libby s’esforçi menys que ara quan realment s’hi juga alguna cosa. D’alguna manera crec que sí que hi ha tingut alguna influència, com a mínim hem d’admetre que pot haver-la tingut. Això però, no ens ha de fer perdre de vista que la marca l’ha fet ella i no ell.

A nivell oficial, l’argument havia de ser una mica més consistent per part de la FINA. Dícese doncs, que seguint amb l’intent de donar fonament a què no es podia considerar un esdeveniment oficial, es diu que hauria estat fruit d’una interpretació de la regla “GR 9.6.1.2.”. Els aficionats s’han espavilat a dir que realment ha estat si de cas, una interpretació de la regla massa estricte, o sigui, forçada. Sobre aquesta qüestió, amb franquesa, hem anat a cercar la regla aquesta dels nassos, i no n’hem acabat de treure l’entrellat. La veritat és que s’olora que aquesta només ha estat una excusa per negar-li el plaer a la nedadora australiana. Hi ha d’haver algun altre motiu de rerefons; com passa sempre, no és per aixecar la llebre, però recordem que la Libby és dona i hi ha gent que encara viu al propassat mil·leni.

Fora d’aquesta remota regla, per quin mitjà hem tingut quelquina notícia d’això? Evidentment, perquè va sortir a primera plana del telenotícies i els mitjans escrits. Juas! Tampoc esperavem això, però són aquelles tristes tres línies remotament perdudes entre fulles i fulles les que fan treure de polleguera. Ah! Anem al “bàndol nacional”. És el cas més frapant. Notícia de El País, el diari més venut de l’Estat espanyol. I consti el joc de paraules amb venut.

Titular: “No vale que Phelps sea la liebre”

Subtitular: “Libby Lenton, desposeída del récord del mundo en 100 metros libres”

El titular en sí ja comença a denotar l’inexperiència del qui escriu, encara no l’inutilitat, però sí el gir cap a “l’estil rosa” de l’actual periodisme esportiu. Recordeu-me que algun dia parlem dels titulars d’aquells que es fan dir “diaris gratuïts”, que pots trobar-te com una mala herba al metro, tren o d’altres. Passem a fer un comentari de text del redactat ja en sí de la notícia:

Notícia: “No valió que el mejor nadador del mundo actual, Michael Phelps, fuese de liebre a su lado. La nadadora australiana de 21 años, Libby Lenton,…

Ja comencem malament: si anem a l’arxiu internacional de documentació, és a dir, si anem al google, trobarem rapidament que l’amiga Lisbeth, és nascuda el 28 de gener de 1985. Pertant, 22 anys. Aquest primer error és perdonable; però no veient la consecució dels següents. Seguim:

…ha sido desposeída del título en 100 metros libres que consiguió el pasado tres de abril en los campeonatos del mundo disputados en Sydney.…

Ohh! Qui escriu, realment sap què és el que està escrivint? Com a mínim creiem que se n’ha adonat de que parla de natació. Llàstima que no hi entengui ni un borrall: al subtitular, ens deia que la Libby havia estat desposeida del WR en 100 lliures, mentre que ara a més a més, o per contra -ja no sabem si s’està corregint a ell mateix – s’inventa que també ha estat desposeída (li tira la paraula) fins i tot del títol de 100 metres lliures que va aconseguir a Sidney… ha dit Sidney? Avanço que amb malesa, més val que se segueixin dedicant al futbol que el deuen dominar més.

Diverses coses: si s’està referint als campionats del món, que per cert, varen ésser a Melbourne, ara s’equivoca de data. Si que va fer el rècord el 3 d’abril, però en la competició “Duel in the pool” entre USA i Austràlia ara si, a Sidney. Total, un desastre. Et vol dir una cosa, te’n diu una altra equivocadament i al final crea una gran confusió. Deduïm que tristament la seva documentació podria haver estat el YouTube, que algú li ho hagués explicat, l’inexacte còpia d’algun altre article en una altra llengua, begudes més que isotòniques… però en cap cas la visualització de l’històric mundial de natació. Seguim:

…La Federación Internacional de Natación (FINA) ha anunciado que, en contra de lo dicho durante los mundiales, el tiempo no tiene carácter oficial porque lo había conseguido en prueba mixta de relevos 4x100 entre Australia y Estados Unidos. En el último tramo de la carrera, Lenton se emparejó con Phelps, que iba en la calle de al lado. Éste pudo servir de liebre y permitió a Lenton rebajar en 31 centésimas la anterior plusmarca.…

Aqui l’home afina una miqueta més. Desgraciadament, l’home segueix en el seu núvol on qualsevol cosa té sentit i emmarca aquesta prova mixta de relleus en el context del propi mundial. No se n’adona que no pot ser que hi hagi una prova mixta en un mundial, ni molt menys que només hi hagin dues seleccions. (les altres sis, què, havien estat desqualificades o s’estaven assecant les calces?) Escassos coneixements de natació, doncs. M’agrada que digui això de l’últim tram de la cursa. Ah! El Cahper de Baltimore va aparèixer del no-res i es va posar al costat de la Libby els últims metres, -ja ho tenen això els cahperotes- per putejar. Clar exemple d’una actitud masclista per part de Phelps…? Siguem benevolents i entenguem “últim tram” com a últim relleu del relleu mixt. L’última dada, és la primera que encerta en tot el text. Efectivament, 31 centèsimes. Acabem:

…Libby Lenton rebajó la marca de Britta Steffen en 31 centésimas aunque al final los 52.99 en 100 metros libres no entrarán en la historia. La australiana se fue de Sidney con medalllas en 50 metros libres, 100 metros mariposa, 100 metros libres, 4x100 libres y 4x100 estilos”

Aquest final, a mode de resum és de traca i mocador, per treure’s el barret. Afortunadament, qui sigui que hagi escrit això em sembla que no ha signat l’article. Ja hem dit que el mundial ha estat a Melbourne i no a Sidney; sí que s’ha endut aquestes cinc medalllllles, per la seva informació, totes d’or. Però, no havíem –o havia ell, concretament- quedat en què havia estat desposeída del títol de 100m lliures unes línies més amunt? Jo, l’escolliria perquè anés al web de la FINA i es llegís l’article “GR 9.6.1.2.”. Aleshores em posaria a fer rituals davant seu i, com si em dirigís a l’oracle, li demanaria que si us plau, m’il·luminés amb la seva interpretació d’aquest.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Segona part

2007-04-28T20:43:00.000+02:00

El duel estava servit. I així es van començar a celebrar les sessions de fustigatge popular amb el cowboy ISBN. D’aquesta manera ens va començar a sorprendre tot explicant-nos què era un llibre, les seves parts i munts de característiques adjuntes. Això és una de les coses que es fan menys insuportables, que d’absolutament tot et comencin a treure subpunts i més subcaracterístiques dividides en diverses parts, i que a sobre te’ls hagis d’aprendre.

Amb la descripció del llibre es tiraria dos dies, després la cosa aniria ja a pitjor: vam “aprendre” què era una referència bibliogràfica i ens va ensenyar el significat del famós ISBN. Més de tres classes de desgast psicològic, el més dur, per donar-nos les mil i una característiques d’una cosa tan senzilla com aquest exemple, que de pas serveixi per la propagandística al propi autor que vaig conèixer a la mateixa presentació d'aquest llibre:

ALBALADEJO BLANCO, JORDI Inicis d'un sindicalista llibertari : Joan Peiró a Badalona, 1905-1920... (etc)

D’aqui passaria a definir una sèrie de conceptes, que ningú sabia què eren, qüestions d’etimologia i fins i tot va arribar a fer gràfics de característiques de no se què, més un dia espectacular, va fotre tot un eix de coordenades basats en classificacions socials. Una altra de les pitjors feines va ser l’idea de fer-nos memoritzar la localització de museus arxius i històries diverses que no costen massa de trobar tant al Google com en un mapa normal. Amb tot, ens faria el primer requeriment per aprovar l’assignatura tot evitant la convocatòria oficial: la recensió d’un llibre.

De la llista de llibres a triar per fer dita recensió que ja havia dedicat dies a incidir en la seva definició, no n’hi havia cap que se’n salvés de ser un llibre de feia més de 30 anys, ronyós i d’estructura totxil. Indigeribles, vaja. És aquí quan has de començar a demostrar que et saps moure i ets capaç d’entomar qualsevol repte. Evidentment, no agafant un d’aquells llibres a la biblioteca i llegint-lo, perquè podria causar seqüeles pernicioses. Ni tan sols anar a trobar el més breu o curt. A més, segur que practicament tots estarien ràpidament agafats per la resta de persones que no disposen de més sortides.

Movent fils, vaig aconseguir la recensió de l’any anterior d’una companya, sobre un llibre d’un tal Finley. Així, l’únic que vaig haver de fer va ser canviar quatre frases per si de cas, i entregar-ho. El cas era entregar-ho com fos, perquè la gent poc a poc descobríem que l’assignatura s’estava complicant massa i haver d’arribar a l’examen final veient una gradual progressió en quan a l’extensió dels esquemes i les subcaracterístiques, desembocaria senzillament en una utopia.

D’aquella me’n vaig sortir amb un set. És a dir, que ja tenia set punts de 25. Ara, calia treure el suficient als dos parcials perquè multiplicant el valor d’aquests per dos, arribés al 25. Així, arribaríem al primer parcial.

Si estableixes com a prioritat, la defensa del teu país en el teu temps lliure, és possible que cada vegada t’engresquis més i comenci a ser una prioritat real en la teva vida; no ens enganyem, aquest bloc ja haureu notat que té un aire de construcció estatal, sense implicació política. És d’aquesta manera que amb un grup d’amics de tant en tant ens dediquem a fer activisme per allà.

Aquest fet, es donaria precisament el dia abans del primer parcial. Ah! Em tocaria patir. Quan vaig arribar a casa, tard. Vaig agafar la llibreta i vaig comptar els fulls, vaig fer una ullada als esquemes i vaig començar a llegir. No vaig entendre res de res, i sincerantme, vaig veure que allò no podria aprendre-m’ho ni en una nit, ni tan sols era possible fer quelquina xuleta, perquè la matèria era tanta, tan subdividida i tan densa; que finalment vaig tancar la llibreta tot quedant-me orgullós d’haver servit el meu país dintre de la minsa importància que poden tenir les meves accions. És allò del granet de sorra de cada ciutadà. Si mai m’he trobat en aquesta decisió, he procurat no cedir al xantatge acadèmic. Què és un examen al costat d’un país?

A prou feines vaig entendre el dia següent les preguntes que se’m formulaven. Una, mítica, tractava de corregir un esquema al que havia posat paraules expressament equivocades; i fins i tot posar-hi el que faltava. A més, no era exactament dels que havíem fet a classe, però dícese que es podia treure per lògica si et sabies els esquemes de memòria. Una variació conceptual. L’únic que vaig respondre més o menys bé, va ser una pegunta de veritat o fals i una altra d’escollir entre tres opcions varies subpreguntes. Aquestes eren les dues qüestions que menys puntuaven de l’examen.

La nota, deixava entreveure allò que diuen “una remuntada històrica”: poc més d’un dos, que multiplicant el seu valor per dos, feia un 4 i escaig. No tinc al cap la dècima exacta, però en total, 7 + 4 i escaig donaven una nota propera al dotze. Estava clar: havia de treure un 6,5 o un 7 si volia fer els 25 punts. Fora possible?

Un altre dia, més.

Lo mite e llegenda del Ceraco de Campionat. Primera part

2007-04-24T18:28:00.001+02:00

S’ha fet esperar, en vigília d’una altra gran gesta, potser quasi bé l’última, de la que ja ens ocuparem un altre dia; avui, parlarem de com va nèixer aquest mite, i com ha sobrepassat en el temps.

Dícese, que diu el meu amic Xavo, que l’any passat (temporada 2005-2006), una ésser vivent (jo), que havia acumulat passades glòries i doloroses derrotes; Una heroïna a punt de ser un mite, vaja; s’enfrontava a un dels seus més temibles enemics: Aquesta vegada una estrafolària assignatura obligatòria. O sigui a aprovar per nassos, d’inicials MiTIH. Més coneguda com a “Mètodes” per la gent que hi ha de passar; però que el clamor popular arrel de l’actuació de l’heroi popular li acabarien canviant el nom.

De l’assignatura, com així està qualificada legalment, perquè en té poc d’assignatura, ningú no n’ha arribat a treure ben bé l’entrellat o la definició concreta. Ni tan sols aquells qui l’han pogut superar tranquil·lament. Aquesta, va ser dirigida per un professor baixet i calvet amb un bigotet, que semblava una antigalla estancada en el temps. L’anomenarem ISBN, perquè un dia es va posar a explicar què volia dir allò de l’ISBN (si, si, el codi de barres i les referències) potser l’única cosa interessant de la matèria en tot el curs. L’ISBN, tenia a més una veu que no de mel, era com de “pito”, i encara més, duia dos bolígrafs a les butxaques de davant, les seves armes, perquè tothom el va assimilar rapidament a un cowboy. Tot un pistoler.

L’home va ser i no va ser l’inconvenient. Ell, esforçat en explicar-ho tot molt bé, no podia lluitar contra la pesadesa d’una matèria en sí pallissa. Si ningú no ha sabut encara de què va, ni tan sols qui s’hi ha posat, ja és mal senyal. L’assignatura va derivar ja, doncs, des del primer dia en un mètode tan didàctic –crec que amb bona intenció- com esquemes a la pissarra comentats. Au tothom a copiar-los. I així, sense aixecar en tota l’hora i mitja que dura la classe el boli passarien els dies.

I què? Ah! Espectacular el progressiu enrabassament de l’assignatura. Ja el primer dia es va deixar clar el mètode per puntuar “mètodes”. Poc graciós, encara menys dit mètode. Dos exàmens parcials, i una recensió amb determinats preceptes que esposarem després.

No hi ha res més fàcil com puntuar sobre 10. Els que ho fan sobre 100 ho poden reduir, els que s’hi posen amb les lletres, per falta d’exactitud més val que ho deixéssin. Els que et venen amb notable, excel·lent, bé… Tothom té al costat la taula d’equivalències numèrica per saber exactament què ha tret. Perquè abarquen diversos números. Els de “progressa adequadament” no tenen desperdici i donen fe de l’ideologia que hi ha al darrere.

L’amic ISBN, es va inventar el següent sistema: primer, entregar una recensió sobre un dels llibres que va posar en una llista (la de la bibliografia si fa o no fa. Que ja, enlloc de ser l’ajuda desitjada per alguns, passà a ser la de Schindler). S’hauria de posar la referència bibliogràfica i hauria d’ocupar tants caràcters. Això valdria el seu valor sobre 10. És a dir, que si treies un 7, ja tenies un 7.

Aleshores els dos examens parcials. Màgic. Cadascun valdria el doble del seu valor. Si treus un 5 és un 10. L’objectiu ja es dibuixava: 25 punts en total per aprovar. Res de mitjanes ni històries. Així l’assignatura seria fins a 50. A priori, semblava fàcil amb tants avantatges fer els 25 sobradament. S’ha de dir que si amb tot això no hi arribaves. Havies d’anar a fer l’examen final oficial –tot això ho feia per facilitar no haver-hi d’arribar i quedar com a professor “enrotllat” (com una persiana)-, normal sobre 10 on t’entrava tot. I sinó sempre et quedava la segona convocatòria oficial, la de setembre.

Ja estem situats. Un altre dia, més.

Les barquetes solitàries

2007-04-22T22:13:00.001+02:00

Sembla ser que les barquetes amb una gran vela, és l’esport per antonomàsia de cop i volta al país veí. Ah! Potser també al nostre si parlem en clau de Països Catalans, sempre en el benentès que així ells ho acceptin, no els blaveros, els racionals.

I és que des de que es va saber qui organitzaria aquest any l’esmentada competició, extremament minoritària, per aquí, s’ha muntat un rebombori que semblava que haguéssin de venir alguna cosa més que uns mundials d’atletisme, quelcom a camí entre això i unes olimpíades. Ja està bé dir de passada, que no era lògic que la candidatura de Barcelona acollís uns mundials d’atletisme, si ja tenia els europeus..

Fora de l’elitista competició marinera, siguem francs, es fa avorrida, ja de per si t’ha d’agradar el món de la navegació o bé estar-hi ficat. El percentatge de gent a qui agrada, és baix. D’altres potser ho deixen de fons al televisor, perquè suposa una bonica estampa, encara que no ho mirin o no entenguin res de res. De fet, sols son unes barquetes navegant que vas seguint durant una estona mentre penses una altra, o acabes xerrant amb el del costat, mires el sostre, o cambies definitivament de canal.

Evidentment, a València això ja ho sabíen quan s’hi van posar, però les inversions en els anys del PP del seu port, demanava assumir algun repte per tal de lluir-lo o amortitzar-lo. Perquè se n’ha arribat a parlar molt més de les gales i les tonteries col·laterals, que de la competició en sí (què hi tenen a veure tot una munió de famosets amb les barquetes?). Poca és la informació que se’n dona a televisors i diaris. El futbol segueix passant per davant, però la quota de pantalla que s’endú un allunyat mundial, o uns JJOO, segueix essent més alta que una competició pressumiblement de masses aqui mateix. I és que és tot un fenòmen de masses, és sortir al carrer i sentir a parlar de les etapes, o de les no etapes, perquè ja prou costa saber si això ha començat ja, fa un mes... i quan ho saps, costa més saber que han trigat uns dies a acabar d’arrencar per falta de vent. Llàstima, Salou o Tarragona queden tan a prop...

El que més m’agrada, són els noms grandiloqüents que posen per aqui, per compensar el desastre que els representa. Curiós el nom per exemple de “Desafío Español”. Encara més maco, aquell de la “Armada” quan es refereixen als tennistes que representen Espanya a torneigs de seleccions o no. Com la pròpia “Armada Invencible”, els veus caient tristament poc a poc. M’agrada La2, quan parla de la “Copa Valencia” enlloc de la “Copa Amèrica”. La premsa, tristament s’apunta. Fa fàstic, sincerament. Aleshores ve el de sempre, comencen a crear una gran cortina de fum al voltant de la maximització d’un grup de gent, que tret d’excepcions, faran un paper discret o penós. Aleshores, els propis mitjans, fan sortir d’òrbita l’imaginari potser realista de la gent, ells mateixos s’ho creuen, i aleshores és quan tothom es creu que es menjaran el món.

Fa gràcia quan ve la decepció –normalment- i els mateixos mitjans inicien les represàlies. El cas més flagrant, és el futbol. Pel mediatisme, que va en proporció a les espectatives generables. És lògic, en atletisme, sempre es pot dissimular més i ningú hi fa tant de cas. Evidentment jo, com d’altres catalans m’ho miro amb un somriure sorneguer, ja que com deia la campanya, “jo, vaig amb dues seleccions Catalunya, i totes les que guanyin Espanya”.

Zero! primer avís de l'adveniment del Ceraco de Campionat

2007-04-17T18:01:00.000+02:00

Temporada 2001-2002. Segurament després de Setmana Santa, podem trobar un precedent del que després esdevindria el famós “Ceraco”. Ah, si! Dícese que en una classe d’anglès hi havia una profesora amb aires autoritaris (a moltes els hi passa però abans s’acaben desinflant elles que els pobres que les pateixen. Tot i que n’hi han de bones) que amb els anys s’ha anat posant en entredit i avui tothom sap que és una penques, i una gandula, ja ho explicaré algun altre dia.

Dit element, per aquella època va fer allò que la majoria de professors fan fer a vegades: llegir un llibre majoritàriament infumable. Alguns es fan els simpàtics i intenten triar un que es pensen que seran aptes pel públic juvenil, pocs ho aconsegueixen. La resta, pràcticament, donen nous clients al famós rincón . En anglès la cosa és més difícil. Ja no es tracta de llegir-lo o no, sinó d’entendre’l. En el meu cas concret, ni tan sols tenia el llibre. S’ha de dir que les escoles a vegades no et donen la llista complerta de llibres a l’inici has de tornar a anar a deixar-te els diners per comprar un parell de llibres més. Hi ha qui fartes ja no ho vam fer aquell any i varem anar passant.

La cosa va anar sortint bé, fins que li va donar per examinar-nos del llibre. Ja sabia que el llibre no l’aconseguiria posat que ningú es mata a llegir-lo fins que no falta una setmana, o l’últim cap de setmana. Aleshores quan em vaig assabentar del títol, vaig anar a buscar resums per internet. Escàs va ser el resultat. Aleshores calia aplicar el pla B que és una mesura no desesperada però gairebé. Es tracta en anar a preguntar a la gent de què va el llibre dels nassos, dels nassos perquè en aquesta fase ja te’ls comença a tocar i dic gairebé, perquè la més desesperada pressuposo que deu ser copiar en un examen d’un trist llibre d’anglès.

Un altre dels inconvenients, és que si està en anglès, les referències que et donaran no seran massa fiables, perquè ningú no entén res de res. I això es deu a la mala ensenyança d’idiomes que hi ha a Catalunya. Sembla que últimament es vol començar a pal·liar la cosa, però el fet objectiu és que cada dia hi ha més gent que es dedica a engruixir les acadèmies d’anglès per aprovar l’assignatura, o bé ja per aprendre amb escreix la llengua.

No ens enganyem, està clar que la majoria de professores (no pel fet de ser dones són pitjors, però només m’he topat amb professores en el meu cas) d’anglès no en tenen massa idea. Cada vegada més podràs trobar gent amb el First Certificate, però que hagin fet la carrera de filologia anglesa, no implica saber parlar més anglès. Potser si cultura, però no sortiran pas uns grans mestres de l’ensenyança de la seva llengua. I és que jo crec que a més a més s’haurien d’establir més mecanismes de selecció o de qualitat psíquica al nou professorat. El cas de la llengua estrangera, que tothom margina a més, he anat observant que pot provocar grans depressions a determinats professors. Això em porta a pensar que ni els alumnes estan per la labor i per alguna cosa serà, i a més determinats professors no estan psicològicament preparats per aguantar-los, és a dir, que simplement no estan fets per ensenyar.

Tornant a l’assumpte, jo vaig entendre alguna cosa del llibre i la vaig provar de plasmar a l’exàmen en sí. Ah! Va ser impressionant. Quan em van tornar el mateix, vaig obtenir el meu Ceraco. Un gran zero amb comentari inclòs, comentari en castellà, perquè hi ha professors nadius que venen aquí i no se n’en volen assabentar. Concretament especificava que no la intentés enganyar, que no s’ho empassava perquè sembla ser que l’argument no era exactament aquell. És clar, si després entrem en descripcions de personatges o l’evolució dels mateixos anem bé, ha ha.

Feliç, ja havia fet els meus primers números per acabar treballant a Donettes, estava contenta d’haver mantingut la dignitat, com sempre, i no cedir a determinades coses per obligació. Recordo que un any anterior, vaig arribar nova a aquella escola. El primer dia d’anglès una altra professora malaltissa va posar un examen d’un llibre que representa que havíem d’haver llegit a l’estiu per a la setmana següent. A prou feines la nouvinguda sabia que existia el llibre, com es pot tolerar que et donin la benvinguda a una nova escola amb un exàmen?? (Cómo se puede tolerar eso!!! que dirien a l'APM). També li van acabar donant pel sac. No juguem amb la lectura, hem de promoure que tothom llegeixi, però obligant a llegir de determinades maneres, o determinades porqueries no ajuda gaire... La llei del mínim esforç que s'esforcen a repetir titllant-la d'una mala cosa, és un fet natural. I contra aquest la humanitat hi ha carregat sovint mentre l'ha anat practicament. No estic dient que a escola no s'hagi de fotre brot, tot i que seria una bona manera de protestar i canviar el sistema d'una vegada, sinó que d'alguna manera hem de trobar una altra manera de fer les coses, una altra manera d'incentivar de debò l'aprenentatge lliure dels nens i nenes, aquell que els permeti desenvolupar les seves qualitats reals, el seu potencial real. Ja ens hi posarem un altre dia amb això.

Bé, doncs així, vaig poder-me demostrar com a mínim a mi que determinats exàmens parcials d’anglès, com sospitava, amb determinats professors, no comptaven gens de cara a la nota final. El que més compta és el propi final, i jo vaig treure un 8, la nota que em va quedar. I aquest va ser el precedent que recordo més proper d’un bon zero.

Quan el fanatisme es menja al periodista

2007-04-17T04:14:00.000+02:00

El fanatisme. A vegades el sentiment per una figura que potser representa un símbol per a un país qui al seu torn és capaç d’agafar-se a qualsevol icona i fer-ne una espècie de religió quasi extremista, cega la professionalitat que es deixa a banda per aquesta passió, també és la mort doncs, de l'objectivitat.

Parlant de morts, el 2002, tothom ja feia per mort un dels tennistes més grans que hi ha hagut, Pete Sampras. Sis anys seguits essent el número 1. Però la premsa ràpidament t'envia a la morgue. Doncs aquell any, jugava el seu últim torneig, ni més ni menys que l’US open i el guanyava en una final èpica amb el seu gran rival, André Agassi, avui també ja retirat en l’última edició de l’US Open de 2006.

Fa un parell d’anys, els espanyols van començar a matar el mític Michael Schumacher, el millor pilot de F-1 de tots els temps. Sense lloc a dubtes. Es va retirar a punt de guanyar el mundial per problemes mecànics essent encara el millor de la graella. Havia anunciat massa d’hora la seva retirada, quan semblava encara difícil lluitar pel mundial i de ben segur que se' penedeix, com els seus fans.

Però és clar, és que aquí hi ha un asturià que sembla que ha nascut per “reescriure la història”. Ah! Fantàstic si agafem un diari afí a l’asturià, com gairebé tots, i anem a llegir articles d’opinió tan fantasmagòrics com escriuen gent que sembla que hagin fet un descobriment i la fórmula 1 hagués començat fa tres anys. En aquest cas parlem d’E. Pérez de Rozas, màxim responsable d’esports del diari socialista líder a Catalunya, que tot i rentar-se la cara a vegades amb articles de les Seleccions Catalanes, no és allò que diguem que signaria per la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Ens sembla curiosa la seva visió professional, tot i que cada dia ens entristeix més. La setmana passada vam veure un clar exemple d’aquest fanatisme que comentàvem. El suplement esportiu del dilluns, dedicava tres cares a la cursa de Malàisia, plagades de fotos del dit asturià, i dedicant una part de la portada on es deixava entreveure la passió patriòtica: “Alonso destrossa Ferrari a Malàisia”. Si entrem a les pàgines de les notícies tornem a trobar “arrasa”, “sortida arrasadora”… I diem patriòtica perquè aquest noi representa un símbol ben lligat a aquell país que anomenen Espanya, quan molta gent en parla sembla que l'ombra de la seva procedència projecti una espècie de mite que resulta ser el simple orgull de pertànyer "al seu mateix país". "Ha ganado un español" (Viva!), diuen mentre se'ls omple la boca.

Sembla ser que a la parròquia de l’espanyol, esperaven la victòria que va aconseguir; perquè aquest any, tot i la igualtat que hi ha, prevec títol de Ferrari. Sí, els de Maranello han estat més constants i el cotxe és sensiblement millor. Sembla que de Rozas no hagués vist la carrera, o més ben dit, com realment no hi entén massa, posaria telecinco i plasmaria llur retransmissió tendenciosa al diari. En el seu article, on besava els peus al bicampió va deixar anar grans frases: “ha nascut per trencar amb la història, per reescriure-la.” Esperem que parli estrictament de fórmula 1, perquè sinó el problema seria més gros del previst. Sembla ser que li va colpir molt allò que l’asturià va dir de l’honor que li suposava guanyar carreres amb equips diferents, com va fer Kimi Raikkonen a la primera cursa d’aquest mundial.

Si ho fa l’espanyol, té més mèrit. Ell solet ja deixava entendre que ens hauríem de rendir als seus peus. El mateix de Rozas ja ho va fer per tothom quan va comentar que els reptes d’Alonso no éren d’aquest món: coronar-se rei amb diferents escuderies. Fenomenal! Res més lluny que el que va fer Michael Schumacher amb dos títols amb Benetton i cinc a Ferrari. Ja hem dit que havia quedat colpit, per ell la fórmula 1 va començar fa tres anys. Com també per molts espanyols (com ja veureu, pasarà amb la Copa Amèrica, allò de les barquetes de Vela). Va lloar l’anglès Hamilton que de moment està fent una temporada com a mínim igual de bona que l’asturià car tot i no tenir encara la seva victòria té els mateixos punts que Alonso. Aquesta lloança acabava línies més avall quan deia, “però ahir Alonso li va treure 17,557 secs”. Només calia que girés full per veure que el més destacat va ser la sortida, efectivament el que tothom va veure: sortida magistral de McLaren i tap rotund de Hamilton, que alentint volta a volta el ritme, va ser suficient per donar una tranquil·la victòria a l'espanyol.

Heus ací la diferència. Aquesta setmana, en canvi, el propi Hamilton treia prop de dotze segons al campió Alonso qui restava cinquè avançat per Heidfeld i sense taps. Així sembla que un tercer lloc de Raikkonen la setmana passada va ser un fracàs absolut i rotund del qual mai es refarà, perquè també va aprofitar per matar-lo ja al final de l’article. En aquest deia que Alonso fitxaria per Ferrari deixant entreveure que el destí de Kimi era el mateix que el de Poulidor (l’etern segon del Tour), i així el proper duel generacional seria amb un Hamilton a McLaren. Ferrari hauria fitxat rapidament a Alonso un semi-déu salvador, perquè no podria aguantar els cinc anys de sequera que preveu de Rozas, dels quals sembla ser que estem al tercer. Allà tornaria a ser campió. Llàstima que a la seva col·lecció no podrà anotar-se el títol amb Minardi, l’escuderia amb què debutà actualment desapareguda.

Aquesta setmana, si agafem el mateix suplement, el fanàtic s’ha pres un descans i s’ha tornat a dedicar al futbol “que és lo seu”. El to de les notícies s’ha rebaixat i fins i tot un subtitular anuncia que Massa escombrà Alonso. Fins i tot hem cercat una dada curiosa que va sortir a TV3 com va ser l’anunci del “futur rècord” de punts de l’asturià, que frega ja els 400 en tota la seva trajectòria, apropant-se a pilots mítics i encara lluny dels més de 1.300 de Schumacher. Home, no fem trampa, la fórmula 1 d’avui compta amb moltes més carreres i més punts a repartir que no pas fa tot just uns anys. Fangio, per exemple, es va endur els seus cinc títols mundials guanyant solament 24 grans premis en tota la carrera esportiva (Schumi 91).

Quan Michael Schumacher encadenava cinc mundials seguits, els detractors, desesperats, deien que ja es feia avorrit, mentre que la resta del món ens xalàvem amb les antològiques victòries, perquè sabíem que aquest sí que estava reescrivint la història superant els cinc mítics títols de Fangio, com Armstrong féu al guanyar set títols del Tour de France. També deien que avorria. I és que s’han de dir les coses pel seu nom. No volien que guanyessin i punt. A mi no se’m passaria mai pel cap parlar d’avorriment. No busquem excuses i diguem clarament les coses pel seu nom. Si Alonso guanya per desgràcia d’alguns, més títols seguits, ja veureu com no es farà pas avorrit (el dream team d’handbol barceloní no es féu mai avorrit), perquè és el “de casa”. Meva no, és clar.

Introducció al mite

2007-04-14T03:23:00.000+02:00

D’heroïna a mite potser hi ha un pas, però sense heroïna de ben segur que no hi ha mite. Ens hauríem de remetre als clàssics per donar-ne exemples. Avui, els temps moderns ens conviden a trobar d’altres tipus d’herois (per exemple els esportistes). Més pròpiament la meva trajectòria dins el sistema cavernícola escolar actual ja ha esdevingut mítica, i pertant a punt de retirar-me em vanto de ser una heroïna. Una heroïna ja solament per haver aguantat tants i tants anys tantes situacions de tot tipus, dissortadament a desgrat, que és més feixuc. Com molta gent que ja hi ha passat, està a punt d’acabar o en el futur hi passarà. D’altres, en l’intent de seguir el mite, cauen derrotats sucumbint a les vicissituds o les pròpies de la vida.

Pertant, nobles són aquests els qui dónen un cop sobre la taula i canvien de vida de la nit al dia. Derrotats aquells que ho fan per obra d’algun malèvol pla ordit per alguns “educadors” que s’han cregut el sistema i amb mà de ferro l’intenten imposar. Propers al mite aquells qui tot ho aguanten amb molta o poca glòria. I herois, mites, llegendes aquells qui un dia demostraran o ja ho han fet, i per això són d’aquesta manera recompensats, l’ineficàcia o la farsa a la que van sobreviure amb anècdotes, aquí gestes, per aquest mateix instint, sort i moltes vegades qualitats pròpies.

Ahhh! I és que és aquesta la fòrmula que m’ha fet gràcia triar per explicar històries des de dins degut al prestigi o estima rebut per part d’altri - que et té en apreci i considera la teva experiència quelcom gran o lloable (i a vegades exemplar) - i viceversa, consti. Potser simples anècdotes que revestim a vegades amb aires místics quan les expliquem, perquè són les nostres aventures, les nostres vivències dins una espècie d’organigrama al que hi hem anat a parar sense ser preguntats abans (es així i de moment no hi ha alternativa millor, però tampoc ningú pràcticament s’esforça a buscar-la). Evidentment que no podem explicar les nostres heroicitats a la guerra de Troia espasa o arc en mà, en lluites de gladiadors, d’altres narracions clàssiques o després medievals (centrant-se a Europa). Avui el món representa que hauria d’haver evolucionat com així els seus herois i les seves gestes, les nostres de cada dia.

Per aquestes raons, m’aniré vantant a mi mateixa mentre explico algunes de les situacions sofertes i ja mítiques. La meva vanitat no és però total, car la miticitat només te la poden atribuir la resta de persones, com he dit abans, que han viscut en el teu temps. Fins i tot les generacions posteriors, que han sentit a parlar de tu. D’aquesta manera no és una auto-proclamació, com a mite vivent, sinó una aclamació.